Geopolítica mundial i guerres

Sí ja sé que de vegades divago molt; i aquesta en serà una nova opció. Fa ja un cert temps que després d'una conferència (i arran d'un llibre que parlava de Geopolítica), vaig intentar entendre els motius que veritablement hi ha darrere dels conflictes bèl·lics i la problemàtica que posteriorment se'n deriva.

Avui mateix parlaven de la retirada de les tropes dels EUA a Iraq i de com no van actuar quan hi hagué la primera possibilitat, quan els EUA envaïren Kuwait pels volts dels 90 i els grans llibertadors del món acudiren al rescat dels petrodòlars...
Però hem d'anar més enrere, fins als vuitanta; quan jo era menut i els vaguistes de Khomeini (Jomeini) foragitaven el Xa de Pèrsia. Els vaguistes prenien el control del país i l'Unió soviètica intentava tenir un aliat al golf Pèrsic (posteriorment envairien Afganistan i els ianquis armarien els talibans bons per lluitar contra l'ogre soviètic).

En aquells moments on els sòviets estaven a un pas del mar petrolífer del món, els Estats Units de Nord-amèrica, van decidir compensar la situació, i Donald Rumsfeld, secretari d'estat amb Ronald Reagan armava un Saddam Hussein i l'instituïa com a aliat.



Un altre cas curiós és el protagonitzat per la Dama de Ferro, Margaret Thatcher, en el conflicte de les Malvines uns illots enmig de l'Atlàntic que l'únic sentit que tenien en aquells moments era la possibilitat d'accedir a la "titularitat" percentual de l'Antàrtida, així com els bancs de peixos del sud. (ara hi ha hagut un increment del conflicte per culpa del petroli).

Rwanda-Burundi, una guerra entre hutus i tutsis provocada al mig de l'antic Congo Belga, en definitiva la causa té un nom el Coltan, usat en la majoria de productes de consum del primer món (mòbils, ordinadors, videojocs).
La petita batalla pel control del petroli també ha dut endavant la independència del Tímor Oriental.

Les batalles per l'Or negre, no han fet més que començar; en aquests moments la Xina està aprofitant l'avidesa de la quantitat de mà d'obra de la que disposa (si són 1100 milions de persones aprox.) per a fer obra civil a l'Àfrica, i a canvi reservar-se el dret a seguir creixent.

Rússia també està expansionant-se cap a les antigues repúbliques soviètiques que van obtenir la independència als noranta per la fallida econòmica de l'armada roja. Repúbliques amb tractats favorables amb Rússia com Kazakhstan, Uzbekistan, antics aliats (cal tenir present que la tècnica, l'enginyeria i l'urani de la primera central nuclear iraniana prové de Rússia). I d'altres de conquerides pel poder militar: Txetxènia, Ossètia i no van voler arribar a Tblisi...

I què hi trobem? senzill un oleoducte pagat a mitges per Europa i els EUA que havia de portar petroli i gas des de Baku (Azerbaidjan) a través de Turquia i entrar a Europa a través del Danubi (Romania, Bulgària, Sèrbia, Bòsnia, Hongria, Eslovàquia, Àustria i Alemanya (amb bifurcació Sèrbia-Italia) evitant el conflicte Rus-Ucrainès de cada hivern de manera que Europa no s'aturaria pel fred.
La península ibèrica, França i Itàlia, gairebé no tindrien necessitat donats els convenis amb el grup Sonatrach (Algerià) on un gasoducte des d'Algèria transporta per mar el gas a Europa amb dues entrades (Itàlia) i Almeria.

Més i més connexions

Aquesta manera de lligar les coses també té un culpable, en James Burk qui va fer una sèrie que fou emesa per TV3 (Televisió de Catalunya) anomenada Connexions que d'una manera amena i distreta et portava d'un lloc a un altre sense adonar-te'n que el món està connectat. Potser és la manera més ràpida i fefaent d'adonar-se'n un abans de l'existència d'Internet que el món era globalitzat i que un descobriment ací provocava una guerra allà.

Potser m'excuso en que sóc dispers (i ja fa temps que me n'he adonat) que estic fent tres coses alhora, quan estudio i tinc el cap en coses pendents no em centro en allò que hauria de ser la prioritat (estudiar i acabar la carrera) potser perquè de ben menut també em vaig responsabilitzar de fets propis i impropis, i a hores d'ara molts d'aquest els accepto potser perquè m'agrada més la idea que treballant faig alguna cosa (de la mateixa manera que una ciclostàtic; no em porta enlloc (o com dirien a Lleida, almón)
No ho se la meva ment balla a un ritme estrany i només jo en conec els topants (a hores d'ara tinc en ment que la mare i jo haurem de anar-nos-en a Perpinyà durant uns dies...
En comptes de tenir al cap les meves responsabilitats. Estic capficat, però no sé sortir-me'n.

Connexions

De vegades recordant episodis d'una joventut viscuda i no distant, me n'adono que la memòria va interconnexionant fets per a no oblidar-los, de manera que et són partícips durant el recorregut de l'existència, sí potser sembla estrany i la gent parla que en morir-se veu la seva vida, però jo penso més aviat dels episodis més o menys distants en el temps que apareixen com un flaix i re-il·luminen la memòria i la ment (en molts casos suavitzant les situacions) però en molts d'altres recordant-los amb nostàlgia.

Durant aquest estiu m'han aparegut, com un record proper el dia de reis on anàvem a cercar-los a casa dels avis, que vivien lluny de l'Hospitalet de Llobregat com il·lusionats obríem el balcó i allà hi eren dos regals o de vegades més i tot. Un dinar ràpid i altre cop cap a la barriada.

He recordat els estius a Cubells, poble de marca, del secà de la Noguera, dels seus correfocs i de la festa major, de la pluja per la mare de Déu d'agost i la posterior caça de caragols, de quan anàvem a l'esquerpa muntanya (pre-Montsec) i recollíem herbes remeieres i aromàtiques i de com les assecàvem al lloc on antigament havia estat l'estable de la casa.

He visionat un cop i un altre els estius a Palamós, amb la pesca, amb la paciència del pare (qui m'acompanyava cada vesprada).

De com amb setze anys vàrem anar a Carcassona amb els companys de l'escola d'FP, per fer la ruta càtara, de com a Montsegur un es va fotre de cap en intentar rodolar muntanya avall; de la visita al castell de Puigvert (Puyvert) i del que digué una professora...

No ho entenc tots els records em flueixen com una Déu d'aigua inacabable, i jo no puc sadollar-me amb tots aquests fets; tinc la sensació que volen desaparèixer i per això m'avisen.
Molts records que vénen de films familiars fets en setze mil·límetres, algunes fotos desenfocades i alguns episodis (molts de la memòria)...

De vegades recordo, analitzo i faig un farcell amb tot allò viscut, distant i proper; i veig que hi ha coses que jo mateix sense qui hi hagi un clar lligam les lligo i en faig un conglomerat. M'explicaré l'altre dia vaig tenir una agradable conversa amb una amiga; la meva primera intenció en arribar a casa va ser escriure un post sobre el meu monòleg i el seu diàleg (de vegades em poso a parlar i no tinc aturador, i d'altres no se m'acut res més que parlar d'economia amb les dones, com a tema recorrent i, a menys que no sigui economista el fet esdevé catastròfic); però passada l'estona vaig decidir que no en faria un post i ací lliga amb el què digué la professora, des de dalt del castell de Carcassona; li vaig demanar si no volia fer una fotografia d'allò que estava veient, la seva resposta fou clara: "prefereixo tenir-ne un record a la memòria".

Dinar antic

De vegades m'agrada trobar mentre endreço antics escrits sovint escrits sense ordre ni concert...
Aquest em recorda que tenim pendent un dinar amb un parell de col·legues ara al setembre.

Era un dia normal i corrent que quedarem per anar a dinar al Trobador (començava les classes al segon semestre després d'haver hagut de retornar a la feina obligatòriament i era el mes de març de 2010):

"Assegut al Trobador instants després d'haver passat per la "Fundació Nacional d'Arts i Comandaments (Cadres), veig que cada cop som més a prop de que aparegui un Sylent Green
El món és monòton i massa sovint monotò i el que pretenem és omplir-lo de sensacions, aquí podem entendre, begudes espirituoses, drogues, sexe adrenalina...
I he vist que ja venen paquets de lleure organitzats metòdicament i orquestrats per empreses que es dediquen a això. Una vida de lleure descontrolat però alhora pautat i vigilat.

Veig que la vida tot i la crisi, tot i la fallida successiva de comerços, els restaurants de menú segueixen omplint-se -els moments durs crec que encara estan a les beceroles, ens queda molt per veure i molt per aprendre. I una de les coses a tenir present és com un ha de deixar de banda creences i idees i assumir la temporalitat dels esdeveniments; no es pot ser sentimental, excepte en la ideologia pròpia. En les creences assumides per les ànsies i pels anhels. Miro retrospectivament tota la vida que he viscut en un lloc que fou meu i ara és aliè.
Miro amb nostàlgia tot allò un jorn viscut i veig que em compensa la joia de fer un bon gener (gairebé rodó)...
Espero amb calma els esdeveniments més propers, el canvi de nom, el viatge a València, les ganes d'omplir l'absència d'amor...
Em queden moltes coses per descobrir i per aprendre i me n'adono que he fet ben fet de donar el bar a una desconeguda pel fet de redreçar els mals hàbits apresos o assumits per molts clients.

Ara la llibertat gairebé absoluta truca a la porta, recaptació d'escurabutxaques un dia a la setmana i manteniment cada quinze dies...
Tota la feina reduïda en un instant, la vida plena esvaïda, i ara sense planeta on orbitar, què faré pobre de mi...

PS: Ara veig que aquell primer canvi com un error però he d'aprendre'n a cada instant.

Notebooks, netbooks i portàtils

Per raons estranyes les aules ja no són el que havien estat, mentre la professora va enraonant alço la vista i a desgrat meu veig pàgines de xats, facebook, partides de pòker omplint les pantalles dels alumnes...
Miro més obstinadament i veig més enllà PetSociety i encara més una pel·lícula.

Qui deia que les classes eren avorrides?
Ho havien estat temps ençà quan els alumnes avorrits feien dibuixets, poesies, anònims i qualsevol altre tipus de literatura en un bocí de paper o sobre la taula.
Una mica més aprop dels nostres dies feien garagots igualment i enviaven els primers sms. I seguíem pintant a les vores dels fulls d'apunts (qui en sabia fins i tot feia caricatures).

Però avui en dia la tècnica ha fet estralls amb una entrada massiva i il·lògica. Els mòbils ja són prehistòria, els bolígrafs i els llapis? Pertanyen al neolític... A hores d'ara, Notebooks, Portàtils i Macs; com de moderna se n'ha fet la vida i com és de dispersa la joventut de totes les raons i comportaments...
I mentre a l'aula el "flequer" parlava sobre internacional, una aula groguenca per raons que no vull conèixer, jo alçava la vista i a través d'una finestra alta, car jo estava en un nivell soterrat; podia observar com n'era de blau el cel d'aquell matí, veia a través dels vidres transparents un bocí d'edifici en una imatge típica de contrapicat més habitual de Hitchcock a "Vértigo o Perseguit per la Mort" que no pas de la mirada d'un estudiant de dret.

Observava l'edifici il·luminat i veia les obres que els arbres ocasionaven en l'edifici; era un joc de llums i ombres que el propi Monet hagués anhelat per poder fer les seves obres.
Me n'adono que a banda d'acabar la carrera no hi faig res ni en aquesta facultat ni en aquesta societat.
Veig que els vincles que m'obliguen es fan tènues, febles o fins i tot desapareixen, a mesura que passa el temps. També em sento més lliure.
I volaré quan la vida sigui senzilla, i jo em sentiré plenament lliure.
Adéu Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu; marges i rius, ermita al cels suspesa, per sempre adéu!