De la mateixa manera com quan Alfred Nobel, descobrí com obtenir la dinamita; o com quan Flèming descobrí la penicil·lina; gairebé com es fa sempre per atzar o casualitat vaig descobrir la sèrie Arròs Covat...
Sèrie d'animació catalana amb un to àcid que m'encanta i que a través de la gastronomia d'arrossos explica la vida d'en Xavi Masdéu i la seva tieta paquita.
Però havent revisat a través del web tots els capítols emesos, veig que la tieta Paquita es mor...
I ara què? Què faré jo que m'enmirallava en la vida d'ell?
Sento que les frases lapidàries que diu, m'arriven a l'ànima sobretot quan critica tot un star system, de modernillos i subjectes amb ulleres de pasta...
"El disseny és art, sensibilitat, emoció... però quan fas merda a les letrines del disseny, molt sovint VAN I T'ACLAMEN..."
I dissortadament és així.
En el llibre de la Patrícia Gabancho titulat "Crònica de la independència" intenta demostrar-nos-ho en base a la crítica social d'un fet que no ha succeït, crítica la partitocràcia que ens hi ha abocat durant molts anys, on no governen mai els millors, ni els més preparats; no! només arriben a assolir quotes de poder dins dels partits aquells individus dòcils amb el sistema i amb la burocràcia interna i que molt sovint no són ni els més ben preparats, ni els que són més afins a la idea de dur a terme la tasca política per al benestar de la ciutadania. Sinó tots aquells individus que assolint poder, pretenen beneficiar-se'n.
Cal posar exemples? doncs en posaré un parell: el president honorífic de la estimada "La Caixa"; Juan Antonio Samaranch, que si se'n cerquen les entrades a la wikipedia en la versió castellana se n'omet el passat falangista...
O el inefable germà del vicepresident socialista Alfonso Guerra, el estimat Juan Guerra que usà un avió militar espanyol per desplaçar-se a veure un partit de futbol, o en Carod-Rovira que usà cotxe oficial per entrevistar-se amb ETA, o Eduardo Zaplana: "yo me metí en política para forrarme" sic.
I tants d'altres subjectes que són un greu llast per al progrés d'una bona política en un mal país...
Crec que com a ciutadans que són, però com a ciutadans que cobren del pressupost públic de la resta de ciutadans, haurien de demostrar la seva pulcritud extrema, com un esportista professional.
Fiscalització de les operacions financeres directes i col·laterals fins al tercer grau, analítiques de sang per demostrar que no són consumidors d'estupefaents i això hauria de ser supervisat per evitar fraus (en la mesura que això donés un resultat positiu, suspensió del sou, càrrec i inhabilitació).
O millor encara fins i tot podríem pensar en executar-los...
Potser aquesta posició és massa exagerada.
Sèrie d'animació catalana amb un to àcid que m'encanta i que a través de la gastronomia d'arrossos explica la vida d'en Xavi Masdéu i la seva tieta paquita.
Però havent revisat a través del web tots els capítols emesos, veig que la tieta Paquita es mor...
I ara què? Què faré jo que m'enmirallava en la vida d'ell?
Sento que les frases lapidàries que diu, m'arriven a l'ànima sobretot quan critica tot un star system, de modernillos i subjectes amb ulleres de pasta...
"El disseny és art, sensibilitat, emoció... però quan fas merda a les letrines del disseny, molt sovint VAN I T'ACLAMEN..."
I dissortadament és així.
En el llibre de la Patrícia Gabancho titulat "Crònica de la independència" intenta demostrar-nos-ho en base a la crítica social d'un fet que no ha succeït, crítica la partitocràcia que ens hi ha abocat durant molts anys, on no governen mai els millors, ni els més preparats; no! només arriben a assolir quotes de poder dins dels partits aquells individus dòcils amb el sistema i amb la burocràcia interna i que molt sovint no són ni els més ben preparats, ni els que són més afins a la idea de dur a terme la tasca política per al benestar de la ciutadania. Sinó tots aquells individus que assolint poder, pretenen beneficiar-se'n.
Cal posar exemples? doncs en posaré un parell: el president honorífic de la estimada "La Caixa"; Juan Antonio Samaranch, que si se'n cerquen les entrades a la wikipedia en la versió castellana se n'omet el passat falangista...
O el inefable germà del vicepresident socialista Alfonso Guerra, el estimat Juan Guerra que usà un avió militar espanyol per desplaçar-se a veure un partit de futbol, o en Carod-Rovira que usà cotxe oficial per entrevistar-se amb ETA, o Eduardo Zaplana: "yo me metí en política para forrarme" sic.
I tants d'altres subjectes que són un greu llast per al progrés d'una bona política en un mal país...
Crec que com a ciutadans que són, però com a ciutadans que cobren del pressupost públic de la resta de ciutadans, haurien de demostrar la seva pulcritud extrema, com un esportista professional.
Fiscalització de les operacions financeres directes i col·laterals fins al tercer grau, analítiques de sang per demostrar que no són consumidors d'estupefaents i això hauria de ser supervisat per evitar fraus (en la mesura que això donés un resultat positiu, suspensió del sou, càrrec i inhabilitació).
O millor encara fins i tot podríem pensar en executar-los...
Potser aquesta posició és massa exagerada.
