Habemus papa

Això es diu en haver-hi conclau favorable a la tria del nou summe pontifice a la església de Sant Pere del Vaticà, des de la balconada.
Doncs ahir va passar el mateix amb la sentència de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006.
Es un fet curiós ha transcendit que hi ha retallades, però no les motivacions i tothom esverat com gallines sense cap i tots al carrer.

Realment mirant-m'ho sense arribar a conèixer el contingut de la sentència, puc intentar pensar que tothom de moment ho veu malament...
Des de la caverna madrilenya perquè no s'ha retallat tot allò que calia retallar, ja que de tot allò plantejat pel propi PP ha quedat en un segon terme. Estan contents però no eufòrics...

El procés Constitucional ha admès que certs supòsits que a casa nostra toquen molt la fibra fossin anorreats i fins i tot desapareguts del text, com els conceptes de nació i alguns aspectes de la llengua. Alguns aspectes crec que fins que no tinguem la sentència per a llegir-la estem posant-nos l'apòsit abans que la ferida...
La desgràcia del pacte amb l'estat és que és un procés lent, que comença a Catalunya a través d'un tràmit parlamentari, un tràmit parlamentari a Madrid per Corts generals amb esmenes tant del congrés com del senat; ratificació del text i referèndum i finalment les tisores del constitucional.

Però llegint més enllà del text (no ens quedem en les disputes localistes entre polítics centralistes i polítics perifèrics, cerquem la veritat més enllà del titular. I de vegades cal una ment preclara que ha viscut a Madrid i que coneix com funciona el sistema, com és la de l'Enric Juliana a La Vanguardia on clarament explica la situació que fins ara s'havia plantejat.

Espanya després de segles a la perifèria del món, havia començat a tenir muscle; muscle a base de poder econòmic on la centralització de grans bancs espanyols (que alhora absorbiren els petits i mitjans bancs bascos i catalans); una indústria centralitzada en els medis directius, no tant en els medis de producció (abans les multinacionals s'establien només a Barcelona pel fet d'estar aprop d'Europa; però també perquè el pes específic-demogràfic-polític de Madrid-Espanya era misèrrim).
A hores d'ara han fet un país modern, que funciona i que pretén homogeneïtzar tot aquell pensament i dissensió... Tot això però abans de la crisi.
A Madrid grans constructores s'havien quedat amb capitals important de l'energia. Pensem que l'OPA d'Endesa, no la salva una multinacional sinó el cavall blanc és la familia Entrecanales (Acciona) que segons la pròpia Aguirre havia d'evitar que Endesa anés a parar a l'estranger. Un altre exemple, Repsol té com a principal accionista La Caixa (a través de giragonses com la participació de Gas Natural) però el segón accionista és Luis Fernando del Rivero Asensio, màxim accionista de Sacyr Vallehermoso...

Aquests són els casos més importants però n'hi ha multitud de casos: El BBV fou absorvit per la banca petita: Argentaria amb seu a Madrid, l'única cosa que hi ha és que les juntes d'accionistes es fan a Bilbao... recordant quan la burgesia basca (com la catalana) anaven a Madrid on hi havia les influències.

A hores d'ara a Madrid hi ha les influències i es creen lleis per afavorir-les, perquè tot és una unitat poder-política-finances és una globalitat, on els papers perifèrics han de subjugar-se com ha fet políticament el país valencià. Per cert que tot i els governs socialistes de Madrid no els va tant malament com és això...

El pecat de George Bailey

Dissabte, tarda avorrida i xafogosa, plena de reposicions televisives i mals programes; sèries que repeteixen a la matinada, canals replets d'una gasòfia indecent de ser vista al 20è aniversari de la mort del mestre Pedrolo...

Havent dinat em disposo a fer allò tan comunment anomenat zàpping, i em trobo "El pecat de George Bailey"...
El títol del film no és aquest com comprendreu, però és la barreja del "Pecat de Harold Diddlebock" i aquest.

Podria fer-ne una endevinalla a banda d'una gran lliçó d'economia i història, però no crec que sigui tant bo relatant fets com per a que la gent l'endevini. Però s'aprèn que en moments de pànic, només aquell qui té el cap fred pot aguantar l'embranzida i tirar endavant.

L'altra lliçó que puc treure'n és que la pròpia vida del protagonista està marcada per la dedicació altruista, però ell posa límits que tothom ha d'aprendre a posar...
De mica en mica construïm murs que ens separen de l'exterior, la gent va assolint quotes de llibertat autònoma, llevar-se al matí, treballar, fer vacances... Oblidant-nos-en de temps pretèrits on hi havia alguna altre tipus de vincles...

Senzillament ens convertim en esclaus del sistema, de l'altra banda hi ha aquells que poden viure de les rendes que l'àvia li proporciona donat que en èpoques anteriors va fer fortuna (oi Vador?), i d'altres que donat que el sistema els ha expulsat han de intentar sobreviure...

Realment avui he après una gran lliçó d'economia amb una film dels quaranta... Ah! si Capra aixequés el cap!

JORNADA ESPECIAL

Era un dia especial, no en conec les raons però notava en l'ambient que el dia havia de ser únic.
Havia sortit de casa i tenia la sensació que tot havia de sortir bé, que havia d'obtenir els resultats volguts, havia de sadollar la meva ànima assedegada.
Havia començat al barri i ja estava a ciutat vella, cercant aquella complicitat que em faria diferent; caminava, carreró per carreró...

Olorava els carrers com el personatge de Süskind; i no en trobava l'entrellat. Es barrejaven olors de perfums, de cremes solars, d'aigües de colònia, de la primavera que tot ho ocupava.
Cansat de la cerca sense haver trobat allò que la meva ànima anhelava, vaig asseure'm esperant i la fragància s'apoderà del meu ser mortal i pecador. Estava al lloc correcte i m'imaginava com s'havia de fer.
Calent, ben calent, jo estava preparat amb tots els sentits a punt i esperant poder gaudir dels plaers que em podia proporcionar. M'imaginava com havia arribat al meu abast i mentre la seva flaire envaïa l'estança.

I recreava cada instant...

L'oli ben roent, i el jarret enfarinat i fregit; al mateix oli ja enfarinat hi abocaren la ceba, la pastanaga, l'all i el tomàquet, el vi negre, vi ranci, la farigola (que a casa en diem timó) i la carn sofregida altre cop a la cassola...
Finalment unes quantes carreretes i davant meu la temptació d'un fricandó que em recordava el que feia la meva àvia (ACS)... gairebé tant perfecte com la seva flaire. Els olors són records i aquests venen de la meva infantesa, incorrupta i perfecta
Quants records, mmm.

PER UN SÍ O PER UN NO...

Cada dia de la nostra vida és un seguit de tries, de disjuntives on hem de decidir-nos. De vegades aquestes decisions són intranscendents (o això ens sembla) d'altres són importants, però no cal fer-ne una muntanya d'un granet d'arena. De vegades no sabem com reaccionar davant d'aquestes disjuntives i demanem consell, les tries són difícils quan parlem de sentiments, fílies i fòbies... Un cas patètic pot ser el que ara plantejaré com un afer mundà com el futbol.

Per un sí.
Avui comença el mundial per a la selecció espanyola, i representa que hom hauria de sentir-se'n orgullós pel fet que hi ha un grapat de jugadors del barça i catalans (Valdes, Puyol, Piqué, Xavi, Capdevila...) i hauríem de sentir-nos-hi representats ja que són nois fets aquí, a casa nostra. I realment ens podríem sentir feliços perquè ells són aquell bocí de catalanitat dins de la selecció espanyola. Que en un benentès i sense política de fons, és la pròpia constitució que ens garanteix els drets lingüístics, culturals, legislatius.
Fins a l'extrem de ser-ne garant aquesta llei orgànica. Hi ha un grapat de persones catalanes, catalanistes, fins i tot uns etarres es van fer una foto amb la samarreta de la selecció espanyola. Perquè no s'entén com una raó política sinó esportiva i què és més representatiu, com a conglomerat què és l'estat que una selecció per sobre de localismes...

Per un no.
Avui comença el mundial per a la selecció espanyola, i representa un autèntic malson des de tots els nivells economico-político-socials, per aquells que no sentim els colors de la "Roja" com a un fet homogeneitzador usat des de les espanyes. Regals de banderes espanyoles, us de "los símbolos patrios" i no ostentació, no ho entenc com a tal; sinó com a voluntat d'imposició a tots aquells que no pensem que el millor de tot és diluir-nos com a país dins de la gran identitat, "por lo que nos une"... Des de tots els estrats, sento una ferum d'espanyolisme ranci de creació de grup identitari (que reneguen, ofenen, i titllen de nazisme quan es tracta de localismes). A tots els canals estan preparats amb una eufòria irreprimida, ja què són els millors jugadors del planeta, que no hi ha generació com aquesta per a guanyar un mundial... I tots preparats amb la bandera "rojigualda"... Realment si fos la recreació d'un esport, segurament no hi posaria tantes pegues... però realment és la creació d'un sentiment de nació espanyola, com a "una, grande y libre" fora de les pors post transició, on sentien vergonya d'haver sigut els repressors... Realment les lliçons a aprendre són moltes, no es pot renunciar a ser un mateix; i tampoc a que els altres tinguin sentiments contraposats als meus. Però intentaré ser coherent amb mi mateix, no festejaré la derrota, però tampoc celebraré la victòria... Hauré d'aprendre a estar per sobre de tot això, perquè la construcció d'un país pot fer-se, fins i tot amb sentiments contraposats, pot haver-hi gent de dretes, d'esquerres, espanyolistes i independentistes que siguin seguidors de la selección com a entitat més propera ja que no en tenim una de pròpia anirem amb la físicament més propera (Andorra no té possibilitats d'arribar a una fase final d'un mundial i França no és la representació excepcional de democràcia ja que durant segles ha anihilat els pensaments perifèrics de l'hexàgon...) Com a exemple extraordinari hi havia un seguidor d'Espanya que volia que perdés perquè l'entrenador portava a Raúl, i un altre volia que a la Eurocopa guanyés alemanya, perquè el porter era nazi...

"Para muestra un botón; al diari esportiu Marca hi trobem el següent blog":

El Ayuntamiento de Barcelona, erre que erre

Por Javier Dominguez

miércoles, 16 junio 2010, 01:02

Qué difícil debe ser vivir en Barcelona sintiendo los colores de la selección y que no lo puedas manifestar en la calle, como un ciudadano español más, gritando y celebrando el triunfo en un Mundial. El Ayuntamiento prohíbe tajantemente la instalación de una pantalla gigante en la plaza de Sant Jaume para seguir los partidos de La Roja. Para otros actos no hay tal prohibición.

Y no hace falta añadir el lamentable espectáculo que han ofrecido los candidatos a la presidencia del Barcelona cuando a la pregunta de si se alegrarían de la victoria de España en el Mundial, ninguno fue capaz de aliarse con este deseo.

Pues aunque mucha gente en Barcelona no lo quiera, hoy todos nos vestimos con La Roja.

CAS PRETÒRIA, PALAU...

Realment entenc que la política cada cop fa més fàstic i que la gent se sent anorreada, empetitida i embafada d'aquest comportament generalitzat de la classe dirigent.

Si abans un podia ser obrer i dedicar-se temporalment a la política, però avui en dia s'ha esdevingut una classe, un estament fora dels nivells...

Abans es deia que hi havia una classe obrera, una classe mitja i una classe alta-noblesa-burgesia
A hores d'ara hem d'afegir-hi una classe política, que a Barcelona viuen principalment al barri de Sant Gervasi i Sarrià i que amb prou feines es volen preocupar de les realitats del món.

Em centraré però en fets que són preocupants per altres motius. A hores d'ara no sembla que res hagi de canviar ni a la política d'ací, ni a l'espanyola.

Des de Madrid porten anys de desgovern (des del 1996 aproximadament és a dir més de 14 anys de descontrol) i ací des dels darrers escàndols economico-polítics te n'adones que només la classe dirigent i els seus acòl·lits (aquells que a casa anomenen "gent de l'Olla") són els que remenen les cireres, sempre de primera florada i classe extra.

Aquells què poden permetre's tenir contactes a diversos ajuntaments i poder dedicar-se a fer de comissionistes o també coneguda com la postura egípcia...

Veus com els membres de confiança de convergència democràtica rebien diners a través de subjectes com en Millet, veus com un tal Luiggi repartia a dreta i esquerra (Membres de la Diputació, de Convergència, Socialistes).
I rebien diners de les magnífiques transaccions (diners de tots recaptats a través d'impostos).

La desgràcia és que tots hi estan ficats, tots els partits tenen les mans untades, els sindicats reben 16 milions d'Euros per a dur a terme funcions de formació i són els encarregats de contractar i acomiadar qui ha de dur a terme aquests cursos...

I aleshores s'ha de confiar en la política?
En un primer moment caldria dir que rotundament NO.
Però la reflexió ha de ser més profunda, si no vaig a votar m'estic inhibint com a ciutadà i més greu encara, els deixo mans lliures perquè facin i desfacin al seu lliure albir.
Ah NO!, aniré a votar tot i que sigui una estona perduda, que governin uns lladres i que no facin res del que han promès, però pel simple fet que la meva llibertat és meva no els penso permetre que triïn sense comptar amb la meva opinió.

Una opinió petita, senzilla i potser fins i tot ridícula, però pròpia madurada i mesurada. I per aquest pensament meu té el valor de denúncia, de reacció contra aquesta colla de lladres usurpadors d'idees del poble.

Per aturar-los no ens podem inhibir, cal poder DECIDIR!