Comencem pel començament, què és un discurs? Segons el DIEC2: Allò que hom diu d’una manera seguida, especialment allò que, dit o llegit en públic, tracta d’un assumpte amb cert mètode i certa extensió.
Per tant i per simplificar és qualsevol afirmació que pot dir qualsevol persona després d'haver fet un raonament, per tant allò que fan els polítics s'assemblen més a arengues militars que no pas a fets raonables. Però aleshores els pensaments filosòfics duts a terme en forma de tractats, en forma d'explicacions són, o no són discursos? Teòricament si pretenen resoldre conflictes i segueixen un mètode per obtenir-lo es podran considerar discursos.
Aleshores els polítics fan proclames, com ho van fer molts escriptors al XIX i al XX. Proclames en favor de la llibertat, la igualtat, la lluita de classes...
Com ho feu Zolà, a la seva novel·la Germinal, o posteriorment en el seu senzill, famós i recordat J'accuse, on es posicionà en favor de l'Oficial Dreyfus.
Un cas més nostrat és Joan Maragall, qui va escriure una espècie de càntic...
“Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament.” aquesta és la descripció de joia que va fer després del triomf de Solidaritat Catalana com a reacció als fets del Cu-cut! de l'any 1905.
Un altre discurs emocionant fou el que promulgà Francesc Macià en la promulgació de la República Catalana.
Hi ha hagut altres discursos que han omplert les masses famolenques de paraules i pensaments que els han empès a guerres sense raó, de comportaments inhumans, discursos com els pronunciats per A. Hitler a Nuremberg, o Mussolini d'una pàgina curiosa si més no...
Una altra pàgina curiosa es la de discursos, dels diversos actors d'aquella guerra.
La postguerra portà gravacions com les de Kennedy a Berlín, Ich bin ein Berliner, i molts altres coetanis d'una època convulsa i plena de
revindicacions. De lluita en contra de les desigualtats, pobles en lluita per una dignitat, la de pobles que durant segles havien estat oprimits i que avui en dia encara no estan superats però hi ha esforços per a la seva equiparació.
Esforços per demostrar que més enllà del que els cacics podien arribar a imposar amb l'ajut de l'imperialisme, podien també arribar a assolir la llibertat dels pobles. Però dissortadament Amèrica llatina ha estat el camp de proves d'uns i altres per a assolir hegemonies i segurament un dels discursos més emocionants és el que va pronunciar l'Ernesto Guevara a l'Assemblea de les Nacions Unides.
A d'altres nivells podem trobar la bel·ligerància per una desigualtat patent que tot i els segles passats en alguns racons encara són reals i que de vegades les veritats ocasionen reaccions violentes. Tot i que a Malcom X se l'acusà d'excessivament extremista, potser calen revolucions per a que hi hagi revolucions pacífiques.
A un altre nivell trobem la claredat d'una persona que expressava els seus sentiments amb noranta-cinc anys, i que tinc la sensació que no se'l prengueren massa seriosament. ("És aquell ancià entranyable que ens explicarà una batalleta")
I d'altres que tot i la seva actualitat, jo desconeixia fins que per l'atzar de les notícies, d'haver sentit d'on prové i a on ha arribat, em mereix que me l'escolti un moment, i fins i tot m'emocioni. Donant la veritable força que les paraules expressen.
I me n'adono que senzillament, les paraules no són importants sinó el contingut que a darrere de cadascuna d'elles li permetem que tingui, o l'èmfasi que li donen aquells que les expressen. Un recitador és aquell que sap expressar un contingut, però no conté l'essència. I jo no sé si vull realment una almorratxa o vull ser-ne el seu contingut.
diumenge, 26 de setembre del 2010
dimecres, 22 de setembre del 2010
Es ben curiós com la gent descobreix
Realment tenim una cultura limitada a allò que ens atrau, a la cultura informàtica, a la pintura a la música, ... però no en un moment donat desistim de millorar.
Les raons possiblement es reduirien al fet que donat que els altres tenen un nivell menor, no cal que m'atabali a ser millor... potser aquesta afirmació és pedant i inconsistent.
Millorem doncs l'anàlisi, perquè no tenim interès. Potser és això el que ens falta, interès a conèixer noves coses, noves idees... potser el més pràctic seria que la gent fos com "el núm. 5" amb interès a conèixer-ho tot... "dades, dades!, vull més dades!". Aquesta era el seu motiu de vida, conèixer perquè per aquesta raó se sentia viu més enllà del què realment era.
Potser això es contradictori però passem molts cops per la vida amb informació limitada, i imprecisa. Els exemples de vegades que em venen al cap són simples; quants cops visitem durant l'any els museus (sí aquell dia que plou!, o que l'entrada és gratuïta)...
Quants cops durant l'any anem a escoltar música clàssica en directe... darrerament només la consumeixo enllaunada (amb un límit que no erro mai, però tampoc conec noves músiques).
Un exemple amb gairebé la majoria d'edat complerta, vaig descobrir una magnífica obra, que suposo que m'acompanyarà durant la vida, estava veient en anglès a l'escola (of course) "Sleeping with the enemy" un filmet per lluïment de la Júlia Roberts, però on la música de Berlioz em deixà sense alè... fins que la mare adquirí l'obra en CD dirigida per Sir Colin Davis.
He doblat l'edat i encara la conservo...
Altres músiques emprades en publicitat passen com l'aigua sense contenció, la gent coneix l'ària però en cap cas intenta adquirir-ne l'obra perquè no té la paciència per a la cerca. Sap que l'han usat per aquell anunci de cotxes (també l'usà BAirways) però desconeix que és "Duet de les Flors" de Lakmé de Leo Delibes.
A hores d'ara he estat escoltant com un anunci del futbol (+) empra i mutila una música de Edvard Grieg: Peer Gynt tot i que la llei de propietat intel·lectual ho prohibia (no l'emissió d'un fragment però si la mutilació, ja que la manipulen per fer-la encaixar a les seves necessitats).
Aquest mateix canal fa servir un altre ària de la mateixa obra. (ja que permet usar-se molt en músiques nadalenques i de regals, potser per aquesta dissociació mental).
Cal tenir en compte també que hi ha una gran botiga de roba espanyola que va emprar (sense mutilacions) la famosa l'Havanera de Carmen, que va fer Bizet, un fracàs a la seva època i a hores d'ara una de les òperes més representades.
Begudes isotòniques amb nom de constel·lació: Aquarius
Però tot i formar part de la nostra cotidianitat no ens n'adonem què sentim una música de fons, altres exemples potser més divertits que els anuncis podrien ser els programes de cuina, on abans com a recurs empraven qualsevol cançó de Django Reinhardt.
Hi ha algun anunci prou bo com un de benzina, molt però que molt impactant amb música de Carl Orff, i pensar que una dona que segons ella no tenia estudis va dir-me encertadament que era una obra del segle XII musicada al XX... (i jo no m'ho creia!).
Un anunci prou recent d'un vehicle abocava tot un fenomen en italià, una "Meravigliosa Creatura", de la Gianna Nannini.
Molts cops sentim, fins i tot escoltem però no coneixem allò que ens estan donant. Recordo quan d'adolescent escoltava un programa de Catalunya Radio anomenat "La nit dels Ignorants", un programa que ara han actualitzat i renovat (2.0) amb l´ús de les noves tecnologies.
El programa de preguntes i respostes entre els participants, tenia però una de demandes per sobre de les altres, era la sintonia de tancament del programa. Una deliciosa cançó cantaren Rina Ketty i Tino Rossi. I que els nazis s'entestaren a fer servir quan hi havia alguna fuga en els camps.
Segurament podrien dir-se que de moment són músiques i sintonies que ens acompanyen la vida, i per moments ens transporten a temps passats, a la història viscuda per la humanitat. I directament o indirectament podem dir que formen part de la nostra vida, amb sentències famoses com la del "rellotge de cu-cut, o la de dalt de la sínia"...
Músiques de temps econòmicament més pròspers, on el neorrealisme donava les darreres fuetades, trobem a França, Jocs prohibits, Orfeu negre i els Paraigües de Cherbourg (que vaig veure dies després del traspàs de l'àvia materna).
En altres fets la música també ha incidit una mica en els records com La leyenda de la ciudad sin nombre, El Superagent 86, Hair, i amb els films amb música dels seixantes t'apareixen Rollings, els Mama's and the papa's, i tot el so California del que en parlaré més endavant..., el so que sembla esguerrat de Jimmy Hendrix amb el seu Purple Haze i de com la Janice Joplin em feu recuperar un clàssic de Gershwin interpretat per la gran dama del Jazz, Ella Fitzgerald. La història es retroalimenta...
En altres aventures més prosaiques com el futbol, ens han fet descobrir darrerament "Nessun Dorma", que ningú dormi, que a l'albada vencerem! que posà de moda Josep Guardiola, l'entrenador (no el cantant!), escoltada també en infinitat de films com l'avorrida "L'amor té dues cares"...
I ahir mateix a la Catedral, taral·lejaven un tros d'una altra ària, La marxa triomfal, d'Aida... Em queda el dubte, i espero que no la tristesa que saben realment que allò què remuguen és òpera.
Melodies que es van engrossin en la mesura que avancem en la vida (i sovint ens ballen dies pel cap, sense aparent raó. Però ens permet demostrar que seguim vius!)
Les raons possiblement es reduirien al fet que donat que els altres tenen un nivell menor, no cal que m'atabali a ser millor... potser aquesta afirmació és pedant i inconsistent.
Millorem doncs l'anàlisi, perquè no tenim interès. Potser és això el que ens falta, interès a conèixer noves coses, noves idees... potser el més pràctic seria que la gent fos com "el núm. 5" amb interès a conèixer-ho tot... "dades, dades!, vull més dades!". Aquesta era el seu motiu de vida, conèixer perquè per aquesta raó se sentia viu més enllà del què realment era.
Potser això es contradictori però passem molts cops per la vida amb informació limitada, i imprecisa. Els exemples de vegades que em venen al cap són simples; quants cops visitem durant l'any els museus (sí aquell dia que plou!, o que l'entrada és gratuïta)...
Quants cops durant l'any anem a escoltar música clàssica en directe... darrerament només la consumeixo enllaunada (amb un límit que no erro mai, però tampoc conec noves músiques).
Un exemple amb gairebé la majoria d'edat complerta, vaig descobrir una magnífica obra, que suposo que m'acompanyarà durant la vida, estava veient en anglès a l'escola (of course) "Sleeping with the enemy" un filmet per lluïment de la Júlia Roberts, però on la música de Berlioz em deixà sense alè... fins que la mare adquirí l'obra en CD dirigida per Sir Colin Davis.
He doblat l'edat i encara la conservo...
Altres músiques emprades en publicitat passen com l'aigua sense contenció, la gent coneix l'ària però en cap cas intenta adquirir-ne l'obra perquè no té la paciència per a la cerca. Sap que l'han usat per aquell anunci de cotxes (també l'usà BAirways) però desconeix que és "Duet de les Flors" de Lakmé de Leo Delibes.
A hores d'ara he estat escoltant com un anunci del futbol (+) empra i mutila una música de Edvard Grieg: Peer Gynt tot i que la llei de propietat intel·lectual ho prohibia (no l'emissió d'un fragment però si la mutilació, ja que la manipulen per fer-la encaixar a les seves necessitats).
Aquest mateix canal fa servir un altre ària de la mateixa obra. (ja que permet usar-se molt en músiques nadalenques i de regals, potser per aquesta dissociació mental).
Cal tenir en compte també que hi ha una gran botiga de roba espanyola que va emprar (sense mutilacions) la famosa l'Havanera de Carmen, que va fer Bizet, un fracàs a la seva època i a hores d'ara una de les òperes més representades.
Begudes isotòniques amb nom de constel·lació: Aquarius
Però tot i formar part de la nostra cotidianitat no ens n'adonem què sentim una música de fons, altres exemples potser més divertits que els anuncis podrien ser els programes de cuina, on abans com a recurs empraven qualsevol cançó de Django Reinhardt.
Hi ha algun anunci prou bo com un de benzina, molt però que molt impactant amb música de Carl Orff, i pensar que una dona que segons ella no tenia estudis va dir-me encertadament que era una obra del segle XII musicada al XX... (i jo no m'ho creia!).
Un anunci prou recent d'un vehicle abocava tot un fenomen en italià, una "Meravigliosa Creatura", de la Gianna Nannini.
Molts cops sentim, fins i tot escoltem però no coneixem allò que ens estan donant. Recordo quan d'adolescent escoltava un programa de Catalunya Radio anomenat "La nit dels Ignorants", un programa que ara han actualitzat i renovat (2.0) amb l´ús de les noves tecnologies.
El programa de preguntes i respostes entre els participants, tenia però una de demandes per sobre de les altres, era la sintonia de tancament del programa. Una deliciosa cançó cantaren Rina Ketty i Tino Rossi. I que els nazis s'entestaren a fer servir quan hi havia alguna fuga en els camps.
Segurament podrien dir-se que de moment són músiques i sintonies que ens acompanyen la vida, i per moments ens transporten a temps passats, a la història viscuda per la humanitat. I directament o indirectament podem dir que formen part de la nostra vida, amb sentències famoses com la del "rellotge de cu-cut, o la de dalt de la sínia"...
Músiques de temps econòmicament més pròspers, on el neorrealisme donava les darreres fuetades, trobem a França, Jocs prohibits, Orfeu negre i els Paraigües de Cherbourg (que vaig veure dies després del traspàs de l'àvia materna).
En altres fets la música també ha incidit una mica en els records com La leyenda de la ciudad sin nombre, El Superagent 86, Hair, i amb els films amb música dels seixantes t'apareixen Rollings, els Mama's and the papa's, i tot el so California del que en parlaré més endavant..., el so que sembla esguerrat de Jimmy Hendrix amb el seu Purple Haze i de com la Janice Joplin em feu recuperar un clàssic de Gershwin interpretat per la gran dama del Jazz, Ella Fitzgerald. La història es retroalimenta...
En altres aventures més prosaiques com el futbol, ens han fet descobrir darrerament "Nessun Dorma", que ningú dormi, que a l'albada vencerem! que posà de moda Josep Guardiola, l'entrenador (no el cantant!), escoltada també en infinitat de films com l'avorrida "L'amor té dues cares"...
I ahir mateix a la Catedral, taral·lejaven un tros d'una altra ària, La marxa triomfal, d'Aida... Em queda el dubte, i espero que no la tristesa que saben realment que allò què remuguen és òpera.
Melodies que es van engrossin en la mesura que avancem en la vida (i sovint ens ballen dies pel cap, sense aparent raó. Però ens permet demostrar que seguim vius!)
dissabte, 18 de setembre del 2010
Potser un dels temes més habituals en la història de la humanitat és parlar o cantar a l'amor, potser és una pèrdua de temps però cal tenir present que això que entenem com a amor, no deixa de ser un conjunt d'enllaços bioquímics que en definitiva produeix el cos. I que pot ser més o menys reeixit, però forma part de nosaltres. Aquesta seria una explicació més aviat formal, una explicació lògica i científica, a base d'enzims, feromones i endorfines...
Potser gràcies a això perdem el sentit del correcte i d'allò que no ho és, vivim en una bombolla o ens imaginem coses que no són.
Els temps d'enamorament, ja sigui platònic, ja sigui correspost, comporten grans moments creatius, com li va passar al pobre Hector Berlioz, a qui vaig descobrir per pura casualitat (però això ja us ho explicaré un altre dia). Segons la seva biografia, la Simfonia Fantàstica, fou l'expressió d'enamorament vehement cap a una actriu irlandesa qui el va rebutjar per "exageradament apassionat". Però l'obra demostra força, sentiment i et permet viatjar mentalment.
Hi ha cants que són un avís, l'amor és un ocell rebel que ningú pot empresonar, és un infant bohemi que no coneix de llei... I si no m'estimes, jo t'estimo igualment; sinó m'estimes... VIGILA! Tots coneixem com acaba l'obra de Bizet... (cantada per la Callas, la Maria Ewing...) però potser aquesta seria una CARMEN diferent:
L'amor també ha estat tractat en altres peces de música clàssica, sobretot òperes però no és qüestió d'avorrir al personal un excés de lírica.
En un altre tipus de música cronològicament més actual que la clàssica, per exemple aquells tangos que l'àvia em cantussejava d'aquella Barcelona que després de Buenos Aires i París havia estat la tercera capital del tango.
Però també parlen de desamors, de traïcions i de l'amargor d'aquells moments que havien estat d'amor i ara són d'indiferència
I de la tristor d'un amor perdut...
Una mica després de la mort de Gardel (Medellin -1935) Apareixia a França la "Mome" Piaf i ens cantava el seu "Himne a l'amour"
Potser gràcies a això perdem el sentit del correcte i d'allò que no ho és, vivim en una bombolla o ens imaginem coses que no són.
Els temps d'enamorament, ja sigui platònic, ja sigui correspost, comporten grans moments creatius, com li va passar al pobre Hector Berlioz, a qui vaig descobrir per pura casualitat (però això ja us ho explicaré un altre dia). Segons la seva biografia, la Simfonia Fantàstica, fou l'expressió d'enamorament vehement cap a una actriu irlandesa qui el va rebutjar per "exageradament apassionat". Però l'obra demostra força, sentiment i et permet viatjar mentalment.
Hi ha cants que són un avís, l'amor és un ocell rebel que ningú pot empresonar, és un infant bohemi que no coneix de llei... I si no m'estimes, jo t'estimo igualment; sinó m'estimes... VIGILA! Tots coneixem com acaba l'obra de Bizet... (cantada per la Callas, la Maria Ewing...) però potser aquesta seria una CARMEN diferent:
L'amor també ha estat tractat en altres peces de música clàssica, sobretot òperes però no és qüestió d'avorrir al personal un excés de lírica.
En un altre tipus de música cronològicament més actual que la clàssica, per exemple aquells tangos que l'àvia em cantussejava d'aquella Barcelona que després de Buenos Aires i París havia estat la tercera capital del tango.
Però també parlen de desamors, de traïcions i de l'amargor d'aquells moments que havien estat d'amor i ara són d'indiferència
I de la tristor d'un amor perdut...
Una mica després de la mort de Gardel (Medellin -1935) Apareixia a França la "Mome" Piaf i ens cantava el seu "Himne a l'amour"
Faig un salt endavant i penso en l'amor naïf dels seixantes amb la música francesa, italiana i grega que entrava i sortia força lliurement, mentre hi havia una dictadura que impedia moltes coses. Em recorda una miqueta allò que conté la Declaració Schumann (vídeo), però sembla que siguem més lluny de la construcció europea.
Les músiques de l'Hardy, Greco, Brel, Moustaki, Cinquetti, Celentano, Mouskouri, Di Bari, Aznavour, Lafôret, alguna en portuguès com Roberto Carlos, travessaven lliurement les fronteres, cançons en versió original, cançons plenes d'un romanticisme avui entès com a ranci passat, com a fet caduc i sense mercat. En comptes d'evolucionar involucionem.
Els vuitanta tingueren alguna perla que cantava a l'amor, però potser per a mi el millor van ser Dalida i Dassin, les animoses cançons de la Rafaella Carrá, els Abba. A hores d'ara em sento perdut, sense referents...
Potser m'hagués hagut de tocar viure en un altre país i en una altra època.
Les músiques de l'Hardy, Greco, Brel, Moustaki, Cinquetti, Celentano, Mouskouri, Di Bari, Aznavour, Lafôret, alguna en portuguès com Roberto Carlos, travessaven lliurement les fronteres, cançons en versió original, cançons plenes d'un romanticisme avui entès com a ranci passat, com a fet caduc i sense mercat. En comptes d'evolucionar involucionem.
Els vuitanta tingueren alguna perla que cantava a l'amor, però potser per a mi el millor van ser Dalida i Dassin, les animoses cançons de la Rafaella Carrá, els Abba. A hores d'ara em sento perdut, sense referents...
Potser m'hagués hagut de tocar viure en un altre país i en una altra època.
dijous, 16 de setembre del 2010
DESISTIMENT
És curiós els termes que tot i emprar-los en el llenguatge jurídic, també els utilitzem en el llenguatge normal.
En dret processal el desistiment equival a la voluntat de l'actor de no seguir en el procés, per tant la voluntat de plantar cara en judici desapareix.
Desisteixo de seguir endavant, de seguir lluitant, de seguir cercant (no s'ha d'espantar ningú, no és cap mala intenció) però deixo córrer la meva intenció perquè no em veig en força per dur-la a terme, tot i el meu propòsit d'esmena no em veig capaç de tirar-lo endavant. Potser semblarà estrany però tinc uns hàbits assumits, potser si hagués viscut d'una altra manera em deixaria endur com una posidònia es deixa bressolar per les ones i no es resisteix a les marees. En aquesta tessitura també me n'adono que estic jo en un pla extraprocessal, sóc una persona que em costa deixar-me portar, no sóc eufòric o tinc una eufòria sempre continguda, encasellada, emmarcada i controlada...
Potser em falta un punt de desconnexió amb tot allò que m'envolta o potser una responsabilitat mal entesa em frena a fer certes coses, a prendre certes decisions o a tenir certs comportaments; però no puc fer-hi res ja que és inherent a la meva persona.
Potser em falta aquest punt de rauxa, però sempre he estat gelosament responsable, i em ve a la memòria en ordre invers la setmana que vaig passar a París, amb vint-i-pocs anys, foren jornades de llargues passejades entre bulevards i avingudes, jardins i cementiris. Pels racons més curiosos de la ciutat de la llum, sol en una gran urb, caminant durant llargues hores a banda i banda de la ciutat i no em vaig deixar endur. Amb 18 anys al viatge de final de promoció d'FP, la primera revetlla de Sant Joan que vaig passar fora de casa, vaig anar-me'n de festa amb els companys i em vaig quedar sol. Recordo amb menys anys encara la festa major del poble del meu pare com un tràngol, no m'ho passava bé de festa, no sé ballar, no tinc sensació de ritme i per aquesta raó potser el ball més desmanegat és el que més m'atrau.
Jo era d'aquells idiotes que s'ho passaven bé treballant en una festa. Per això m'apreciaven tant en el món estudiantil... Era l'únic que no bevia fins que s'acabava i si ho feia l'endemà el primer per ajudar a netejar i recollir.
Per això me n'adono potser que sóc millor conversador de cafè de després de dinar o de mitja tarda, que una persona que la gent es vulgui endur de festa, potser perquè em trobo més còmode davant d'un cafè, un gelat o a l'aire lliure que reclòs entre quatre parets.
Dissortadament aquests límits no els aplico de la mateixa manera en tots els casos, ans al contrari sinó ja hauria aconseguit molts dels propòsits que m'han passat pel cap.
Sento tristament ser un mal partícip de festes, i gaudeixo d'altra banda que em trobin bon conversador. Però malgrat tot de vegades tinc la sensació de que tothom funciona amb 220V i jo necessito un transformador de 125V. Lamento ser com sóc en la mesura que "tallo el rotllo" de la festa, però no puc fer-hi més; no en sé més i ho sento. I sé del cert que no tornarà a succeir perquè no hi haurà l'oportunitat: DESISTEIXO.
Ja sé que no he de disculpar-me de ser com sóc però funciono un xic diferent. No sé reaccionar, avui m'he allitat a dos quarts de cinc i a dos quarts de nou m'he llevat. No sé superar els límits, m'ho passo bé però a partir d'un moment poso traves... I acabo la festa.
Demà serà un altre dia, i potser el cel no el veuré gris.
En dret processal el desistiment equival a la voluntat de l'actor de no seguir en el procés, per tant la voluntat de plantar cara en judici desapareix.
Desisteixo de seguir endavant, de seguir lluitant, de seguir cercant (no s'ha d'espantar ningú, no és cap mala intenció) però deixo córrer la meva intenció perquè no em veig en força per dur-la a terme, tot i el meu propòsit d'esmena no em veig capaç de tirar-lo endavant. Potser semblarà estrany però tinc uns hàbits assumits, potser si hagués viscut d'una altra manera em deixaria endur com una posidònia es deixa bressolar per les ones i no es resisteix a les marees. En aquesta tessitura també me n'adono que estic jo en un pla extraprocessal, sóc una persona que em costa deixar-me portar, no sóc eufòric o tinc una eufòria sempre continguda, encasellada, emmarcada i controlada...
Potser em falta un punt de desconnexió amb tot allò que m'envolta o potser una responsabilitat mal entesa em frena a fer certes coses, a prendre certes decisions o a tenir certs comportaments; però no puc fer-hi res ja que és inherent a la meva persona.
Potser em falta aquest punt de rauxa, però sempre he estat gelosament responsable, i em ve a la memòria en ordre invers la setmana que vaig passar a París, amb vint-i-pocs anys, foren jornades de llargues passejades entre bulevards i avingudes, jardins i cementiris. Pels racons més curiosos de la ciutat de la llum, sol en una gran urb, caminant durant llargues hores a banda i banda de la ciutat i no em vaig deixar endur. Amb 18 anys al viatge de final de promoció d'FP, la primera revetlla de Sant Joan que vaig passar fora de casa, vaig anar-me'n de festa amb els companys i em vaig quedar sol. Recordo amb menys anys encara la festa major del poble del meu pare com un tràngol, no m'ho passava bé de festa, no sé ballar, no tinc sensació de ritme i per aquesta raó potser el ball més desmanegat és el que més m'atrau.
Jo era d'aquells idiotes que s'ho passaven bé treballant en una festa. Per això m'apreciaven tant en el món estudiantil... Era l'únic que no bevia fins que s'acabava i si ho feia l'endemà el primer per ajudar a netejar i recollir.
Per això me n'adono potser que sóc millor conversador de cafè de després de dinar o de mitja tarda, que una persona que la gent es vulgui endur de festa, potser perquè em trobo més còmode davant d'un cafè, un gelat o a l'aire lliure que reclòs entre quatre parets.
Dissortadament aquests límits no els aplico de la mateixa manera en tots els casos, ans al contrari sinó ja hauria aconseguit molts dels propòsits que m'han passat pel cap.
Sento tristament ser un mal partícip de festes, i gaudeixo d'altra banda que em trobin bon conversador. Però malgrat tot de vegades tinc la sensació de que tothom funciona amb 220V i jo necessito un transformador de 125V. Lamento ser com sóc en la mesura que "tallo el rotllo" de la festa, però no puc fer-hi més; no en sé més i ho sento. I sé del cert que no tornarà a succeir perquè no hi haurà l'oportunitat: DESISTEIXO.
Ja sé que no he de disculpar-me de ser com sóc però funciono un xic diferent. No sé reaccionar, avui m'he allitat a dos quarts de cinc i a dos quarts de nou m'he llevat. No sé superar els límits, m'ho passo bé però a partir d'un moment poso traves... I acabo la festa.
Demà serà un altre dia, i potser el cel no el veuré gris.
dimarts, 7 de setembre del 2010
Personatges il·lustres
Moltes vegades ens entretenim a escoltar la xerrameca dels polítics, ens aturem a llegir la darrera sortida de to de qualsevol individu al qui li donem una importància extrema, per raons d'afinitat, o les tenim en compte per la fòbia que ens produeixen. Però molt sovint hi ha personatges que tot i no estar al capdavant passen per les nostres vides per la capacitat són el que jo n'anomeno ments preclares per la grandesa que tenen, tot i que nosaltres oblidem.
A hores d'ara podria recordar els programes que dirigia JM Puyal a TVC, on per exemple des del "Tres pics i repicó" hi havia un apartat d'un senyor gran que explicava la història viscuda en primera persona. Posteriorment també elaborà algun altre programa on la presentadora acompanyat de JM Ainaud de Lasarte, també es dedicava a explicar la història.
Personatges que d'aprop o de lluny he pogut veure i admiro com a comunicadors, possiblement se'm faria massa extensa com per explicar-la ací. Però te n'adones que els programes fagociten la gent i promocionen persones polèmiques però que no em produeixen cap mena d'interès.
La capacitat d'aquestes persones no rau molts cops en els coneixements que tenen sinó en la facilitat per a poder expressar-se, i transmetre de manera senzilla els coneixements (de vegades al món universitari que he viscut li ha faltat aquest punt).
Un exemple en economia serien JM Ureta o Leopoldo Abadia. Un d'ells comunicador de professió amb grans coneixements del món econòmic ha permès fer entendre els grans misteris econòmics de forma planera. L'altre famós pel seu llibre de la crisi ninja, també ha sortit de l'anonimat per la senzillesa de les paraules emprades per a explicar aquesta crisi econòmica. No és Galbraith però no tothom li ve de gust de llegir-lo.
L'altre dia per exemple sortia a televisió en Joan Majó, ex-ministre d'Indústria, i explicava clarament els dilemes de l'economia espanyola i catalana, els problemes que tindrem i la manera de fer-los front.
Un altre personatge aquest allunyat del món econòmic podria ser en Gabriel Cardona, a qui vaig tenir el plaer de conèixer, i realment transmet coneixements que et permeten donar voltes de cargol als pensaments que sovint et ballen pel cap.
Sovint aquestes persones queden en un segon pla, perquè tot i ser mediàtiques i reconegudes no se'ls dona la oportunitat de que tinguin un altaveu, una plataforma per fer gaudir de tot allò que saben. Els programes divulgatius no deixen de ser programes al servei de curiositats.
Potser caldria seriosament tornar a implantar els programes per a l'obtenció de titulacions (que durant temps s'emeteren a TVC) com fou el "Graduï's ara pot". Potser en aquests moments de mancances culturals seria moment d'eliminar de les graelles segons quins tipus de programes que l'únic què fan és distreure però no fomenten una millora personal, ni cultural. Potser invertiríem la tendència de dir la veritat quan es fan estadístiques de la televisió consumida tothom diu veure els documentals d'animals de LA2: NO M'HO CREC!
A hores d'ara podria recordar els programes que dirigia JM Puyal a TVC, on per exemple des del "Tres pics i repicó" hi havia un apartat d'un senyor gran que explicava la història viscuda en primera persona. Posteriorment també elaborà algun altre programa on la presentadora acompanyat de JM Ainaud de Lasarte, també es dedicava a explicar la història.
Personatges que d'aprop o de lluny he pogut veure i admiro com a comunicadors, possiblement se'm faria massa extensa com per explicar-la ací. Però te n'adones que els programes fagociten la gent i promocionen persones polèmiques però que no em produeixen cap mena d'interès.
La capacitat d'aquestes persones no rau molts cops en els coneixements que tenen sinó en la facilitat per a poder expressar-se, i transmetre de manera senzilla els coneixements (de vegades al món universitari que he viscut li ha faltat aquest punt).
Un exemple en economia serien JM Ureta o Leopoldo Abadia. Un d'ells comunicador de professió amb grans coneixements del món econòmic ha permès fer entendre els grans misteris econòmics de forma planera. L'altre famós pel seu llibre de la crisi ninja, també ha sortit de l'anonimat per la senzillesa de les paraules emprades per a explicar aquesta crisi econòmica. No és Galbraith però no tothom li ve de gust de llegir-lo.
L'altre dia per exemple sortia a televisió en Joan Majó, ex-ministre d'Indústria, i explicava clarament els dilemes de l'economia espanyola i catalana, els problemes que tindrem i la manera de fer-los front.
Un altre personatge aquest allunyat del món econòmic podria ser en Gabriel Cardona, a qui vaig tenir el plaer de conèixer, i realment transmet coneixements que et permeten donar voltes de cargol als pensaments que sovint et ballen pel cap.
Sovint aquestes persones queden en un segon pla, perquè tot i ser mediàtiques i reconegudes no se'ls dona la oportunitat de que tinguin un altaveu, una plataforma per fer gaudir de tot allò que saben. Els programes divulgatius no deixen de ser programes al servei de curiositats.
Potser caldria seriosament tornar a implantar els programes per a l'obtenció de titulacions (que durant temps s'emeteren a TVC) com fou el "Graduï's ara pot". Potser en aquests moments de mancances culturals seria moment d'eliminar de les graelles segons quins tipus de programes que l'únic què fan és distreure però no fomenten una millora personal, ni cultural. Potser invertiríem la tendència de dir la veritat quan es fan estadístiques de la televisió consumida tothom diu veure els documentals d'animals de LA2: NO M'HO CREC!
Fets econòmicament deplorables
Ja fa uns mesos que un il·lustre personatge recorre les portades dels diaris dels sectors econòmics i no parlem pas de grans magnats, sinó de magnats de butxaca que suposadament han malversat fons de l'empresa i aquests han hagut d'acollir-se a la llei concursal, antiga llei de suspensió de pagaments.
El cas concret és el president de la Patronal espanyola, CEOE; que tants anys va presidir un altre empresari conegut i ja traspassat que estigué al capdavant de l'organització durant més de dos dècades, parlo de JM. Cuevas qui traspassà el poder a Díaz Ferran.
La Vanguardia, publica avui en la seva edició digital que el president de la Patronal espanyola, a través dels seus advocats ha presentat un recurs davant del jutjat mercantil de Madrid que instrueix el cas d'AIR COMET, l'alçament de l'embargament per excessiu i injust. Segurament un embargament d'uns quaranta milions d'Euros és una xifra inimaginable per tots nosaltres, però el món econòmic es mou d'una manera diferent, i en aquest cas el jutge hauria de garantir el deute pendent rebutjant aquesta petició, ja que en cas que fés fonedissos els diners l'estat haurà de fer-se càrrec de part del deute amb els treballadors.
També s'ha de tenir present que la majoria d'empreses no volen usar el concurs, perquè com és lògic els seus proveïdors el que faran realment és tallar el flux del subministrament habitual de productes.
Però què és realment una suspensió de pagaments? En paraules senzilles seria la impossibilitat de seguir amb l'activitat empresarial. Les raons poden ser diverses per deutes acumulats amb les plantilles, perquè el producte de consum no té sortida, perquè es ven amb un marge massa ajustat, perquè hi ha una fallida econòmica en cadena (és a dir no es venen pisos, no es venen mobles, no es venen cotxes nous...) tot el sector productiu es ralentitza i s'acumulen estocs (una cosa similar passà al 1929 la bonança industrial es tallà de cop, no es concedien crèdits perquè la morositat era creixent i la banca no disposava de diner líquid ja que si haguessin venut els actius haguessin perdut bous i esquelles). En la producció agrària l'estat comprava els estocs i els anava treient al mercat amb tant poca previsió que la mesura n'enfonsava els preus.
Aquesta mesura intenta donar una viabilitat a les empreses però per on cal començar? Totes les darreres reestructuracions empresarials han començat de la mateixa manera aprimant la nòmina d'obrers. Això ja es veié als 30 als EUA, i als films italians del neorrealisme retratat per De Sica (El lladre de bicicletes) on llargues cues d'aturats intenten accedir a llocs de treball. La banca amb els ajuts que ha rebut s'han fusionat i han insisitit en prejubilacions que tots hem de pagar per poder tornar als números verds.
Retornant a les suspensions, hi ha un fet repetitiu i és que empreses que s'hi havien acollit acaben fent fallida. Potser per mala gestió, potser perquè durant temps no han invertit en millorar-la sino que els beneficis s'ha repartit entre els accionistes o fins i tot amb plusos i primes als treballadors.
El llistat seria immens però recordo amargament l'ERO de la LEAR de components d'automoció, que obtingué beneficis per a la seva instal·lació i en fugir a Polònia se'ls emportà, una altra empresa nostrada és l'Agudana de productes càrnics instal·lada a Cervera... i de salvada només recordo la Taurus amb ajut de l'ICF, potser és el cas més reixit dels darrers temps.
El cas concret és el president de la Patronal espanyola, CEOE; que tants anys va presidir un altre empresari conegut i ja traspassat que estigué al capdavant de l'organització durant més de dos dècades, parlo de JM. Cuevas qui traspassà el poder a Díaz Ferran.
La Vanguardia, publica avui en la seva edició digital que el president de la Patronal espanyola, a través dels seus advocats ha presentat un recurs davant del jutjat mercantil de Madrid que instrueix el cas d'AIR COMET, l'alçament de l'embargament per excessiu i injust. Segurament un embargament d'uns quaranta milions d'Euros és una xifra inimaginable per tots nosaltres, però el món econòmic es mou d'una manera diferent, i en aquest cas el jutge hauria de garantir el deute pendent rebutjant aquesta petició, ja que en cas que fés fonedissos els diners l'estat haurà de fer-se càrrec de part del deute amb els treballadors.
També s'ha de tenir present que la majoria d'empreses no volen usar el concurs, perquè com és lògic els seus proveïdors el que faran realment és tallar el flux del subministrament habitual de productes.
Però què és realment una suspensió de pagaments? En paraules senzilles seria la impossibilitat de seguir amb l'activitat empresarial. Les raons poden ser diverses per deutes acumulats amb les plantilles, perquè el producte de consum no té sortida, perquè es ven amb un marge massa ajustat, perquè hi ha una fallida econòmica en cadena (és a dir no es venen pisos, no es venen mobles, no es venen cotxes nous...) tot el sector productiu es ralentitza i s'acumulen estocs (una cosa similar passà al 1929 la bonança industrial es tallà de cop, no es concedien crèdits perquè la morositat era creixent i la banca no disposava de diner líquid ja que si haguessin venut els actius haguessin perdut bous i esquelles). En la producció agrària l'estat comprava els estocs i els anava treient al mercat amb tant poca previsió que la mesura n'enfonsava els preus.
Aquesta mesura intenta donar una viabilitat a les empreses però per on cal començar? Totes les darreres reestructuracions empresarials han començat de la mateixa manera aprimant la nòmina d'obrers. Això ja es veié als 30 als EUA, i als films italians del neorrealisme retratat per De Sica (El lladre de bicicletes) on llargues cues d'aturats intenten accedir a llocs de treball. La banca amb els ajuts que ha rebut s'han fusionat i han insisitit en prejubilacions que tots hem de pagar per poder tornar als números verds.
Retornant a les suspensions, hi ha un fet repetitiu i és que empreses que s'hi havien acollit acaben fent fallida. Potser per mala gestió, potser perquè durant temps no han invertit en millorar-la sino que els beneficis s'ha repartit entre els accionistes o fins i tot amb plusos i primes als treballadors.
El llistat seria immens però recordo amargament l'ERO de la LEAR de components d'automoció, que obtingué beneficis per a la seva instal·lació i en fugir a Polònia se'ls emportà, una altra empresa nostrada és l'Agudana de productes càrnics instal·lada a Cervera... i de salvada només recordo la Taurus amb ajut de l'ICF, potser és el cas més reixit dels darrers temps.
Sense destí
Cada vegada més penso que estem en un gran buit on hi ha un desgovern polític i un control econòmic descentralitzat, on l'economia fa temps que ja no la poden controlar els estats (a excepció dels països com Xina i Cuba, que l'estat és la potència econòmica, la privatització empresarial en sectors clau no existeix i l'únic que admeten com a fet lògic és la facilitat d'instal·lació de companyies foranes per a l'ús de la mà d'obra.
Es curiós que durant la bonança econòmica Catalunya i Espanya creixien al ritme del 4% del PIB, i s'estableix com a fet reconegut que hi ha creixement de l'ocupació a partir d'una taxa del 3% per tant durant anys s'ha reclamat mà d'obra per a poder cobrir totes les places necessàries, aconseguint un flux migratori que evités haver de pujar salaris.
Perquè tot està lligat, com més demanda de mà d'obra més difícil és cobrir llocs de treball amb condicions més dures, o que tenien horaris que impedeixen la convivència familiar.
En un exemple senzill: la construcció demanava molta mà d'obra i absorbia obrers d'altres especialitats atrets per les condicions laborals (treballador a preu fet que construïen i cobraven per metre linial de paret aixecada i que alhora abandonaven feines amb menys comoditats com es el cas del sector serveis: hosteleria, forns... dependents en general que no disposen dels caps de setmana lliures).
Arribava el cap de setmana i restaurants i discoteques s'omplien, la gent vivia en un món senzill, hi havia feina, creixement diner en general en tots els sectors, era com un gran Sylent Green, Un món Feliç ple de panacees i placeus on fonts de perfums olorosos calmaven els ànims. L'accés a les drogues (Cocaïna, Heroïna, i les sintètiques) era realment senzill. La gent aconseguia evasió per pocs diners i la festa era continua.
Però els somnis es trenquen algun dia com un mirall, en mil bocins i ara no hi ha res d'aquell esplendor a banda de grans deutes de la Banca que l'estat ens ha fet pagar a tots, desenes d'apartaments i pisos buits i que en molts casos no hi ha finançament per a finalitzar-ne l'obra, zones urbanitzades com a polígons industrials on no hi ha res, a banda dels vials i alguna boca d'incendis.
S'ha primat l'edificació per l'edificació (com deien aquells ars gratia artis, que em van dir que volia dir l'art per l'art) i a hores d'ara grans extensions productives agràries han estat destruïdes. Com al Pla d'Urgell per la facilitat d'accés a l'Autovia i a l'Eix han cobert de formigó la plana, han arrencat fruiters i han deixat erms molts terrenys esperant la quimera de l'or de la requalificació i posterior edificació.
Segueixo recorrent la geografia en la ment, i recordo les zones agrícoles del Prat de Llobregat i la zona deltàica (plens de fàbriques moltes d'elles en desús) i que a hores d'ara volen reconvertir en vivendes.
I em ve al cap allò que m'explicava la gent gran que durant la guerra havia estat a Barcelona, sense aliments, sense llenya per a poder guisar. Barcelona als trenta amb un milió d'habitants però envoltada d'un món eminentment agrícola i que representava una tercera part de la població. A hores d'ara encara és més deficitària que abans.
Es curiós que durant la bonança econòmica Catalunya i Espanya creixien al ritme del 4% del PIB, i s'estableix com a fet reconegut que hi ha creixement de l'ocupació a partir d'una taxa del 3% per tant durant anys s'ha reclamat mà d'obra per a poder cobrir totes les places necessàries, aconseguint un flux migratori que evités haver de pujar salaris.
Perquè tot està lligat, com més demanda de mà d'obra més difícil és cobrir llocs de treball amb condicions més dures, o que tenien horaris que impedeixen la convivència familiar.
En un exemple senzill: la construcció demanava molta mà d'obra i absorbia obrers d'altres especialitats atrets per les condicions laborals (treballador a preu fet que construïen i cobraven per metre linial de paret aixecada i que alhora abandonaven feines amb menys comoditats com es el cas del sector serveis: hosteleria, forns... dependents en general que no disposen dels caps de setmana lliures).
Arribava el cap de setmana i restaurants i discoteques s'omplien, la gent vivia en un món senzill, hi havia feina, creixement diner en general en tots els sectors, era com un gran Sylent Green, Un món Feliç ple de panacees i placeus on fonts de perfums olorosos calmaven els ànims. L'accés a les drogues (Cocaïna, Heroïna, i les sintètiques) era realment senzill. La gent aconseguia evasió per pocs diners i la festa era continua.
Però els somnis es trenquen algun dia com un mirall, en mil bocins i ara no hi ha res d'aquell esplendor a banda de grans deutes de la Banca que l'estat ens ha fet pagar a tots, desenes d'apartaments i pisos buits i que en molts casos no hi ha finançament per a finalitzar-ne l'obra, zones urbanitzades com a polígons industrials on no hi ha res, a banda dels vials i alguna boca d'incendis.
S'ha primat l'edificació per l'edificació (com deien aquells ars gratia artis, que em van dir que volia dir l'art per l'art) i a hores d'ara grans extensions productives agràries han estat destruïdes. Com al Pla d'Urgell per la facilitat d'accés a l'Autovia i a l'Eix han cobert de formigó la plana, han arrencat fruiters i han deixat erms molts terrenys esperant la quimera de l'or de la requalificació i posterior edificació.
Segueixo recorrent la geografia en la ment, i recordo les zones agrícoles del Prat de Llobregat i la zona deltàica (plens de fàbriques moltes d'elles en desús) i que a hores d'ara volen reconvertir en vivendes.
I em ve al cap allò que m'explicava la gent gran que durant la guerra havia estat a Barcelona, sense aliments, sense llenya per a poder guisar. Barcelona als trenta amb un milió d'habitants però envoltada d'un món eminentment agrícola i que representava una tercera part de la població. A hores d'ara encara és més deficitària que abans.
Repassant el bloc
De vegades me n'adono què sóc repetitiu en els temes que em mouen, política; una mica d'història i un molt de relacions que no em deixen indiferent...
Però avui toca estranyament un llibre que crec que té relació amb el president dels EUA actual, Barack Obama i el seu pla de rellançament de l'economia, segons publica avui el diari "La Vanguardia" un pla d'infraestructures, curiosament un pla molt semblant fou el que idearen a la seva època els economistes de Franklin D. Roosevelt; el NEW DEAL. En aquest aspecte només vull esmentar tres films d'època que retraten una miqueta aquesta situació complexa que es visqué als EUA; Juan Nadie, Que bonic que es viure i Els Raïms de la Ira.
On en dues d'elles es retrata la desesperació que ha provocat la situació econòmica potser més ací ho trobem als Raïms de la Ira, on hi ha una manca general de perspectiva i futur, on el dúmping entre treballadors legals i immigrants, i la situació d'explotació generalitzada ens ha de permetre recordar que les crisis econòmiques són cícliques.
De com polítiques econòmiques d'inversió per part de l'estat permeten treure'n benefici a mig termini i sinó cal recordar les actuacions del NEW DEAL a la vall del Tennessee.
Però retornem al centre d'aquest post cinèfil-literari. Tot sorgeix arran del llibre el Crac del 1929, de JK Galbraith. On no pretén fer una anàlisi complexa de la situació sinó explicar que tot va ser una bombolla i que les bombolles sorgeixen i tornen a sorgir.
De la mateixa manera el pla que està duent a terme el president electe dels EUA, dista en ben poc del pla Roosevelt.
Però hi ha una diferència important i és que el creixement econòmic 1934-1973 (fins a la primera crisi del petroli) no tingué un llast, Europa estava destrossada econòmicament i físicament. Japó havia capitulat el 15 d'agost de 1945, la xina no deixava de ser un país agrícola, l'Índia es descolonitzava al poc d'acabar la Guerra mundial (15 d'agost de 1947) i l'únic territori que podia exportar-ho tot de forma continuada a la resta del planeta eren els EUA.
Per Europa crearen el Pla Marshall, on gràcies als dòlars aturaren l'expansió soviètica.
Retornant al llibre de Galbraith, ens relata amb precisió com gràcies a una política monetària d'interès barat es dispararà la bombolla immobiliària a la Florida (Estado de Vacaciones), i com la revalorització sobre terrenys inhòspits seguien creixent a nivells inviables. De com aquest creixement permetia accedir a crèdits barats i de l'especulació que es produí a nivells de borsa.
I casualment les normes que limitaven aquests excessos que les promulgà Roosevelt (i Truman) van ser derogades per George W. Bush i com a hores d'ara han estat restablertes.
Tot i ser un llibre publicat per primera vegada el 1955, ha estat reeditat darrerament, sembla estrany però de vegades tot recorda un gran bucle (un Show de Truman, però aquest no va ser vicepresident de Roosevelt).
Però avui toca estranyament un llibre que crec que té relació amb el president dels EUA actual, Barack Obama i el seu pla de rellançament de l'economia, segons publica avui el diari "La Vanguardia" un pla d'infraestructures, curiosament un pla molt semblant fou el que idearen a la seva època els economistes de Franklin D. Roosevelt; el NEW DEAL. En aquest aspecte només vull esmentar tres films d'època que retraten una miqueta aquesta situació complexa que es visqué als EUA; Juan Nadie, Que bonic que es viure i Els Raïms de la Ira.
On en dues d'elles es retrata la desesperació que ha provocat la situació econòmica potser més ací ho trobem als Raïms de la Ira, on hi ha una manca general de perspectiva i futur, on el dúmping entre treballadors legals i immigrants, i la situació d'explotació generalitzada ens ha de permetre recordar que les crisis econòmiques són cícliques.
De com polítiques econòmiques d'inversió per part de l'estat permeten treure'n benefici a mig termini i sinó cal recordar les actuacions del NEW DEAL a la vall del Tennessee.
Però retornem al centre d'aquest post cinèfil-literari. Tot sorgeix arran del llibre el Crac del 1929, de JK Galbraith. On no pretén fer una anàlisi complexa de la situació sinó explicar que tot va ser una bombolla i que les bombolles sorgeixen i tornen a sorgir.
De la mateixa manera el pla que està duent a terme el president electe dels EUA, dista en ben poc del pla Roosevelt.
Però hi ha una diferència important i és que el creixement econòmic 1934-1973 (fins a la primera crisi del petroli) no tingué un llast, Europa estava destrossada econòmicament i físicament. Japó havia capitulat el 15 d'agost de 1945, la xina no deixava de ser un país agrícola, l'Índia es descolonitzava al poc d'acabar la Guerra mundial (15 d'agost de 1947) i l'únic territori que podia exportar-ho tot de forma continuada a la resta del planeta eren els EUA.
Per Europa crearen el Pla Marshall, on gràcies als dòlars aturaren l'expansió soviètica.
Retornant al llibre de Galbraith, ens relata amb precisió com gràcies a una política monetària d'interès barat es dispararà la bombolla immobiliària a la Florida (Estado de Vacaciones), i com la revalorització sobre terrenys inhòspits seguien creixent a nivells inviables. De com aquest creixement permetia accedir a crèdits barats i de l'especulació que es produí a nivells de borsa.
I casualment les normes que limitaven aquests excessos que les promulgà Roosevelt (i Truman) van ser derogades per George W. Bush i com a hores d'ara han estat restablertes.
Tot i ser un llibre publicat per primera vegada el 1955, ha estat reeditat darrerament, sembla estrany però de vegades tot recorda un gran bucle (un Show de Truman, però aquest no va ser vicepresident de Roosevelt).
dilluns, 6 de setembre del 2010
Diuen que rectificar és de savis i per tant
agraeixo al lector tots el comentari realitzats, i donat que del cert té més coneixements que no pas jo no, corregiré amb cura les mancances. Altrament demano que m'excusin les imprecisions, que en la mesura del possible ja he rectificat.
Quan una persona com jo, que m'agrada la història m'embolico a parlar d'afers que tot i agradar-me no domino amb fluïdesa em veig abocat a haver de rectificar i reescriure tot allò que penso i lligo.
De vegades és com una espiral que no té aturador i començo a teclejar i a teclejar com si em posseís un dimoni i fins i tot al final de tot no repasso amb cura el contingut i per això aquests salts temporals de Hassan II a Hussein II, per exemple són errors de la memòria. O el paràgraf relatiu als alts del Golan he vist avui que estava desendreçat.
Atentament l'autor
Quan una persona com jo, que m'agrada la història m'embolico a parlar d'afers que tot i agradar-me no domino amb fluïdesa em veig abocat a haver de rectificar i reescriure tot allò que penso i lligo.
De vegades és com una espiral que no té aturador i començo a teclejar i a teclejar com si em posseís un dimoni i fins i tot al final de tot no repasso amb cura el contingut i per això aquests salts temporals de Hassan II a Hussein II, per exemple són errors de la memòria. O el paràgraf relatiu als alts del Golan he vist avui que estava desendreçat.
Atentament l'autor
De vegades em sento estrany
I no pas perquè em senti aliè a una societat (que alguna vegada m'ha passat pels gustos discordants amb la majoria del món, els texans com a roba per portar-la diàriament la vaig començar a usar amb divuit anys, abans sempre havia anat amb pantalons de tergal i anteriorment amb pantalons de franel·la, camisa sempre llisa sense estridències, habitualment blava, d'un blau cel. Aquell color que els argentins en diuen "celeste").
Per manca de curiositat i també per mandra; però suposo també que com a trasplantat socialment he perdut les sinergies que comporten haver tingut una collar per anar-se'n a banyar; o a la discoteca, o fins i tot intentar lligar...
No crec que sigui un subjecte estrany més enllà de les excentricitats pròpies de cada individu; però ho he vist així. A l'època on podia haver tingut una colla, no em sentia a gust i preferia anar-me'n a la muntanya amb els grans de casa, és a dir l'àvia, sa germana, l'oncle i les tietes. Tot un sistema gregari de protecció i vigilància on la vida era senzilla i sense problemes.
Un parell d'hores de piscina però no amb la resta de la gent que anava a socialitzar-se, jo anava a gaudir de l'aigua. Mai he estat persona que li agradi quedar-se a torrar-se com una garrapinyada al sol (ni de ponent, ni de la platja).
Dels records que em venen a la ment són els d'aquesta època on ja teníem collit el te de roca, i l'espígol, algun ginebró i un parell de brots de sajolida. Recordo de les tempestes quan anàvem a les rodalies del poble, on hi havien els horts, a mirar com els caragols treien banya i de com els caçàvem no sense rebre alguna picada d'ortiga...
Per intentar racionalitzar i socialitzar-me, fa un parell d'anys vaig fer un intent d'institucionalitzar l'Alberola, un dia de sortida conjunta de manera que ja tindria algú amb qui anar-me'n de festa, fet que em permeté conèixer una mica més els restaurants del centre de Barcelona, però aviat se m'acabaren les ganes de seguir. També havia quedat amb excompanyes de facultat per dinar o fer un cafè; però han reorganitzat la seva vida de manera diferent, amb parella, amb convivència o fins i tot casades i amb fills.
El temps ha passat i segueixo desgregaritzat, tot i que sóc una mica més sociable. I per això se'm fa tant estrany de vegades, un fet normal. Ja fa uns dies vaig trobar-me amb una amiga, i fent memòria, fins i tot retrospecció de la vida (i que no se m'ofengui ningú) què és el més semblant a una cita que he tingut mai.
Punyeta quina vida més buida sentimentalment parlant! He tingut sempre bones amigues, però no puc recordar un acarament tant llarg amb una dona.
Crec que hauré de fer un pensament, posar-me seriós i esmenar-ho... un dia d'aquests
Per manca de curiositat i també per mandra; però suposo també que com a trasplantat socialment he perdut les sinergies que comporten haver tingut una collar per anar-se'n a banyar; o a la discoteca, o fins i tot intentar lligar...
No crec que sigui un subjecte estrany més enllà de les excentricitats pròpies de cada individu; però ho he vist així. A l'època on podia haver tingut una colla, no em sentia a gust i preferia anar-me'n a la muntanya amb els grans de casa, és a dir l'àvia, sa germana, l'oncle i les tietes. Tot un sistema gregari de protecció i vigilància on la vida era senzilla i sense problemes.
Un parell d'hores de piscina però no amb la resta de la gent que anava a socialitzar-se, jo anava a gaudir de l'aigua. Mai he estat persona que li agradi quedar-se a torrar-se com una garrapinyada al sol (ni de ponent, ni de la platja).
Dels records que em venen a la ment són els d'aquesta època on ja teníem collit el te de roca, i l'espígol, algun ginebró i un parell de brots de sajolida. Recordo de les tempestes quan anàvem a les rodalies del poble, on hi havien els horts, a mirar com els caragols treien banya i de com els caçàvem no sense rebre alguna picada d'ortiga...
Per intentar racionalitzar i socialitzar-me, fa un parell d'anys vaig fer un intent d'institucionalitzar l'Alberola, un dia de sortida conjunta de manera que ja tindria algú amb qui anar-me'n de festa, fet que em permeté conèixer una mica més els restaurants del centre de Barcelona, però aviat se m'acabaren les ganes de seguir. També havia quedat amb excompanyes de facultat per dinar o fer un cafè; però han reorganitzat la seva vida de manera diferent, amb parella, amb convivència o fins i tot casades i amb fills.
El temps ha passat i segueixo desgregaritzat, tot i que sóc una mica més sociable. I per això se'm fa tant estrany de vegades, un fet normal. Ja fa uns dies vaig trobar-me amb una amiga, i fent memòria, fins i tot retrospecció de la vida (i que no se m'ofengui ningú) què és el més semblant a una cita que he tingut mai.
Punyeta quina vida més buida sentimentalment parlant! He tingut sempre bones amigues, però no puc recordar un acarament tant llarg amb una dona.
Crec que hauré de fer un pensament, posar-me seriós i esmenar-ho... un dia d'aquests
dimecres, 1 de setembre del 2010
Sempre em queden al tinter
Altres afers com podria ser el el conflicte àrab-israelià, producte d'una mala descolonització i de l'holocaust nazi, en aquest afer hi va tenir molt en compte la inhibició per part dels britànics, els quals havien promès arran de la primera guerra mundial un estat per als pobles que vivien a la zona de Palestina només per intentar trencar l'imperi Otomà (com a Potència Central), ja que el seu vast poder s'estenia més enllà del canal de Suez i per aquesta raó calia fragmentar-ne el poder, ja que els anglesos usaven el gran arsenal que tenien a la joia de la Corona, des de l'Índia arribaven matèries primeres i semielaborades per poder sostenir la guerra. I l'amenaça turca era a toca-roba de l'únic pas per a evitar vorejar la costa africana.
Un cop acabada la primera guerra mundial esdevé protectorat britànic, i els francesos com a vencedors s'atorguen la zona del Líban.
Reprenem l'afer on l'havíem deixat, acabada la guerra mundial els anglesos consideren que els jueus tenen dret a retornar al territori dels seus avantpassats, i s'inhibeixen en la creació promesa de l'estat palestí. Els jueus per la seva banda i veient d'on vénen, decideixen crear una milícia; en altres paraules un grup armat de caire terrorista amb una finalitat instaurar l'estat jueu.
En un ambient post-bèl·lic i amb la facilitat i permeabilitat de les fronteres per a poder aconseguir armes aconsegueixen el que es proposen i formen l'estat.
Posteriorment les guerres veïnals han estat principalment de demostració de força, i altres cops han estat per recursos, és a dir: l'aigua; preuada font de vida que permet el desenvolupament industrial de ciutats com Tel Aviv. El motiu de conflicte: Els Alts del Golan, què és on neix el riu Jordà que travessa de Nord a Sud el territori de Terra Santa. Pertanyents a Síria i molt propers al Líban, van ser ocupats militarment per Israel des del 1974 .
Altres raons obliguen a parlar dels assentaments però és força senzill, si els jueus haguessin conviscut (com havien fet sempre a tots els països on hi tenien presència, i sense haver de recórrer a la imposició) a hores d'ara hi hauria alguna tibantor però mai es parlaria del conflicte àrab-israelià (motiu curiós que tant Iran com Iraq han assumit com a pròpia la causa palestina i en la mesura que poden ataquen Israel a través de Míssils (els recordats Scud) com finançant homes bomba.
Els moviments interns del Mossad, servei secret israelià, es notori que inicialment necessitaven desgastar l'OAP de Iasser Arafat, i permeteren que un contrapoder aparegués a escena: Hamas; i per demostrar que l'OAP no es quedava curta els més extremistes formaren la Brigada dels Màrtirs d'Al Aqsa. El més curiós és que Hamas és poder absolut a Gaza (una franja de terra situada a tocar de la frontera amb Egipte), i es sustenta pels petrodòlars iranians; mentre que a Cisjordània és de l'altra banda...
Colònies més tristament properes foren les espanyoles del Sàhara on abandonaren després de la Marxa Verda protagonitzada per Hassan II, tot el territori al sud del Marroc. En un principi es varen repartir el terreny desèrtic entre Marroc i Mauritània, expulsant-ne els Saharauis-Berbers al desert d'Algèria. La raó primera els drets de pesca, posteriorment han trobat petroli al subsòl i concedeixen llicències tant el Front Polisari com el govern Marroquí. I ara la propera seran les mines de ferro i niquel (preuades per la construcció i l'electrònica de consum)...
Ací a banda de la mala descolonització podem recordar un post anterior sobre la guerra del Rif, on el Conde de Romanones i el Comte de Güell per protegir interessos particulars (Española de Minas del RIF) demanessin enviar les tropes espanyoles, aquest fet originà la Setmana Tràgica
Un cop acabada la primera guerra mundial esdevé protectorat britànic, i els francesos com a vencedors s'atorguen la zona del Líban.
Reprenem l'afer on l'havíem deixat, acabada la guerra mundial els anglesos consideren que els jueus tenen dret a retornar al territori dels seus avantpassats, i s'inhibeixen en la creació promesa de l'estat palestí. Els jueus per la seva banda i veient d'on vénen, decideixen crear una milícia; en altres paraules un grup armat de caire terrorista amb una finalitat instaurar l'estat jueu.
En un ambient post-bèl·lic i amb la facilitat i permeabilitat de les fronteres per a poder aconseguir armes aconsegueixen el que es proposen i formen l'estat.
Posteriorment les guerres veïnals han estat principalment de demostració de força, i altres cops han estat per recursos, és a dir: l'aigua; preuada font de vida que permet el desenvolupament industrial de ciutats com Tel Aviv. El motiu de conflicte: Els Alts del Golan, què és on neix el riu Jordà que travessa de Nord a Sud el territori de Terra Santa. Pertanyents a Síria i molt propers al Líban, van ser ocupats militarment per Israel des del 1974 .
Altres raons obliguen a parlar dels assentaments però és força senzill, si els jueus haguessin conviscut (com havien fet sempre a tots els països on hi tenien presència, i sense haver de recórrer a la imposició) a hores d'ara hi hauria alguna tibantor però mai es parlaria del conflicte àrab-israelià (motiu curiós que tant Iran com Iraq han assumit com a pròpia la causa palestina i en la mesura que poden ataquen Israel a través de Míssils (els recordats Scud) com finançant homes bomba.
Els moviments interns del Mossad, servei secret israelià, es notori que inicialment necessitaven desgastar l'OAP de Iasser Arafat, i permeteren que un contrapoder aparegués a escena: Hamas; i per demostrar que l'OAP no es quedava curta els més extremistes formaren la Brigada dels Màrtirs d'Al Aqsa. El més curiós és que Hamas és poder absolut a Gaza (una franja de terra situada a tocar de la frontera amb Egipte), i es sustenta pels petrodòlars iranians; mentre que a Cisjordània és de l'altra banda...
Colònies més tristament properes foren les espanyoles del Sàhara on abandonaren després de la Marxa Verda protagonitzada per Hassan II, tot el territori al sud del Marroc. En un principi es varen repartir el terreny desèrtic entre Marroc i Mauritània, expulsant-ne els Saharauis-Berbers al desert d'Algèria. La raó primera els drets de pesca, posteriorment han trobat petroli al subsòl i concedeixen llicències tant el Front Polisari com el govern Marroquí. I ara la propera seran les mines de ferro i niquel (preuades per la construcció i l'electrònica de consum)...
Ací a banda de la mala descolonització podem recordar un post anterior sobre la guerra del Rif, on el Conde de Romanones i el Comte de Güell per protegir interessos particulars (Española de Minas del RIF) demanessin enviar les tropes espanyoles, aquest fet originà la Setmana Tràgica
Subscriure's a:
Missatges (Atom)