En els darrers dies

I com a voluntari mèdic he hagut de superar unes proves de manera que indicarien quin és l'estat de la meva memòria quina n'és la seva causa. I fins i tot si tinc dèficit d'atenció.

Finalment han arribat a la conclusió que no hi ha res de dolent, no hi ha dèficits ni mancances, fins i tot podríem dir que hi ha una voluntat de esborrar allò que no m'interessa no fent-ne cap cas. I més encara hi ha una memòria de retard molt millor del que acostuma a ser.

I és clar és la memòria que fa que me'n recordi que he oblidat de fer alguna cosa...

Com va dir el doctor... "ets tot un cas"!!!

Una setmana capgirada

De vegades la salut, imprevistos de qualsevol tipus o fins i tot un xic d'infortuni fa que tota una planificació setmanal se'n vagi a fer punyetes amb un cop de ploma...

Un exemple sense malícia dilluns passat, havia d'anar amb un amic a Benestar Social, al migdia a fer una prova mèdica i finalment a la tarda a la feina...

I tot al revés l'amic es posà malalt, s'anul·là la prova,  i a la feina res a fer...

De la mateixa manera dissabte a la nit, pujo a l'Autobús N4 des de la plaça Catalunya al Carmel... I amb un usuari comencem a parlar de noms de carrers... I es gira la història dient que anava cap a casa a fotre's una fletxa, una clenxa vaja! i que si m'hi volia apuntar...

No em vaig esfereir, ni vaig fer escarafalls; però amablement li vaig dir que anava cansat i que l'endemà volia fer moltes coses i em vaig quedar dalt de l'autobús pensant en aquest subjecte estrambòtic...

Realment era un subjecte sinistre, que no m'inspirava gens de confiança, més encara era una sensació de voler-lo evitar i anar-me'n a l'altra banda del bus.

I vaig recordar aquell film de Buñuel de la seva etapa mexicana: "Simón del Desierto", on puc extreure'n la mateixa conclusió però que per als que no són cinèfils hauran de fer l'esforç de cercar el film (com a mínim a la wikipedia)...

Cacaolat

A hores d'ara tothom en va ple, de l'empresa Cacaolat; es queda. Com si d'un tresor nacional es tractés. Però sempre i quant menyspreant la resta de l'empresa "LETONA", fundada sis anys abans (1925) i envasadora làctia que comercialitzà amb encert el seu producte estrella el "CACAOLAT" (1931).

Però com en tot intentarem ser originals i com deia A. Gaudí i això comporta retornar als orígens.

Inici de l'empresa.

A la wikipedia, en trobem una explicació més o menys acurada, i força similar a la versió que havia sentit jo en un medi de comunicació (no en recordo pas si era ràdio o televisió) sobre la fundació de l'empresa. Però aquesta wikiexplicació deixa de banda la fundació de la matriu LETONA, ja que Cacaolat és un subproducte d'aquesta empresa, i també hi manca l'explicació sobre la Granja Viader, situada al carrer Xuclà del Raval Barceloní. A tocar del carrer del Carme i l'Església de Betlem, que fou la mare dels ous. (La història la podeu llegir al web de la Granja Viader)...

A l'explicació també hi podreu veure esmentats uns gentilshomes de l'època que es trobaven a la Fonda Europa de Granollers, ben a prop de Cardedeu, on hi havia la granja, i esmenta les famílies... Portabella (administradors del patrimoni Carassó, fundador de la DANONE, al carrer de l'Àngel núm 1. a tocar del MACBA) i de la família Daurella explotadors de la llicència Coca-cola per a Espanya.

La crisi dels 70 afectà a l'empresa (com la Moritz i tantes altres) i es va vendre al grup CLESA que alhora fou comprada per la fallida PARMALAT i aquesta comprada per NUEVO RUMASA, qui en fer fallida ha estat intervinguda i subhastada.

I com diu la frase "Roda el món i torna al Born"... l'han adquirit COBEGA (família Daurella explotadors de la llicència Coca-cola i coneguts dels Viader) i DAMM (Demetrio Carceller - Enric Crous), ja que la tercera empresa que sempre s'esmenta és només el lligam legal entre ambdues (Victory Turnaround)...

Ara, i com passa a tota mala gestió, començaran a aparèixer disbarats com la venda de la seva seu al C. Pujades 25, de Barcelona a una immobiliària per a cobrir els dèficits...

L'única sort que ha tingut l'empresa és que els adquirents coneixen el mercat, i la fàbrica de la DAMM de Sant Adrià del Besòs, actualment sense funcionament ja que ha desplaçat la producció a la factoria del Prat de Llobregat, els permet de disposar de suficient infraestructura com per reprendre l'activitat empresarial a molt curt termini.

Els treballadors conservaran els llocs de treball (almenys això sembla) podran produir i ja tenen la xarxa de distribució...

En definitiva un negoci rodó... la pregunta és si només han comprat la marca Cacaolat o també la LETONA (he de recordar que dos empresaris propietaris de la Taurus es quedaren la marca MONIX, empresa de Coberts amb seu a Valls, se'n quedaren el nom comercial, però no l'empresa)... Pel que sembla, és pot tractar del mateix, ja que el mercat lacti està saturat mentre que el de batuts de cacau sembla intacte per a Cacaolat i per tant no hi ha possibilitat de competència real.

 
Per això el que han pagat no és un sobrepreu, i els nous propietaris poden somriure, tot i la crisi...

De vegades la intel·ligència i el coneixement no tenen relació amb l'edat.

L'altre dia anava a comprar al supermercat dels germans Roig, quan al carrer hi passejava una mare i dos fills...

La mare li deia a la nena petita que agafés la corda. La nena s'aturà i la mare li posà al voltant del coll...

En aquestes que la mare digué: "no m'agrada gens aquesta corda al voltant del coll!".

La rèplica de la nena: "no me l'he posada pas jo al voltant del coll!"

Em permeté fer un esbós d'un somriure a la cara, i em féu adonar que tenia més coneixement (en certa mesura) la filla petita que la mare, que li havia lligat al voltant del coll una petita soga, només per que la nena no arrossegués la corda.

De vegades també ens passa a cadascun de nosaltres que no en n'adonem si no ens ho diuen que estem errant el tret, tot i que de vell antuvi ens creiem en la certesa del camí...

Porqué, porqué, porqué???

De vegades quan un està treballant i fa la feina adequadament, es queda sorprès de com de complicat és el món (i més encara com cal reaccionar).

Dins de les responsabilitats que un assumeix sovint en tenim de pròpies, inherents a la nostra persona i d'altres ens venen atorgades per un tipus d'entorn social, entorn familiar o bona voluntat (tot i que el camí de l'infern n'és empedrat de bones intencions).

Jo mateix tenia la intenció d'ajudar a una entitat (l'Associació Amics del Gos Bon Jan) ja que tenien un problema de tràmits administratius, i què he fet? Errar, els he evitat una sanció però des del mes de setembre ençà no he fet res (potser de vegades no fer res és el millor) però en aquest cas no puc fer massa comentaris ja que per acció o omissió no he fet el que hagués hagut de fer...

Pel que fa a altres compromisos fallats, vaig deixar de banda per raons personals (tenir cura del meu avi) a l'associació de vídues, les quals reclamaven el cobrament del SOVI complementat ja que havien de viure abans de la bombolla amb poc més de 240€ al mes...

I tantes i tantes altres coses que he deixat pel camí, i sovint crec que no hauria de comprometre'm a fer res mes ja que al cap i a la fi sempre acabo desistint de voler continuar.

Deu ser que noto el canvi de tardor???

Sovint quan parlem de capitals

emprem el terme com a element difús... "capitals" com una cosa etèria, totalment aliena a nosaltres, ciutadans sense cap altre qualificatiu possible.

Però com diria el crític televisiu Ferran Monegal: "... AAAHHH! Alerta!"

Doncs això Alerta!

La majoria de nosaltres si tenim uns petits (o ínfims estalvis) o bé si disposem d'un compte per a dur a terme domiciliacions bancàries, com si rebem ingressos d'alguna feina ja sigui declarada o irregular, tots aquests diners van a les entitats d'estalvi, aquestes tenen l'obligació de guardar els diners i de retornar-los a petició del client (és a dir són deutors dels diners del client i per tant és un passiu comptable).

En la mesura que hom hi diposita diners a mig llarg termini, aquestes entitats es disposen a "jugar" amb els diners; una entitat d'estalvi no és una entitat sense ànim de lucre, i per tant, inverteix els diners amb l'esperança de recuperar-los. Sovint a través de productes totalment aliens a una activitat lògica (les entitats a hores d'ara realitzen els anomenats productes financers, és a dir la captació de diners a través de subproductes assegurats en borses internacionals i de les que no en tens més que un bocí de paper habitualment lligat a la cotització d'un valor bursàtil i assegurat en un 80% d'aquest valor)... però com passa als casinos (feu el vostre joc que habitualment la banca guanya!).

Què li ha passat a la banca espanyola?.

Els darrers anys a Espanya hi ha hagut un creixement disbauxat de les hipoteques (crèdits hipotecaris amb garantia real-personal, és a dir l'immoble era la garantia del valor fins al seu límit i la resta és personal del qui l'ha sol·licitat. En la mesura de la depreciació del valor els bancs reclamen la diferència a aquell qui l'ha sol·licitat.

Els bancs espanyols han hagut d'acudir al mercat interbancari (mercat fet per la totalitat de bancs) per a seguir facilitant préstecs que permetien garantir la circulació monetària: és a dir la bombolla.

A hores d'ara els bancs espanyols han de retornar els diners que els havien deixat principalment altres bancs europeus sobretot alemanys i francesos. Per tant en la mesura que l'estat ha garantit liquidesa als bancs, aquests l'han emprada per a retornar part dels deutes europeus.

El FROB (segons el governador del Banc d'Espanya Ordóñez) són diners internacionals en préstec només per a la reordenació del sistema bancari, aquests diners que els bancs han demanat seran retornats encara que s'hagi d'escanyar el crèdit a particulars i empreses.

En certa mesura recorda la repatriació de capitals que van realitzar els EUA després del crac de 1929, provocant una greu crisi als països en reconstrucció de la primera guerra mundial (i que desembocà en una greu crisi econòmica i finalment en la segona guerra mundial