I maleeixo aquells que no veuen que la vida és breu. La seva manca de compromís la cobreixen amb un feble tel que tot ho cobreix i els fa creure que la vida és més fàcil
Massa de gent absorta i espessa
Crec que el meu compromís, amb les meves idees, amb la meva família, amb el negoci m'han fet anteposar sempre les pròpies necessitats, els propis desitjos i anhels.
He arribat a l'autoconvenciment que a banda de les meves idees, la meva família, la feina i l'amistat no hi ha res. Horror vacui. Fins i tot amb abús per part d'alguna d'aquestes opcions; després de tot és mitjanament cert tot i que pot existir allò que se'n diu "la confiança fa fàstic".
Independentment de tot això, tinc sentiments contraposats.
El primer és el canvi de mans del negoci familiar, del meu cunyat a una persona desconeguda; però de l'altre la llibertat que tindrà el pare (sí l'ha pujat ell i l'ha mantingut ell... però no pot ser esclau de per vida, jo et declaro llibert "per aes et libram".
En la meva vida actual, veig com alguns desaprofiten les seves opcions, els veig a classe mentre el professor imparteix classe magistral; obrint la cartera/moneder i mostrant la foto de la contrapart sentimental de l'altra a tots els veïns.
I pensar que jo mai vaig tenir opcions de fer alguna cosa així, ni ha pertangut mai la meva imatge al contingut menut d'una foto de carnet dins del moneder d'alguna... (He notat l'apreci, la simpatia... molts cops! però més enllà... the rest is silence cantaven a Hair!
... I vaig sentir dir als ancians que hom travessà les columnes i veié més enllà un món estrany i desconegut, ple d'aventures i perills...
Jo encara no hi he arribat
Massa de gent absorta i espessa
Crec que el meu compromís, amb les meves idees, amb la meva família, amb el negoci m'han fet anteposar sempre les pròpies necessitats, els propis desitjos i anhels.
He arribat a l'autoconvenciment que a banda de les meves idees, la meva família, la feina i l'amistat no hi ha res. Horror vacui. Fins i tot amb abús per part d'alguna d'aquestes opcions; després de tot és mitjanament cert tot i que pot existir allò que se'n diu "la confiança fa fàstic".
Independentment de tot això, tinc sentiments contraposats.
El primer és el canvi de mans del negoci familiar, del meu cunyat a una persona desconeguda; però de l'altre la llibertat que tindrà el pare (sí l'ha pujat ell i l'ha mantingut ell... però no pot ser esclau de per vida, jo et declaro llibert "per aes et libram".
En la meva vida actual, veig com alguns desaprofiten les seves opcions, els veig a classe mentre el professor imparteix classe magistral; obrint la cartera/moneder i mostrant la foto de la contrapart sentimental de l'altra a tots els veïns.
I pensar que jo mai vaig tenir opcions de fer alguna cosa així, ni ha pertangut mai la meva imatge al contingut menut d'una foto de carnet dins del moneder d'alguna... (He notat l'apreci, la simpatia... molts cops! però més enllà... the rest is silence cantaven a Hair!
... I vaig sentir dir als ancians que hom travessà les columnes i veié més enllà un món estrany i desconegut, ple d'aventures i perills...
Jo encara no hi he arribat
El que està fet, ja està fet. No cal mirar enrere. Penedir-se és absurd. Per cert: a les fotos de carnet sempre surts amb cara de delinquent. ës millor recordar el gest, el somriure, l'olor...inmutables i tendres malgrat faci trenta sis anys de la mort de la dona estimada. Ítaca, Ítaca...salut, company!
ResponElimina