I malgrat tot, potser te raó

Aquesta tarda, he estat divagant sobre la Llei del Divorci a Espanya, del 1981 i les seves posteriors modificacions, i fins i tot he estat una distracció amena, pels ulls de l'interlocutor. La meva vehemència entretallada per paraules que sovint pensava massa poc i havia de redefinir-les, donat que els afers legals els separa un tel massa fi com per poder anar pel broc gros. (I jo que sóc sapastre de mena, més difícil de fer-ho), però de bona fe que ho he intentat.

He explicat tant bé com he sabut els dubtes que tenia, i després de tot ha arribat la distensió, m'ha explicat que celebraven l'Advent, d'una forma força curiosa. (I jo que m'adormo quan fan la Missa del Gall...)

Han aparegut altres qüestions i les hem tractat animosament. I finalment he parlat dels posts del bloc i de les felicitacions de Nadal i li he comentat que tindria feina a llegir.

La seva resposta contundent: sense ordinador i la xarxa no podries viure!

I ara que ho penso bé, te raó (no t'hi acostumis!) que la vida virtual m'atrau més que la vida real. Aquesta és una vida de bits i bites, de lògica electrònica, de pas de corrent i aturada de corrent, de codi binari, simplificat a la mínima expressió de 0 i 1 combinats que permeten expressar-ho tot. I quan n'estàs tip apagues i marxes.

Potser la vida virtual, és més simple en tots els sentits, et permet treballar, comunicar-te, expressar-te, cercar música, i per una persona que vol sentir-se aïllada és la millor aliada.

En una gran ciutat com aquesta on la gent va apressada sempre amunt i avall, ara que ve Nadal comprant sense cap mena de criteri, i fent anar la targeta de crèdit (o dèbit) fins que els aparells fumegen, jo em sento estrany, sovint miro la meva agenda i la reviso cercant els amics i companys per anar a fer un cafè (hi ha quatre possibilitats: casat aparellat / fills / viu fora / resta) entenc que aquests condicionants limiten la improvisació i entenc que tenen altres responsabilitats, que la edat ja no perdona. I de la resta sóc jo que no vull, ni em sento amb ganes de veure'ls. Fa massa temps que ja no ens parlem, ni tenim tracte. Et presentes a un col·lega, altre cop desconegut, perquè n'has perdut el contacte, i comences a parlar de la família, del negoci... de tot plegat, per això em sortiria més a compte anar a confessar-me que el mossèn em serà igual d'estrany i aliè.

Demà dijous, per exemple tinc un dinar i hi aniré perquè l'hem suspès tres vegades, no pas perquè em vegi en cor per anar-hi. Em sento decaigut. però m'obligo a ser social.

Sovint aquesta obligació, em fa ser una mica més gregari. Ara però entenc al meu oncle que després de quaranta anys treballant rere d'un taulell, s'ha autoaïllat a la finca, plogui, nevi, faci boira o fred. Ell roman allà impertèrrit. Quan fins i tot la boira no deixa ni tant sols entreveure més enllà del nas, ell se sent feliç (això crec) de poder gaudir de la natura. Més enllà de la seva crueltat, ell pren el seu cantó bucòlic, el cantó amable de llaurar, sembrar i recollir. I sobretot de no dependre d'allò que conrea per a la seva subsistència. És el descans de ser pagès per lleure i no per necessitat. Aquesta és la seva tranquil·litat.

Justícia divina.

Reprenent a que te raó el meu interlocutor (no t'hi acostumis que sinó et pujaran els fums, i no de la cigarreta, eh?). M'agrada el món virtual, perquè tot i no ser físic, ni haver-hi feromones, ni hormones ni tant sols un somriure, puc mostrar-me tal i com sóc, o com voldria que em veiessin els demés. 

A fora, d'aquest esquelet, estrany i cibernètic m'he mostrat tal i com sóc i la meva desgràcia és que el món no és el mateix. Per dir-ho d'una forma senzilla. Curt i ras: m'han pres el pèl i els quartos.

No, no he estat estafat per una immigrant amb l'enganyifa de la Marededéu estampada (timo de la estampita), sinó que he estat enganyat amb males arts per gent en la que li has volgut donar confiança, gent d'aquí catalans/espanyols (jo no sé com se senten) anomenem-los com puguem, podem anomenar-los lladres, estafadors, embolicaires...

I jo banau, m'he deixat entabanar. I a hores d'ara la família no vol seguir endavant amb el procés judicial, perquè com diu l'advocat, no hi ha la certesa que ens en sortim amb la nostra.

De vegades és una desgràcia dipositar confiança en la gent i aquesta després t'apunyala sense miraments, i el més fotut de tot és que tu els has deixat el ganivet.

Possiblement aquesta xarxa magnífica, dota de l'assèpsia necessària perquè no puguis perdre res més del que tu no vulguis perdre. Per tant et manté distant d'això, et permet somniar en un món on la gent realment ha de fer el que li toca fer. I la confiança no es traïda. Potser aquest és una barreja entre un món feliç, i el món de les idees. Però si fos així a hores d'ara no tindria cap recança ni sensació estranya contra ningú.

Potser per aquesta raó vull allunyar-me de tot el que m'envolta. Vull pensar que aquella confiança traïda, un dia els passarà comptes, un dia els enfonsarà en la més roïna de les misèries. Tot i que jo no vull veure-ho, ni tant sols saber-ho però semblaria que hi ha d'haver algun tipus de justícia divina

Com bé diu el meu amic i cosí Jordi, els perdedors actuen de manera erràtica.

Un s'adona, veient les notícies i les declaracions abocades des dels portaveus i representants dels dos grans perdedors de les darreres eleccions, ERC i PSC, que aquest dies actuen d'una manera erràtica. 

Les declaracions com sagetes esmolades s'envien amb traïdoria d'una banda a l'altra de les diverses faccions del partit i van ferint els sentiments de tots aquells que habitualment els han donat el vot. Normalment aquest comportament és inherent als partits polítics: diuen coses que no fan.

Una altra visió és la de les enquestes que tenen, assessors com Zaragoza al PSC o Madí a Convergència, van analitzant el pols de la societat, si respira i està viva aleshores pot votar... I per qui votarà a les properes eleccions senyor/a?.

I, segons es noti el pols, actuaran en conseqüència. Donaran publicitat a unes estratègies electorals com l'aposta del PP per una clara expulsió d'immigrants. Fet que certament ha restat vots a Josep Anglada, que s'ha quedat a les portes d'entrar a l'hemicicle.

Ara bé com que les primeres proves es fan dins del partit, no són fidedignes perquè els corrents que hi ha són els que han atorgat els propis càrrecs intermedis, que, per tant, no mossegaran la mà que els alimenta. Si un és partidari de Montilla i militant de base, no l'esbudellarà en públic perquè si puja la Tura/Nadal aleshores pot engrossir la llarga llista de l'atur.

La gran problemàtica és que les idees surten dels assessors. Però moltes vegades ni tant sols d'aquests, sinó que copien fórmules provades i guanyadores en altres conteses electorals, el darrer cas segurament és el "Yes We Can", que algú va fer-ne l'extrapolació a Catalunya amb Sí voto en Mas. 
D'altres vegades exposen discursos dels que en saben l'autoria (i no són ells mateixos) i els venen com a propis. Però avui en dia la xarxa dóna facilitats per conèixer si hi ha imatges falses/sense nom/copiades (que són reconeixibles a traves de Tineye) altres que filtren textos. Els professors i mestres són uns dels grans coneixedors per a evitar un afusellament d'un text d'un treball aliè, o d'un llibre. Per tant una còpia és fàcil de reconèixer. I per tant haurem de reclamar el producte autèntic: l'Original.

   

Prova d'amor

De vegades m'agradaria que no se m'entelessin els ulls perquè sovint fa semblar que ets massa emotiu; i per tant dèbil. Però de vegades és molt millor que expressar una paraula, alguna d'aquelles frases fetes que tots tenim en la memòria recent i gairebé intuïtiva.

Avui parlant amb ma mare (capficats per la seva diabetis) em deixa anar un "jo ja tinc l'edat i tinc la maleta feta per marxar, amb la consciència tranquil·la i has de tenir present, sent com sóc creient, tinc la certesa que hi ha un enllà, l'únic que em sabrà greu es no poder estar aquí, amb tu"...

De ben segur són les paraules més belles que una persona pot dir-li a una altra, fins i tot una prova d'amor, més enllà de les relacions maternofilials que ens uneixen.

I em fa pensar massa, en aquestes maleïdes dates on tots recordem aquells que ens falten perquè la publicitat, la societat o el temps lliure i de reclusió a casa fa que tinguem temps per recordar-nos-en. Aquell avi, oncle, cosina que ja no pot compartir les seves històries al voltant d'una taula farcida exhaustivament de menges exagerades i inacabables.
"Si en vols més digues-ho que a la cuina n'hi ha més", és la frase recurrent de les mestresses de casa que han guisat durant hores per fer el dinar de Nadal. (Escudella, Carn d'Olla, Pollastre... em fa mal el païdor només de pensar-hi!), neules, torrons, massapans i neules: el sucre fins a Alfa del Centaure...

Potser en aquests moments em preocupa més el "menfotisme" de ma mare que no pas saber que es morirà, tothom en un moment donat ha de deixar d'existir, fins i tot aquestes paraules es faran ràncies i ningú no les entendrà per molt que sobrevisqui la xarxa. És l'evolució i el recull bíblic "Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs", és la forma més clara de poder explicar-ho sense haver de divagar.

Em sorprenc a cada dia que passa

Els resultats postelectorals han estat d'allò més entretinguts, el PSC fent autocrítica i dient que en Montilla l'havien d'haver retirat abans, el partit dient que necessita regeneració i proposant a una Ministra de Defensa per a dirigir el partit.

Mantenir com a candidat l'Hereu per a les eleccions de Barcelona, que tot i els elogis públics que li ha transmès la Pilar Rahola, rarament aconseguirà reeditar el govern al "cap i casal" de Catalunya.

D'altra banda a ERC, es nota que han estat sempre més propers al poble perquè a l'hora de fer la matança s'hi posen tots, encorbatats i tot. Primer l'ex-Secretari General fa una sagnia a RAC1 i en Ridao, l'home del Partit a Madrid; el crida a files, dient que els problemes interns s'han de resoldre al si del partit.

El més curiós per mi ha estat la pamema que han muntat dins de CiU, oferint el càrrec de Conseller en Cap a l'Emperador de la Carrera de San Jerónimo. Un home clarament de Madrid, l'home del que sempre s'ha rumorejat que desitjava emular a Francesc Cambó, presidir el Ministeri de Foment.

Normalment es podia dir que hi havia una predisposició per part dels polítics de pujar. Recordo de ben menut que el que havia estat batlle de la ciutat de Barcelona, Narcís Serra; deixà el càrrec a Pasqual Maragall, per fer-se Ministre de Defensa. En Maragall deixà la plaça de Batlle acabada de guanyar a un desconegut i més que conegut Clos, que pujà també a un Ministeri de Madrid, d'allà ambaixador i finalment delegat de la Vivenda per la ONU.

Casos excepcionals, el ministre d'atur Corbacho, que deixà el ministeri per donar suport a Montilla, qui havia abandonat el Ministeri d'Indústria Comerç i Turisme per fer-se candidat a la Presidència de la Generalitat. (de poc els ha servit la rellevància a Madrid per obtenir bons resultats a les eleccions a la Generalitat). 

I per acabar-ho d'embolicar el PSC no li accepta la dimissió com a Primer Secretari del partit fins que no passin les eleccions municipals on Hereu serà el candidat per Barcelona!!! (MaredeDéuSenyor!)

Finalment al Mas li segueixen dimitint i fugint els millors, David Madí de l'ala Opusista de CiU, a partir d'ara i havent cercat la seva família, el podria anomenar el repentinat o l'afaitat (perquè d'una banda propietaris de Floïd i de l'altra banda de la família, The Colomer Group.

Daniel Osàcar, també encarregat de finances també plega... 

Per un moment sembla que la nau un cop ha arribat a port, ja es pot enfonsar?!!!  

És sabut que les rates abandonen el vaixell abans d'enfonsar-se