Altres afers com podria ser el el conflicte àrab-israelià, producte d'una mala descolonització i de l'holocaust nazi, en aquest afer hi va tenir molt en compte la inhibició per part dels britànics, els quals havien promès arran de la primera guerra mundial un estat per als pobles que vivien a la zona de Palestina només per intentar trencar l'imperi Otomà (com a Potència Central), ja que el seu vast poder s'estenia més enllà del canal de Suez i per aquesta raó calia fragmentar-ne el poder, ja que els anglesos usaven el gran arsenal que tenien a la joia de la Corona, des de l'Índia arribaven matèries primeres i semielaborades per poder sostenir la guerra. I l'amenaça turca era a toca-roba de l'únic pas per a evitar vorejar la costa africana.
Un cop acabada la primera guerra mundial esdevé protectorat britànic, i els francesos com a vencedors s'atorguen la zona del Líban.
Reprenem l'afer on l'havíem deixat, acabada la guerra mundial els anglesos consideren que els jueus tenen dret a retornar al territori dels seus avantpassats, i s'inhibeixen en la creació promesa de l'estat palestí. Els jueus per la seva banda i veient d'on vénen, decideixen crear una milícia; en altres paraules un grup armat de caire terrorista amb una finalitat instaurar l'estat jueu.
En un ambient post-bèl·lic i amb la facilitat i permeabilitat de les fronteres per a poder aconseguir armes aconsegueixen el que es proposen i formen l'estat.
Posteriorment les guerres veïnals han estat principalment de demostració de força, i altres cops han estat per recursos, és a dir: l'aigua; preuada font de vida que permet el desenvolupament industrial de ciutats com Tel Aviv. El motiu de conflicte: Els Alts del Golan, què és on neix el riu Jordà que travessa de Nord a Sud el territori de Terra Santa. Pertanyents a Síria i molt propers al Líban, van ser ocupats militarment per Israel des del 1974 .
Altres raons obliguen a parlar dels assentaments però és força senzill, si els jueus haguessin conviscut (com havien fet sempre a tots els països on hi tenien presència, i sense haver de recórrer a la imposició) a hores d'ara hi hauria alguna tibantor però mai es parlaria del conflicte àrab-israelià (motiu curiós que tant Iran com Iraq han assumit com a pròpia la causa palestina i en la mesura que poden ataquen Israel a través de Míssils (els recordats Scud) com finançant homes bomba.
Els moviments interns del Mossad, servei secret israelià, es notori que inicialment necessitaven desgastar l'OAP de Iasser Arafat, i permeteren que un contrapoder aparegués a escena: Hamas; i per demostrar que l'OAP no es quedava curta els més extremistes formaren la Brigada dels Màrtirs d'Al Aqsa. El més curiós és que Hamas és poder absolut a Gaza (una franja de terra situada a tocar de la frontera amb Egipte), i es sustenta pels petrodòlars iranians; mentre que a Cisjordània és de l'altra banda...
Colònies més tristament properes foren les espanyoles del Sàhara on abandonaren després de la Marxa Verda protagonitzada per Hassan II, tot el territori al sud del Marroc. En un principi es varen repartir el terreny desèrtic entre Marroc i Mauritània, expulsant-ne els Saharauis-Berbers al desert d'Algèria. La raó primera els drets de pesca, posteriorment han trobat petroli al subsòl i concedeixen llicències tant el Front Polisari com el govern Marroquí. I ara la propera seran les mines de ferro i niquel (preuades per la construcció i l'electrònica de consum)...
Ací a banda de la mala descolonització podem recordar un post anterior sobre la guerra del Rif, on el Conde de Romanones i el Comte de Güell per protegir interessos particulars (Española de Minas del RIF) demanessin enviar les tropes espanyoles, aquest fet originà la Setmana Tràgica
Un cop acabada la primera guerra mundial esdevé protectorat britànic, i els francesos com a vencedors s'atorguen la zona del Líban.
Reprenem l'afer on l'havíem deixat, acabada la guerra mundial els anglesos consideren que els jueus tenen dret a retornar al territori dels seus avantpassats, i s'inhibeixen en la creació promesa de l'estat palestí. Els jueus per la seva banda i veient d'on vénen, decideixen crear una milícia; en altres paraules un grup armat de caire terrorista amb una finalitat instaurar l'estat jueu.
En un ambient post-bèl·lic i amb la facilitat i permeabilitat de les fronteres per a poder aconseguir armes aconsegueixen el que es proposen i formen l'estat.
Posteriorment les guerres veïnals han estat principalment de demostració de força, i altres cops han estat per recursos, és a dir: l'aigua; preuada font de vida que permet el desenvolupament industrial de ciutats com Tel Aviv. El motiu de conflicte: Els Alts del Golan, què és on neix el riu Jordà que travessa de Nord a Sud el territori de Terra Santa. Pertanyents a Síria i molt propers al Líban, van ser ocupats militarment per Israel des del 1974 .
Altres raons obliguen a parlar dels assentaments però és força senzill, si els jueus haguessin conviscut (com havien fet sempre a tots els països on hi tenien presència, i sense haver de recórrer a la imposició) a hores d'ara hi hauria alguna tibantor però mai es parlaria del conflicte àrab-israelià (motiu curiós que tant Iran com Iraq han assumit com a pròpia la causa palestina i en la mesura que poden ataquen Israel a través de Míssils (els recordats Scud) com finançant homes bomba.
Els moviments interns del Mossad, servei secret israelià, es notori que inicialment necessitaven desgastar l'OAP de Iasser Arafat, i permeteren que un contrapoder aparegués a escena: Hamas; i per demostrar que l'OAP no es quedava curta els més extremistes formaren la Brigada dels Màrtirs d'Al Aqsa. El més curiós és que Hamas és poder absolut a Gaza (una franja de terra situada a tocar de la frontera amb Egipte), i es sustenta pels petrodòlars iranians; mentre que a Cisjordània és de l'altra banda...
Colònies més tristament properes foren les espanyoles del Sàhara on abandonaren després de la Marxa Verda protagonitzada per Hassan II, tot el territori al sud del Marroc. En un principi es varen repartir el terreny desèrtic entre Marroc i Mauritània, expulsant-ne els Saharauis-Berbers al desert d'Algèria. La raó primera els drets de pesca, posteriorment han trobat petroli al subsòl i concedeixen llicències tant el Front Polisari com el govern Marroquí. I ara la propera seran les mines de ferro i niquel (preuades per la construcció i l'electrònica de consum)...
Ací a banda de la mala descolonització podem recordar un post anterior sobre la guerra del Rif, on el Conde de Romanones i el Comte de Güell per protegir interessos particulars (Española de Minas del RIF) demanessin enviar les tropes espanyoles, aquest fet originà la Setmana Tràgica
Es mi deber y más de uno opinará como yo, de justicia, felicitar al autor de este artículo tan ameno e ilustrativo. Hay que destacar la hábil metodología utilizada en el despliegue de recursos narrativos y sin lugar a dudas, la sucesión ágil e interconectada de hechos de nuestra historia más reciente. Dicho esto, desearía realizar ciertas matizaciones para reforzar el texto.
ResponEliminaEn primer lugar, el imperio otomano no formaba parte del Eje. Aquí el término resulta impreciso y peca de un cierto anacronismo, dado que el Eje no se denominó propiamente así hasta la Segunda Guerra Mundial. Debo destacar que de dicho Eje, desgraciadamente, el imperio otomano para entonces ya inexistente no formó parte jamás. No obstante, durante la Primera Guerra Mundial sí que formó parte de las llamadas Potencias Centrales.
En segundo lugar sería de mi agrado matizar que quien orquestó o organizó (como se prefiera) pero no protagonizó la Marcha Verde, fue Hassan II, no Hussein II.
Y finalmente, quisiera comentar que la guerra del RIF fue la guerra protagonizada por Abd el Krim, que finalizó a principios de los años veinte del siglo pasado. El audaz autor menciona la importancia de las minas de fosfatos en dicho conflicto, sin embargo, éstas no fueron descubiertas hasta el año 1947, y están situadas en el Sáhara Occidental, no en el Rif, que son dos regiones separadas por Marruecos.
De todas formas, yo y en breve mis alumnos, y si se me permite incluyo a mis hijos, agradecemos al autor este refrescante e inagotable manantial de datos. Gracias sinceras por su contribución anónima al análisis de hechos que atañen al hombre actual.