Aquesta tarda, he estat divagant sobre la Llei del Divorci a Espanya, del 1981 i les seves posteriors modificacions, i fins i tot he estat una distracció amena, pels ulls de l'interlocutor. La meva vehemència entretallada per paraules que sovint pensava massa poc i havia de redefinir-les, donat que els afers legals els separa un tel massa fi com per poder anar pel broc gros. (I jo que sóc sapastre de mena, més difícil de fer-ho), però de bona fe que ho he intentat.
He explicat tant bé com he sabut els dubtes que tenia, i després de tot ha arribat la distensió, m'ha explicat que celebraven l'Advent, d'una forma força curiosa. (I jo que m'adormo quan fan la Missa del Gall...)
Han aparegut altres qüestions i les hem tractat animosament. I finalment he parlat dels posts del bloc i de les felicitacions de Nadal i li he comentat que tindria feina a llegir.
La seva resposta contundent: sense ordinador i la xarxa no podries viure!
I ara que ho penso bé, te raó (no t'hi acostumis!) que la vida virtual m'atrau més que la vida real. Aquesta és una vida de bits i bites, de lògica electrònica, de pas de corrent i aturada de corrent, de codi binari, simplificat a la mínima expressió de 0 i 1 combinats que permeten expressar-ho tot. I quan n'estàs tip apagues i marxes.
Potser la vida virtual, és més simple en tots els sentits, et permet treballar, comunicar-te, expressar-te, cercar música, i per una persona que vol sentir-se aïllada és la millor aliada.
En una gran ciutat com aquesta on la gent va apressada sempre amunt i avall, ara que ve Nadal comprant sense cap mena de criteri, i fent anar la targeta de crèdit (o dèbit) fins que els aparells fumegen, jo em sento estrany, sovint miro la meva agenda i la reviso cercant els amics i companys per anar a fer un cafè (hi ha quatre possibilitats: casat aparellat / fills / viu fora / resta) entenc que aquests condicionants limiten la improvisació i entenc que tenen altres responsabilitats, que la edat ja no perdona. I de la resta sóc jo que no vull, ni em sento amb ganes de veure'ls. Fa massa temps que ja no ens parlem, ni tenim tracte. Et presentes a un col·lega, altre cop desconegut, perquè n'has perdut el contacte, i comences a parlar de la família, del negoci... de tot plegat, per això em sortiria més a compte anar a confessar-me que el mossèn em serà igual d'estrany i aliè.
Demà dijous, per exemple tinc un dinar i hi aniré perquè l'hem suspès tres vegades, no pas perquè em vegi en cor per anar-hi. Em sento decaigut. però m'obligo a ser social.
Sovint aquesta obligació, em fa ser una mica més gregari. Ara però entenc al meu oncle que després de quaranta anys treballant rere d'un taulell, s'ha autoaïllat a la finca, plogui, nevi, faci boira o fred. Ell roman allà impertèrrit. Quan fins i tot la boira no deixa ni tant sols entreveure més enllà del nas, ell se sent feliç (això crec) de poder gaudir de la natura. Més enllà de la seva crueltat, ell pren el seu cantó bucòlic, el cantó amable de llaurar, sembrar i recollir. I sobretot de no dependre d'allò que conrea per a la seva subsistència. És el descans de ser pagès per lleure i no per necessitat. Aquesta és la seva tranquil·litat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada