Errors i penitències

Ja sé del cert que durant els dies de setmana santa, la gent intenta distreure's del món i per aquesta raó marxa cap a zones llunyanes del món conegut.

Jo en canvi aprofitaré per organitzar-me la vida pels jorns posteriors que preveig que seran prou complexos.

Dins d'aquests afers que hi ha pendents, possiblement hauríem de tenir en compte molts aspectes però un dels més pròxims per a mi és que mentre la gent fuig cap a les seves destinacions vacacionals, Barcelona queda buida d'oriunds i s'omple de subjectes infectes que parlen habitualment parles estranyes.

L'ajuntament, aprofita per fer obres, com sempre que hi ha vacances (ara que sovint també és una excusa per a fer-les perquè de vegades no hi ha vacances i han tallat catorze carrers...)...

A arrel d'aquest fet he retrobat per la gran xarxa globalitzada una portada d'un àlbum musical de 1975...


I me n'adono que a Barcelona en molts anys que han passat, res no ha canviat, ni tant sols la forma de fer les coses...
És preocupant que després de 35 anys encara puguem fer servir irònicament el "Barcelona sempre amb obres"

Ja sé que d'això se'n diu ametrallar un text

i que vulneraré la propietat intel·lectual, però ho he trobat curiós i per aquesta raó ho deixo penjat: CITA DE "EL PERIODICO"

23/3/2010 INSÒLITA COMPARACIÓ|BILL GATES FITXA GUIFRÉ EL PELÓS

Un executiu de Microsoft usa la llegenda de la creació de la senyera en les seves conferències tecnològiques

1. • Posa la marca de les quatre barres com a exemple d’exercici multitàctil
   

MAURICIO BERNAL, BARCELONA

Als Estats Units, a Las Vegas, a l’Hotel Mandalay, al centre de conferències que acollia les tecnològiques jornades MIX: allà, a un milió d’anys llum de Catalunya, enmig de la cita que Microsoft organitza cada any per fer exhibició dels seus progressos, l’investigador en cap Bill Buxton –un dels cervells de l’empresa– es va permetre, fa una setmana, fer encara més llegenda la llegenda que als nens catalans els expliquen des de l’escola: la de Guifré el Pelós agonitzant, la de Carles el Calb untant-se amb la seva sang, la dels quatre dits arrossegant-se sobre l’escut daurat: la gènesi romàntica de la senyera. Buxton no només coneixia la història, sinó que, davant d’un atent auditori de més de 3.000 persones, va dir el següent: que els dits del rei francès van protagonitzar el primer exercici tecnològic multitàctil de la història.
«Entre el públic hi havia uns quants catalans, que al final de la conferència s’hi van acostar... Vam estar rient una bona estona», diu Buxton per telèfon des de Redmond, on hi ha la seu de la divisió de recerca de la multinacional. Eren uns quants, els catalans, i segur que van intercanviar somriures quan a més van veure que Buxton ho havia preparat a consciència, i que mentre parlava apareixia a la pantalla una reproducció de l’escena llegendària, i que al cap d’una estona la superfície es tornava groga i de sobte hi van aparèixer quatre traços de color vermell; els altres, enginyers, dissenyadors, programadors, les 3.000 persones que integren l’elit dels ordinadors als EUA, no es van estranyar gaire: les metàfores de Buxton són famoses.
L’estil Fosbury
Dos dies més tard, de fet, la responsable de Tecnologia del Seattle Times va publicar un article en què feia una llista de la mitja dotzena de comparacions o metàfores més famoses de l’investigador canadenc, entre les quals, a més d’aquella en què utilitzava la figura de Dick Fosbury –l’home que va inventar l’estil de salt que porta el seu nom– com a paradigma d’innovació, la catalana era sens dubte la que cridava més l’atenció. «M’agrada donar referents quan parlo de tecnologia
–diu Buxton–i aquesta és una història que m’agrada, i que a més em serveix per il·lustrar una cosa en què crec: les persones que treballen en aquest sector consideren que tot el que fan és nou, però jo penso que és una reinterpretació de certes habilitats humanes. La llegenda de la senyera mostra que la tecnologia multitàctil no és nova, sinó que només és una nova manera de fer-ho».
¿Com s’explica que un canadenc amb una vida que gira al voltant de la tecnologia conegui una història pràcticament desconeguda fora de les fronteres catalanes? Hi conflueixen dues circumstàncies: que Buxton ha estat a Catalunya i que és un amant de la història. Va venir fa 10 anys, convidat per l’Institut d’Estudis Catalans, per fer una sèrie de conferències sobre cultura i tecnologia («bàsicament –diu– per ajudar a entendre com les tecnologies emergents podien ajudar a preservar la cultura catalana»), va ser integrant del consell assessor del programa de Nous Mitjans de la Universitat Pompeu Fabra i va arribar en algun moment a treballar amb Sergi Jordà, l’expert en informàtica musical que fa un parell d’anys es va fer famós al dissenyar la taula que Bjork ha utilitzat en alguns concerts.
«En aquella època, fa 10 anys, vaig estar unes cinc vegades a Barcelona», recorda. Llavors va conèixer la llegenda de la senyera, i li va semblar memorable la imatge del comte català agonitzant, ferit, i la del rei francès posant els dits a la ferida i pintant amb sang les quatre franges de la bandera. I per això, perquè li sembla memorable, va decidir utilitzar-la a Las Vegas, davant 3.000 persones, bojos de la tecnologia, en una conferència sobre disseny d’ordinadors. Perquè se’n recordessin.

Més a prop del centenar d'articles

Ara bé, no són pas tots meus, n'hi ha d'un col·lega; l'Otger a qui n'hi vaig ametrallar un.

Avui per exemple volia adreçar-me al meu públic fidel (he, he, he!), en un intent de trencar tots els esquemes que fins ara havia assolit en la redacció neutra (o gairebé dels meus escrits).

Avui, un xic més i engego a la merda a quatre jovenetes que compartien el bus amb un grapat de gent entre els quals em trobava jo.
Unes nines molt guapes, molt fines, molt cursis i molt però que molt tocades i posades (que a sobre estaven ocupant serveis reservats) i venien de jugar al Tennis al RCPB (és a dir al Real Club de Polo de Barcelona).
Aquestes subjectes que a hora punta (18h) estaven parlant amb un castellà inintel·ligible (o sea!) i de tant en quant una paraula comprensible ... "colegio"... "Irlanda"..."Dientes"... "Estados Unidos"...

Eren unes noietes presumides, com la rateta que escombrava l'escaleta i al final se la va menjar el gat. Doncs bé venien de jugar al tennis repentinades, amb equipament i sabates esportives de marca.
I mentre jo les sentia mentre s'organitzaven els seus plans de futur, que si anirien a Irlanda, que si l'any vinent als EUA...
Segurament no ho feien amb mala fe, però en aquests moments de restricció econòmica; de contracció en el crèdit i l'endeutament generalitzat de la societat, es permetien de comentar (amb veracitat o amb fal·làcia) quin era el seu estatus econòmic.

Miro amb estupefacció com puja aquesta generació que no han tingut mai limitacions en la seva despesa i que sembla què no se'n facin càrrec dels problemes que gairebé tothom està travessant per arribar a final de mes. Hipoteques, deutes, targetes de crèdit que estan roents de tant passar-les per les màquines validadores. Un servidor n'és un exemple, feia una setmana que no carregava el mòbil per poder arribar decentment a final de mes.

No entenc com la gent fa ostentació de la seva sort, per molt menys a la revolució francesa els haguessin tallat el cap...
Torna Robespierre!

Dinar informal

Aquest migdia he tingut una edificant xerrada amb una companya que havia de matricular-se d'un cicle de conferències (que a hores d'ara no sé si ha trobat o no plaça per a fer-ho). I hem tingut un dinar informal.
Informal pel lloc triat: la gespa de la facultat
Informal pel contingut del dinar: entrepà de truita de patates, cervesa Voll, per part meva; i un grapat de cigarretes per part seva.

El dinar com gairebé qualsevol dinar entre col·legues ha estat ple de matisos i de punts de vista que realment m'han omplert els dubtes, i em quedaran dues obligacions pendents successives en el temps: Anar a Sutton i si com diu ella "pillo", els pagaré un àpat a ella i a la seva parella.

Els afers tractats han estat de tot tipus de caire, a banda que diu que no ha conegut mai ningú tant estrany (m'ho prendré com una lloança), però com ja he escrit en altres documents en la meva vida he tingut dos grans vicis la família, que m'ho ha donat tot (i jo ho he donat tot per ella -crec) i la política que un pèl més i m'ho pren. (crec que era un anunci del Bassat amb en Cruyff)... Tant és, li deia que no estic preparat per viure en aquesta societat i que l'única cosa que em lliga aquí són els estudis, un cop acabat fora!

No estic disposat a viure amb una societat d'un consum de qualsevol cosa com a idea de lleure, ketamina, cocaïna, cristall, alcohol, tabac...

Sóc una persona moderada en el consum de begudes espirituoses, he begut en excés, sí i tant! però no vol dir que ho faci cada setmana, ni tant sols un cop al mes.
Fumar, sí i tant que he fumat, tabac negre, ros, cigars, havans... però mai estupefaents!

I faig retrospectiva, de la distància que tinc amb la meva generació i les futures. I no hi tinc nexes d'unió, ni música, ni lleure, ni maneres de pensar.

Sóc calmat i pausat, moderat i reflexiu... I amb aquesta carta de presentació no hi ha similituds amb altres tipus de gent, i menys a la meva edat.

És curiós, si més no que la vida sigui tant diferent respecte als joves que veig a la facultat (puc arribar a imaginar-me com aquests solters que acompanyen a la mare a comprar al mercat fins a la fi dels seus dies, tot i que no és el meu leitmòtiv, però si cal es fa).

Recordo com moltes assemblees maratonianes, però a l'hora del lleure dels altres jo estava treballant amb ells i per ells (jo no bevia per poder desmuntar la festa... barrils, neveres, tiradors, barbacoes... i tot controlat fins i tot la despesa i el control posterior de la subvenció quan teniem dret a demanar-la)...
Ara no es pot dir que estigui en una jubilació daurada, però si jubilat.

La temperatura de la venjança

Es curiós què pot fer la ment humana...
En tornar de la visita de la vesprada de casa el meu pare, al metro de Santa Eulàlia, m'he assegut i he mirat una parella (realment eren parella, almenys per les moixaines que ella li feia).
A Plaça de Sants, m'he aixecat i he cedit el seient a un jubilat i m'he posat just davant de la parella en qüestió. I la noia estrangera (crec que francesa perquè no sabia on era Olot i "Qui no carda a Olot no carda enlloc", osti tu!, no cardis!) una rossa de mal pèl que li explicava coses, de com aniria el casament d'un tercer, que llogaria masos a la vora d'Olot i que farien una festa que duraria tota la setmana, i què si blanc, què si negre i què si color de rosa...

I el noi tendrament se la mirava, ai las! fins que a Rocafort ha pujat una noia jove, rossa amb una trena al cabell, de formes voluptuoses, una sina prominent que cobria amb un jersei gris de pic i unes faldilles llargues fins als peus de coloraines ( i dic jo que la noia era coneixedora de l'efecte que la seva presència provocava als homes) que s'ha assegut just davant de la parella.

La noia francesa seguia explicant els ets i uts sobre el casament i ell ja no explicava res, sinó que només assentia i anava clavant cada volta més insistentment la mirada en la noia del cabell trenat.

Jo m'ho mirava amb els ulls entelats, i mig tancats perquè no es notés tant el meu interès sociològic en l'afer. Amb els ulls entreoberts veia com cada vegada més la relació entre els dos es tensionava més fins al punt que en baixar del metro a Catalunya, ella, la francesa ja no li dirigia la paraula.

Reconec que la noia de la cua, tenia un cos meravellós; però no puc deixar de pensar en què quan arribin a casa la venjança serà terrible, perquè es un plat que sempre se serveix fred. El segon pensament què tinc és com te la poca vista (o vista en excés) per clavar-la en cos de femella aliena, just al costat de la seva parella? De vegades penso que els homes quan els baixa la sang al cap (a mi gairebé no em passa mai) som la cosa més idiota de la faç de la terra.

Potser feia mesos

Que no tenia tant de temps per pensar, per imaginar el contingut del meu bloc.
Potser és agosarat pensar que ací dintre amb codi binari de zeros i uns apunto tots aquells pensaments, desitjos i anhels...
Però avui ha estat un dia relativament profitós, he acabat una gran feina, demà a imprimir-la i ja està!
A partir de demà ja estarà tot acabat, els papers del traspàs han de començar a funcionar...
Finalment hi ha vida més enllà de la mort, del possible tancament a un negoci (no pròsper) però al cap i a la fi negoci de tota la vida, arrelat a l'essència del barri...

De ben segur que no serà el Casino de sempre, amb la família corrent amunt i avall, ni els cambrers seran tant trempats i simpàtics com un servidor, però se'n sortiran i jo me'n sortiré sense haver d'anar-hi més que un cop per setmana a saludar i controlar algun aspecte...

Millor que ser rendista! Ostres tu, quina tranquil·litat. Ara a centrar-me en les cinc assignatures que em manquen

De vegades les coses no surten com un planeja...

Potser la meva ment de persona una mica "gran", conscient i previsora no ho és prou, sovint m'agrada planejar les coses fins al darrer detall possible, i per les raons que siguin m'equivoco de cap a cap, d'altres sóc impulsiu com un infant i em deixo dur per anhels i desitjos que no vull analitzar ni controlar...

Un exemple ha estat aquest cap de setmana, que havíem mig planejat amb el Jaume i l'Edu, i com es diu popularment per raons alienes a la nostra voluntat hem hagut de canviar de plans...
Però que hi farem! Un viatge a una població que només coneixia de passar-hi amb cotxe i ja fa molts anys...
L'única cosa que era al lloc era el riu, una Tortosa totalment desconeguda per mi, uns carrerons estrets i rehabilitats, amb botigues totes noves, netes i polides.

Un mercat central vora el riu amb parades de pesca salada, abadejo, planter pels horts, entrepans de abadejo amb albergínia arrebossada, un got de vi i la resta del dia per pair.

El viatge fou realment una aventura, però que en la mesura del possible intentarem que el destí final sigui València i no altre cop la ciutat de Barcelona.

PS: malgrat tot m'ha servit per avançar feina (com diuen en espanyol no hay mal que por bien no venga)

RODA EL MÓN I TORNA

AL BORN...

Dissabte em vaig trobar casualment amb l'Athenea companya al Centre Musical Haro, d'una altra noia (Damaris)... Dos noms curiosos per dues alumnes d'un mateix centre d'estudis.
I m'explicava després de mesos de no veure-la com li anava la vida i què volia fer. És a dir inquietuds d'una noia de disset anys.

M'explicava de la formació que els seus pares li estaven donant, al SIL; a l'Avinguda del Tibidabo, la formació que havia rebut el seu pare (recordo quan treballava al bar i el seu pare l'esperava...) sempre amb un cafè sol i la cigarreta als llavis i conversàvem principalment d'economia o política intentant estar jo al seu nivell o quan al matí a primera hora la mare amb un Audi la deixava...
"Els pares em paguen una bona educació, anglès a l'Institut Nord-Americà; Tennis; Música (primer al centre musical Haro) i ara al Conservatori del Liceu (a la Plaça Urquinaona); ara bé m'han tingut ocupada des que era ben petita"...

Amb disset anys vol fer política, vol intentar canviar el món i des d'on pot, amb els seus mitjans... ha anat a preguntar a cada seu juvenil quin és el pa que s'hi dóna...
Anà a la JNC, a la JERC, a las NG... al JSU ni s'hi acostà... i ha decidit fer-se d'un grupuscle d'extrema dreta (no recordo si em digué España 2000 o bé Democrácia Nacional)...

Me la miro: menudeta amb el cabell ros castany recollit amb una diadema, bossa de Channel, ulls marrons lleugerament maquillats, pantalons Gucci, I-Phone... la prototípica noia "pija"...
I comença a parlar de política, les coses han de canviar, les coses no estan bé, el món ha de fer un gran salt... I em diu: "a Espanya, no està bé que es cerquin els morts de la Guerra Civil"...

Me la miro i sense alterar-me gens li responc si troba normal no poder tenir memòria pels morts, si ella té l'opció d'anar a portar flors a les restes d'un avantpassat, sap on les hi ha de dur, oi?.
Quan et maten un parent a la guerra, has de poder-lo venerar (perquè per sobre de la ideologia del soldat, hi ha el record dels que el varen estimar; perquè allà on no hi ha sang, botifarres no s'hi fan... I penso per un instant en la mort dels oncles avis a la guerra, un de trenta i l'altre de la lleva del biberó i sense lloc on dipositar les flors en la seva memòria).

Som bocins de memòria caminants, tenim records d'olors que ens omplen... olors de cafè, de jornada de festa, d'alcohol, d'herba fresca, d'àpats mal digerits i en sentir-ne la flaire ens sembla un dejà vú...

Després d'això vaig pretendre no ser massa vehement i intentar dir-li que en aquest món la memòria dels morts és sagrada, com a Roma tenien als jardins de la Domo, les Mores Maiorum, representacions de fang dels avantpassats, aquells que atorgaren el dret als ciutadans romans i per això eren ciutadans de Roma, ni llatins, ni esclaus!

Per això, per la memòria que ens porta a nous camins, perquè sense memòria no hi ha repetició, ni hi ha evolució. No aprendríem a parlar, ni a comunicar-nos perquè no podríem transmetre coneixements...
Per aquesta raó la memòria és allò que ens ha d'empènyer a seguir endavant, i a tornar-nos a equivocar i també a encertar-la .

Captaires de 8 a 14h

Darrerament quan passejo per Barcelona, sempre de bòlit amunt i avall, veig que hi ha gent arreu que demana almoina... I d'entre la gent que hi ha almoina, és curiós que no hi veig mai catalans (o bé es camuflen molt bé).
Gairebé sempre són pidolaires que venen de països de l'Est Europeu, amb una capacitat innata per a la procreació, de vegades penso que no els cal dur a terme el coit, sinó que amb una mirada lasciva del marit la conilla ja torna a estar prenyada...

És molt elàstic dir que són Europeus de l'Est, ja que hi ha també russos, que de ben segur deuen de trobar més lucratiu jugar a la ruleta o prostituir compatriotes...
Albanesos armats fins a les dents apunt d'assaltar als Tous...

El que si que trobo curiós és l'horari d'aquests (col·locats estratègicament a la vora de mercats i parades de metro) comencen la jornada laboral a quarts de nou del matí i fins a l'hora de dinar. Quan la gent ja va de baixa marxen amb les butxaques plenes (o potser no tant) de les monedes llençades per la mala consciència dels Europeus de l'Oest, marxen a dinar.
Ara ja no hi ha gent com abans que demanava per a menjar i entrava als bars demanant un cafè amb llet... ara diners un sobre l'altre i a córrer.
Ens hem deshumanitzat. No ho comprenc però ha estat així.