Ja fa uns mesos que un il·lustre personatge recorre les portades dels diaris dels sectors econòmics i no parlem pas de grans magnats, sinó de magnats de butxaca que suposadament han malversat fons de l'empresa i aquests han hagut d'acollir-se a la llei concursal, antiga llei de suspensió de pagaments.
El cas concret és el president de la Patronal espanyola, CEOE; que tants anys va presidir un altre empresari conegut i ja traspassat que estigué al capdavant de l'organització durant més de dos dècades, parlo de JM. Cuevas qui traspassà el poder a Díaz Ferran.
La Vanguardia, publica avui en la seva edició digital que el president de la Patronal espanyola, a través dels seus advocats ha presentat un recurs davant del jutjat mercantil de Madrid que instrueix el cas d'AIR COMET, l'alçament de l'embargament per excessiu i injust. Segurament un embargament d'uns quaranta milions d'Euros és una xifra inimaginable per tots nosaltres, però el món econòmic es mou d'una manera diferent, i en aquest cas el jutge hauria de garantir el deute pendent rebutjant aquesta petició, ja que en cas que fés fonedissos els diners l'estat haurà de fer-se càrrec de part del deute amb els treballadors.
També s'ha de tenir present que la majoria d'empreses no volen usar el concurs, perquè com és lògic els seus proveïdors el que faran realment és tallar el flux del subministrament habitual de productes.
Però què és realment una suspensió de pagaments? En paraules senzilles seria la impossibilitat de seguir amb l'activitat empresarial. Les raons poden ser diverses per deutes acumulats amb les plantilles, perquè el producte de consum no té sortida, perquè es ven amb un marge massa ajustat, perquè hi ha una fallida econòmica en cadena (és a dir no es venen pisos, no es venen mobles, no es venen cotxes nous...) tot el sector productiu es ralentitza i s'acumulen estocs (una cosa similar passà al 1929 la bonança industrial es tallà de cop, no es concedien crèdits perquè la morositat era creixent i la banca no disposava de diner líquid ja que si haguessin venut els actius haguessin perdut bous i esquelles). En la producció agrària l'estat comprava els estocs i els anava treient al mercat amb tant poca previsió que la mesura n'enfonsava els preus.
Aquesta mesura intenta donar una viabilitat a les empreses però per on cal començar? Totes les darreres reestructuracions empresarials han començat de la mateixa manera aprimant la nòmina d'obrers. Això ja es veié als 30 als EUA, i als films italians del neorrealisme retratat per De Sica (El lladre de bicicletes) on llargues cues d'aturats intenten accedir a llocs de treball. La banca amb els ajuts que ha rebut s'han fusionat i han insisitit en prejubilacions que tots hem de pagar per poder tornar als números verds.
Retornant a les suspensions, hi ha un fet repetitiu i és que empreses que s'hi havien acollit acaben fent fallida. Potser per mala gestió, potser perquè durant temps no han invertit en millorar-la sino que els beneficis s'ha repartit entre els accionistes o fins i tot amb plusos i primes als treballadors.
El llistat seria immens però recordo amargament l'ERO de la LEAR de components d'automoció, que obtingué beneficis per a la seva instal·lació i en fugir a Polònia se'ls emportà, una altra empresa nostrada és l'Agudana de productes càrnics instal·lada a Cervera... i de salvada només recordo la Taurus amb ajut de l'ICF, potser és el cas més reixit dels darrers temps.
El cas concret és el president de la Patronal espanyola, CEOE; que tants anys va presidir un altre empresari conegut i ja traspassat que estigué al capdavant de l'organització durant més de dos dècades, parlo de JM. Cuevas qui traspassà el poder a Díaz Ferran.
La Vanguardia, publica avui en la seva edició digital que el president de la Patronal espanyola, a través dels seus advocats ha presentat un recurs davant del jutjat mercantil de Madrid que instrueix el cas d'AIR COMET, l'alçament de l'embargament per excessiu i injust. Segurament un embargament d'uns quaranta milions d'Euros és una xifra inimaginable per tots nosaltres, però el món econòmic es mou d'una manera diferent, i en aquest cas el jutge hauria de garantir el deute pendent rebutjant aquesta petició, ja que en cas que fés fonedissos els diners l'estat haurà de fer-se càrrec de part del deute amb els treballadors.
També s'ha de tenir present que la majoria d'empreses no volen usar el concurs, perquè com és lògic els seus proveïdors el que faran realment és tallar el flux del subministrament habitual de productes.
Però què és realment una suspensió de pagaments? En paraules senzilles seria la impossibilitat de seguir amb l'activitat empresarial. Les raons poden ser diverses per deutes acumulats amb les plantilles, perquè el producte de consum no té sortida, perquè es ven amb un marge massa ajustat, perquè hi ha una fallida econòmica en cadena (és a dir no es venen pisos, no es venen mobles, no es venen cotxes nous...) tot el sector productiu es ralentitza i s'acumulen estocs (una cosa similar passà al 1929 la bonança industrial es tallà de cop, no es concedien crèdits perquè la morositat era creixent i la banca no disposava de diner líquid ja que si haguessin venut els actius haguessin perdut bous i esquelles). En la producció agrària l'estat comprava els estocs i els anava treient al mercat amb tant poca previsió que la mesura n'enfonsava els preus.
Aquesta mesura intenta donar una viabilitat a les empreses però per on cal començar? Totes les darreres reestructuracions empresarials han començat de la mateixa manera aprimant la nòmina d'obrers. Això ja es veié als 30 als EUA, i als films italians del neorrealisme retratat per De Sica (El lladre de bicicletes) on llargues cues d'aturats intenten accedir a llocs de treball. La banca amb els ajuts que ha rebut s'han fusionat i han insisitit en prejubilacions que tots hem de pagar per poder tornar als números verds.
Retornant a les suspensions, hi ha un fet repetitiu i és que empreses que s'hi havien acollit acaben fent fallida. Potser per mala gestió, potser perquè durant temps no han invertit en millorar-la sino que els beneficis s'ha repartit entre els accionistes o fins i tot amb plusos i primes als treballadors.
El llistat seria immens però recordo amargament l'ERO de la LEAR de components d'automoció, que obtingué beneficis per a la seva instal·lació i en fugir a Polònia se'ls emportà, una altra empresa nostrada és l'Agudana de productes càrnics instal·lada a Cervera... i de salvada només recordo la Taurus amb ajut de l'ICF, potser és el cas més reixit dels darrers temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada