Cada dia de la nostra vida és un seguit de tries, de disjuntives on hem de decidir-nos. De vegades aquestes decisions són intranscendents (o això ens sembla) d'altres són importants, però no cal fer-ne una muntanya d'un granet d'arena. De vegades no sabem com reaccionar davant d'aquestes disjuntives i demanem consell, les tries són difícils quan parlem de sentiments, fílies i fòbies... Un cas patètic pot ser el que ara plantejaré com un afer mundà com el futbol.
Per un sí.
Avui comença el mundial per a la selecció espanyola, i representa que hom hauria de sentir-se'n orgullós pel fet que hi ha un grapat de jugadors del barça i catalans (Valdes, Puyol, Piqué, Xavi, Capdevila...) i hauríem de sentir-nos-hi representats ja que són nois fets aquí, a casa nostra.
I realment ens podríem sentir feliços perquè ells són aquell bocí de catalanitat dins de la selecció espanyola. Que en un benentès i sense política de fons, és la pròpia constitució que ens garanteix els drets lingüístics, culturals, legislatius.
Fins a l'extrem de ser-ne garant aquesta llei orgànica. Hi ha un grapat de persones catalanes, catalanistes, fins i tot uns etarres es van fer una foto amb la samarreta de la selecció espanyola. Perquè no s'entén com una raó política sinó esportiva i què és més representatiu, com a conglomerat què és l'estat que una selecció per sobre de localismes...
Per un no.
Avui comença el mundial per a la selecció espanyola, i representa un autèntic malson des de tots els nivells economico-político-socials, per aquells que no sentim els colors de la "Roja" com a un fet homogeneitzador usat des de les espanyes. Regals de banderes espanyoles, us de "los símbolos patrios" i no ostentació, no ho entenc com a tal; sinó com a voluntat d'imposició a tots aquells que no pensem que el millor de tot és diluir-nos com a país dins de la gran identitat, "por lo que nos une"... Des de tots els estrats, sento una ferum d'espanyolisme ranci de creació de grup identitari (que reneguen, ofenen, i titllen de nazisme quan es tracta de localismes). A tots els canals estan preparats amb una eufòria irreprimida, ja què són els millors jugadors del planeta, que no hi ha generació com aquesta per a guanyar un mundial... I tots preparats amb la bandera "rojigualda"... Realment si fos la recreació d'un esport, segurament no hi posaria tantes pegues... però realment és la creació d'un sentiment de nació espanyola, com a "una, grande y libre" fora de les pors post transició, on sentien vergonya d'haver sigut els repressors... Realment les lliçons a aprendre són moltes, no es pot renunciar a ser un mateix; i tampoc a que els altres tinguin sentiments contraposats als meus. Però intentaré ser coherent amb mi mateix, no festejaré la derrota, però tampoc celebraré la victòria... Hauré d'aprendre a estar per sobre de tot això, perquè la construcció d'un país pot fer-se, fins i tot amb sentiments contraposats, pot haver-hi gent de dretes, d'esquerres, espanyolistes i independentistes que siguin seguidors de la selección com a entitat més propera ja que no en tenim una de pròpia anirem amb la físicament més propera (Andorra no té possibilitats d'arribar a una fase final d'un mundial i França no és la representació excepcional de democràcia ja que durant segles ha anihilat els pensaments perifèrics de l'hexàgon...) Com a exemple extraordinari hi havia un seguidor d'Espanya que volia que perdés perquè l'entrenador portava a Raúl, i un altre volia que a la Eurocopa guanyés alemanya, perquè el porter era nazi...
"Para muestra un botón; al diari esportiu Marca hi trobem el següent blog":
Per un sí.
Avui comença el mundial per a la selecció espanyola, i representa que hom hauria de sentir-se'n orgullós pel fet que hi ha un grapat de jugadors del barça i catalans (Valdes, Puyol, Piqué, Xavi, Capdevila...) i hauríem de sentir-nos-hi representats ja que són nois fets aquí, a casa nostra.
I realment ens podríem sentir feliços perquè ells són aquell bocí de catalanitat dins de la selecció espanyola. Que en un benentès i sense política de fons, és la pròpia constitució que ens garanteix els drets lingüístics, culturals, legislatius. Fins a l'extrem de ser-ne garant aquesta llei orgànica. Hi ha un grapat de persones catalanes, catalanistes, fins i tot uns etarres es van fer una foto amb la samarreta de la selecció espanyola. Perquè no s'entén com una raó política sinó esportiva i què és més representatiu, com a conglomerat què és l'estat que una selecció per sobre de localismes...
Per un no.
Avui comença el mundial per a la selecció espanyola, i representa un autèntic malson des de tots els nivells economico-político-socials, per aquells que no sentim els colors de la "Roja" com a un fet homogeneitzador usat des de les espanyes. Regals de banderes espanyoles, us de "los símbolos patrios" i no ostentació, no ho entenc com a tal; sinó com a voluntat d'imposició a tots aquells que no pensem que el millor de tot és diluir-nos com a país dins de la gran identitat, "por lo que nos une"... Des de tots els estrats, sento una ferum d'espanyolisme ranci de creació de grup identitari (que reneguen, ofenen, i titllen de nazisme quan es tracta de localismes). A tots els canals estan preparats amb una eufòria irreprimida, ja què són els millors jugadors del planeta, que no hi ha generació com aquesta per a guanyar un mundial... I tots preparats amb la bandera "rojigualda"... Realment si fos la recreació d'un esport, segurament no hi posaria tantes pegues... però realment és la creació d'un sentiment de nació espanyola, com a "una, grande y libre" fora de les pors post transició, on sentien vergonya d'haver sigut els repressors... Realment les lliçons a aprendre són moltes, no es pot renunciar a ser un mateix; i tampoc a que els altres tinguin sentiments contraposats als meus. Però intentaré ser coherent amb mi mateix, no festejaré la derrota, però tampoc celebraré la victòria... Hauré d'aprendre a estar per sobre de tot això, perquè la construcció d'un país pot fer-se, fins i tot amb sentiments contraposats, pot haver-hi gent de dretes, d'esquerres, espanyolistes i independentistes que siguin seguidors de la selección com a entitat més propera ja que no en tenim una de pròpia anirem amb la físicament més propera (Andorra no té possibilitats d'arribar a una fase final d'un mundial i França no és la representació excepcional de democràcia ja que durant segles ha anihilat els pensaments perifèrics de l'hexàgon...) Com a exemple extraordinari hi havia un seguidor d'Espanya que volia que perdés perquè l'entrenador portava a Raúl, i un altre volia que a la Eurocopa guanyés alemanya, perquè el porter era nazi...
"Para muestra un botón; al diari esportiu Marca hi trobem el següent blog":
El Ayuntamiento de Barcelona, erre que erre
Por Javier Dominguezmiércoles, 16 junio 2010, 01:02
Qué difícil debe ser vivir en Barcelona sintiendo los colores de la selección y que no lo puedas manifestar en la calle, como un ciudadano español más, gritando y celebrando el triunfo en un Mundial. El Ayuntamiento prohíbe tajantemente la instalación de una pantalla gigante en la plaza de Sant Jaume para seguir los partidos de La Roja. Para otros actos no hay tal prohibición.
Y no hace falta añadir el lamentable espectáculo que han ofrecido los candidatos a la presidencia del Barcelona cuando a la pregunta de si se alegrarían de la victoria de España en el Mundial, ninguno fue capaz de aliarse con este deseo.
Pues aunque mucha gente en Barcelona no lo quiera, hoy todos nos vestimos con La Roja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada