De vegades penso massa

I me n'adono que la vida depèn de paios com el que us he explicat anteriorment, un desconegut amb el penis encetat de tant passar per les dutxes de l'hotel, però que tot i la seva lletjor. Tenia un fet que jo no tinc (i potser no tindré mai, el meu fort és la timidesa i els racons silenciosos) mentre que aquest altre tenia la gosadia d'abraonar-se davant d'una noia (o dos alhora) perquè cercava carn fresca.

Ell era com un gos perdiguer a l'espera de que la presa ferida es deixi finalment, per dur-la davant del caçador (però ell ho feia tot caçava i menjava la peça).
Davant de la negativa: gosadia i insistència.

Jo davant una negativa (que no l'he obtingut perquè ho he vist amb els meus propis ulls), silenci, resignació i respecte.

Quan era més menut i veia una noia que em feia peça amb un altre xitxarel·lo, m'enervava i em preguntava què hi veia aquella lloca en aquell pòtol...

Ara la Larissa, la qual feia veure que m'anava al darrere, festeja amb un altre i jo en canvi sóc la mar de feliç, veig la vida amb un prisma d'alleujament (i de tristor perquè hauré d'esperar un xic més a conèixer el foc carnal; ara bé fins a cert punt ho prefereixo ja que no hagués pogut escapolir-me'n per manca de coneixements...)

Un mariner no té por de la mar, només respecte perquè coneix els límits d'ell mateix, de l'embarcació i de la mar... Jo en canvi només conec els meus límits.

Feia temps que no havia vist tantes coses estranyes

Aquesta setmana ha estat realment de categoria.

A més a més de ser esquiu en els afers sentimentals m'expliquen que la Larissa té més pretendents que la Heidi Klum... Tots els homes perden el cap per ella i jo en canvi no! Serà que no tinc una sexualitat clarament definida?

A més a més la Raquel, a qui obligaren a entrar, ha pres com a segona residència el bar i porta els seus amics a repassar-se'ls, mentre jo miro que les copes hagin quedat ben netes.

Finalment ha estat impressionant un paio (segurament acabat de sortir de l'hotel de pijama de ratlles) s'ha acostat a la Larissa i li ha dit si volia sexe amb ell, ha marxat i posteriorment ha tornat donant-li el telèfon!
Quin dia més girat! La gent nota la primavera i jo un complex de persecució. Em sembla que tothom em mira i açò que estic afaitat i polit!
Demà serà un altre jorn de fira de la Candelera i de Pomada nocturna!

Ara amb els meus pensaments més ordenats

He redescobert la meva solteria més dura,
però més tranquil·la també.
Fa una setmana que sé que en té un altre i l'estranyesa m'havia superat. Els meus somnis han superat la fase de sexualitat activa amb ella ara no en tinc...
La Raquel aquella noia que varen obligar a entrar al bar per fer-li la punyeta a la Larissa, va venir a fer margeres dins del bar (segona possibilitat arrossegada per un cop de vent!) i la que ja havia quedat fora de joc fou la francesa que no m'agafa el telèfon ni tant sols m'envia mails? Estarà viva?

Després del sopar amb companys de la universitat, me n'adono que potser hi hagués hagut una possibilitat d'una història, però perquè no prengué la iniciativa?
A hores d'ara els respecto, però estic entre la ràbia i el desconcert per dues raons, ella prengué la iniciativa amb l'altre i el que considero més feridor és que vinguen a festejar dins del negoci.
I això em fa perdre el Nord.
Per això ara tinc una amiga sense cap ganes de ser res més per ella.

Congrés Nacional Català

Fa temps que tenia ganes d'escriure aquest post, en començar a llegir un llibre regalat per reis sobre el Congrés Nacional Català, llegint i llegint me n'adono que hi ha moltes coses que en aquell moment estaven per damunt dels partits, eren una unitat en la independència i en la república.
Tenien els principis clars des dels d'Estat Català, ERC, USC, antics poumistes i membres del BOC, dels quals se n'excloien els membres del PSUC per excessivament dominants per les influències de les polítiques dictades des de la Unió Soviètica.

Els principis a destacar eren:

"La conferència nacional catalana és un clam vital de la nostra nació; és l'aplegament de representants de tots els països que constitueixen la nacionalitat catalana i de patriotes de les diverses tendències democràtiques, disseminats pel món; és un acte de fe en els destins del nostre poble i en el seu esperit de lluita. En celebrar aquesta Conferència, no solament refem els nostres rengles sinó que donem un pas endavant en el camí de la integració nacional, afirmant que els diversos Països de Llengua Catalana són regions d'una sola nacionalitat, lleugerament matisades de caràcter local però unides pel gran nexe de l'idioma i de la història. I afirma també que la sobirania d'una nació és irrenunciable i que el dret a la sobirania nacional és imprescriptible."

I entremig dels organitzadors, un veí, l'Antoni Turró i Martínez que era veí porta per porta quan vivíem al carrer Villarroel amb Diputació, era el veí del cinquè primera. El coneguerem el 1994 amb uns vuitanta anys d'edat. Compromès i català, interventor per esquerra en totes les conteses electorals que he vist durant el temps que hi he viscut i durant 12 anys. Ara ja fa temps que no el veig però he après d'ell que el compromís a unes idees va lligat a tu tota la vida; com ho fa la sang que et corre per les venes.
Descansa en pau, que la teva lluita té qui la segueixi.

Cos i ànima

Tot i que no sóc jove del tot (vell tampoc), ja fa un parell de jorns que em vaig trobar una amiga i companya d'universitat que en els seus dies vaig tenir un d'aquells enamoraments idealitzats...
M'inundà d'informació i encara l'estic processant.
I curt i ras ella m'ha dit que he fet el ximple per massa reflexiu...
Per no llençar-me, per mirar les coses com diria el meu amic Otger com un home aristotèl·lic...
Ara resulta que les dones els agrada l'aventura, la improvisació, la follia...

I per a acabar-ho d'adobar, em diu que tinc pinta de bon pare (quan haja de ser-ne)...
Però de moment m'està preocupant el fet que aquesta amiga que feia temps que no em veia, m'hagi classificat com a home estable i perfecte pare de família (però en cap cas cap verd, amant o alguna cosa per l'estil).


Per a aclarir les meves idees, ahir vaig parlar amb una bona amiga i em va dir si jo no sentia res per ella.
I és difícil de dir, què s'ha de sentir?
L'escalf que et produeix aquella imatge desconeguda?
Si, l'he sentit; he sentit el desig sexual i les imatges em ballaven pel cap, notava que la sang em circulava de pressa.
He de sentir un grau de complicitat? Sí però molt incipient, gairebé no la conec (la relació clienta-cambrer, no pot ser etiquetada de normal ja que no es poden dir certes coses amb el taulell ple de gent)
Sentiment de follia?
Potser però me l'he de controlar, em notava feliç però potser perquè notava que almenys una vegada a la vida he atret una dona (i això també m'ha descol·locat).
Potser la manca de confiança, no en mi; sinó en una desconeguda com ella m'ha fet alentir tot el que hagués pogut fer amb ella.
Ara l'afer ha passat a la nevera fins acabar exàmens i tornarem a trobar-nos però no vull permetre que vagi més enllà de l'amistat que m'ha reclamat.
Digueu-me rígid, potser si però, si jo no vaig jugar a dos bandes no he de permetre que ella ho faci, oi?

On hi mengen dos, hi mengen tres?

Realment la vida és complexa però què hi farem si no hi ha amor, que queda?
Avui he vist la meva amiga Larissa rebent abraçades i moixaines d'altri...
Sort que per mail ja estava avisat... i per mailes llengües també.
La meva reacció, estranya: som adults, oi?
Doncs això m'ha de permetre encarar o veure que les relacions d'avui en dia no són eternes, i que hi puc trobar molts nivells resumits en tres: una cosa és amistat, l'altre amor i finalment sexe. Son capes aïllades entre sí que no es mixturen. Es poden donar totes tres en un mateix suport i potser que no es doni més que una.

Pobres de nosaltres els mortals... (el més curiós del cas és que el noi ha volgut justificar-se...) Però perquè si som adults i ells gaudeixen del seu cos, a qui han de donar explicacions? No les demanaré pas jo que no hi tinc ni veu ni vot!
Ja no em caldrà pensar més en una temporada (Crec)
PS: us dono la raó tant a vós Solà, i a una amiga que tinc esmentada al blog, la Susy...
Però seré conseqüent amb els meus temors i les meves absències.
Demà serà un altre jorn.

Semblo aquells escriptors de suspens...

Els quals sempre es guarden a la màniga els fets substancials, més rellevants o més sucosos que els permeten resoldre els casos...
Però jo he fet involuntàriament el mateix i a continuació ve la meva dissertació. En un dia plujós, al barri de Sant Antoni, al restaurant d'uns senyors de Massoteres (grans creadors de bon menjar...) Can Vilaró mentre esperava en Gabarró amb qui havíem de trobar-nos:

"Em preocupà perquè m'havia dit que havia d'espavilar-me i llençar-me, no ser tant reflexiu. I cada cop que hi penso encara m'angoixa..."

Perquè m'aclapara tant la possibilitat d'una relació?
Potser perquè no sabria acabar-la?

Seguiré pensant que "és lo meu"...

Sort que ara la vida se'm fa simple...

Des d'aquell jorn a Perpinyà on una noia em demanà el telèfon, ja han passat força anys.
Tants que amb prou feines puc recordar aquella magnífica noia, recordo que era rossa i amb els ulls clars. I que en un estúpid jorn amb el valor de l'embriaguesa la vaig telefonar i allà sense començar acabà tot...

Des d'aleshores mai més una dona m'havia demanat el telèfon, o me l'havia ofert fins enguany; però els fets de vegades no són el que semblen.

La Larissa (el nom és fictici naturalment) me'ls va donar, fix i mòbil, es convidà a dinar perquè li devia. Des de llavors ens hem trobat diversos cops, com a amics. Però realment les coses no són mai allò que t'imagines. La meva gran pregunta: què pretén? Volia sexe i ara només amistat? Buf! Alleujat o hauria d'estar trist!?

Odi a les festes col·lectives

O potser més concretament al tipus de festes multitudinàries que impliquen l'anorreament dels individus.
En les dues darreres festes ha estat present, tot i que no va amb el meu caràcter, donat que jo no em subjugo davant d'una dona i menys ho faré davant d'una substància estupefaent; però tant el jorn del Carnadal'08 i el dia de cap d'any, veus que hi ha gent que associa el consum amb la diversió...

Potser per fer judicis de valor hauria d'estar en ambdues bandes de la balança, però no, el meu cap m'ho impedeix donat que jo concebo anar de festa amb beure socialment sense cap tipus d'excés (potser la meva edat també m'ho fa viure així), ahir per exemple entre 8 amics ens vàrem veure mitja ampolla de Cerol i una ampolla de cava... Econòmicament també ens eixí bé, amb prou feines són 2€ per persona!

I allà al Bahia, em sorprengué que una colla ben jove concebia la festa i la lligava al consum d'aquesta substància. Em provocà angúnia i desídia de la societat on sóc.

Segurament els qui llegireu això em direu què sóc un carca, un pureta o moltes altres coses però considero que si la companyia s'ho val i la trobada amb els amics és bona no et cal dependre de diners, ni de cap tipus de substància...

El meu esperit de pobresa material i intel·lectual m'ho fa entendre així...
Per tota la resta bon any als quatre lectors que tinc!