De les darreres converses que vaig tenir amb l'Otger fou sobre el llibre que havia escrit Trias Fargas, home demonitzat posteriorment com a liberal, però les coses d'abans no són com les d'ara, si en Pallach hagués viscut més el PSUC o el PSC hagueren estat diferents, i si el Trias Fargas hagués viscut una mica més en aquests moments estaria totalment en contra d'això que en diuen liberalisme econòmic.
Aquest nom avui dia, corromput i pervertit, fa que en nom de la "llibertat de mercat" es desreguli els drets socials aconseguits durant gairebé dos segles de lluites obreres i camperoles.
El pitjor de tot, es que el sistema ens ha fet creure a totes les capes i estrats socials que érem classe mitjana, i com a tal podíem consumir sense cap mena de recança, sense límits, amb crèdits barats i tous que et permeten tirar de beta, sense cap preocupació. Hipoteques atorgades a cinquanta anys, més o menys com es va fer al Japó als anys vuitanta: a cent anys!
Altres fets estranys que em porten a pensar, és com destriar a la gent. Hi ha gent que diu què és de dretes, però no suporta que hi hagi injustícia social.
És la diferència que hi ha entre la dreta clàssica, conservadora i catòlica que considera que ha de fer un reequilibri social però no entesa com almoina, sinó com a compensació social. (estenent la mà allà on l'estat no hi vol arribar, ja que se'ls gasta llogant tancs Leopard, o avions de combat Eurofighters...). Aquesta dreta és diferent és diferent de la que veig que governa l'Estat.
L'Estat, de Madrid es governat per una oligarquia, una massa de polítics, fills i néts de polítics (i militars, naturalment). Que d'un temps ençà aprofiten els intruments dels que disposen per a obtenir lucre personal, per a obtenir uns luxes i prevendes -cas de Rato recolocat a Telefònica (abans SEPI/INI) i el fet curiós és que Alierta fou instaurat en el càrrec pel mateix Rato) ...
dilluns, 14 de gener del 2013
diumenge, 13 de gener del 2013
De retorn a la rutina
Avui he reprès la rutina a la feina. Sovint em dol ser apte per tantes coses, o conèixer un molt de no res, suficient per conèixer com funciona un equip de so, reparar un ordinador o qualsevol d'aquestes coses que la meva tieta en diria popularment "brosseries", directament de brossa, i la persona que les fa: jo (un "brosseta", però no parlem en cap cas del nivell del Joan Brossa, no confonguem).
Tot i tenir un mal de coll que fa de les seves amb el meu cos, provocant-me malestar, irritació de l'úvula, picor a la gola i tots els símptomes clàssics. He passat el millor que he pogut dos dies a base de sucs de llimona, infusions de poliol i timó (Thymus vulgaris, no allò que empren els navegants per a dirigir les naus!!!) amb mel i paracetamol...
I tot i això aquest migdia he volgut anar a dir Adéu al meu "amic" Otger, jo no sóc qui hauria de dir-ho, perquè a hores d'ara és difícil de que em pugui creure ningú, perquè ell ja no hi és per a ratificar-ho, però un cop em digué que era com el seu fill. I és un gran honor (a banda de la família pròpia, no em malinterpreteu) haver estat el teu fill adoptiu, o aquell estrany que adoptà un pare.
Avui escric en el portàtil que us vaig comprar pels volts de Nadal-Reis de l'any passat, i me n'adono que estic usurpant el vostre espai, sí, ja sé que no hi sou...
Tal dia com avui de ja en fa vint-i-un, plegant de la feina com avui, vaig passar a veure-us(...) I estaveu complagut tot i l'adversitat, de l'estalvi i l'austeritat en féieu bandera pregonant-ho orgullós...
Parlarem en broma que en Mourinho no es menjaria els torrons, que 16 punts eren una muntanya... i avui ha tornat a empatar...
Tothom qui us va conèixer lamenta la vostra absència, almenys aquells amb qui enraonàveu al Casino, el Jordi, l'Omar, en Ferran, (...) i fins i tot en Jaume, li sap greu la vostra absència. Perquè veu que el seu fill les està passant magres...
dijous, 3 de gener del 2013
Sovint en aquesta vida et trobes enmig d'un drama que no has cercat ni has pretès, però t'hi trobes.
Un dia pots anar a sopar (com ens va passar un Cap d'Any de ja en fa uns quants) i baixant la colla pel Portal de l'Àngel, un subjecte estava clavant-li una pallissa monumental a un “guiri” totalment alcoholitzat. Després d'aquella llisada a base de cops de peu, i hòsties com les donades per aquells capellans de postguerra espanyola (que el pare em diu que et feien veure els sants sense ser creient), el britànic incorporat, no tenia més que una paraula a la boca: “my mobile phone, my mobile phone”.
Potser un cas més recent però també una mica insuls és el fet de treballar a un bar i veure com li furtaven una tàblet a un client uruguaià. I mentre el client se'ls mirava a ells com marxaven, no se n'adonava del seu Waterloo particular.
Potser, i en menor mesura podria parlar del meu amic, fou un dia 23 a la matinada, sabia que des que havia baixat de Perpinyà, els seus hàbits eren diferents, al matí a les cinc era llevat perquè s'havia adaptat al ritme de vida d'allà, i a les onze de la vesprada ja feia estona que era al llit...
Aquell diumenge, de matinada un cop recollit l'equip de so al bar, li vaig enviar un sms, la seva resposta: "Xic què feu despert?..." i li vaig explicar les raons de la meva vetlla, i m'hi vaig adreçar. Ell sempre prest a parlar de qualsevol cosa, com sempre que hi anava. Arreglàvem el món: des dels 16 punts del Madrid, fins al “Mane, Tecel, Fares”, parlant del Ministre Wert, o qualsevol disquisició política, jo dissortadament no sóc persona de grans lectures com poden ser altres amics que ell tenia, molt més llegits i cultivats, jo era el seu dolç salvatge, a qui ell anomenava “el pocu, el meu marxant”.
Arribat allà vaig dir què si necessitava res i va dir que només li venia de gust el pannetone de Nadal que portava. I allà el vaig deixar tot esperant que en fes bon ús, i un comiat d'allò més habitual: "Cuideu-vos! I ell responia: Estudia! I cuida a la mare -i la meva rèplica: ja ho faig!-
A ell no li agradava el Nadal, les festes són pesades per a tots (i això que no tinc sogra) Nadal a casa dels uns, Sant Esteve a casa dels altres, Any Nou a casa dels tercers en discòrdia i el dia 5 i 6 Reis per partida doble... Per aquesta raó entenia que no em digués res... però en no saber-ne res d'ell massa dies em va preocupar, fins el punt que dissabte em vaig armar de valor amb la mosca (de mida d'un Tiranosaure) rere l'orella. I el fatal desenllaç s'havia produït.
Un dia pots anar a sopar (com ens va passar un Cap d'Any de ja en fa uns quants) i baixant la colla pel Portal de l'Àngel, un subjecte estava clavant-li una pallissa monumental a un “guiri” totalment alcoholitzat. Després d'aquella llisada a base de cops de peu, i hòsties com les donades per aquells capellans de postguerra espanyola (que el pare em diu que et feien veure els sants sense ser creient), el britànic incorporat, no tenia més que una paraula a la boca: “my mobile phone, my mobile phone”.
Potser un cas més recent però també una mica insuls és el fet de treballar a un bar i veure com li furtaven una tàblet a un client uruguaià. I mentre el client se'ls mirava a ells com marxaven, no se n'adonava del seu Waterloo particular.
Potser, i en menor mesura podria parlar del meu amic, fou un dia 23 a la matinada, sabia que des que havia baixat de Perpinyà, els seus hàbits eren diferents, al matí a les cinc era llevat perquè s'havia adaptat al ritme de vida d'allà, i a les onze de la vesprada ja feia estona que era al llit...
Aquell diumenge, de matinada un cop recollit l'equip de so al bar, li vaig enviar un sms, la seva resposta: "Xic què feu despert?..." i li vaig explicar les raons de la meva vetlla, i m'hi vaig adreçar. Ell sempre prest a parlar de qualsevol cosa, com sempre que hi anava. Arreglàvem el món: des dels 16 punts del Madrid, fins al “Mane, Tecel, Fares”, parlant del Ministre Wert, o qualsevol disquisició política, jo dissortadament no sóc persona de grans lectures com poden ser altres amics que ell tenia, molt més llegits i cultivats, jo era el seu dolç salvatge, a qui ell anomenava “el pocu, el meu marxant”.
Arribat allà vaig dir què si necessitava res i va dir que només li venia de gust el pannetone de Nadal que portava. I allà el vaig deixar tot esperant que en fes bon ús, i un comiat d'allò més habitual: "Cuideu-vos! I ell responia: Estudia! I cuida a la mare -i la meva rèplica: ja ho faig!-
A ell no li agradava el Nadal, les festes són pesades per a tots (i això que no tinc sogra) Nadal a casa dels uns, Sant Esteve a casa dels altres, Any Nou a casa dels tercers en discòrdia i el dia 5 i 6 Reis per partida doble... Per aquesta raó entenia que no em digués res... però en no saber-ne res d'ell massa dies em va preocupar, fins el punt que dissabte em vaig armar de valor amb la mosca (de mida d'un Tiranosaure) rere l'orella. I el fatal desenllaç s'havia produït.
Ell, el que d'ell en quedava, el seu cos decúbit supí i sense vida (la vida que tant estimava), ell reposava i jo al seu costat...
I em ve al cap les melodies que de menut (i no tant menut) havia escoltat com “La guitarra” d'en Serrat o “Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando” o "Mis flores negras" que cantava Gardel, “Al partir un beso y una flor”, o fins i tot com em digué posteriorment la Maria, una gran amiga seva, que a ell li agradava “Purple rain” del camaleònic Prince.
Em queden el record dels dies conviscuts amb vós, només dir-vos que ha estat un plaer haver format part de la vostra vida (que em sap greu no haver pogut fer-hi més) i que us trobaré a faltar...
Amb unes llàgrimes m'acomiado, adéu Otger, adéu...
I sempre que me'n recordi, sempre, compartirem les Volls, (excepte si vaig a l'Ovella Negra que com ja sabeu no en tenen...)
I em ve al cap les melodies que de menut (i no tant menut) havia escoltat com “La guitarra” d'en Serrat o “Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando” o "Mis flores negras" que cantava Gardel, “Al partir un beso y una flor”, o fins i tot com em digué posteriorment la Maria, una gran amiga seva, que a ell li agradava “Purple rain” del camaleònic Prince.
Em queden el record dels dies conviscuts amb vós, només dir-vos que ha estat un plaer haver format part de la vostra vida (que em sap greu no haver pogut fer-hi més) i que us trobaré a faltar...
Amb unes llàgrimes m'acomiado, adéu Otger, adéu...
I sempre que me'n recordi, sempre, compartirem les Volls, (excepte si vaig a l'Ovella Negra que com ja sabeu no en tenen...)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)