Sovint se'm fa estrany perquè parlo d'un passat que no he arribat a viure, molts cops me n'he adonat què he assumit unes vivències que em són alienes.
Musicalment per exemple, a casa el pare hi havia diverses tendències; el meu pare música dolça (en algunes contrades dirien que fins i tot "apegalosa"), la meva tieta una enamorada de la música clàssica i finalment la meva tieta més jove, una música dels '60 i '70 del segle passat.
La meva àvia materna, els tangos...
Quan jo era menut, m'agradava escoltar els "The Beatles" més que no pas els "Rollings" i quan patia nits d'insomni, engegava la ràdio i hi havia una emissora que a dia d'avui ha canviat el nom, que era "Radio 80 serie Oro", penso que avui es "M80", però allà vaig descobrir-hi grans perles, com Una lácrima sul viso, d'un italià anomenat Bobby Solo, o "L'aigle noir" però cantat per la Maria del Mar Bonet, musica italiana en italià, francesa en francès.
Potser només ens queda això d'un passat europeu multilingüe, uns festivals de la cançó mediterrània, on no es mirava que cantessin en anglès. Però en la diversitat dels països ens feia més rics culturalment.
Potser malgrat haver-hi Eros Ramazzoti, Laura Pausini, Nek, Zucchero, Romina i Al Bano... només se'n va escapar una la Valeria Rossi amb una cançó estival desenfadada i divertida.
I només ens queda aquella música que se'ns escapa pels anuncis...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada