De vegades penso massa, i massa sovint tinc molt de temps per fer-ho.
Ahir mateix després de més de divuit hores llevat, em vaig discutir amb la "zuzu" una noia que havia vingut al bar a treballar-hi...
Aquesta afirmava que a casa (i són catalans) havien celebrat sempre la nit de Nadal (nochebuena)... I jo intentava recordar les de casa.
A casa no ho havíem celebrat mai, i he estat pensant en la diferència d'edat d'aquesta noia, i la de la meva família.
La zuzu va cap a la quarantena, va néixer quan ja hi havia de tot; no hi havia restriccions ni racionament.
La meva mare, nascuda a finals de la guerra civil i el meu pare en plena guerra...
Fins als anys cinquanta, hi hagué racionament i son de la llarga...
La xocolata sorrenca i la llet condensada per cupons... Com haguessin pogut celebrar-ho?
Per la banda materna el meu avi (venerable allà on sigui), què tenia poca idea tirar endavant el negocis... I més gana i més són de la llarga.
A casa la mare anava a la Missa del Gall; jo no hi vaig anar mai... ara bé no celebràvem "nochebuena".
Ara sí Nadal i Sant Esteve, entaulats fins a altes hores de la vesprada...
Seguint el dinar amb el berenar i el sopar... I l'endemà més teca encara (recordo de vegades haver hagut de fer l'esforç de dinar dues vegades per acontentar les dues branques de la família...) I durant dos dies seguits!
Doble ració de sopa i pollastre; doble ració de canalons; doble ració de torrons...
Ara la vida s'ha fet austera i no per la crisi, la família materna s'ha aprimat i la paterna també (ara només em cal menjar un àpat per dia).
Recordo com el pare agafava el tió (i jo havia de fer-li la careta) l'engànxavem i el fèiem cagar... L'avia m'havia comprat alguna cosa de vestir (ni que fóssin uns mitjons, ja que Per Nadal qui res no estrena, res no val!)
Quins records!
Ahir mateix després de més de divuit hores llevat, em vaig discutir amb la "zuzu" una noia que havia vingut al bar a treballar-hi...
Aquesta afirmava que a casa (i són catalans) havien celebrat sempre la nit de Nadal (nochebuena)... I jo intentava recordar les de casa.
A casa no ho havíem celebrat mai, i he estat pensant en la diferència d'edat d'aquesta noia, i la de la meva família.
La zuzu va cap a la quarantena, va néixer quan ja hi havia de tot; no hi havia restriccions ni racionament.
La meva mare, nascuda a finals de la guerra civil i el meu pare en plena guerra...
Fins als anys cinquanta, hi hagué racionament i son de la llarga...
La xocolata sorrenca i la llet condensada per cupons... Com haguessin pogut celebrar-ho?
Per la banda materna el meu avi (venerable allà on sigui), què tenia poca idea tirar endavant el negocis... I més gana i més són de la llarga.
A casa la mare anava a la Missa del Gall; jo no hi vaig anar mai... ara bé no celebràvem "nochebuena".
Ara sí Nadal i Sant Esteve, entaulats fins a altes hores de la vesprada...
Seguint el dinar amb el berenar i el sopar... I l'endemà més teca encara (recordo de vegades haver hagut de fer l'esforç de dinar dues vegades per acontentar les dues branques de la família...) I durant dos dies seguits!
Doble ració de sopa i pollastre; doble ració de canalons; doble ració de torrons...
Ara la vida s'ha fet austera i no per la crisi, la família materna s'ha aprimat i la paterna també (ara només em cal menjar un àpat per dia).
Recordo com el pare agafava el tió (i jo havia de fer-li la careta) l'engànxavem i el fèiem cagar... L'avia m'havia comprat alguna cosa de vestir (ni que fóssin uns mitjons, ja que Per Nadal qui res no estrena, res no val!)
Quins records!
El 1951, any de la mort de Stalin, van retirar les Cartillas de Racionamiento i les van sustituir per el DNI, invent de l'Alemanya nazi. No hi havia llet condensada, havia llet en pols americana d'un sabor espantós. Potser a ca teua podieu menjar, a Barcelona l'any 51 havia molta gana, Sobretot pels represaliats i vençuts, com els meus. No podiem celebrar festes, ni pollastres ni torrons ni cap nitbona, ni nadales. No podiem creure en deus redemptors.
ResponEliminaL'any 51, quan jo vaig neixer, encara no havien mort tots.
I jo recordo, quan els meus avis paterns vivien al carrer Holanda (no és conya, van venir d'una aldea d'Ourense a viure allí, donat que el seu fill -el meu pare- era a L'Hospitalet... això donaría per a una altra història, però anem pel què anàven), dèia que quan els avis èren al carrer Holanda, hi anàvem pel 24 (nochebuena), sopar, gresca, als infants ens feien (quina vergonya) pujar a una cadira i recitar els poemes nadalencs que habíem après a l'escola... sovint èren en català (s'ha de dir que ma germana i jo anàvem a l'escola Montessori), cosa que no agradava massa al "públic", en majoria gallec (tret de ma mare, andalussa). Doncs que desprès ells (els "adults") prenien l'ampolla de anís del Mono, ganivet en mà,per fer la música, disposats a cantar cançons gallegues ("Tenho una pitinha, tenho ..." i d'altres)amb mon àvia al capdevant (quina veu... riu-t'en dels de "Operación Triunfo") i tornada a casa veient (cosa que trobo a faltar) tothom al carrer amb "zambonbas" (no sé com es diu en català) i panderetes cantant "villancicos" clàssics ("pero mira cómo beben los peces en el rio...." etc.)
ResponEliminaI confeso que amb els arrels gallego-andalusos mai (encara avui) mai no he sapigut què és fer un cagatió.
Ja veus i avui em parlavem els meus nebots que aniríen a feure "cagar al tió a força de donar-li ben fort" a casa l'àvia (l'àvia i l'avi són els avis de part el pare, la abuela i el abuelo de part de ma germana).
I, el que són les coses -i amb això termino- els meus pares, que fa més de 40 anys que són a Barcelona (amb una història particular cadascú que, com he dit, valdría un comentari apart), han começat a parlar català quan els meus nebots han nascut, per tal de comunicar-se amb ells.
Quin rotllo, jo que nomès volia fer un comentari per tal que sapiguessis que això marxa, la we "I mean", però -com diu ma germana- quan hem posses un teclejat o un boli pel mig tinc més perill que un malat de Parkinson en un polvorin, vaja que rajo el que no hem surt ni en directe ni -de conya (amb l'animaversió que el tinc)- per telèfon.... res que t'agraeixo que continuis amb els teus comentaris, pensaments i monstrant-nos el teu interior.
Una abraçada,
Pi
PITONETS
només un afegitó als comentaris... A la casa paterna quan racionaven hi havia quatre "homes" l'avi, el seu germà, el besavi ... i algun altre que no recordo i canviaven el seu tabac racionat per menjar (l'àvia tingué cinc fills i calia tirar-los endavant)...
ResponElimina