LA CURTA MEMÒRIA

Sáenz de Santamaría recuerda a Mas que es president gracias a la Constitución

Ha recordado que las comunidades autónomas tienen muchas competencias que, en muchas ocasiones, "afectan a la vida diaria de los españoles". 

Sovint la memòria és traïdora, i no per mala fè, o per voluntat inequívoca de expressar coses diferents a les que realment un sent o veu, però de vegades ens provoca imprecisions.

 

D'altres vegades, algunes persones se n'aprofiten que la memòria que tenim és de curta durada, i on es va dir blanc, ara està sent convertit en un gris, o un color cru, perquè molt semblant al que escrivia George Orwell a 1984 (i parlo de memòria...) els actes del líder s'anaven modificant a mesura en què aquestes canviaven de manera que sempre tenien concordància.

Per tant si els fets dissonants, no tenen sentit, i ens quedem en l'anècdota o en la imprecisió ens aboca a ser simplement mesells i crèduls...

Així doncs i reprenent el fet del titular pres de "LaVanguardia", he volgut fer memòria i he hagut de recórrer a la restauració per part d'Adolfo Suárez, de la Generalitat.

La història és tossuda i els fets són els fets:

"En el transcurs de l’estiu del 1977 es van dur a terme diverses negociacions entre Josep Tarradellas i els seus col·laboradors amb els representants del govern. Entre els negociadors del govern, destacava l’antic governador civil de Barcelona, Salvador Sánchez Terán. Tot i el bon desenvolupament de les converses, aquestes van restar aturades fins al mes de setembre. Tan sols es van poder reprendre després que ‘un milió de persones’ participessin a la manifestació de l’11 de Setembre del 1977.

El 28 de setembre de 1977, Tarradellas i Sánchez Terán van arribar a un acord per al restabliment de la Generalitat de Catalunya i la creació d’un govern provisional d’unitat. El nomenament de Joan Carles I com a monarca i de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat va permetre el definitiu retorn d’aquest últim a la capital catalana el 23 d’octubre, on va ser rebut per unes tres-centes mil persones. Tanmateix, el restabliment de la Generalitat tan sols equivalia al reconeixement del govern català de la Segona República, perquè la institució catalana no tenia competències pròpies i se sostenia bàsicament en la Diputació de Barcelona, presidida pel mateix Tarradellas. 

El 5 de desembre de 1977, el president de la Generalitat va crear un govern d’unitat amb el conjunt de forces polítiques que havien manifestat el seu suport a la creació d’un Estatut. Malgrat la manca de competències i pressupost, Tarradellas va poder emetre algun decret, com per exemple el de l’ensenyament obligatori de la llengua catalana en el sistema d’educació. El 28 de gener de 1978 es va crear una comissió mixta de traspassos del govern de la Generalitat per negociar amb el govern espanyol, en què l’únic que es va aconseguir van ser certes competències en els àmbits de l’agricultura i de l’urbanisme. Tot i la unitat política mostrada fins al moment, les formacions polítiques van començar a emprendre el projecte d’Estatut sense comptar amb el president Tarradellas, que mirava d’allargar tot el possible l’etapa provisional.

El 21 de juliol es va aprovar la Constitució al Congrés espanyol, ratificada, sense cap mena d’entrebanc, amb el referèndum constitucional del 6 de desembre de 1978."

Per tant, si fem memòria, la Generalitat tot i què la seva existència va quedar recollida dins de La Constitució Espanyola de 1978, es pot dir clarament que la seva existència emana de la voluntat tossuda d'uns ciutadans que van aconseguir la seva restitució abans de l'aprovació de la pròpia Carta Magna.

Aprenentatges

A dia d'avui noto l'ambient pesat i la vida feixuga, potser perquè tot ens afecta podent crear un cert desànim un cert desassossec.

Potser perquè d'un temps ençà els dies no els faig productius com els havia fet, potser perquè sempre he entès l'amistat com un deure de responsabilitat de no deixar a la gent abandonada a la seva sort, a menys que aquestes persones mostrin un desinterès o apatia vers mi aleshores deixo la vida fluir. Si no els cal la meva amistat, desaparec i com l'aigua a través d'un filtre, m'escolo lentament.

Però què entenem per amistat?

Jo sóc d'aquelles persones que sovint el sobreentenem, des de ajudar a fer una mudança, fins a col·locar un vidre a una finestra o fer una reparació d'un endoll. Per consolar i confortar, tant com sigui possible.

He estat sempre a les dures i a les madures. Però fins ara mai m'havia passat que fos empatia unilateral. Els que m'han envoltat, sempre han respost amb mi i per a mi. 

Però aquesta vegada m'he sentit decebut. Suposo que també forma part de les experiències de la vida.

Aprendre a que no pots pensar que tothom és igual.

 

Tot recordant allò no viscut

Sovint se'm fa estrany perquè parlo d'un passat que no he arribat a viure, molts cops me n'he adonat què he assumit unes vivències que em són alienes.

Musicalment per exemple, a casa el pare hi havia diverses tendències; el meu pare música dolça (en algunes contrades dirien que fins i tot "apegalosa"), la meva tieta una enamorada de la música clàssica i finalment la meva tieta més jove, una música dels '60 i '70 del segle passat.

La meva àvia materna, els tangos... 

Quan jo era menut, m'agradava escoltar els "The Beatles" més que no pas els "Rollings" i quan patia nits d'insomni, engegava la ràdio i hi havia una emissora que a dia d'avui ha canviat el nom, que era "Radio 80 serie Oro", penso que avui es "M80", però allà vaig descobrir-hi grans perles, com Una lácrima sul viso, d'un italià anomenat Bobby Solo, o "L'aigle noir" però cantat per la Maria del Mar Bonet, musica italiana en italià, francesa en francès. 

Potser només ens queda això d'un passat europeu multilingüe, uns festivals de la cançó mediterrània, on no es mirava que cantessin en anglès. Però en la diversitat dels països ens feia més rics culturalment.

Potser malgrat haver-hi Eros Ramazzoti, Laura Pausini, Nek, Zucchero, Romina i Al Bano... només se'n va escapar una la Valeria Rossi amb una cançó estival desenfadada i divertida.

I només ens queda aquella música que se'ns escapa pels anuncis...

Nostàlgia

Fa ja dos mesos del meu darrer post, i sento una trista nostàlgia dels dies que van passant. Esmorteïda per un grapat de tasques que m'impedeixen de pensar-hi més del que tocaria.

Cal assumir que sovint, tots; almenys els que vivim a ciutat, hem de desplaçar-nos d'una banda a l'altra com si fóssim peons d'un joc d'escacs inexistent.

Ens desplacem d'un barri a un altre, d'un poble a un altre; d'una ciutat a una altra.

Però de vegades ens falta poder dedicar-nos uns instants a nosaltres mateixos.

Avui dissabte, l'Ajuntament de Barcelona com a entitat administrativa, estava oberta i després del ruixat primaveral,  pels volts de les set, m'hi he adreçat per avançar feina, ja que des d'un temps ençà no tinc amb qui compartir les hores d'escreix.

He fet els tràmits amb celeritat, ja que les cues són inexistents, i avisat de la manifestació en suport de Can Vies, he decidit prendre el metro L3 en sentit Lesseps... Un trajecte curt, ràpid i farcit de turistes frisosos d'anar cap al Parc Güell.

Jo amb passa cansada, he pujat per República Argentina i abans de cloure'm a casa fins l'endemà, he volgut passar per la Tamarita, un parc municipal, prop de l'Avinguda Tibidabo.

M'he assegut al banc i he vist com altres persones jugaven a tennis taula.

Estava sol, mirant com la resta del món anava i venia, assegut al banc amb els papers que acabava de segellar. I he mirat més bé, i no estava sol; m'acompanyava la meva solitud

EM DIUEN VEHEMENT

O que vull córrer massa, o que vaig a una altra velocitat.

Ells tenen algunes raons, potser són certes; però des del meu punt de vista són teories sense fonament...

Perquè, és senzill; me n'adono que aquesta vida és única; no en tindrem d'altra i hi ha moments de distracció i moments de concentració. Moments per l'amor i pel desamor.

Moments per cada cosa. Però vull apreciar cada instant i cada moment que m'ofereixi; perquè per que en aquesta vida només podem gaudir dels sentiments que ens aportem els uns als altres.

No puc gaudir d'aquell vehicle que pot moure's a 300km/h si la limitació són 130km/h, si les carreteres estan en mal estat o qualsevol altra vicissitud.

No puc plantejar-me d'ací 8 o 10 anys, si estaré solter o hauré trobat parella, i si estigués solter si formaria parella amb aquella persona que avui m'ho proposa per d'aquí a 10 anys.

No vull plantejar-me la vida d'aquesta manera, perquè son traves sobre traves. Perquè he de deixar de viure 10 anys per trobar-me aquella parella que avui anhelo?

D'altra banda si trobés ella parella aleshores tot el temps esperat es una pèrdua de vida per allò que l'endemà mai arriba?

No! La vida la fem en el dia a dia, dissortat o alegre, plujós o assolellat, perquè? Senzill perquè els plans els podem fer nosaltres però la vida és així. Casos: La meva tieta ha estat intervinguda per càncer tres cops, una anèmia i dues depressions; i segueix endavant; una altra tieta ja fa cinc anys que falta.

De la mateixa manera al bar on havia treballat, a Glòries hi havia la colleta de la Paula; la Sara, la Andrea, (...) un pom de clavells de no més de 18 anys. 

I divendres passat li fou diagnosticada una Leucèmia a la Sara; i la seva mare amb càncer. I per això he de fer plans a deu anys vista?

Siguem realistes, visquem amb un ordre però no amb una esperança incerta. 

Es curiós de vegades

Com pot arribar a afectar-nos un simple fet, un oblit o una paraula excedida. 
Però es aleshores quan a la meva ment em ve tota aquella música francesa, des de la Fréhel, fins a Trenet, passant per Dassin o la Hardy.

Em passen pel cap les cançons de desamors que cantava Adamo, o la cançó italiana de Nicola di Bari, o fins i tot la famosa "Una lacrima sul viso" 

 

És cert que no es pot viure sense esperances ni il·lusions però també es cert que és impossible viure permanentment sense cap mena d'esperança.

 (Troppo tempo fa)...

Problemes amb el gas? No amb el Gazprom

Sovint ens pensem que som els amos del món, o què els designis venen imposats. I mai és ben bé com sembla.

Ja fa uns mesos donava voltes a la manera d'expressar com la geopolítica pot variar el món, com els interessos (I el capital, naturalment) determinen els nostres destins.

No només els destins propers, i immediats, cal pagar el rebut del telèfon, el rebut de la llum, la quota de la hipoteca...

No només. Ja fa 3 anys i 1 dia que va començar la Guerra de Síria.

Una guerra curiosa, començada com una part del que només ens expliquen a nosaltres, i nosaltres que tampoc decidim afonar més enllà de la superfície. Ens quedem en l'anècdota. Ens quedem en allò que fa que ho trobem diferent. És una guerra entre Xiites i Sunnites, i ja ho tenim resolt. Una guerra entre els qui consideren que Alí és el successor de Mahoma, i aquells que segueixen la l'ortodòxia de la història sagrada islàmica.

Realment això és el que hem sentit als telenotícies i ni tant sols hem posat en tela de judici, és cert i no ens ho plantegem ja que es un problema que està lluny de casa nostra.

Però seguim en la hipotètica fonamentació del plantejament dubtós. És un territori situat geogràficament, prop de Turquia, a tocar del Mediterrani, amb una base militar Russa, i comparteix fronteres amb el Líban, Irak, Iran, Turquia, Jordania i Israel, amb qui hi té un conflicte pels Alts del Golan (per fer-ho fàcil equivaldria com Castellar de n'Hug, les fonts del Jordà).

En tota aquesta història hem de tenir present la situació altre cop dels oleoductes, les bases militars de l'OTAN massa aprop de Rússia i el nou Tsar es diu Putin, els problemes Sirians...

Europa en recessió necessita d'una materia primera barata, i que els permeti la reactivació econòmica.

Aquesta sí què es la pedra de toc dels diversos conflictes.

Ens explicaran el que vulguin que sentim i nosaltres assentirem mesells amb el cap... "es què el món està fatal", clar. Però tot i tenir-ho present no ens n'adonem que les grans corporacions ens estan convencent de coses què no són assumibles.

Ara un conflicte bèl·lic, després un tractat comercial on es decidirà quina part s'endú Rússia del transport del gas a través d'Ucraïna. Simple i senzill. "Poderoso Caballero es don Dinero".

http://www.businessinsider.com/the-15-oil-and-gas-pipelines-changing-the-worlds-strategic-map-2010-3

La memòria del temps

La pròpia evolució de la humanitat ens ha de permetre valorar allò que venerem des dels inicis dels temps i de la nostra memòria, hem de tenir present els nostres ancestres. 

De la mateixa manera en què els ibers pintaven a les coves les gestes d’escenes de caça (i segurament eren els cabdills de la tribu plasmats a les parets), els romans, a la seves cases (Domus) tenien les “mores” o “mores maiorum” que eren figures de terrissa o fusta, que representaven els seus predecessors, els seus avantpassats. Honoraven els que els havien precedit com avui dia tenim les fotos o vídeos (primer foren en blanc i negre, després virades i finalment digitals, de tots aquells que han format part de la nostra família).

En aquests moments me n’adono que cal immortalitzar aquells instants què et permeten resseguir allò iniciat i tal vegada truncat, com el retrobament què ahir protagonitzarem amb un amic, company de bagatges i batalles universitàries, un antic amic en terra d’ibers, terra romanitzada, islàmica i Catalunya nova... tot alhora.

I vaig haver d’anar fins al penúltim poble del principat, o el segon; segons es pugi o es baixi: Ulldecona i redescobrir un poble (que ja havia visitat en temps pretèrits) però això d’ahir va ser una altra història. La seua vida és diferent de la que li havia vist fer fins ara, ell viu en parella i amb una filla, i per a acabar-ho d'arrodonir, la crisi ha obligat a reconvertir un arqueòleg en llaurador...

Em va passejar pel territori, enmig de les seues d’oliveres mil·lenàries, vàrem trepitjar la Via Augusta romana, on sense massa dificultat encara hom pot trobar-hi bocins de ceràmica romana i prerromana (almenys això és el que vaig sentir de la boca d’un expert). Murs i pous amb tècnica constructiva romana, testimonis d'edificacions medievals, i nosaltres allà,  caminant per les mateixes calçades que s'havien usat en temps pretèrits.

Però la sensació de viure com es vivia abans als pobles, les portes de les cases encara obertes, la calma de poble, només alterada pel trànsit del tren, la carretera llunyana (amb el transit del corredor Mediterrani) i la visió d’un territori que em recordava el que havia vist en els meus dos viatges en tren fins a terres valencianes. Em fan adonar, que el territori canvia administrativament; però geogràfica i lingüísticament no disten (la megafonia n'és un exemple ben palès amb accent valencià-tortosí-ebrenc). I la visió queda refermada des de l’Ermita de la Pietat; el Montsià davant, en primer terme Ulldecona i al fons Castelló, terres farcides d’amalgames de colors: els rogencs de la terra, argentats de les fulles de les oliveres, verds dels garrofers i tarongers i per trencar la monotonia visual de tant en quant, un hort per mostrar, més encara, la vitalitat de la terra.

Toc, toc? knock-knock?

De vegades els sers humans ens fem il·lusions, i volem imaginar-nos més enllà d'on no hi ha res. Potser per això veiem platets voladors, o ens imaginem que hem perdut unes claus i les claus no van arribar a passar mai de la nostra vista, les vam detentar uns instants i com si haguérem nascut amb les claus a les mans.

Ens falten i llavors ens n'adonem que no hi són que les hem perdut, però on? Quan? si realment aquelles claus formaven part del nostre dia a dia. I en un moment donat les hi vaig perdre la pista.

Això em va passar no fa gaire perdent les claus a la delegació especial d'Hisenda de Letamendi.

Però això pot passar a tots els nivells, des del més senzill al més complex. I sovint com més senzill el veig més complicat ho veuen els altres des de fora. 

Si, es complex parlar de sentiments, i és complex avaluar-los correctament. Jo com a persona en general cometo errors, i el meu error ha estat dir obertament que estimo a una persona.

Si, sembla estrany però això ha estat assumit per l'altra part com un... "tinc pressa", i això no és el que pretenia. Jo no tinc pressa per a res. Desigs, anhels; clar com tothom. 

Perquè considerava que era una bona opció, que podia aportar-li moltes coses, però la vida és incerta i els sentiments ho són més.

Sobretot quan amb la paciència de la Balanguera, com una aranya d'art subtil, filo que filo es filós i de nostres vides trec el fil... 

Comparo el contingut de les afirmacions dutes a terme per les parts, i hi ha moltes coses que em grinyolen. Potser perquè sovint si es diuen de la manera que haurien de dir-se son estranyes, però més estranyes semblen quan no coincideixen i acabes essent una mercaderia objecte de compra-venda. 

I és aleshores quan em ve a la ment aquell gran Western del Joshua Logan, "No Name City", o titulat en castellà la "Leyenda de la ciudad sin nombre", on un Mormó apareix amb dues dones i a la colonia minera, "ni tant sols les poden olorar" i decideixen de subhastar-ne una.

Fet i fet, l'embolic ja hi és, el dubte és com haurà afectat la nostra amistat...