Realment ha estat una conversió ràpida i la vesteixen de normal, en els moviments de capitals que s’han donat darrerament des de la crisi “Subprime” o coneguda com a “Crisi Ninja = No Income, No Job or Assets; és a dir la Crisi on no hi ha ni ingressos, ni treball ni actius.
Aquesta crisi produïda als EUA durant 2007, es produí principalment a través d’una figura les hipoteques subprime. (les hipoteques subprime són hipoteques de dubtós cobrament que els bancs que les havien concedit, les cedien (venent-les a altres bancs) perquè en gestionessin el cobrament
Mentre els bancs feien fallida i declaraven la incapacitat per a respondre del deute contret, el govern americà concedia crèdits restrictius a la banca i nacionalitzava alguna entitat i els imposava el sous ja que hi havia diner públic. La intenció era sanejar per revendre’l però els banquers americans en la mesura del possible van retornar els préstecs per no haver de sotmetre’s a les limitacions salarials.
A Islàndia la crisi els ha afectat perquè invertiren gairebé la totalitat dels estalvis en aquest tipus de producte.
A Anglaterra i a Irlanda s’han nacionalitzat bancs rescatats...
Aquí, els bancs han depès dels ajuts del FROB (Fondo de Rescate para la Reordenación Bancaria)
Aquests fons han recapitalitzat les entitats d’estalvi, les quals havien de retornar préstecs multimilionaris a la resta del planeta, ja que teníem la nostra pròpia bombolla immobiliària, on gent s’havia endeutat més enllà del 40% dels seus ingressos (en casos fins al 110%). La diferència entre ambdós sistemes és que el sistema llatí no n’hi ha prou en retornar les claus a l’entitat d’estalvi per a justificar que no es pot pagar el deute, són deutes de caire personal amb garantia real; és a dir que no només respon amb el bé immobiliari (Real) sinó que el deute persegueix al qui el va contraure (qui ha de pagar primer de tot els interessos i desprès el capital).
En resum s’ha aconseguit que els bancs pateixin del ronyó: tots tenen mal de pedra, (moltes propietats i molt poca gent que pot adquirir-les) fins al punt que té cinc vegades més sòl edificable la banca que les immobiliàries. Juntament amb això hi ha hagut una pèrdua generalitzada dels llocs de treball directes de la construcció i indirectes de tota la indústria relacionada amb aquesta o amb els béns de consum que principalment s’adquirien amb la disponibilitat monetària.
Espanya era una de les principals exportadores de vehicles, com que a Europa han de pair la crisi Subprime/Pedra, també les exportacions han caigut (amb la conseqüència de pèrdua de llocs de treball al tots nivells).
I és un símptoma de contracció econòmica, la gent que té diners, no ven ni compra res que no siguin valors estratègics o defensius: principalment metalls preciosos: or, platí, alguns més agosarats estan acaparant produccions de blat i arròs (la climatologia indica una segona pujada dels aliments) i pel que fa a les accions bursàtils, aquests valors canvien pel que els Americans n’anomenen utilities (serveis: gas, telèfon, aigua, electricitat, petroli) productes que es fan servir tot i que hi ha restriccions econòmiques.
Però qui compra un valor (antigament era un paper, ara una anotació en compte) no te la certesa ni que valgui allò que en pagues, ni que certament té un valor real, ja que la gent no coneixem si allò que declaren que val és realment el seu valor comptable.
En altres paraules, abans tenien un duro de plata que equivalia el seu valor en un paper de 5 ptes de plata. Un bitllet de 100 ptes que equivalia a 100ptes d’or dipositades al banc d’Espanya (fins i tot s’hi incloïa la fórmula “Pagará al portador la cantidad de XXX pesetas, com si d’un xec al portador es tractés.)
A hores d’ara el valor al portador també és intrínsec al que s’indica, però no coneixem les reserves d’or del BCE. I per tant entenc aquells que no veient les coses clares tornen a invertir en or i l’amaguen al matalàs.
