vaques grasses - vaques magres

Ja fa uns anys, quan encara les vaques eren grasses, tots teníem un punt de vista positiu i apareixien oportunitats, opcions de ser positiu, opcions de tirar endavant amb menys del que avui ens permeten. En dèien oportunitats i el temps a demostrat la crua realitat, una realitat feixuga i trista, una realitat que hem de considerar alliçonadora, una veritat que se'ns ha empassat on el present de molts ja no existeix i no tornarà a ser mai més igual.

Com a exemple puc citar (i tots ho recordem o ho hauríem de fer) de les participacions amb bons de l'empresa de l'empresari Gadità, José Maria Ruiz Mateos amb el seu fiasco anomenat Nueva Rumasa; però tot i la velocitat dels seus anuncis televisius, indicaven que la negociació dels títols no estava sotmesa al control de la CMNV (Comissió Nacional del Mercat de Valors), i va ser un avís a navegants...

Però què ha passat amb Bankia? Una empresa que ha esdevingut un conglomerat ruïnós d'entitats d'estalvi.

Jo encara recordo la seva OPV (Oferta Pública de Valors), una OPV que va aconseguir obtenir allò que necessitaven, els estalvis de molts ciutadans confiats en la valoració de l'empresa. Unes consultores/auditores que van determinar-ne el valor, que ha resultat totalment fals, i una CMNV (Comissió Nacional del Mercat de Valors, entitat reguladora i controladora de les empreses cotitzades) que va considerar que el valor de la sortida a borsa s'ajustava a les dades que li van indicar tant els auditors com l'empresa. 

Realment tots han fallat, però és preocupant que no hi hagin responsabilitats polítiques... (quan la Security Exchange Comission a Nova York s'equivoca hi ha responsabilitats)

Records de Perpinyà

Feia dies que havia pujat a Perpinyà però el darrer cop encara el mes de Desembre de 2012, per pagar la taxe foncière, no hi havia cap problema, teníem el pis a la nostra disposició, era el Pont de la Puríssima Constitució que deia en Cruyff, i a Barcelona, quan tornés hi havia l’Otger amb qui podia comentar les darreres històries i jugades.

Obrir la porta del carrer i veure retolat en gran a la “bôite a lettres”, a la bústia, el seu nom i el meu. El pes se m’ha fet insuportable, m’ha envaït la tristesa que feia temps que no m’acompanyava. Obrir la porta, i ja no se sent l’olor de tabac, ni hi ha res que en denoti la seva presència al pis (ni la seva absència); només una bossa de llapis a un dels calaixos del bufet i un casc de motocicleta...

I parlo amb la mare, i coincidim que tot i la distància, l’absència d’ingressos regulars i la bona voluntat; penso que va poder ser feliç aquí.

El pis no deixa de ser un quart pis, a davant de la Plaça Cassanyes. On hi ha mercat tota la setmana, el que en francès diuen 7J/7J.

Just arribats em sorprèn redescobrir el cel, avui grisós dels núvols que el cobreixen, a Barcelona no tinc l’oportunitat de veure aquests cels, ni els núvols ni molt menys el Canigó, que des de casa se’n veu un bocí encara vestit de blanc. I el clima tot i estar tapat, no deixa de ser un ambient sec.

Se’m fa estrany parlar d’ell com si fés anys que no hi és quan amb prou feines fa quatre mesos de la seva absència. 

Si puguessis dir-nos tot allò que ens haguessis hagut d’explicar, si haguessis fet les confidències quan les tenies a la punta de la llengua. Si ens haguessis comentat les teues voluntats. 

Tristament ens va deixar sense rebombori, potser sense massa soroll, ni reconeixement... I encara no hem pogut plorar-te com t'haguessis merescut.

FMI i les rebaixes salarials.

Realment puc pensar molt sobre com estem governats en aquests moments, però les decisions que ens refereixen a la majoria de tots nosaltres, a través dels comentaris de persones influents que decideixen pels seus propis interessos fa pensar que no tenim sortida.

La reunió avui del FMI a Madrid amb els governants, per part dels homes de negre han trobat una fàcil sortida a la crisi, per a la creació de llocs de treball: abaratir l’acomiadament i rebaixar els sous, i això farà que es creïn llocs de treball!?

De debò ens n’hem de refiar d’uns subjectes que hores d’ara han reconegut que la gestió feta a Grècia no és la millor que podien haver fet?

No ho entenc. Quan hi ha una gran majoria de la gent que en aquests moments està pagant hipoteca, perquè en el moment de la bombolla, aquell qui no era propietari (semblava que no fos ciutadà), que molts d’aquests estan lluitant mes a mes per poder fer front als pagaments amb les entitats d’estalvi.

Realment, si s’apliqués la recepta dels homes de negre, la crisi social serà molt més greu del que estem vivint, ja que la medicina aplicada empeny a milers de famílies a la precarització total de les fonts d’ingressos, més encara que el que es dona avui per avui.

Com podran pagar hipoteques de 800€ si només en cobren 400€? Només hi ha una opció possible a aquesta recepta imposar per llei que no pugui haver-hi cap més desnonament, argumentant tot allò que es pugui argumentar. I reduir els deutes bancaris a la meitat, de manera que la banca haurà d’assumir minusvalies reals per béns immobles que van sobrevalorar. I recalcular milions d’hipoteques per a evitar el col·lapse, però no de l’estat, sinó de la societat.

El fet però es que la banca no s’hi avindrà i llavors només hi ha una opció si l’estat és valent, es col·lectivitzar (potser el terme és massa comunista), estatalitzar tota la banca que no vulgui avenir-s’hi.

Potser la situació és més preocupant  del que ens volen fer creure, però quina solució ens permetran prendre?

Quan una persona res no te, tampoc hi te res a perdre. Això haurien de tenir-ho en compte (i més encara quan Blesa suposadament s’embutxaca 50 milions i l’Audiència Provincial de la Comunitat de Madrid, anul·la la interlocutòria del jutge).

Sempre s’ha dit que quan la gent no fa justícia, la gent se la pren per la seva mà. I la darrera frase lapidària, és la de les lleis injustes cal combatre-les. Potser s'haurà de fer el mateix en la recepta econòmica. Quan el SMI és de 640€ al mes.

Estic amoïnat.

apunt ràpid...

Espanya ens roba?, o el Dret a saber?.

Possiblement com més avancem en la línia temporal d’una amenaça anomenada consulta, ens veurem que els mitjans van prenent part cada cop de manera més clara i vehement per trencar o per mantenir les estructures, que tot quedi igual, fins i tot l’”statu quo” dels que hi ha a dalt, que no volen perdre les prerrogatives que tenen. Alguns mantenint-se a dalt des de 1939,  i els polítics d’aquí, a canvi de petits favors han acceptat, tolerat i fins i tot reclamat. (d’això se’n pot dir de dues maneres una eufemística: prevaricar (prevaricare: anar pel camí tort) o d’una manera planera: ser corruptes i seguidistes.

Durant molt de temps des de sectors propers a l’independentisme s’ha dit que “Espanya ens roba”, i certament es pot dir que Espanya, com a estat, és un mal administrador (la Generalitat hores d’ara és un mer administrador dels funcionaris que li han traspassat, però que molts cops també ha gestionat de manera ben trista i galdosa les seves partides pressupostàries TVC ha reduït 100M€ el pressupost i tampoc s’hi ha notat tant...) que no vol entendre què per tirar endavant s’ha d’afavorir l’economia productiva, no AVE’s a pobles perduts de Terol o Lugo (que tenen dret a uns bons mitjans de transport) però que els seus empresaris hagueren agraït molt més haver disposat de bones línies fèrries per reduir costos a l’hora de transportar productes cap a les grans megalòpolis que hi ha a la península, principalment industrials i que són “importadors” nets de productes de primera necessitat.

S’hagués entès d’una altra manera que si Bankia és un mal banc i que el seu problema era “sistèmic”, no hagués calgut abocar-hi diners de tots els contribuents de l’estat per salvar-la (i a sobre no haver-la nacionalitzat).

És també preocupant que darrera un “Espanya ens roba”, els que encunyaren el terme es referiren únicament a termes fiscals. Mentre que intencionadament els dirigents del Partit Popular de Catalunya, encapçalats per l’Alícia Sánchez Camacho, hi afegeix les balances comercials, per crear un “totum revolutum”.

La resta d’Espanya és una compradora neta de productes, però això vol dir que hi ha una economia productiva que es prou competitiva com per poder vendre a la resta de l’estat, però aquests ingressos que provenen de la resta de l’estat també han de tributar i també engreixen l’erari públic. Fins a cert punt, recordo no fa gaire l’explicació de “Sala i Martin”, on indicava en un exemple molt alliçonador:

“un senyor entra a una botiga i furta en una distracció del propietari 100€, l’endemà torna a la botiga i fa una compra de 100€; la pèrdua neta segueix essent 100€ (monetàriament o en producte), però en cap cas l’ingrés dels diners fa que hi hagi guany”.

 

per a ser honest també he de publicar l'enllaç del PPC, doncs ací el teniu:

http://www.ppcatalunya.com/derecho-a-saber-mas-que-a-decidir/ 

Però m'assalten els dubtes en moltes de les coses que ens fa saber la cap dels populars, perquè és igual d'infame no lluitar contra la crisi econòmica que destinar diners de RTVE (pressupost públic) per anar a "Eurovisión" (en una aparició pública de la representant al certamen d'anys enrere afirmà que l'escenari havia costat prop de 3 milions d'Euros). Que ens parli que Mas Colell no ha elaborat els pressupostos; ben cert; però tampoc no hi havia resposta des del govern central per part de Montoro i De Guindos, amb la capacitat de dèficit que li autoritzarien a la Generalitat.

Tampoc no en diu res de la proposta electoral on el PPC proposava la modificació de la llei de finançament (LOFCA). (ací un extracte del programa electoral: "Trabajaremos para conseguir un nuevo sistema de financiación singular para
Cataluña, que responda al objetivo de resolver el problema sistemático de insuficiencia financiera de la Generalitat para atender a sus competencias. Esto lo haremos mediante el incremento de los impuestos cedidos y de la participación en la cesta de impuestos, en el marco de un modelo propio con capacidad normativa, dentro del régimen común de la LOFCA. Este modelo permitirá, mediante el establecimiento de fórmulas de colaboración entre la Agencia Tributaria de Cataluña y la Agencia Estatal de la Administración Tributaria, la gestión, recaudación, liquidación e inspección de la totalidad de los impuestos propios, cedidos y transferidos.
3. Aseguraremos que el nuevo modelo de financiación respeta el principio de ordinalidad, el cual garantiza el mantenimiento de la posición catalana respecto a su propia renta per cápita, para que no se altere la posición relativa de Cataluña respecto del resto de comunidades autónomas después de aplicar el mecanismo de nivelación. También el principio de solidaridad, entendiendo que éste ha de ser finalista, para no perjudicar la capacidad de crecer y de competir de la economía catalana"

Segur que aquest és el programa del PPC? Sí, l'és:

 http://www.ppcatalunya.com/programa-electoral-elecciones-2012/

Apunt del 23 de juny 2013: http://m.vilaweb.cat/noticia/4126920/20130619/pp-fica-pota-intentant-desacreditar-sala-martin.html 

La segona opció de Faust?

Realment sembla que la vida em dona opcions de reviure allò en que em vaig equivocar en el passat recent de la meva vida.

De vegades he estat massa condescendent amb mi mateix, he permès més d'un cop que els esdeveniments em sobrepassessin, se'm mengessin i assolir les solucions obligades pel moment addient. Per mandra, per manca d’interès,... les raons són diverses, i sovint són per mandra pròpia, però que ha estat originada per indecisions d’altri, quan em deien que hi havia una reclamació per part de l’empresa de telefonia que els carregava de més, en feia cas que m’interessava, volia resoldre l’afer, però al final m’avorria fins al punt que deixava el tema morir-se en un calaix fosc i llòbrec.

I penso en les factures de l’Òscar, la tramitació de l’avi de l’Anna, els problemes de telefonia del Luis Ricardo... però darrerament intento implicar-me fins a la resolució de l’afer. Potser serà que em faig gran o que considero que ja no puc excusar-me en què la feina no la puc obviar que la feina dels altres és prou important com la pròpia.

Darrerament he assumit les gestions i cada cop més complexes i feixugues, i m’autoimposo resoldre-les. Afers del bar, d’Unió de Pagesos, d’Astem, del bar de la Isabel, dels tràmits de Perpinyà. M’empipa però me’n surto, fins i tot en idiomes que no són el meu. Déu ser que estic assumint el rol d’hereu, o això deu voler dir, que realment el pare diposita en mi la figura de què sigui l'hereu... 

Tot i què no m’agrada aquesta institució arcaïtzant.

Danzad malditos! danzad!

Quan de petits jugavem a l'escola, hi havien aquells jocs distrets, que estavem a aixopluc, en els dies que plovien, i no podiem sortir a jugar a fora al pati. I un d'ells era el joc de les cadires (res a veure amb la peli de 1969, que representa una marató de ball, on a la gran depressió ballaven fins a l'extenuació per un gran capital: 1500 dòlars).

Però si que sembla molt un dels balls de cadires més habituals i sorprenents, sobretot quan desapareixen del mapa públic.

Felipe Gonzalez: Gas Natural
Pedro Solbes: Enel (empresa que finalment s'adjudicà Endesa, amb E.On i Acciona.
Eduardo Zaplana, secretari General de Telefónica.
Elena Salgado, consellera de Chilectra (propietat d'Enel)
Ivan Rosa Vallejo (Marit de Soraya Sáez de Santamaría) Advocat per Telefonica.
Paloma Villa (dona de l'exsecretari General de les Joventuts socialistes d'Euskadi; i ara diputat al Congrés, Eduardo Madina): Telefonica
Rodrigo Rato (expresident de FMI i Bankia): Telefònica
Angel Acebes: (expresident de BFA) Consell d'Adm. Iberdrola...

Es ben curiós que només els què han estat polítics, tinguin accés a la meritocràcia de pertànyer als consells d'administració de certes empreses que havien format part de la SEPI (Sociedad Española de Participaciones Industriales) o més antigament INI (Instituto Nacional de Industria). 
Potser algun dia les empreses veuran que no només de polítics s'han de nodrir aquests consells, sinó també de bons professionals que permetin fer funcionar de manera eficient aquestes empreses.