José Mújica "Pepe"

Vaig adonar-me'n l'altre dia que hi ha polítics que no són d'aquest país, i en canvi formen part a partir d'ara del meu imaginari col·lectiu.

Són persones, a banda de polítics, són gent compromesa que a hores d'ara ja no crec que existeixin.
Escoltant aquest antic guerriller Tupamaru me n'adono que no sóm un país, quan parlem d'eleccions no sento un discurs de país sinó de capelletes de cada partit polític (avui mateix el batlle de Lleida refusant la sol·licitud que vol fer el poble del referendum, parlant encara de l'encaix autonòmic i de l'esperança federalista; en comptes d'intentar entendre el poble).
I en canvi en "Pepe" deia coses com aquestes:

"Però no es hora de discursos programàtics estimat poble (...) es multiplica el compromís, visca l'alegria, visca l'esperança, visca el compromís (...)
(...) Tot això és transitori, el que és permanent sou vosaltres, éssers anònims, omnipotents, i ai las! d'aquells que es pensen que el poder està a dalt i no se n'adonen que el poder és dins del cor de les grans masses. Gràcies m'ha costat una vida d'aprendre-ho! (...) Ens equivocarem, ens equivocarem però estarem sempre junts en les hores de dolor!

http://www.youtube.com/watch?v=49rsDDPBUpc

Coses estranyes en un lloc conegut

Realment de vegades em sobta que hi ha gent que es creu realment allò que diu. Parlava la Meritxell, una dona de 42 anys una mica bufada, parlava del cinema de Mankiewicz, del jovent sense valors, de la manca de compromís i de la falta de respecte de la idea de Catalunya.
Jo intentava animar-la i suavitzar-la, dient-li que no està tot perdut, que sota aquesta capa densa i somorta hi ha alguna cosa que es belluga (com de sota es belluguen les llavors que germinaran esclatant i donant fruit). Ella deia que havia deixat el seu company i se n'anava a viure a l'eixample dret ja que estava tipa de "machupichus", terme que ja no m'era desconegut ja que una amiga me'l va fer conèixer. (potser mirant-m'ho fredament per mi són iguals en el tarannà aquell migrat de Polònia, Perú o de la resta de les Espanyes, que no ha volgut adaptar-se a l'essència i el tarannà de Catalunya; però no per aquesta raó tampoc els he de menystenir).
I seguia explicant que si havia deixat el company, que ...
Que necessitava mig gram de cocaïna i l'endemà com nova!!! Què on podia trobar material per fer-se dues clenxes...
A partir d'ací degenerà tant que la dona va caure a terra i tot; i anava repetint: "ets molt bon tiu", "vaig anar a viure a la plana de Vic i em vaig follar a tots els homes que vaig voler"...
Sort, que el dia va acabar a les cinc del matí i em vaig desempallegar d'ella fent veure que l'acompanyava a dins de l'after (havent-hi anat una vegada ja en vaig tenir prou, i com es diu: vaig marxar a la francesa).

Me n'adono i no vull...

Me n'adono que estic socialment enganxat a una nova malaltia, que crec que se'n diu una cosa així com obsessió a la connexió en xarxa.

Es tracta d'un sentiment d'angoixa que el provoca la manca d'informació i/o connexió amb amistats que poden fer-ho. Seria així com angoixa a passar desapercebut i per aquesta raó hi ha casos clínics.

També me n'adono, i això ja em passava des de menut, que sóc una persona que fàcilment té opcions cap a les addiccions, sobretot als videojocs (i a les dones); i la desgràcia és que no sóc bo en cap dels casos, però bé què hi faré.

Ahir mateix parlava amb l'Otger sobre tots els temes possibles i impossibles, però em va fer veure que tinc un punt a favor meu, que directament estic perdent la por innata i a sobre m'ho estic prenent la mar de bé.
I això no vol dir que no hagués sentit la necessitat d'expressar un sentiment, ni tampoc que aquest no fos pur, veritable i real.

Però la raó de la vida, té de vegades camins estranys i per tant no pot ser, ni es pot dir que la decisió en aquell moment no hagi estat l'adequada.

La dificultat d'expressar-me amb paraules

Potser per la meva voluntat de no mesclar-me gaire amb la gent, o per la meva visió del món què és particular, com la de cada persona d'aquest planeta, me n'adono que de vegades estic inclòs en la societat com un peó més d'aquest engranatge immens de la comunitat gregària on visc.

D'altres em sento sol perquè jo mateix m'aïllo, o em faig el meu propi aïllant i no vull posar-me en converses alienes, tot i que massa sovint ho faig. Potser perquè el meu tarannà m'hi aboca, no ho sé.
Potser per això sento que la societat va per camins diferents a la meva manera de pensar, o potser per això crec que vaig per camins diferents a la societat on estic visquent.

Tinc fòbies i fílies, com tothom, però realment me n'adono que aquestes dominen la meva vida, i malgrat tot, no són excloents (tinc fòbia a certs comportaments totalitaristes centralistes i a desgrat meu tinc coneguts que sé que pensen d'aquesta manera i amb els quals hi tinc un tracte correcte).

Ahir mateix després d'una visita al meu pare fins a gairebé la finalització del partit de futbol al Camp Nou, vaig adonar-me'n que era l'única persona que no tenia pressa per arribar a casa.
I això que com tothom he d'anar a dormir i sopar (com tota la resta dels mortals), però jo mirava la llengua de gent que ocupava els carrers (des de la Travessera de les Corts, Avinguda Maillol, Carrer Layret, Martí i Franquès, Samitier...)

I mentre els observava, veia que hi havia tot tipus de gent, joves que havien anat amb la parella a veure el partit i s'havien perdut de vista, homes de mitjana edat amb caliquenyos enganxats als llavis, estrangers perduts a la sortida intentant ubicar-se mirant el mapa...
De tot una mica i malgrat la victòria de l'equip local, jo no em sentia especialment feliç...

Per la meva seguretat no vaig pujar dalt de la bicicleta fins ben arribada la Facultat de Dret, ja que milers de conductors esverats omplien les calçades (i no fos cas que tingués un accident!), i per això vaig decidir a l'alçada de la Pl. Artós girar cap a Major de Sarrià...
Es fa estrany pedalar enmig de carrers buits, de cases no gaire grans, de carrers amb llambordes de disseny (i recordar quan omplien la carretera de Sants i el Carrer Casanovas)...
veure-ho tot tancat, des de Cal Tomàs fins al Foix, tot era estranyament buit.

Sé del cert que si hi passés aquest mati, veuria els carrers plens; la botiga de queviures amb coques d'Artesa de Segre, la granja una mica més avall a mà esquerra i tot amb el moviment impertorbable del comerç.

Realment el món és xocant...

L'adaptació que alguns fan de la terra d'acollida com a terra pròpia, és estrany però cada vegada és més normal.
Els més difícils de convèncer d'adaptar-se a la realitat del país, és els que amb avions d'Ibèria feren el viatge invers al que feu Colom en cercar el nou món...
I hi havia alarma per les pasteres que creuaven l'estret de Gibraltar... com punyeta hauran vingut tres milions de llatins si el viatge de la Kon Tiki que jo sàpiga era cap a l'altra banda, cap a la Polinèsia?

I us demanareu perquè treu a col·lació aquest afer, senzill; avui he parlat amb un amic meu en Jordi que està vinculat a tot tipus de moviment social, popular o qualsevol d'aquest caire...
I m'ha explicat que la mesquita de Manlleu farà de col·legi electoral per la consulta popular sobre la sobirania, així com l'imam de la població ha demanat el sí en la votació, a favor de la independència.
De la mateixa manera que ho ha fet la mare superiora del convent de Sant Joan de les Abadesses, un convent de clausura; cedint el seu espai per a poder fer la consulta contravenint les ordres del bisbat de Girona...

Potser sí que alguna cosa es mou per sobre aquesta marea negra somorta de corrupció i partits polítics. Potser sí que sota aquesta capa grisa sense iniciativa el poble es mou; i només es veurà quan ja hi hagi una reacció que com sempre agafarà desprevinguda la massa de polítics endogàmics.
I digué Emile Zola a Germinal:

"... tandis que, vers le nord, les tours élevées des hauts fourneaux et les batteries des fours à coke fumaient dans l'air transparent du matin. S'il voulait ne pas manquer le train de huit heures, il devait se hâter, car il avait encore six kilomètres a faire.

Et, sous ses pieds, les coups profons, les coups obstinés des rivelaines continuaient. Les camarades étaient tous là, il les entendait le suivre à chaque enjambée. N'était ce pas la Maheude, sous cette piece de betteraves, l'échine cassée, dont le souffle montait si rauque, accompagné par le ronflement du ventilateur? A gauche, a droite, plus loin, il croyait reconnaître d'autres, sous les blés, les haies vives, les jeunes arbres. Maintenant, en plein ciel, le soleil d'avril rayonnait dans sa gloire, échauffant la terre qui enfaintait. Du flanc nourricier jaillissait la vie, les bourgeons crevaient en feuilles vertes, les champs tressaillaient de la poussée des herbes. De toutes parts, des graines se gonflaient, s'allongeaient, gerçaient la plaine, travaillées d'un besoin de chaleur et de lumière. Un débordement de sève coulait avec des voix chuchotantes, le bruit des germes s'épandait en un grain baiser. Encore, encore, de plus en plus distinctement, comme s'ils se fussent rapprochés du sol, les camarades tapaient. Aux rayons enflamés de l'astre, par cette matinée de jeunesse, c'était de cette rumeur que la campagne était grosse. Des hommes poussaient, une armée noire, vengeresse, qui germait lentement dans les sillons, grandissant pour les récoltes du siècle futur, et dont la germination allait faire bientôt éclater la terre."

PS: ho sento és llarg però emotiu i per això no m'he atrevit a escapçar-ho...

Me n'adono com n'és de bonica la llibertat

Ara comprenc aquells que es queden embadalits veient els perfils dels edificis (quan veus algú a Manhattan veien aquells edificis tant alts i fent fotos a tort i a dret).

Això mateix és el que m'està passant, he deixat de mirar al terra i a la gent que m'envolta per caminar sense rumb, o moltes vegades amb el rumb ja destinat però en comptes de mirar al terra que trepitjo, que sovint és el mateix d'ahir o abans d'ahir, aixeco els ulls al cel i em dedico a badar...

Miro el perfil de tots els edificis que veig i me n'adono que em sento gairebé com un estranger redescobrint la meva llibertat i la meva vida.

Bado caminant per ciutat vella, descobrint gàrgoles que no havia vist mai, passejant enmig dels carrers coberts de fulles de plàtans, i fent com un gran anunci d'un perfum, on un senyor es dedicava a xutar amb alegria els monticles de fulles per la joia de poder-ho fer.
Me n'adono que hi ha coses que he vist desenes de vegades, però no les he mirat mai, són imatges que a hores d'ara ja formen part de la meva essència però fins fa uns dies només eren la monotonia del meu ser (he, he, he; sembla fins i tot que faig literatura!!!!)

Ara entenc quan algú diu que s'estima la llibertat; potser no s'estima la llibertat, sinó la idea de tenir-la o de com aconseguir-la

Així és la moda a la facultat de Dret

Me n'adono observant la facultat les grans tendències de moda "tardor hivern". Veig com vesteixen diferent al matí de la tarda, veig com de vegades sembla que uns s'abillin per demostrar el seu poder econòmic (moneders, sabates, pantalons, ulleres; tot de marques com Chanel, LVMH, DKNY, CK...) i d'altres per la tarda es disfressen de treballadors estressats; de passants d'advocat que estan tant atabalats per la feina i que ni tant sols tenen ànims de preocupar-se massa de com es vesteixen sinó de treure's les assignatures. Alguns dels que venen a la tarda, com que al matí tenen feines d'administratives, vénen a fer classe amb la mateixa roba de la feina, ells i elles van vestits de roba furtada als pingüins...
I a hores d'ara recordo com Truffaut retratava els personatges en algunes de les seves pel·lícules, recordo l'Antoine Doinel als Quatre-cents Cops (Les Quatre Cents Coups, 1959) i de com va evolucionant respecte a cada film, i recordo la primera de finals dels cinquanta, i la roba que vestia ell i la seva mare -sense ser neorealista veus una societat que viu i vesteix molt diferent de la d'avui en dia- (i de com en un estudi malviuen, com ell descobreix a la seva mare amb un altre home en un dia de campana... ).
En aquests jorns de malles i minifaldilles que farien perdre el cap a qualsevol home recte -com jo-, vestimentes que em fan sentir desemparat sinó fos que tinc la ment ben moblada i només se m'escapa la voluntat amb la mirada que ressegueix el patronatge del teixit... Em ve a la ment un altre film de Truffaut, "L'home que estimava les dones" ("L'homme qui aimait les femmes", 1977), on el seu protagonista Charles Denner decideix d'escriure un llibre explicant la seva relació amb les dones i fa una cita aproximada, on diu: "em diuen si estic content per veure les faldilles tant curtes i la meva resposta és clara, no n'estic, perquè sé del cert que tornaran a baixar".

Són apreciacions estranyes?

M'agradaria de conèixer prou coses com per a poder ser interessant i tenir prou conversa amb gent de tot tipus, classes i estrats; però me n'adono que em faig gran i això no ho trasllado a les amistats més joves.
Les meves coneixences per edat m'han permès de descobrir un cràpula francès amant de belles dones i millors intèrprets d'una música embafadora; però melòdica, equilibrada i rítmica: amb Brassens, Gainsbourg, Gall, Hardy, Laforêt...
Per la banda familiar em parlaven de la Cinquetti, del Celentano, del Di Bari...
La meva mare més moderna em féu descobrir la Dalida, la Carrá, els Abba...

Pel pare boleros diversos dels Panchos, per l'avi l'Ella Fitzgerald i el Louis Armstrong en la interpretació de Porgy and Bess de Gershwin, per l'àvia en Gardel i els seus tangos, la tieta música popular des dels Acordionistes d’Arsèguel fins a Havaneres i música clàssica, El trencanous, Les quatre estacions, Dvořák i Txaikovsky.
Per la germana música desclassificada que va des del jazz francès del Django Reinhardt fins a la música Klezmer...

Recordo també quan de menut veia les mil i una pel·lícules, des de la “Núvia vestia de negre”, fins a "Vértigo"; des dels germans Marx a l'Oest fins a "París bien vale una moza"...
Realment veig que a hores d'ara no tinc nexes comuns amb les generacions que em segueixen.
Sóc predecessor d'un seguit de gent que no sap què és "El Valle secreto", no ha vist "Filiprim" i tampoc no s'ha emocionat amb el comiat del "Capità Harlock" (i pensar que jo em sé la lletra i tot!)
D'acord que jo m'he cultivat d'una manera heterogènia i desordenada...
Com deia Ramon Muntaner a Cançó de Carrer... "la televisió que ofega la paraula", ha estat en gran la meva companya i potser per això he pogut veure obres mestres americanes de Ford, Lang, Wilder amb Keaton, Lloyd, Tracy...; Franceses de Clair, Leconte, Truffaut amb Deneuve, Rochefort, Renaud...; Italianes de De Sicca, Pasolini, Bertolucci, amb Gassman, Mastroianni, Toto, Loren...

Tothom intenta encoratjar-me...

Em farà la sensació d'estar depressiu, ja que al barri m'encoratgen; a la universitat també; la gent que em coneix i llegeix el bloc també... i em pregunto: "què tinc cara de malalt?".

Sí, ja sé que de vegades les coses no van com vol un però forma part de la vida i d'aquest gran "Show de Truman" que cada dia ens veiem obligats a lliurar, però així ho fem amb l'alegria mínima per poder fer la vida suportable.

El bon amic Otger, dient-me ahir que vigilés que no fos una depressió incipient, la Maria que no potser que m'avorreixi escrivint, el pare que no em preocupi del desastre que s'ha abocat damunt del negoci des que no hi sóc... (vaig marxar i la televisió va fer figa).

Però realment jo estic animat: vaig a classe com no havia fet des de fa més de tres anys, faig les pràctiques, intento estudiar (de vegades queda en un intent...), però m'ho passo bé tornant a la facultat.

Avui mateix he fet de gos pigall (i el fet de dir-me gos no és perquè sigui pelut!) i he guiat a una alumna invident fins a l'aula on hi faig Civil. Perquè l'he ajudat?, de vegades un pot demanar-se perquè un ajuda a un altre. Mmm
Per sentir-se bé amb la pròpia consciència, perquè veus l'altre desemparat i per això ho fas, per demostrar als altres que ets més bo que ells, en resum per egoisme?
Jo hi he pensat i no ho he fet per res de tot això, sinó pel simple fet d'algú que necessita ajuda, i jo li he prestat, pel simple fet de que les coses han de ser ben fetes i sortir de la pròpia voluntat d'un mateix (i si els altres miren, què mirin si no tenen res més a fer) mentre jo he dedicat tres minuts a aquella persona, com si fos l'única persona que hi hagués en aquell moment a la facultat, he intentat estar només per ella com amic de tota la vida, i he intentat per sobre de tot que se sentís confortable, transmetent confiança i bona fe, tot i ser un perfecte desconegut.

Cada vegada em fa més mandra escriure

A hores d'ara recordo tranquil com el dijous dinàrem en Joan, en Sergi i un servidor... i els temes que tractarem, des del desgovern a tots nivells del país, començant per la universitat; fins a temes habituals (si Maria, de dones; vam parlar de dones!)...

És curiós com canvien els punts de vista de les persones en el transcurs d'uns dies, i de com els homes malinterpretem petits o grans detalls que de vegades són més senzills del que hom ha de pensar.
Tots els detalls els petits i els grans ja sigui en la interpretació de vegades comporten error (potser pel propi anhel de que no sigui així, encara no ho sé; i per això em seguiré analitzant).

I malgrat tot n'he extret una gran conclusió: puc estar realment la tranquil pel fet d'haver fet les coses de manera adequada, i això em permet caminar amb la cara ben alta i la consciència en pau. Realment en alguns moments d'aquesta vida he de comprendre que m'estic fent gran, i ara començo a adonar-me'n que les coses no són com creia que eren.
Estic sortint de la bombolla on estava i des d'on em mirava el circ amb les feres, veia la gent com aquell conjunt de persones que anaven i venien (recordant aproximadament El tercer Home: "mira-te'ls, són com formigues, insignificants al cap i a la fi".

En aquests dos anys de feina he estat al capdavant d'un negoci petit i sacrificat on he après a veure que hi ha molta gent que s'aprofita de la bona fe, però si la seva consciència els ho permet, jo no els perseguiré, tot i que per aquesta raó moltes vegades hagués de compensar particularment el deute!

He après alguna cosa més i en aquest cas també és sobre dones (tema que he esquivat durant molts anys...).
Jo només he col·leccionat carabasses de tots colors i mides, he menjat sopa de carabassa fins i tot quan la típica era la de galets i no he sabut mai massa com tractar les dones; això sí, sempre de forma respectuosa (crec).
Recorro per la meva ment les vegades que havia intentat apropar-m'hi de manera maldestre sempre amb noies a qui coneixia o hi havia tingut un mínim tracte (mmm, l'Elena, la Gemma, l'Elisabeth, l'Anna, l'Angelina, l'Alícia i tu Maria i una completa desconeguda, la repartidora de diaris; el percentatge d'èxit és zero)...
De moltes altres també me n'havia enamorat, fent una espècie d'immersió en la meva bogeria, platònicament les adorava, descrivia el meu suposat amor en petites llibretes on hi escrivia això, i poc temps després, quan la follia desapareixia i tornava a ser jo mateix, lamentava no haver dit res, i mentre ella, marxava emmig d'una cortina de fum...

Realment me n'adono que potser no és culpa d'elles sinó de la meva manca d'iniciativa, o per una manera poc polida de dir les coses. -i malgrat tot segueixo enamorant-me-.

Cal que tot canviï perquè tot segueixi igual

Jo recordo encara, i fins a cert punt emocionat quan fa uns anys vaig veure un onze de Setembre a en Joan Laporta passenjant-se pel Passeig Companys; i com que no he estat mai una persona massa efusiva amb la gent coneguda del món mediàtic (només vaig saludar una vegada a un Il·lustre Notari del Col·legi de Barcelona: en Juan José López Burniol, mai ningú altre ha alterat el meu comportament tímid i distant).

El president del Barça en aquell context era com una "starlett" de l'època daurada del Paral·lel, caminava i rebia felicitacions efusives com a artífex del canvi cap al "catalanisme al club" després de molts anys de nunyisme, eren els anys bojos on també es canviaren les presidències d'Òmnium, de la Generalitat, de la Federació Catalana de Futbol, de l'Ateneu Barcelonès...

Fins i tot podríem titllar-los d'anys convulsos pel fet que massa coses van canviar en massa poc temps. Recordo tranquil·lament que el primer temps del tripartit semblava gairebé dedicat a esborrar l'obra pujolista de gairebé 30 anys. Eren anys on per fer-nos moure com a país es calia recórrer a manifestacions on actors dirigien aquests actes encaminats a enaltir els sentiments de país, sentiments somorts; fets per actors clientelistes de partits i de traficants d'estupefaents...

La maleïda forma de fer de Catalunya i d'algunes persones que se n'apropien el nom, és sempre la mateixa i sembla copiada d'altres països pobres d'esperit: l'única obra bona la meva...

Un exemple: el túnel de Bracons ha estat rebaixat, respecte a l'aprovació pujolista. El quart cinturó ha estat imposat, però quan eren a l'oposició era la pedra de toc, el cavall de batalla en contra dels governants: colla de mentiders!

I ho analitzes i te n'adones que desgraciadament no hi ha projectes de país (ni a la Universitat, ni als quatre nivells de l'administració, ni a la iniciativa privada, potser nomes se'n salva CECOT i els sindicats catalans de classe: COS/Intersindical).

Fa temps que naveguem en un mar de dubtes, mengem una gasòfia (el que els castellans en diuen "sopa boba") que l'únic que ha fet és atapeïr-nos les neurones de somnolència, ens ha doblegat la voluntat de seguir endavant i d'emprendre nous camins sense Espanya (o dissortadament amb ella). La gent està anorreada a través de programes que enalteixen la idiotesa humana que estableixen reptes de superació a base de concursos on perfectes desconeguts acaben formant part d'un "star system" viciat i corrupte: esdevenen "Homus televisivus" i viuen de retroalimentar-se en propis programes (neixen en un programa signen l'exclusivitat amb la cadena i els va mostrant en les diverses franges horàries)...

I mentre el país s'enfonsa.

Potser algunes coses estan canviant

Es curiós, però me n'adono que no estic gaire fi. Darrerament el meu estat d'ànims no només es variant, sinó que em sento aplacat, i ofuscat i d'altres moments xiroi i alegre (gairebé com el cor que fa salts i estirabots).

He deixat la feina per raons acadèmiques, he retornat a la rutina però de manera diferent, ara em sento obligat de retornar cada dia a classe; he retrobat dins de la facultat els professors de cada any, he retornat a l'estudi (i a retrobar també antics alumnes de pràctiques de teoria i amb qui ara tinc la sort de compartir assignatures, a tall d'exemple vaig començar malament amb una d'aquestes persones, però crec que vaig pel bon camí. He assolit amb ella un "entente cordiale" i en la mesura del possible ens ajudem.

Però també no sé realment què estic patint, ja que darrerament la tensió que segurament tenia acumulada s'està abocant tranquil·lament a cada jorn que passa.
Tinc la plorera fàcil, potser massa i tot, i crec que si la pantalla fos un d'aquells papers que omplo amb la meva estilogràfica la tinta estaria tota moguda.

I no sé perquè però estic tou, uns exemples senzill: en l'escrit del viatge cap al Nord, els ulls se m'ompliren de llàgrimes, de la mateixa manera que durant al viatge amb en Sergi que mentre pilotava (pobre havia de consolar-me, ja que semblava una Magdalena, però no en sé el perquè). Fins i tot ahir vaig rebre un mail que no li vaig donar importància, era el d'un cosí "valencià" que viu a Lleida i em va enviar un extracte del programa: "El davantal", dirigit per en Jordi Basté, del dia 30 d'octubre...

I com per art de màgia les llàgrimes altre cop brollaren dels meus ulls, com si fossin dos deus d'aigua que no podia aturar (i tampoc és que el comentari sigui massa emotiu)...
Però és així, no sé què he de fer... Em sento desconsolat, sol i perdut...

Ostres tu!, quin panorama! (espero millorar el meu estat anímic)...

(per si el voleu sentir us en deixo l'enllaç: http://rac1.org/elmon/categories/diarios/el-davantal/

Incís a una crònica

Sí ja sé que primer de tot hauria d'explicar un viatge a Perpinyà però abans d'entrar-hi faré el comentari previ.
Fou de les jornades on tot i l'aïllament que provoca ser un "proscrit" dins de l'independentisme, les reflexions dels comportaments s'han vist minorats, suavitzats perquè el temps tot ho guareix.

Suposo què cal tenir en compte que tot i els tombs que ha donat la vida no me'n penedeixo gens del que he fet (i ho tornaria a fer) i la gent em valora com a persona per sobre de tot (ahir dos persones es van agenollar; fet que no els vaig permetre i que no ho demano pas). Sóc un mortal més, una persona que té unes idees i que ha adquirit un coneixement i que en la mesura del possible l'he aplicat a la causa.

A banda d'això veig que hi ha un foc nou, ja que jo també estava esgotat i per tant me n'alegro molt.
He vist que dins del Rosselló encara hi ha vida (i per tant esperança).
També m'han explicat de la mesquinesa de persones que creia realment afins a la idea de pertinença, de país i de llengua.
I no em creia el que sentia però cada vegada veig més clar què és veritat...

M'explicaven del Planxot, sí aquella espècie de plat argentat que guanyaren a París els "quinze" de l'USAP. Doncs m'explicaren que persones de dins de TVC. Sí, la nostra; havien anat al Rosselló per tractar de temes referents al territori i a la llengua.
L'explicació fou aterridora: "no ens importa la llengua, no ens importa el sentiment, només volem si podeu obtenir una rebaixa dels partits de l'USAP per poder-los emetre...
I l'USAP aconseguí l'acord de rebaixar nou desenes parts del valor de la transmissió, assumint-lo el mateix club...

Aquesta és la manera de fer de TVC? Com els del SUD ens podem manifestar en favor de la catalanitat al Rosselló, si "la nostra" és la primera d'oblidar-se'n? Com volem que ells es mobilitzin per no perdre les emissions si el primer que fem és robar-los?
València ja les ha perdut, a les Illes tampoc arriba el senyal i el Rosselló és el darrer pas per a la desintegració cultural.

Ara entenc quan Joan Ferran va parlar de "fer saltar la crosta nacionalista" dels mitjans públics de comunicació...

Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Per damunt de les muralles que han alçat en el carrer!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de lleis i muralles que han alçat en el carrer
armarem la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l'altra banda! Per damunt de tot viurem!

Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Ni amb la guerra de València pararan als dolçainers!
Per damunt de tot viurem!
No els podran ni amb la guerra de València, els dolçainers
tocaran la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l'altra banda! Per damunt de tot viurem!

Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Per damunt de bords i lladres!
Per damunt de tots els pactes!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!

Si la llengua que parles diuen que és llarga,
no deixes que la tallen per acurtar-la,
no deixes que la tallen...
diuen que és massa llarga per no escoltar-la
i amb la llengua tallada perds la paraula.

No deixes que la cuide qui vol tallar-la,
l'únic que se proposa és amagar-la,
no deixes que la cuide...
tota la maniobra és una trampa
i amb la llengua tallada no tindràs parla.

Per damunt de bords i lladres!
Per damunt de tots els pactes!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!

I els que esteu en política en clau possible,
mireu com no és possible i torneu a casa,
mireu com no és possible...
feu política nostra, feu per la casa,
no obediu als de fora que el temps se'n passa.

Agarreu la senyera, que està dins l'arca
i deixeu l'espanyola que torne a Espanya,
agarreu la senyera!
Recobreu la memòria i feu per la casa!
Treballeu per la terra que el temps se'n passa.

Per damunt de bords i lladres!
Per damunt de tots els pactes!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de botiflers!
Per damunt de tot viurem!

Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Per damunt de les muralles que han alçat en el carrer!
Per damunt de tot viurem!
Per damunt de lleis i muralles que han alçat en el carrer
armarem la muixeranga i entre tots la muntarem!
Passarem a l'altra banda! Per damunt de tot viurem!


Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!
Viurem! Viurem! Per damunt de tot viurem!

Encara em faré de la CORI...

Veient com va el món no m'estranya que encara estiguem subjugats a la caspa...

Llegeixo del Vilaweb: "L'aliança PP-PSC tomba la moció de suport a la consulta sobre la independència a Reus".

I en llegir-ne el contingut me n'adono que el món va al revés. Es presentaren tres iniciatives, tres; una d'Iniciativa, l'altra de la CUP i una darrera d'Esquerra.
En un consistori format per vint-i-set regidors per ordre alfabètic de les seves sigles: CIU (8), CORI, (1), ERC (2), ICV (2), PPC (4) i PSC (10); i on vist des de fora sembla que hauria de guanyar el si; l'únic regidor que ha votat a favor de les tres iniciatives, sense ni tant sols haver-les plantejat ha estat el membre de la CORI.
Què punyeta (ens) està passant?

De la mateixa manera he cercat informació sobre la CUP i m'he trobat enmig d'un batibull de webs, no només una: Racócatalà, LIibertat.cat, esquerra independentista i no entro a indymedia per no avorrir-vos.
Per la dreta també hi ha independentistes. Oh, i tant! ni que fos privilegi de l'esquerra la llibertat nacional, però és la mateixa història que propugnen els altres però des de l'altra banda de l'hemicicle.

I no segueixo perquè els voldria escanyar a tots...
Batalles dogmàtiques sobre el paper en les conteses electorals i mentre a nosaltres què ens queda?

Ni que tota la feina que es fa, fos gratuïta i ens regalessin les hores als lectors que amb temps, una canya i bona fe intentem resseguir-ho tot.
Prou! ja en tinc prou d'aquesta història que només ens fa mal, barallant-nos entre nosaltres.
Hem de fer un pas més i enfrontar-nos als nostres temors, hem d'assolir reptes i TOTS hem de cedir per avançar.
Si els eixos grinyolen: aturem-nos, untem-los de llard, mirem que l'eix no sigui tort i seguim avançant, sinó ho fem així tenim la possibilitat de que aquest eix es trenqui i altre cop lluites "intestines", escissions, grups i grupets...

Avui és el primer dia de la meva vida?

Avui estic content ja que tinc una persona amiga que ha decidit de llegir les meves bestieses; la seva raó: una curiositat innata.

El seu comentari ha estat quirúrgic, precís i metòdic i com sempre net i directe: "els temes que tractes són repetitius", mentre que els d'altres escriptors o blocaries, són sorpresius cada dia...

I en aquest context m'aturo i rellegeixo alguns dels posts publicats; té raó no són sorpresius, no són excelsos, ni tant sols són innovadors però són reals, són reflexions abocades a la xarxa, són pensaments i com diria una persona amant de les frases fetes: "qui té fam somia pa".

Una altra raó és que no pretenc emular altres grans escriptors que tenen la mateixa llengua vehicular que jo, ni tant sols m'ha passat pel cap, ai las!

No sóc pas digne de comparar-m'hi, literats coneixedors de la cultura, de la història de la literatura; no puc pas fer-ho!

Sóc una persona simple que he viscut molt de temps amb gent gran que venia de pagès, i què en alguna mesura m'he adollat dels seus coneixements, de les seves expressions, de la seva forma natural de veure la vida...

Jo no puc parlar de la batalla de les Termòpiles, ni tant sols de quantes guerres púniques hi hagué (ho he de llegir per a saber-ho), ni de com en Manel prepara el millor gintònic... però si sé reconèixer un plegamans, el timó (Thymus vulgaris), l'espígol, el ginebró, el tè de roca, la sajolida... conèixer el blat de l'ordi amb una passada de vista, saber tenir cura de l'hort; tot i fer temps que no em reconnecto a la meva terra ferma, la duc en el fons de la meva retina, adherida a les meves entranyes.

Reiterant altre cop en el contingut dels meus textos: "Qui perd els orígens, perd la identitat"

I NO SABREM ON ANEM SI NO SABEM D'ON VENIM

Retornant a la Catalunya alta, la Catalunya on nasqué Guifré el Pilós, la Catalunya que anomenem del Nord i no ens volem adonar, però si ells són el bressol, nosaltres som la Catalunya Nova.

Aquest bocí retallat de la Catalunya Nova; en un tractat signat a l'Illa dels Faisans situada entre Hendaia i Irun; on dos estranys: el rei de les espanyes i el de França decidiren el destí dels Catalans, tant dels del Nord com dels del Sud.

Aquest diumenge celebrem els 350 anys d'aquesta maleïda decisió, i recordem amb nostàlgia els homes que han vessat la sang per aquesta terra (independentment del seu origen, la seva estima al país els honora, podríem pensar en Francesc Candel del qui aviat serà l'aniversari del seu obituari (el dia 23), en el seu llibre "Els altres catalans".

Recordem però avui en Josep de Trinxeria, pagès i lluitador contra França; recordem els Angelets de la Terra, recordem tots els lluitadors d'una causa entre llàgrimes de tristesa i de ràbia després de 350 anys.
Hem de tenir amunt els cors i l'ànima encesa ... mentre galta avall ens rodolin algunes llàgrimes purificadores perquè més enllà de les paraules ha de quedar l'esperit, l'essència, l'esperança i sobretot la resistència.

Joiós de poder veure el bressol del meu país, aquest dissabte els recordarem i per uns moments esborrarem les fronteres, esborrarem els tractats i ho farem perquè mai el temps ha jugat tant en contra nostre com avui ho fa.

Avui m'han vingut a col·lació a la meva ment dispersa...

Els meus estranys companys els llibres, si ho heu llegit bé, no són bons companys, ni mals companys sinó estranys. Sóc capaç de l'empatx lector més bèstia possible, tenir diversos llibres començats això sí els acabo, per feixucs que siguin, gairebé tots excepte el que m'obligaren del Jules Verne: "Dos anys de vacances".
De menut me n'he recordat haver llegit principalment biografies no sé perquè però els llibres de "La pandilla" o coses per l'estil no m'atreien massa, recordo amb estima i certa admiració haver llegit la biografia de Marconi (per nens és clar).
Recordo que hi havia algunes raons que m'impulsaven a conèixer, alguna inquietud fins i tot haver hagut de consultar a l'avi el perquè la màquina de vapor tenia moviment (i el meu avi, apreciat allà on sigui, un home bo i de lletres no sabia explicar-me els motius tècnics del perquè l'èmbol retorna a la seva posició...)
L'altre llibret que feu les meves delícies encara de més menut, fou una col·lecció de: "com es fa, qui eren aquestes persones, què vol dir pasteurització" era l'època on internet encara era d'us militar; i el llibre era un deliciós vademècum perfecte per a un infant.
Què en queda d'aquest noi barbamec?; ara ja tinc alguns cabells blancs i malgrat tenir alguna noció de les coses encara no he entès aquesta vida tot i que ja n'he viscut més d'un terç...

Per tant faré tot allò que em queda pendent (de plantar arbres ja ho he fet en les meves vacances agràries i pel que fa a escriure llibres, perquè? si ningú no em llegiria, la meva poesia canta sobre gent que no em recorda o no em coneix, aleshores quin sentit te tot això?)
PS: vaig a acabar un llibre "deliciós" pel que comporta la seva elaboració: De l'Orador, de Marc Tuli Ciceró, per l'editorial Bernat Metge (ara em sento pedant però feliç d'haver adquirit aquest llibre).

Trobada casual

M'he trobat casualment amb ella quan anava a veure al meu amic Otger, i l'he convidat a fer un beure.
S'ha assegut a la terrassa i s'ha esperat mentre portava el seu tallat i la meva aigua amb gas.
S'ha assegut mirant el sol (malintencionadament hagués pogut dir de "cara al sol" però seria massa dolent).
L'he observat minuciosament, primer darrera les seves ulleres Ray-Ban i després quan se les ha tret, veient els seus ulls blaus immensos... (i jo em sentia com un infant il·lusionat que juga amb la sorra de la platja).

M'ha comentat algunes de les seves il·lusions, estudiar anglès i viatjar a Londres, treure's el llicència de conduir, els esports que ha practicat (natació, culturisme, vela), les feines que ha fet...

I jo mentre divagant com ho faig gairebé sempre quan estic nerviós, i canviant de tema ràpidament com a via de fugida.

És de conversa ràpida, àgil, intel·ligent i a més a més amb el tarannà impulsiu; amb les idees clares (tant com els seus ulls) i mirant-me-la com ho faig amb la il·lusió de veure-la, com si fos un àngel; l'enervo sense intenció però no ho puc evitar, perquè no sé com ho faig (em penso que ella fa esforços per no engegar-me a fer punyetes).

Amb tot el meu comportament naïf, amb tots els atzucacs on l'he abocat, i malgrat tot em segueix dirigint la paraula.
Gràcies.

MILLET, GARZÓN, L'OPERACIO PRETORIA I L'ESTATUT.

Els ciutadans de Catalunya, estem perplexos en veure com s'enfosa el món al nostre voltant, sembla ser que a les institucions hi ha una espessa boirina negra que no ens deixa veure la realitat dels esdeveniments.

Aquesta tardor ha començat enfonsant la figura de Felix Millet, renebot del fundador de l'Orfeó Català.
El seu pare, Fèlix Millet Maristany industrial i financer (catòlic que es passà al govern de Burgos a la guerra civil), protagonitzà relativament el renaixement català sent un dels fundadors d'Omnium Cultural.
El fill ha viscut de la fama que li ha proporcionat ser el renebot del fundador de l'Orfeó Català, i per això era el president de l'Orfeó Català i de la fundació, (així com Vicepresident de la fundació del Barça i del Liceu, President de Bankpime, i l'entramat de càrrecs referents a Agrupació Mútua (en fallida).

A banda d'aquest escàndol que era de tres milions i ja en porten vora cinquanta; ens trobem amb Garzón i la seva (guardia) pretòria, on acusen a Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i d'altres de corrupció per uns 50 milions d'€uros més...

I encara pendents de la sentència del Tribunal Constitucional en referència a l'Estatut: Perquè cal doncs donar més diners a Catalunya, si es dediquen a malversar-los, a esquitllar-los i a fer-ne un mal ús.
Per això cal donar-los més competències perquè hi hagi corrupteles? Ah, no senyors, retallem l'estatut i llurs competències!

I parafrasejant Serrat: El ball de les Espanyes jo us el cantaré
Retallem, retallem (l'Estatut)
que les Espanyes que les Espanyes
retallem, retallem
que les Espanyes guanyarem...

PS: quines casualitats que rebé 3 milions d'€uros del govern Aznar, quan es va comprometre a fundar la FAES catalana: Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials

Errors i conseqüències.

De vegades sóc simplement reflexiu, de vegades sóc (rarament) impulsiu, i de vegades sóc idiota.

Sí, gent, sí. En aquesta vida però hom ha de ser conseqüent i acceptar allò que s'ha fet, el camí que s'ha forjat.

A primeries de curs de l'any passat, com cada any, ens reunirem en Joan, en Rubió i un servidor. (es costum de fer un dinar i celebrem haver-nos retrobat; parlem, mengem i bevem) el primer dinar que vàrem fer, fou dins d'un forn al Carrer París amb l'Avinguda de Sarrià.
Encara feina calor i jo encara no la coneixia; menjàrem tranquil·lament esperant els esdeveniments anuals.

Crec recordar que el segon dinar fou al c. Enric Granados amb Diagonal, on sortí per primer cop el seu nom: Maria.
Feia poc temps que l'havia conegut i era alumna meva.
Dins la meva ment sorgí un problema derivat d'això, ja que m'havia compromès a avaluar-los adequadament i a fer-ne el seguiment acadèmic. Les meves pors em van abocar fins i tot a haver de recórrer a l'ajut del coordinador de l'assignatura, amb la finalitat de no haver-la d'avaluar.
I realment és una cosa complexa ja que em va venir a dir que en aquesta vida tot i que no ho vulguis, si prens decisions (sobretot de caire afectiu) acostumes a fer mal.

Són decisions difícils de prendre, són decisions que no només afecten a una persona, i que a sobre l'altra persona també ha de valorar, i quan com en el cas les dius unívocament estàs alterant el curs natural de les coses de manera egoista, ja que no et preocupa allò que pugui pensar l'altra persona, ni tant sols els efectes que podrien produir si aquesta persona tingués parella.

Malgrat tot els fets s'han succeït de manera veloç i fins i tot absurda per part meva.
En una conversa innocent, vaig interpretar de manera roïna el contingut d'una frase seva:
"nst sempre parlant-me de la Darlena!"
I en sortir de classe li he dit que si recordava l'episodi del curs anterior amb la meva intenció d'abandonar la docència; i li deixo anar pel broc gros que fou perquè em vaig "penjar" d'ella.

Sento molt i molt el que li he fet i em sento molt i molt distant; tot i voler-la tenir aprop no sé com acostar-m'hi i tampoc sé perquè utilitzo una frase d'allunyament com: "ets molt jove/quan els dinosaures encara habitaven la terra/fa molts anys quan tenia la teva edat/si tingués la teva edat..." (i m'ha dit que això no havia de dir-ho a cada frase).

Malgrat tot, no sé expressar-me i tampoc puc saber què és realment el que he de fer ja que sóc llec en dones... i en tantes altres coses.

La culpa en aquests moments em rosega les entranyes i ho sento tant què crec que m'hauré de disculpar, ja que ella no té perquè haver d'aguantar el meu comportament d'idiota. Ho sento Maria.