("txucu-pa-pa-pa!), això canta en Pere Tapias, com a cançó distreta i jo com a distret podria dir que m'han portat amb moto fins a casa (ara però vaig com una moto!) no puc evitar-ho la primavera s'ha apoderat del meu entrecuix!
Aquesta nit ha estat força llarga i he acabat enfadat amb mi mateix per haver acabat al "Pigalle", sí tots els que hi havia a dins necessitem (necessitaven d'un gos pigall!).
He vist la gent més estrafolària de Barcelona, en un recinte d'uns cent cinquanta metres quadrats, on preteníem ballar i distreure'ns. Res més lluny de la realitat.
En acabat de la maleïda festa he tornat a cercar un banyador, però també res mes lluny de la realitat només agafar-lo i tancar-me a casa d'una amiga (per fer una becaina, després d'aquesta hi aniríem; fins i tot m'ha dit de dormir al seu llit!), però no, he dormit al sofà com un senyor i una femella felina voltant-me els peus (i amb una maleïda erecció que no em deixava dormir!)
En despertar-nos cadascú per la seua banda, hem fet la xerrada i hem vist un capítol de "Els joves", un sobre de l'altre però sense cap tipus de fregament (per petició expressa, ja que un va mancat i només falta que li posin la mel als llavis!).
La noia m'ha acompanyat amb moto i hem fet una petita volta per ací al barri, hem comprat el seu dinar i jo me n'he anat a casa.
Paella d'arròs dominical... I repòs mental a continuació!
diumenge, 24 de maig del 2009
dissabte, 23 de maig del 2009
Sempre em quedarà el Rosselló
Parafrasejant la frase d'En Bogart a Casablanca, sempre em quedarà el Rosselló i el Canigó. Sempre podré gaudir (mentre no facin com ací al Sud una construcció massiva i desaforada), de les vinyes que assenyalen on és el Canigó.
De les noies, diferents de les del sud, potser amb els cabells més rossos i ulls més clars, i d'altres que no, però diferents (de vegades em sembla creure que són més desinhibides), potser perquè voldria creure-m'ho.
Realment m'agraden potser per la gran diferència cultural que ens separa, per la diferència entre el jou francès i el jou espanyol. Potser per això m'agraden o potser per la gosadia que tingué una rossellonesa de demanar-me el telèfon. (crec que ho recordaré tota la vida... i jo vaig ser tant ruc de telefonar-la un dia que anava bufat! i no per la tramuntana, sóc tot un cas!)
A més a més, de la nostra catalanitat no es pot dubtar en una normalitat gairebé avorrida exceptuant a les grans ciutats, mentre que al Nord és un acte de militància sense treva. Veig que més que un factor de normalitat és un símptoma de resistència cultural i política, gairebé com en Joan Lluís Lluís, inclou en el seu llibre "El dia de l'Os", donat que un dia tornarà l'ós i foragitarà aquells que ocupen el territori, però mentre els Angelets de la terra lluiten contra tot un sistema (i el que no es podrà dir mai, és que l'estat francès no és sistemàtic, burocràtic sí, i sistemàtic per sobre de tot!)
De les noies, diferents de les del sud, potser amb els cabells més rossos i ulls més clars, i d'altres que no, però diferents (de vegades em sembla creure que són més desinhibides), potser perquè voldria creure-m'ho.
Realment m'agraden potser per la gran diferència cultural que ens separa, per la diferència entre el jou francès i el jou espanyol. Potser per això m'agraden o potser per la gosadia que tingué una rossellonesa de demanar-me el telèfon. (crec que ho recordaré tota la vida... i jo vaig ser tant ruc de telefonar-la un dia que anava bufat! i no per la tramuntana, sóc tot un cas!)
A més a més, de la nostra catalanitat no es pot dubtar en una normalitat gairebé avorrida exceptuant a les grans ciutats, mentre que al Nord és un acte de militància sense treva. Veig que més que un factor de normalitat és un símptoma de resistència cultural i política, gairebé com en Joan Lluís Lluís, inclou en el seu llibre "El dia de l'Os", donat que un dia tornarà l'ós i foragitarà aquells que ocupen el territori, però mentre els Angelets de la terra lluiten contra tot un sistema (i el que no es podrà dir mai, és que l'estat francès no és sistemàtic, burocràtic sí, i sistemàtic per sobre de tot!)
I mentre jo pateixo...
Ella en la seva desídia, manca d'interès o pel fet que no em creu, no m'ha respost...
En cert sentit estic angoixat de no haver-li pogut dir en persona, però no em va oferir aquesta possibilitat.
D'altra banda, i a més a més em sap greu, però no ha entès que no jugo amb ella, que el que dic tot i la manca de mitjans és real i que en cert sentit estimo com és (o potser només com crec què és, no ho sé, maleïda dopamida!).
En aquests moments donat el cansament que acumula el meu cos, no sabria expressar-me adequadament i menys en veure que el mail a les 3 a.m. resta buit de la seva resposta (i independentment de quina fos, tindria una resposta; un sí o un no).
Mentre que ara estic pendent de l'apatia més intensa per part d'ella... espero que demà al matí n'hagi pogut treure l'entrellat.
Sinó li daré el meu mòbil o que em vingui a veure a la feina... o no ho sé!
PS: perdona Joan però no he estat del tot sincer, li vaig dir per missatge, perquè és l'únic contacte que em donà. Si, possiblement hagués hagut d'entendre que era una forma de donar-me llargues. Però no vull pensar tant!
Una abraçada a als lectors que em queden!
En cert sentit estic angoixat de no haver-li pogut dir en persona, però no em va oferir aquesta possibilitat.
D'altra banda, i a més a més em sap greu, però no ha entès que no jugo amb ella, que el que dic tot i la manca de mitjans és real i que en cert sentit estimo com és (o potser només com crec què és, no ho sé, maleïda dopamida!).
En aquests moments donat el cansament que acumula el meu cos, no sabria expressar-me adequadament i menys en veure que el mail a les 3 a.m. resta buit de la seva resposta (i independentment de quina fos, tindria una resposta; un sí o un no).
Mentre que ara estic pendent de l'apatia més intensa per part d'ella... espero que demà al matí n'hagi pogut treure l'entrellat.
Sinó li daré el meu mòbil o que em vingui a veure a la feina... o no ho sé!
PS: perdona Joan però no he estat del tot sincer, li vaig dir per missatge, perquè és l'únic contacte que em donà. Si, possiblement hagués hagut d'entendre que era una forma de donar-me llargues. Però no vull pensar tant!
Una abraçada a als lectors que em queden!
diumenge, 17 de maig del 2009
La darrera follia
Ha estat intentar amb paraules dolces arribar a una noia de dinou anyets (jo era major d'edat i ella en tenia quatre!!!).
Però a part d'això me n'adono que cerco la meva manera de comportar-me i no la trobo perquè tampoc sé com m'he de comportar.
Realment no sé si l'estimo o crec que l'estimo, o només desitjo passar amb ella uns dies, o què de què...
Estic fet un embolic i a sobre li dic parides de l'estil: "Mare meva quina llàstima no ser tant jove com tu, per intentar festejar-te, gaudir de la teva presència i viure la teva bonhomia"...
Sóc una espècie de xitxarel·lo que no aniré enlloc... enviat el missatge el dissabte, no m'ha respost; i no m'estranya gens (segurament a sobre no vindrà a treballar però això m'és ben bé igual, o gairebé millor perquè no estarà obligada a respondre'm per un lloc de treball).
Persones com ella poden trobar coses millors, xicots i feines; per tant com que no respon deixo de patir la desil·lusió, i l'eufòria.
Final de dopamida i a tocar de peus a terra que em vénen exàmens!!!
Una abraçada a tots, quan Alícia em desperti del país de les meravelles on visc ja procuraré tocar de peus a terra i mentalitzar-me!
Però a part d'això me n'adono que cerco la meva manera de comportar-me i no la trobo perquè tampoc sé com m'he de comportar.
Realment no sé si l'estimo o crec que l'estimo, o només desitjo passar amb ella uns dies, o què de què...
Estic fet un embolic i a sobre li dic parides de l'estil: "Mare meva quina llàstima no ser tant jove com tu, per intentar festejar-te, gaudir de la teva presència i viure la teva bonhomia"...
Sóc una espècie de xitxarel·lo que no aniré enlloc... enviat el missatge el dissabte, no m'ha respost; i no m'estranya gens (segurament a sobre no vindrà a treballar però això m'és ben bé igual, o gairebé millor perquè no estarà obligada a respondre'm per un lloc de treball).
Persones com ella poden trobar coses millors, xicots i feines; per tant com que no respon deixo de patir la desil·lusió, i l'eufòria.
Final de dopamida i a tocar de peus a terra que em vénen exàmens!!!
Una abraçada a tots, quan Alícia em desperti del país de les meravelles on visc ja procuraré tocar de peus a terra i mentalitzar-me!
dissabte, 16 de maig del 2009
Quins embolics que té el meu cap!
Realment estic superat per totes les circumstàncies.
No sé si estic en una fase desitjosa de la meva vida, o bé interpreto malament els senyals.
EMBOLIC NÚMERO 1
Com diria el conte, Once upon a time, hi havia una vegada un aniversari d'una amiga, on després d'una animosa conversa on parlàvem de sexe, em va incitar a que anés amb professionals, donat que les relacions completes són millors que qualsevol altra substitució manual.
El millor de tot però fou que em permeté acariciar-li suaument el genoll per de sota de la seva faldilla.
EMBOLIC NÚMERO 2
Ara bé segons el DÉU DE LA PRIMAVERA D'HIVERN, sóc un pòtol de dimensions estratosfèriques.
Quan li explico açò que una mossa em dugué a la muntanya, de nit i acabàrem veient els estels, sense cap altra pretensió per part meva, s'alça de la cadira d'una revolada com si estigués posseït, per llençar-me mirades assassines amb la frase de fons: "passa-me-la a mi i voràs".
(L'endemà vaig tornar a veure-la i li vaig dir que si tornàvem a pujar, no sé si em podria controlar, i ara la veig com una companya, com una confessora, plena d'una frescor juvenil).
EMBOLIC NÚMERO 3
Aquesta setmana una noia que fa un temps encara anava amb caminadors i bolquers (i alumna meva) va dir que li hagués agradat tenir més hores de classe amb mi, però en la posició de debilitat d'un alumne, sempre intenta lloar a aquell qui ha de valorar-ne l'aptitud.
Realment sóc fonamentalment naïf en aquestes relacions i potser si que puc arribar a provocar certa estima a les dones i fins i tot podria arribar a festejar amb alguna...
Però potser la por em provoca immobilisme mental, manca de reflexos, manca de picardia i em passen les oportunitats per davant i no me n'adono
No sé si estic en una fase desitjosa de la meva vida, o bé interpreto malament els senyals.
EMBOLIC NÚMERO 1
Com diria el conte, Once upon a time, hi havia una vegada un aniversari d'una amiga, on després d'una animosa conversa on parlàvem de sexe, em va incitar a que anés amb professionals, donat que les relacions completes són millors que qualsevol altra substitució manual.
El millor de tot però fou que em permeté acariciar-li suaument el genoll per de sota de la seva faldilla.
EMBOLIC NÚMERO 2
Ara bé segons el DÉU DE LA PRIMAVERA D'HIVERN, sóc un pòtol de dimensions estratosfèriques.
Quan li explico açò que una mossa em dugué a la muntanya, de nit i acabàrem veient els estels, sense cap altra pretensió per part meva, s'alça de la cadira d'una revolada com si estigués posseït, per llençar-me mirades assassines amb la frase de fons: "passa-me-la a mi i voràs".
(L'endemà vaig tornar a veure-la i li vaig dir que si tornàvem a pujar, no sé si em podria controlar, i ara la veig com una companya, com una confessora, plena d'una frescor juvenil).
EMBOLIC NÚMERO 3
Aquesta setmana una noia que fa un temps encara anava amb caminadors i bolquers (i alumna meva) va dir que li hagués agradat tenir més hores de classe amb mi, però en la posició de debilitat d'un alumne, sempre intenta lloar a aquell qui ha de valorar-ne l'aptitud.
Realment sóc fonamentalment naïf en aquestes relacions i potser si que puc arribar a provocar certa estima a les dones i fins i tot podria arribar a festejar amb alguna...
Però potser la por em provoca immobilisme mental, manca de reflexos, manca de picardia i em passen les oportunitats per davant i no me n'adono
Subscriure's a:
Missatges (Atom)