Jo no he estat mai un àvid lector però m'ha vingut al cap la novel·la homònima de Nabòkov, i també pensava sense voler ni mala intenció en la Sue Lion (compte que jo no em sento en James Mason, que us veig a venir!).
Però me n'he recordat quan treballava al Bar i plegava a deshores: sense metro, sense autobús diürn, amb un autobús nocturn de més d'una hora de trajecte (ja que si l'agafava, havia d'anar fins a la plaça Catalunya i allà fer enllaç), i massa sovint no tenia prou diners com per costejar-me un taxi...
Cansat, amb els peus rebotits dins del calçat, per haver estat tota la jornada laboral dret, els ulls inflats i coents pel fum del tabac...
I em disposava a agafar la bici quan acabada la feina em veia prenent el camí de retorn, eren els mesos de pujada cap a l'estiu i la xafogor omplia l'aire.
Sortia de la feina, Rambla Catalana, Jaume Busquets, travessava la Pl... (com se'n diu... no ho recordo!) i seguia cap a Collblanc pel carrer del Progrés (primer tram de baixada i els meus peus ho agraïen com si fos aigua de maig) i a partir d'ací començava la pujada, Arístides Maillol, Camp Nou...
A l'alçada de la Masia del Barça, tot un reguitzell de noies estrangeres, vestides com "Lolitas" i mostrant les seves llargues cames (potser també és la imatge que sembla pel fet de vestir aquelles curtes faldilles -per dir-ne d'alguna manera- demandant que usés els seus "serveis" llençant tot de frases apreses: "hola cariño, vamos a f... ? "
Realment de primer hi passava inquiet, però a mesura que vaig anar repetint el trajecte em saludaven cada nit, sense cap altra intencionalitat; notaven que venia de treballar...
I elles també ho estaven fent (Són una funció social? Són explotades per màfies?)
Jo només em poso un moment com a cambrer que vaig ser (i cada diumenge que obria rentava el wc de genolls, aguantava gent beguda que tornaven de gresca, suportava pesats pel preu d'un trist tallat)...
I reconec que la seva feina és desagradable i perillosa; cremen la seva joventut dretes amb talons impossibles i botes estranyes, passant fred i humitat a l'hivern, i pluja quan aquest cel Mediterrani es digna a ploure...
Algun divendres quan jo anava de retirada de la feina i s'havien fet les tres del matí, les veia xerrant més que no pas "treballant" -ja que els usuaris prototípics ja són a casa amb la dona i els fills, o amb la xicota de gresca...-.
I jo arribava a casa, suat de pedalejar uns vint minuts més tard, una dutxa d'aigua roenta, a sopar i a dormir... que d'altres ja treballaven la nit.
Però me n'he recordat quan treballava al Bar i plegava a deshores: sense metro, sense autobús diürn, amb un autobús nocturn de més d'una hora de trajecte (ja que si l'agafava, havia d'anar fins a la plaça Catalunya i allà fer enllaç), i massa sovint no tenia prou diners com per costejar-me un taxi...
Cansat, amb els peus rebotits dins del calçat, per haver estat tota la jornada laboral dret, els ulls inflats i coents pel fum del tabac...
I em disposava a agafar la bici quan acabada la feina em veia prenent el camí de retorn, eren els mesos de pujada cap a l'estiu i la xafogor omplia l'aire.
Sortia de la feina, Rambla Catalana, Jaume Busquets, travessava la Pl... (com se'n diu... no ho recordo!) i seguia cap a Collblanc pel carrer del Progrés (primer tram de baixada i els meus peus ho agraïen com si fos aigua de maig) i a partir d'ací començava la pujada, Arístides Maillol, Camp Nou...
A l'alçada de la Masia del Barça, tot un reguitzell de noies estrangeres, vestides com "Lolitas" i mostrant les seves llargues cames (potser també és la imatge que sembla pel fet de vestir aquelles curtes faldilles -per dir-ne d'alguna manera- demandant que usés els seus "serveis" llençant tot de frases apreses: "hola cariño, vamos a f... ? "
Realment de primer hi passava inquiet, però a mesura que vaig anar repetint el trajecte em saludaven cada nit, sense cap altra intencionalitat; notaven que venia de treballar...
I elles també ho estaven fent (Són una funció social? Són explotades per màfies?)
Jo només em poso un moment com a cambrer que vaig ser (i cada diumenge que obria rentava el wc de genolls, aguantava gent beguda que tornaven de gresca, suportava pesats pel preu d'un trist tallat)...
I reconec que la seva feina és desagradable i perillosa; cremen la seva joventut dretes amb talons impossibles i botes estranyes, passant fred i humitat a l'hivern, i pluja quan aquest cel Mediterrani es digna a ploure...
Algun divendres quan jo anava de retirada de la feina i s'havien fet les tres del matí, les veia xerrant més que no pas "treballant" -ja que els usuaris prototípics ja són a casa amb la dona i els fills, o amb la xicota de gresca...-.
I jo arribava a casa, suat de pedalejar uns vint minuts més tard, una dutxa d'aigua roenta, a sopar i a dormir... que d'altres ja treballaven la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada