Sovint en la meva forma de ser només faig cas al meu propi criteri; si, és agosarat però abans de fer-ho he analitzat tots els punts de vista possibles i no només això, sempre he demanat múltiples consells.
I veus com la vida es un camí recte cap a la mort amb camins sinuosos per arribar-hi.
Ahir mateix, després d'una conversa amb la Zuzu, em digué que si encara conservava virtut i dignitat, era per culpa meva.
Per culpa meva? No ho entenc! Jo no tinc cap tipus de pretensió ni tant sols m'imagino més enllà d'un límit per no perdre'm en un món d'il·lusions.
Segons la visió d'ella, tothom té formes de fer, no hi ha ningú igual; fins ací arribo correctament a la seva explicació, però seguia sense comprendre'n el contingut; i ella va anar més enllà; molt més enllà. Que si no havia aprofitat la coneixença amb l'Alba, amb una Italiana coneguda a l'Ovella Negra...
I m'ho miro fredament; l'Alba que m'inquietà durant un temps perquè li agradava posar-me nerviós i incomodar-me era consumidora habitual d'una substància anomenada MDMA; però ho aprofitava tot per consumir-ho amb el company (cocaïna per fumar, haixix...).
I hi vaig tenir una bona relació d'amistat però els seus camins s'allunyaven de la meva forma de concebre el món. Segons l'Alba, hom ha d'aprofitar les substàncies i saber-les controlar...
Claríssim com que després d'haver-te fotut el viatge puguis controlar l'avió...
Pel que fa a la italiana; era un vespre a l'Ovella, amb l'Alba, la Zuzu, l'Otger i un grapat d'italians residents a Barcelona; la taula era prou curiosa, una parella, i dos italians més (un d'ells força pesat per culpa del seu estat etílic i del seu amanerament).
En un moment donat desaparegueren les tres dones solteres, i retornaren del WC, amb el bitllet del viatge dins del cos.
En sortir de l'establiment, recordo haver-nos enredat a xerrar en francès amb unes noies, passant de les que anaven en globus... i la italiana totalment descontrolada; i amb aquella noia que patia la baixada després de l'èxtasi, havia d'embolicar-m'hi? Estava totalment perduda i desorientada... (segons la zuzu hagués pogut aconseguir-ne alguna cosa...
Però si jo no me n'adono!, interpreto erròniament tots els senyals, com punyeta vol que faci res si ho entenc tot al revés?!
En aquells instants de desconcert, fou on per primera vegada vaig rebre un "pico" d'una dona, sense ni tant sols haver-lo cercat i a sobre desprevingut, pensant de com podria de tornar cap a casa...
Si aquestes han estat les meves opcions, prefereixo no haver fer res de res, ho sento zuzu; però ja sé que tu trobes que són coses normals, jo en canvi defujo tot aquest ambient estrany.
Si vull viatjar, engego la meva ment, i per exemple per Internet em planto a Helsinki... O si puc m'escapo al meu estimat Rosselló, saludo el Canigó, compro un muscat i una garnatxa i de tornada cap a casa.
I veus com la vida es un camí recte cap a la mort amb camins sinuosos per arribar-hi.
Ahir mateix, després d'una conversa amb la Zuzu, em digué que si encara conservava virtut i dignitat, era per culpa meva.
Per culpa meva? No ho entenc! Jo no tinc cap tipus de pretensió ni tant sols m'imagino més enllà d'un límit per no perdre'm en un món d'il·lusions.
Segons la visió d'ella, tothom té formes de fer, no hi ha ningú igual; fins ací arribo correctament a la seva explicació, però seguia sense comprendre'n el contingut; i ella va anar més enllà; molt més enllà. Que si no havia aprofitat la coneixença amb l'Alba, amb una Italiana coneguda a l'Ovella Negra...
I m'ho miro fredament; l'Alba que m'inquietà durant un temps perquè li agradava posar-me nerviós i incomodar-me era consumidora habitual d'una substància anomenada MDMA; però ho aprofitava tot per consumir-ho amb el company (cocaïna per fumar, haixix...).
I hi vaig tenir una bona relació d'amistat però els seus camins s'allunyaven de la meva forma de concebre el món. Segons l'Alba, hom ha d'aprofitar les substàncies i saber-les controlar...
Claríssim com que després d'haver-te fotut el viatge puguis controlar l'avió...
Pel que fa a la italiana; era un vespre a l'Ovella, amb l'Alba, la Zuzu, l'Otger i un grapat d'italians residents a Barcelona; la taula era prou curiosa, una parella, i dos italians més (un d'ells força pesat per culpa del seu estat etílic i del seu amanerament).
En un moment donat desaparegueren les tres dones solteres, i retornaren del WC, amb el bitllet del viatge dins del cos.
En sortir de l'establiment, recordo haver-nos enredat a xerrar en francès amb unes noies, passant de les que anaven en globus... i la italiana totalment descontrolada; i amb aquella noia que patia la baixada després de l'èxtasi, havia d'embolicar-m'hi? Estava totalment perduda i desorientada... (segons la zuzu hagués pogut aconseguir-ne alguna cosa...
Però si jo no me n'adono!, interpreto erròniament tots els senyals, com punyeta vol que faci res si ho entenc tot al revés?!
En aquells instants de desconcert, fou on per primera vegada vaig rebre un "pico" d'una dona, sense ni tant sols haver-lo cercat i a sobre desprevingut, pensant de com podria de tornar cap a casa...
Si aquestes han estat les meves opcions, prefereixo no haver fer res de res, ho sento zuzu; però ja sé que tu trobes que són coses normals, jo en canvi defujo tot aquest ambient estrany.
Si vull viatjar, engego la meva ment, i per exemple per Internet em planto a Helsinki... O si puc m'escapo al meu estimat Rosselló, saludo el Canigó, compro un muscat i una garnatxa i de tornada cap a casa.
Salut, xavalot! Primer agraír la vesprada d'ahir. Curiós com un sopar i una llarga estona de xerrameca amb gent com tu, que et fan sentir còmode i acollit, serveix per remuntar una trista sensació d'abatiment.
ResponEliminaM'he llevat nou. I amb renovades ganes de treballar. Ara veig que el que estava produint aquests dies era pura merda. Comencem de nou i amb força.
T'envio dues adreces sobre el tema dels "turistes" segrestats. Ho he tret d'un comentari a can Sostres. Noi, no hi han més imbecils al món perqué fa trenta anys de la pilule. Tot i així, aquests nois jueus foten treball d'investigacio ben seriós. Salam... i merci!
http://hasbarats.blogspot.com/2009/12/la-imbecill
itat-com-una-de-les-belles.html
http://www.caravanasolidaria.org/NOVA/index.php
Joan m'ha arribat al cor però ara no puc anar més enllà... demà ho faig ... de debò .... Una abraçada.
ResponEliminaPi
PS: Gràcies per ahir ... GRACIES
Bisous de Stéphane i meus.
Hola Joan,
ResponEliminaHe trigat més del previst, però no gosava escriure’t això.
Espero que no t’enfadis amb la meva opinió. No és més que una reflexió que et faig des de la meva visió totalment subjectiva. Del text que has deixat aquí, sense cap mena de dubte estic d’acord amb tu que és preferible, de lluny, donar-li a la imaginació que a substàncies enemigues. A mi el que m’estranya no és que no hagis tingut res amb aquestes noies i les seves circumstàncies, sinó que només hagis tingut aquestes “ocasions”, és clar que per la mica que et conec penso tenir una resposta (sense dubte entre mil d’altres), tot i que arriscada: t’atrau la debilitat, la desgràcia, el voler ajudar el poder fer-hi alguna cosa, el guiar una miqueta al perdut .... això no és per suposat gens de “criticable” (de fet a qui més perjudica és a tu, o sigui que la principal “critica” hauria de partir de tu mateix). Però (i és una cosa difícil d’aprendre i de fer-ho, prou que ho sé) no és convenient confondre la pietat amb qualsevol forma d’amor. Sé que no és fàcil ni admetre-ho (perquè tu penses que realment no és això) ni canviar (passa per una gran dosi de necessari egoisme i autoestima), però és el més sà que he fet a ma vida. I gràcies a això ara sóc molt feliç al costat de qui ja saps. M’agradaria que hi pensessis en el què et dic. Si vols, en parlem. I acvo amb una frase de Sabina, ja sé que no t’agrada massa, però penso que és pertinent: “no hay ser humano que le eche una mano a quien no se quiere dejar ayudar” ... i menys encara sentiments de culpa per això.
Fins aviat aquí o enllà ...
“Pi-tonets”