Una altra d'il·legalitats

Com anava dient "Spain it's different" també per moltes altres raons.
A hores d'ara i des de fa mesos ens van bombardejant amb "Bonos de Nueva Rumasa", i adverteixen que no estan fiscalitzats en cap cas per la CMNV: és a dir la Comisión Nacional del Mercado de Valores, entitat que vetlla per la legalitat de les transaccions de les empreses cotitzades...
Compte!, Nueva Rumasa no cotitza a Borsa!...
I aleshores què fa emetent bons?
Senzill, obté finançament. Grans quantitats de diners líquids que invertiran en empreses amb dificultats. Líquid (circulant) que d'altra banda les entitats anomenades d'estalvi, no els deixarien...
Ells prometent el 8% d'interès. Però no està controlat per cap administració que doni una major protecció a les persones que decideixin dipositar-hi els seus estalvis.

No cal que recordem l'escàndol Rumasa, però si que cal tenir present que la UE ha penalitzat l'Estat Espanyol pel fet que l'expropiació fou feta de manera irregular, a través de Decret Llei i no de llei d'expropiació: ERROR, les expropiacions es fan sempre per llei. Havent d'indemnitzar per moltes de les empreses que formaven el conglomerat. (Can Jorba, Banc Atlàntic...)

Un altre cas sonat d'expropiacions a Espanya és la soferta per Mario Conde el 1993. Un altre exemple de gestor que va voler fer-se empresari (com si fos tant senzill). A través de dues grans vendes va aconseguir tenir prou diners com per comprar-se un Banc (Banesto). Per culpa d'unes inversions temporals que limitaren la liquidesa del banc (accions sobre un banc competidor portuguès) i fou intervingut pel Banc d'Espanya un dia 28 de desembre: Quin dia dels sants Innocents!!!

Casos més propers que vull esmentar però no entrar-hi a fons són una modificació d'un edifici catalogat fet per ordenança municipal, sense que hagués estat descatalogat! (I el patrimoni de Barcelona a fer punyetes!!!).
O la darrera d'un ajuntament que s'apropia d'un bé immoble i a sobre no fa efectiu els pagaments que deu!...

Això demostra que estem en un país de lladres!

La Patronal a les espanyes...

Suposo que Espanya té aquestes coses estranyes, coses que seguidament explicaré.
Jo des de menut he tingut curiositat per l'economia, no sé ben bé el perquè (cal tenir en compte que a la carrera he fet força assignatures relacionades amb el món mercantil: industrial/intel·lectual/mercats de capital...) el meu enteniment en afers econòmics feia que tingués discussions sobre funcionaments empresarials (un afer avorrit per parlar en un bloc però que hi farem).

Potser també em vaig quedar atrapat en la manera com havia fet la fortuna en Francesc Cambó (i la CHADE) o de com s'havien pagat favors amb molts de morts en guerres colonials espanyoles per protegir unes mines propietat del Marquès de Comillas, el Comte de Güell i el Comte de Romanones (que originà la Setmana Tràgica), o fins i tot com el banquer de Franco, Juan March havia fet fortuna amb l'adquisició de la Barcelona Traction and Power: "La Canadenca"

Realment veig com Spain it's different... i esgranaré el que vull dir amb un seguit de persones que ara us esmento:
Joan Rosell Lastortras:
Es curiós segons el seu propi currículum va treballar com a director general durant nou anys d'una empresa de joguines. A partir d'aquell moment començà la seva escalada meteòrica cap a llocs de responsabilitat promoguts per antics falangistes (Rodolfo Martin Villa), entrant al Consell d'administració d'enher (fusionada a cop de decret amb ENDESA). Instal·lat en múltiples consells d'administració i des d'aleshores president de Foment del treball...

Un altre personatge va ser José Maria Cuevas, que fou president de la CEOE... membre del consell d'administració d'una paperera i representant dels empresaris des del 1977, també va ser instal·lat dalt de la patronal espanyola a dit...

Finalment el president actual de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán; president d'Air Comet, Grup Marsans, d'IFEMA (fira de Madrid)...
Aquesta empresa s'ha declarat en concurs de creditors, però té un l'afegitó; que el president de la patronal mantenia l'empresa i els treballadors feia més de sis mesos que no cobraven les nòmines).
Si ets considerat empresari per pertànyer a un Consell d'Administració, el Millet n'era representant en més de 20 consells, i per tant també podríem considerar-lo empresari.
I quan acabi el mandat aquest tal Díaz Ferran, el president de la CEOE serà el seu cunyat.
M'encanta el nepotisme ibèric. Si l'empresa espanyola funciona d'aquesta manera; la crisi durarà més de quaranta anys (com la travessa del desert del poble d'Israel...)...

D'altra banda ara entenc perquè als EUA la banca, intervinguda per l'estat, i limitada en les remuneracions dels seus executius estant tornant els diners, per poder cobrar els sous sense límit salarial...

La Grande Bouffe

Realment me n'adono que a mesura que passen els anys em faig més conscient i també la parentela, ja que ja no som tants a taula (pel fet propi de la vida i de la mort), i les grans fartaneres van minvant.

Però tot i això podría esmentar la d'ahir dia de Nadal:
entremesos (minsos però; alguna llauna d'escopinyes i cloïsses), sopa de galets (sense carn d'olla), canalons, pollastre de pagès farcit fet al forn, carn a la brasa, pinya, torrons, neules i cafès...

Una sobretaula digna dels germans Marx, donat que tant el pare com l'oncle, ambdós sordegen.... I com en el joc del telèfon: (per ací m'han preguntat i per allà m'han respost...).
Realment tenir un diàleg és prou complex però ja hi estic avesat, és digne de veure de vegades, sobretot quan els explico alguna de les animalades que m'havien passat mentre treballava al bar.

Des de la troballa de roba interior masculina darrere la Felipa, fins a una parella que havien vingut a prendres un cafè i ell acabà amb els pantalons als turmells i gairebé enxampats en plena feina...

D'altra banda també sembla una broma però és la realitat, ja que el pare ha amenaçat en agafar ell les regnes del bar. Quan ja estava a l'empresa més gran de l'estat (jubilat) ara diu que vol agafar altra vegada la feina...
Suposo que (i ho faig de cor perquè ho sento com a propi) se n'ha adonat que més enllà de la confiança per gestionar un negoci, se n'ha adonat que sóc obstinat i quan cal posar-hi hores, n'hi poso...
Si n'hi hagués posat tantes a l'estudi, ara ja hauria opositat a jutge!

Esclaus

Som esclaus en aquesta societat, encara que ens creiem lliures dins d'aquesta democràcia, tots som esclaus d'una cosa o una altra. De vegades ens pensem autònoms i depenem els uns dels altres, ni que sigui mínimament. Però tot i així som esclaus.

De vegades però entenem ser esclau el terme exegètic, el terme que estableix el diccionari de la llengua (DIEC2):
1. Que està sota el domini absolut d’un amo, que no és de condició lliure.
2. Que està sotmès a un poder tirànic, a la dominació d’algú a qui s’obeeix servilment per interès, per ambició.
3. Que està sotmès a una cosa que domina, que priva de la llibertat. Un home esclau de la seva paraula. És un esclau de la seva ambició. Són uns esclaus del deure. S’havia convertit en una esclava de la feina.

Avui en dia encara hi ha esclaus en els dos primers casos, en països encara no desenvolupats del tot, hi ha empreses que sotmeten tirànicament a treballadors, o dictadures que sota el poder del kalaixnikov (per dir un subfusell, que també podria ser un CETME o un M16), subjuguen a tota la seva població.

Però per desgràcia tots som esclaus d'acord a la tercera acepció:

He vist esclaus de la moda, amb pantalons DKNY, cinturons DG, moneders Tous, samarretes MNG, Nike, Puma, Adidas... som anuncis vivents.

També hi ha aquells que ells són el propi anunci, amb un cos musculat i marcant pectorals i bíceps amb samarretes ajustades o amb samarretes escotades, augments de pit, faldilles irrisòries; mostren el seu cos (com si d'un aparador de carn es tractés)... Pentinats de disseny, pírcings i tatuatges.

D'altres son esclaus dels seus vicis, el tabac, l'alcohol, les drogues, les màquines escurabutxaques... que omplen de vegades els seus buits afectius, de vegades perquè s'avorreixen mentre són a casa i van a "gastar" el dia i la mesada al bar.
Fins i tot com el meu pare, què és esclau de la feina però no perquè la feina li faci ser esclau, sinó perquè després de quaranta-set anys de la mateixa feina és com si el lloc de treball fos el seu fill.

Finalment n'hi ha que som esclaus en la cerca d'alguna cosa, jo sóc esclau de la cerca de la bellesa i de l'amor.
Cada dia em llevo cercant ambdues coses, de vegades en trobo una o l'altra però no sé com apropar-m'hi (em sento com aquell qui esguarda un quadre al MNAC, aquesta bellesa/amor, és una obra d'art tant irrepetible que potser l'alè que exhalo pot arribar a corrompre-la...).
Dissortadament poc després amb un gest o una paraula es trenca l'encanteri, la màgia desapareix i la imatge, la idea és com un mirall trencat, ja no es pot recompondre.
A partir d'ara intentaré com diu el proverbi: "seré esclau de les meves paraules i senyor dels meus silencis".

Reunió de presidents autonòmics...

Em va fer gràcia l'altre dia una notícia explicada al telenotícies de TVC, la nostra (regionalista i espanyolitzada), on es mostraven com es reunien els presidents autonòmics.

Una reunió força heterogènia, hi havia subjectes de tots els colors autonòmics (és a dir gairebé només PP PSOE)...

Segon aquell dia a Madrid estava plovisquejant aiguaneu, i realment era força curiós veure com cada president autonòmic afrontava la climatologia.

El que més em va sobtar fou que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre; es va presentar a la reunió amb un paraigües de l'empresa ACCIONA.
Aquesta empresa es propietària de Transmediterranea, diverses empreses de generació elèctrica renovable i "cavall blanc" o salvadora d'Espanya en realitzar l'OPA ibèrica (rància i messetària) sobre ENDESA...

Cal recordar que digué en aquells moments la senyora Aguirre; quan el president de GAS NATURAL, Salvador Gabarró; va llençar l'OPA: "Estan emportant-se una empresa d'Espanya".

Clar, com les grans empreses (REPSOL, La Caixa, Santander...) ténen patria. Tenen patria els capitals?
Realment els capitals són això capitals. Si els sortís més a compte produir al mig del mar i no pagar impostos ho farien. Si poguessin migrar a la Xina per abaratir costos i ells mantenir els marges de beneficis i costos ho farien...

Per quina raó deslocalitzen sinó les multinacionals? Per produir més barat i amb més eficiència (sí, ni a Catalunya ni tampoc per extensió a Espanya són reis de la productivitat...)
I aleshores només ens quedarà ser un país de serveis? No, tampoc!.
Països tranquils i emergents produeixen més barat i sense tantes limitacions. I el turisme també fugirà...
De moment els europeus fugen cap a l'Est (Hongria, Bulgària, Romania, Eslovènia, Croàcia, Grècia...) I d'ací cap al Sud Est asiàtic, l'Àfrica o Llatinoamèrica per passar vacances és un moment!

Abocats a la futura crisi permanent on el canvi climàtic impedirà de mantenir camps de golf, on les superestructures creades, s'esfondraran com un castell fet arran de sorra i sense fonaments...

Potser cal fer el que deia Gaudí: "Ser original és tornar als orígens", i repensar el com.

Un exemple l'escola industrial de Barcelona del carrer Urgell, tingué una raó de ser en una societat que s'estava industrialitzant, formaven a la gent per les necessitats de la indústria tèxtil, de la seva maquinària, de construcció (cal tenir en compte la construcció de l'Eixample i el Modernisme) i de tècniques que innovaven com l'electricitat i l'automobilisme (al c. Villarroel es fabricà el primer Hispano Suiza)...
Però vet-ho aquí, la fàbrica col·lectivitzada arran de la guerra civil, retornà als propietaris amb Franco que la col·lectivitzà de nou. Essent l'embrió de l'empresa Pegaso!
La raó del capital és aquesta, que no te pàtria.

Segueixo creient que dec venir d'un altre planeta...

De vegades penso massa, i massa sovint tinc molt de temps per fer-ho.
Ahir mateix després de més de divuit hores llevat, em vaig discutir amb la "zuzu" una noia que havia vingut al bar a treballar-hi...
Aquesta afirmava que a casa (i són catalans) havien celebrat sempre la nit de Nadal (nochebuena)... I jo intentava recordar les de casa.

A casa no ho havíem celebrat mai, i he estat pensant en la diferència d'edat d'aquesta noia, i la de la meva família.
La zuzu va cap a la quarantena, va néixer quan ja hi havia de tot; no hi havia restriccions ni racionament.
La meva mare, nascuda a finals de la guerra civil i el meu pare en plena guerra...
Fins als anys cinquanta, hi hagué racionament i son de la llarga...
La xocolata sorrenca i la llet condensada per cupons... Com haguessin pogut celebrar-ho?

Per la banda materna el meu avi (venerable allà on sigui), què tenia poca idea tirar endavant el negocis... I més gana i més són de la llarga.

A casa la mare anava a la Missa del Gall; jo no hi vaig anar mai... ara bé no celebràvem "nochebuena".
Ara sí Nadal i Sant Esteve, entaulats fins a altes hores de la vesprada...
Seguint el dinar amb el berenar i el sopar... I l'endemà més teca encara (recordo de vegades haver hagut de fer l'esforç de dinar dues vegades per acontentar les dues branques de la família...) I durant dos dies seguits!
Doble ració de sopa i pollastre; doble ració de canalons; doble ració de torrons...

Ara la vida s'ha fet austera i no per la crisi, la família materna s'ha aprimat i la paterna també (ara només em cal menjar un àpat per dia).

Recordo com el pare agafava el tió (i jo havia de fer-li la careta) l'engànxavem i el fèiem cagar... L'avia m'havia comprat alguna cosa de vestir (ni que fóssin uns mitjons, ja que Per Nadal qui res no estrena, res no val!)
Quins records!

I penso en aquells maleïts instants desaprofitats

I maleeixo aquells que no veuen que la vida és breu. La seva manca de compromís la cobreixen amb un feble tel que tot ho cobreix i els fa creure que la vida és més fàcil

Massa de gent absorta i espessa

Crec que el meu compromís, amb les meves idees, amb la meva família, amb el negoci m'han fet anteposar sempre les pròpies necessitats, els propis desitjos i anhels.
He arribat a l'autoconvenciment que a banda de les meves idees, la meva família, la feina i l'amistat no hi ha res. Horror vacui. Fins i tot amb abús per part d'alguna d'aquestes opcions; després de tot és mitjanament cert tot i que pot existir allò que se'n diu "la confiança fa fàstic".

Independentment de tot això, tinc sentiments contraposats.
El primer és el canvi de mans del negoci familiar, del meu cunyat a una persona desconeguda; però de l'altre la llibertat que tindrà el pare (sí l'ha pujat ell i l'ha mantingut ell... però no pot ser esclau de per vida, jo et declaro llibert "per aes et libram".

En la meva vida actual, veig com alguns desaprofiten les seves opcions, els veig a classe mentre el professor imparteix classe magistral; obrint la cartera/moneder i mostrant la foto de la contrapart sentimental de l'altra a tots els veïns.

I pensar que jo mai vaig tenir opcions de fer alguna cosa així, ni ha pertangut mai la meva imatge al contingut menut d'una foto de carnet dins del moneder d'alguna... (He notat l'apreci, la simpatia... molts cops! però més enllà... the rest is silence cantaven a Hair!
... I vaig sentir dir als ancians que hom travessà les columnes i veié més enllà un món estrany i desconegut, ple d'aventures i perills...

Jo encara no hi he arribat

Ahir vaig parlar amb en Paco...

En Paco va ser client del bar on treballava jo, i me'l vaig trobar ahir pel carrer...
Em va preguntar que com m'anava tot, i li vaig dir que ja podia veure'm...
-Sí, ja et veig, però has fet alguna cosa interessant? Has anat de festa? Has anat a visitar lumis?

La meva resposta com sempre i amb tothom sincera: -no, no he fet res de tot això!, he anat a la facultat a estudiar, a finalitzar els estudis...
-I quina alegria li dones al cos?
-La tranquil·litat de no tenir angoixa ara que se m'acosten els exàmens...
-Em sembla que estàs perdent el temps de lleure inútilment. Hauries de fer coses, de sortir fins i tot de trencar aquesta espècie de cuirassa que portes que no li permets al cos desfassar-se...

I vaig estar pensant una bona estona, recordo quan de menut feia esport els dissabtes fins als 12 anys, natació entre setmana... i ho vaig deixar estar tot...

Amb quinze anys els dissabtes al matí, acompanyava a la meva mare al mercat, ja que a la meva àvia li costava d'anar-hi.
Als setze, ja hi anava jo sol i fins que va finar l'any 1999. Amb la majoria d'edat vaig entrar a l'Apocalipse al c. Lepant, va ser la meva primera discoteca... i no em va fer massa il·lusió.
I quan marxava de festa, l'endemà a les deu del matí com a tard (alguna vegada fins a les onze), el pare em telefonava i em deia que ja era hora de llevar-me per treballar al bar...

Em vaig responsabilitzar mitjanament del meu avi quan ell es quedà vidu, a partir de gener de 2000, quan jo ja havia gairebé arribat al quart de segle i ell en feia 91. Amb ell ens vam fer companyia mútua fins que finà amb 96 anys...

I quan vaig acabar responsabilitats alienes me'n vaig cercar de pròpies, una feina esclava que entrava havent dinat i sortia a mitjanit...
Ara ja no tinc cap lligam amb res ni amb ningú. Excepte els meus estudis...

NOTA DE L'AUTORET

Encara que no us ho cregueu, dimecres, mentre esperava l'autobús nocturn N 0, vaig estar concebent un escrit d'aquells que en deien al poble del meu pare "de doble sentit". (I així ho deia el capellà: "la paraula xavacana i grollera, el "xiste" verd i de doble sentit no ha de sortir mai de la boca d'una persona cristiana i educada".)

Jo el que he fet per evitar mals majors he exercit l'autocensura prèvia. Ja em perdonareu...

PS era de l'estil d'una entrevista que feia l'Albert Om a una guanyadora del Planeta, Lucia Etxebarria, amiga del Monzó, qui li ensenyà la frase: "debajo de la cama tiene la..." i que ho traduís al català...

I canviarem els senyals de fum per la tècnica de Bell

I me n'adono que realment estem posant els fonaments cap a una amistat.
Ens expliquem mínimament els problemes i parlem de les coses de manera distesa...
Principalment ens preocupem per la feina, i encara espero de rebre la famosa crítica que em va prometre...

Em diu que sóc impacient, perquè no em vol dir res sobre la proposta, no em diu qui és la persona que jo conec que havia estudiat a la facultat...

De vegades sóc una mica obtús, si ja sé què sembla estrany; però ho sóc.
Ahir mateix hi hagué un creuament de sms de difícil solució; d'una banda calia posar-nos d'acord en accedir a la base de dades jurídica i obtenir una sentència... de l'altra entendre'ns per sms

I com a una persona llega en informàtica li dones indicacions per sms o per telèfon?
Ni tinc tant saldo, ni tinc tanta paciència (crec vaja) i com que no ens entenguérem vaig personar-me a la facultat...

En tornar cap a casa, m'havia deixat les targetes i em pagà el viatge... (jo li he retornat l'ajut, i li'n dono les gràcies públicament)...
Ara bé, hauré d'esperar a després dels exàmens, per conèixer les seves crítiques... hauré pogut suar els torrons i tot quan finalment em digui alguna cosa!
Realment em recorda l'ham que tota telenovel·la té per mantenir-te captiu i esperant a una nova escena, a un nou capítol...

"Ja en parlarem quan puguem", "més endavant", "després d'exàmens de gener"... Tant greu és?

Com digué al final de tot en Rick a Casablanca: "penso Louis que aquest és el principi d'una gran amistat"

I ja ha fet un any...

I quin aniversari! La vida se m'ha fet més interessant que els anys anteriors però segueix essent monòtona en algun aspecte...

Un any des de la meva "primera cita i l'única" que he tingut, sí potser ho trobareu surrealista i forassenyat però és així. Ja fa un any des de que va decidir ella que havíem de quedar...
Era diumenge, jo em vaig "mig empolainar"... i vaig sortir de casa amb força temps de coll, caminant per carretera de Santa Eulàlia, Constitució, Gavà, Bordeta, Gran Via i Plaça Catalunya...
Anava fent amb pas ferm i decidit però prenent-me el trajecte amb calma ...
Les parades de Nadal encara no estaven muntades, i era un dia assolellat i fred (fins i tot un xic ventós). Vaig arribar amb puntualitat a les onze del matí, mentre sonaven les campanes de la Plaça Catalunya, ella ja hi era.

Ella havia decidit que havíem d'anar a dinar, i des d'on estàvem, començarem el viatge cap al Portal de l'Àngel, cercàrem un lloc a veure si podíem menjar "pintas"... O bé a l'Euskal Etxea, o un lloc a menjar cus-cus...

Finalment optarem per vermut al Xampanyet i dinar de cus-cus, amb vi (crec que del Priorat, però no ho recordo del cert)...
En acabat passejada pel passeig Borbó, Barceloneta; i cadascun a casa seva...
No sento ni nostàlgia, ni angoixa. Ans al contrari, veig que fou la primera cita, la primera vegada que sortia amb una dona. I res més.
Veig ara amb tristor, que els problemes cauen sobre d'ella i intento confortar-la però no puc fer-hi res. La fan fora del lloc de treball, ha comprat una furgoneta pel company perquè tingués feina i ara endeutada i a sobre sense feina!

Quina vida més estranya... i jo ara podria estar en el tràngol d'haver d'ajudar-la i no sabria pas com sortir-me'n...

Realment em fan gràcia alguns comentaris

com enganxi l'Abdelkrim aquest!

Al meu amic Otger ja el tinc conegut; ja sé que era habitual del Tirsa fins que un "imbècil" va decidir casar-se... i tothom ho sap home casat ruc espatllat. Aquest subjecte ha decidit consagrar la seva vida no al matrimoni, sinó al seu alcoholisme i al seu patetisme perdent tot l'encant...
En pobre Tirbio, ha d'aguantar cada subjecte que em fa patir..., relativament, ja que també s'ha guanyat que aquests individus histriònics i de vegades un xic patètics li omplin el negoci.

De la mateixa manera que jo permetia que algun fumador de haixix circulés per la porta del negoci...

Realment em fa gràcia quan algú diu que ningú beu Sangre de Toro... tenint en compte que era una relíquia que circulava per casa i ningú no en feia cas més que la pols que aguantava l'ampolla (ara ha quedat una marca del lloc que ocupava!)...
Cal tenir present a més a més que a les cinc del matí: Luz de Gas ja està tancat, els especímens amb qui anava no els haguessin deixat entrar, no anàvem pas bufats, però de ben segur que a Luz de Gas no ens emborratxaríem pas...

L'única vegada que vaig anar a Luz de Gas, va ser força curiosa, hi havia el xicot d'una amiga meva (ella una malaguenya totalment enamorada, no sabia que no podia passar per les portes pels apèndix que portava al cap...) qui donava un concert fet a base de bocins i de versions, prou entretingut.
Allà també hi vaig descobrir un company de la facultat qui estudià criminologia fent de cambrer... I les Voll Damm a set o vuit €uros (sí, ja hi havia €uros!!!)... (per que m'atraquin me'n vaig de pet a Ciutat Vella... i pensar que prefereixo una absenta al Marsella que una Voll a Luz de Gas).

En acabar-se la música cap a casa volant, que en dos dies tenia examen de família...
Quins records d'aquell dia a LzdGz... encara en conservo un CD de versions de nadales!!!

Una fondue borguinyona

Ahir va ser la segona fondue de la meva vida; la primera la típica, de formatge; però ahir va ser de carn de bou amb un reguitzell de salses per anar provant (mostassa de Dijon, salsa verda, salsa de pebres...)

Donat que hi havia més d'una persona que treballava o havia volgut anar a veure el futbol (el derbi amb els pericos), vàrem començar amb més d'una hora de retard, bufa! una hora, sort què havíem de ser puntuals i a més acabar d'hora...

Un cop enllestit el bec per escalfar l'oli, la carn tallada i els dotze partíceps ja asseguts a la taula i mentre esperàvem, jo vaig procedir a obrir el vi que havia dut de casa (un Sangre de Toro del 1988, punyeta i diuen que els vins negres del Penedès no tenen cos i que els vins catalans només són bons els blancs, els escumosos, els d'agulla i els negres del Priorat); la primera ampolla de vi va caure; i quatre més al darrere!

En acabar una de les sorpreses de la vesprada, uns amics de Stepháne, vingueren; tres nois d'ací i una noia francesa...
Les converses eren d'allò mes surrealistes, eren converses paral·leles; converses sense cap tipus de lògica... els uns un diàleg; els altres posant música del mòbil, fent música amb les mans (al més estil tribal aborigen)...
I una conversa mig interessant sobre el desenvolupament del tercer món... Dues hores més tard i uns quants rafs més pels altres (jo un Burret), varem anar desfilant.
Ja eren les quatre del matí i els uns anaren cap a casa, els altres de festa i jo i tres més ens en vàrem anar al Bingo; com sempre jugo dos o tres cartrons, em bec una cervesa i miro com els altres s'estressen; veig com per sota les taules es passen "farlopa" i em quedo indiferent, ja que tota aquesta merda no va amb mi...

Seguia mirant i vaig decidir prendre com es diuen aquells "las de villadiego"; taxi i a dormir que el rellotge marcava insistentment les 6 del matí (no sabia si esmorzar o no però vaig preferir anar al llit amb la digestió de bou).
Llevat a les onze, he esmorzat, he enviat un sms i he tornat a planxar l'orella a "l'oreller"... fins a les 3 dinar i altre cop a planxar l'orella... Ja no tinc edat per tanta festa!
I ara comprenc perquè la gent usa cocaïna o altres substàncies per aguantar. El cos té un límit i la gent ens el saltem, però cadascun reacciona d'una manera; els uns prefereixen aguantar falsament una situació, d'altres prenem el llit i fins que el cos digui prou!

Bonic dinar, bonica vesprada i un cap de setmana evaporat... maleït sia!

Ahir em varen picar el crostó...

Sovint en la meva forma de ser només faig cas al meu propi criteri; si, és agosarat però abans de fer-ho he analitzat tots els punts de vista possibles i no només això, sempre he demanat múltiples consells.

I veus com la vida es un camí recte cap a la mort amb camins sinuosos per arribar-hi.

Ahir mateix, després d'una conversa amb la Zuzu, em digué que si encara conservava virtut i dignitat, era per culpa meva.

Per culpa meva? No ho entenc! Jo no tinc cap tipus de pretensió ni tant sols m'imagino més enllà d'un límit per no perdre'm en un món d'il·lusions.

Segons la visió d'ella, tothom té formes de fer, no hi ha ningú igual; fins ací arribo correctament a la seva explicació, però seguia sense comprendre'n el contingut; i ella va anar més enllà; molt més enllà. Que si no havia aprofitat la coneixença amb l'Alba, amb una Italiana coneguda a l'Ovella Negra...

I m'ho miro fredament; l'Alba que m'inquietà durant un temps perquè li agradava posar-me nerviós i incomodar-me era consumidora habitual d'una substància anomenada MDMA; però ho aprofitava tot per consumir-ho amb el company (cocaïna per fumar, haixix...).
I hi vaig tenir una bona relació d'amistat però els seus camins s'allunyaven de la meva forma de concebre el món. Segons l'Alba, hom ha d'aprofitar les substàncies i saber-les controlar...
Claríssim com que després d'haver-te fotut el viatge puguis controlar l'avió...

Pel que fa a la italiana; era un vespre a l'Ovella, amb l'Alba, la Zuzu, l'Otger i un grapat d'italians residents a Barcelona; la taula era prou curiosa, una parella, i dos italians més (un d'ells força pesat per culpa del seu estat etílic i del seu amanerament).
En un moment donat desaparegueren les tres dones solteres, i retornaren del WC, amb el bitllet del viatge dins del cos.

En sortir de l'establiment, recordo haver-nos enredat a xerrar en francès amb unes noies, passant de les que anaven en globus... i la italiana totalment descontrolada; i amb aquella noia que patia la baixada després de l'èxtasi, havia d'embolicar-m'hi? Estava totalment perduda i desorientada... (segons la zuzu hagués pogut aconseguir-ne alguna cosa...
Però si jo no me n'adono!, interpreto erròniament tots els senyals, com punyeta vol que faci res si ho entenc tot al revés?!

En aquells instants de desconcert, fou on per primera vegada vaig rebre un "pico" d'una dona, sense ni tant sols haver-lo cercat i a sobre desprevingut, pensant de com podria de tornar cap a casa...

Si aquestes han estat les meves opcions, prefereixo no haver fer res de res, ho sento zuzu; però ja sé que tu trobes que són coses normals, jo en canvi defujo tot aquest ambient estrany.

Si vull viatjar, engego la meva ment, i per exemple per Internet em planto a Helsinki... O si puc m'escapo al meu estimat Rosselló, saludo el Canigó, compro un muscat i una garnatxa i de tornada cap a casa.

El cel protector (pel meu amic Otger)

No em pregunteu el nom* perquè no el recordo, però és veu que algun sant baró es va dedicar a ordenar tota la jerarquia angelical que pobla el paradís. Des d'arcàngels, serafins, querubins, àngels d'anar fent i que sé jo. Un munt d'éssers amb ales que no toquen de peus a terra. Poca feina tenia l'home, i molta imaginació...

Trobo que si aquest sant baró provés de fer-ho amb la immensa conhort de funcionaris, tant estatals com els de casa, li caldria més d'una bona pipa de kiff ben carregada per treure'n l'entrellat. I tots cobren bons sous i molts fan feines repetides que ja ha fet un altre, d'altres fan veure que hi són i tot això. Innombrables éssers volàtils, columna vertebral de l'administració i de votants captius.

Òbviament a aquestes esferes divines no hi arriba cap crisi, doncs tenen assegurat estar empleats sense por que els acomiadin. Cobren regularment I poden consumir, que sense consum no remuntarem la crisi ens diuen, i quatre milions i mig d'aturats no compren més que al dia a dia. Tot justet.

Vet aquí el perquè el nostre Govern, de manera sàvia i previsora, ha augmentat el nombre de funcionaris en vuitanta mil ciutadans amb possibles. D'això en dic jo tenir previsió, sentit d'Estat i vista llarga per un futur que promet tenir la resta d'aquesta petita nació de braços creuats i badant boca.

No, no és cap crítica, és simplement enveja, cobejança i mala llet per no haver triat una professió tant segura com la de funcionari. Sortosament podrem donar les gràcies a aquesta brava legió si en sortim... Angelets meus !

Però penso que d'aquesta no ens en salva ni en Doraemon.

* Em diu l'Altre que podria ser Dionisos Aeropàgita. Ja veus...

Dos de cada tres joves menors de 25 anys

volen ser funcionaris...

De vegades em ve a la ment allò que m'explicaven a casa que després del setge de gairebé un any i mig de les tropes borbòniques, durant la guerra de successió; al cap de dos dies, havent capitulat Barcelona (Cardona capitularia dos dies després sota l'amenaça d'anihilar tota la població de Barcelona); els comerços s'obriren i va començar la reconstrucció d'una ciutat que havia desaparegut enrunada sota les bombes del Duc de Berwick en almenys una tercera part.

I ara tota una colla de barbamecs volen ser funcionaris, per la certesa de rebre un sou a final de mes; on és l'esperit emprenedor? on és aquella espurna que fa que les idees es converteixin en eines per tenir feina? Tots volen dependre de ser treballadors de l'estat per tenir la certesa de la seguretat en la feina...

Realment la feina és això feina, amb la voluntat de treballar, amb l'esperit i el giny necessaris per dependre només d'un mateix (i de pagar els impostos que li deus a l'estat)...

Realment em preocupa la societat on visc, per la comoditat on s'ha ubicat la gent. Això perjudica les ments, sobretot en moments de crisi, perquè l'esperit i la iniciativa queden soterrats davant l'amenaça de la "joie de vivre", del fet de viure còmodament i sense preocupacions...

Les preocupacions formen part de la vida, dissortadament; però el fet d'afrontar-les amb encert, ens fa més forts.
Cal tenir present també que només si ets treballador tens sentiment de classe; el funcionari té un sentiment de classe diferent perquè difícilment pot ser remogut de la seva feina...
Una altra fornada d'obrers perduts, gent sense pertinença de classe.
Fins i tot un autònom, empresari en diu el govern (i un autòntom idiota en dic jo) tenim sentiment de classe en la mesura que la plusvàlua queda generada per l'autoexplotació.

Endavant les atxes (que el Sant Crist és a les fosques) dirien a casa, o "pit i collons"; cal veure els problemes i afrontar-los amb dignitat i no cercar el camí més senzill; cal tenir perspectiva, inventiva i iniciativa. I lluitar perquè mai res s'ha guanyat sense esforç ni lluita.

In-komunicazioa Vs Komunicazioa

In-komunikazioa és un tema d'en Fermín Muguruza aquell qui pels vuitanta era membre de "Kortatu" i posteriorment de "Negu Gorriak"
http://www.youtube.com/watch?v=wWG-SLzBvnY
i segueixo veient que tot i que no entenc res d'euscar la ment em fa flaixos i em porta per camins inhòspits i plens de dubtes, si ja podeu imaginar-vos què fa la ment perquè tots en tenim una i més o menys la fem servir (de vegades).

Vinc a referir-me el fet de la comunicació, sembla senzill però de vegades no ho és. Jo per exemple sóc una persona avesada al tracte directe, ja que la família havia tingut durant més de quaranta anys un negoci. He après a controlar sentiments i a empassar-me l'orgull (i com que el gust era horrorós un cacaolat o un vichy després d'haver-ho fet suavitzava la digestió).

Em costa molt comunicar-me per telèfon, tot i ser una cosa gairebé instantània i gairebé presencial, i per això he dit a una (espero que la pugui anomenar així) amiga que no em telefoni, que m'envïi correus electrònics.

Però és complex ja que a ella no li agrada escriure correus ja que ho troba distant (i segurament impersonal), de manera que ni a mi m'agrada parlar per telèfon ni a ella escriure correus electrònics... per aquesta raó vull desitjar-li bon any i bones festes, ja que no ens veurem per la facultat; i crec que provarem altres formes de comunicació: jo li deixaré molletes de pa i ella em farà senyals de fum...
Bromes a banda, es curiós com la incomunicació permet de fer bromes, i fins i tot causar algun maldecap (i ara parlo a nivell familiar amb la part política de la família)...

Realment desconec si un excés de mitjans per la comunicació no fa alterar-ne els límits lògics, donat que avui en dia tothom va amb els mòbils, telèfons fixos, internet, intranet, webcams... Tenim totes les eines disponibles al nostre abast; però malgrat tot, no sempre són el mitjà per comunicar-se; tenim els mitjans però no sabem com expressar-nos.


I per aquesta raó una altra cançó clou aquesta història: Se Telefonando, cantada per la Mina

o la versió més francesa amb la Françoise Hardy...

Jo i la meva amiga vellesa

Hi havia una vegada, un vell molt vell, que vivia en un mon de somnis, un món irreal... I malgrat la seva edat veia amb ulls d'infant tot allò que l'envoltava.
Potser perquè era jove de sentiment tot i tenir els cabells canviant a blancs, potser perquè li agradava sentir-se jove; sempre s'apropava a la joventut.

Intentava arribar-hi amb intel·ligència, intentava comprendre'ls i fins i tot comunicar-s'hi...
Però el pobre "vell" no se n'adonava que els idiomes que parlaven, tot i comprendre's lingüísticament, no podien ser assumits ni interpretats...

Mentre ell explicava sobre naps les idees dels joves eren cols; i quan eren cols, els joves pensaven que eren endívies o cebes.

I realment se no n'adonava que només era això, un vell envoltat de joves, un vell que tenia una idea del món i a hores d'ara ja havia canviat tot ...
Era un inadaptat social; mentre havia estat jove; havia estat envoltat de grans i ara que ja era gran desitjava estar envoltat de joves... però aquests no el volien perquè no era part de la seva tribu...

I el vell en comptes de desesperar-se i cridar, o d'atemorir-se de romandre sol; va guaitar arreu i va assumir en silenci el seu nou inconvenient...
Ja ho havia après durant la vida, les imatges dels companys s'havien fet fonedisses darrere dels seus ulls, aquells amics un dia plens de vida i de joia ara eren vells com ell; els que hi havien arribat, d'altres pel camí havien pres el destí del son etern...
Però ell encara tenia sort de poder contemplar com era la vida, com sortia el sol cada matí; com els joves aprenien a estimar-se; i com de curta es la vida perquè recordava que tot això, ell ho havia fet abans d'ahir...

"JOCS DE LOLITA"

Jo no he estat mai un àvid lector però m'ha vingut al cap la novel·la homònima de Nabòkov, i també pensava sense voler ni mala intenció en la Sue Lion (compte que jo no em sento en James Mason, que us veig a venir!).

Però me n'he recordat quan treballava al Bar i plegava a deshores: sense metro, sense autobús diürn, amb un autobús nocturn de més d'una hora de trajecte (ja que si l'agafava, havia d'anar fins a la plaça Catalunya i allà fer enllaç), i massa sovint no tenia prou diners com per costejar-me un taxi...

Cansat, amb els peus rebotits dins del calçat, per haver estat tota la jornada laboral dret, els ulls inflats i coents pel fum del tabac...
I em disposava a agafar la bici quan acabada la feina em veia prenent el camí de retorn, eren els mesos de pujada cap a l'estiu i la xafogor omplia l'aire.
Sortia de la feina, Rambla Catalana, Jaume Busquets, travessava la Pl... (com se'n diu... no ho recordo!) i seguia cap a Collblanc pel carrer del Progrés (primer tram de baixada i els meus peus ho agraïen com si fos aigua de maig) i a partir d'ací començava la pujada, Arístides Maillol, Camp Nou...
A l'alçada de la Masia del Barça, tot un reguitzell de noies estrangeres, vestides com "Lolitas" i mostrant les seves llargues cames (potser també és la imatge que sembla pel fet de vestir aquelles curtes faldilles -per dir-ne d'alguna manera- demandant que usés els seus "serveis" llençant tot de frases apreses: "hola cariño, vamos a f... ? "
Realment de primer hi passava inquiet, però a mesura que vaig anar repetint el trajecte em saludaven cada nit, sense cap altra intencionalitat; notaven que venia de treballar...
I elles també ho estaven fent (Són una funció social? Són explotades per màfies?)
Jo només em poso un moment com a cambrer que vaig ser (i cada diumenge que obria rentava el wc de genolls, aguantava gent beguda que tornaven de gresca, suportava pesats pel preu d'un trist tallat)...
I reconec que la seva feina és desagradable i perillosa; cremen la seva joventut dretes amb talons impossibles i botes estranyes, passant fred i humitat a l'hivern, i pluja quan aquest cel Mediterrani es digna a ploure...
Algun divendres quan jo anava de retirada de la feina i s'havien fet les tres del matí, les veia xerrant més que no pas "treballant" -ja que els usuaris prototípics ja són a casa amb la dona i els fills, o amb la xicota de gresca...-.

I jo arribava a casa, suat de pedalejar uns vint minuts més tard, una dutxa d'aigua roenta, a sopar i a dormir... que d'altres ja treballaven la nit.

Les idees han de ser nítides...

De vegades, les coses han de ser transparents com una gota d'aigua, i de vegades m'han dit els amics sobretot que no cal dir tota la veritat, només cal amagar-la, ja que sempre acaba apareixent.

És curiós, diuen els homes que normalment no cal ser tant nítid i transparent en aquesta vida, ja que cada vegada que ho fas l'aura intel·lectual, el personatge forjat de veritats, però no com a punys sinó veritats menudes i mitges veritats sense ser mentides permeten que els altres et vegin com una persona digna de conèixer...

Des de que tinc majoria d'edat gairebé mai he amagat res d'important (i si ho he fet, ha estat més per oblit que per mala fe)... Algun jorn de festa així una mica esbojarrat com la inauguració del CI de Figueres (La Volta, amb una valenta torradora... i jo telefonant a casa perquè no arribaria a sopar!!!) O algun acte amb l'associació universitària...

Realment sóc poc donat a fer-me l'interessant, en cap dels sentits; intento ser planer i quan parlo amb algú no ho faig des del coneixement, no ho faig com a estudiant de dret...
Ho faig com a administratiu, com a peó d'aquest joc. En cap cas pretenc ser res més, ja que el tauler d'escacs comporta que algú es la torre, el cavall, l'àlfil... però jo només vull ser el peó.
Sempre he vist que a tot arreu hi ha gent que vol pujar, ascendir a un graó més alt; perquè per subjugar al de sota? Per tenir millors vistes?

Si algun cop els de sota deixessin de fer el que fan, el privilegiat de dalt perdria qualsevol oportunitat de seguir gaudint aqueixes vistes meravelloses...

Buff, quanta paperassa!

Quanta paperassa és un terme que diu el meu amic Miquel, valencià del barri d'Aiora, barri que rep el nom gràcies a un palauet i un Jardí (i realment són magnífics ambdós)... i ho sé del cert perquè m'hi vaig passejar els dies 12 i 13 de setembre; després de la Diada al principat necessitava un canvi d'aires, sortir de casa i respirar!

Vaig agafar el primer tren que vaig veure i anava a Tarragona, un cop allà, vaig fer la visita a la Imperial Tarraco (abans de celebrar Santa Tecla) una volta que durà un parell d'hores. Des de l'estació cap a la Rambla i d'allà a veure si l'amfiteatre encara era al mateix lloc...

Dues voltes estranyes per la zona, un "Alpino" dins del meu païdor... i de nou cap a l'estació.

Baixava el tren cap a València i a l'alçada de Tortosa el telefonava avisant-lo del seu infortuni.
En arribar a València, masses ingents de ciment cobrien les zones costaneres, i per contra camps i camps plens d'arbres fruiters (suposadament tarongers i mandariners), camps fèrtils (per contraposició dels "Camps" polítics: desèrtics), terra esponjosa, llaurada, treballada; terra argilosa i suau què de tant amorosa et permetia llaurar-la amb la vista. "Llauraors en la distància..."
A l'entrada a la ciutat del Túria, veia obrers de la construcció netejant-se totalment conills. I vaig arribar a l'estació modernista de València (on ja m'esperava el company de malifetes).

Baixada del tren amb parsimònia, observant l'estació central que tant em recorda a la que nosaltres anomenem "de França"... I deixant passar a totes les estrangeres amb faldilla curta que volien anar més de pressa que no pas jo... (i de mentres, jo contemplava l'art de l'estació).

Ràpida sortida cap a una botiga que té un triangle verd com a distintiu, on havíem de comprar menjar i un vestit de bany, muntarem un espectacle còmic a la botiga i com a espectadora de luxe: la caixera; i cap al barri del Carme a prendre una orxata granissada i un parell de fartons...

Deixàrem passar la pluja fina que havia vingut a avisar-nos i prenguérem ràpidament camí cap a l'autobús; i d'allà cap a Aiora.

El barri popular i boniquet replet de casetes baixes (i d'altres que destrossaven la vista i enviaves malediccions a l'arquitecte per la seva manca de gust).
Deixàrem els paquets i cap a sopar al barri de Poblats marítims, naturalment peix: aladroc fregit, musclos al vapor, i una petita discussió: "se vos nota que sou catalans"; el company va fer un bot i li digué: "perdone però jo sóc de barri, d'ací d'Aiora!"

A dormir d'hora tot i que em vaig quedar amb ganes d'apropar-me al Carme, però estava massa cansat, i no em conec els topants de la ciutat.
A l'endemà excursió per trobar esmorzar, ja que tots els forns habituals eren tancats; passejada i platjeta a mig matí i paella per dinar . I tot això altre cop al barri de Poblats Marítims; com també la paella (sinó hagués estat amb garrofó i a la Malvarosa, ja no seria paella valenciana!)

Havent dinat cap a casa a recollir els paquets i de cap a agafar el tren; en aquells moments encara era responsable de la feina...

http://ca.wikipedia.org/wiki/Palauet_d%27Aiora