La Notícia,
Fa uns dies, mentre estàvem a casa del pare parlant del sexe dels àngels, de les collites futures i incertes de plantacions de tomàquets, de les darreres faves o de si els cireres farien cireres o no, i en cas que així fos, si els donaria temps a collir-les...
Va saltar la notícia: "vaig a comprar una cadira de rodes".
Es feu un silenci sepulcral al menjador, fins que vaig gosar preguntar el perquè... era senzill a la meva tieta li havien detectat càncer amb metàstasi. (sense paraules), vaig enfilar el camí cap a casa la mare, sense gosar pensar-hi més, la meva dolça mare de 76 anys, nascuda a la vila de Castellar del Vallès, l'Octubre de 1938...
I no vaig donar-hi més voltes, han anat passant els dies i he conegut que la tieta, pateix de càncer de mama amb metàstasi als óssos, fotut però la medicina ha avançat molt i val la pena lluitar per seguir endavant.
Malgrat la notícia fou tràgica, vaig armar-me de valor, i vaig telefonar els cosins, ma germana perquè tots tinguessin coneixement de la fatídica nova, una desgràcia però la tieta n'ha superat tantes de desgràcies...
I plorava, plorava per dins i plorava amb llàgrimes galta avall, per la injustícia del moment, de veure que la meva tieta, qui en temps pretèrits m'havia fet com de mare encarrilava una malaltia tant poc senzilla com aquesta.
I ara, i avui, segueixo plorant però aquest cop dissortadament perquè noto com la dalla de la mort, és molt aprop del meu ésser estimat, però no de la meva tieta, ai las!; no, de la meva mare qui el diumenge patí un atac de cor amb afectació a tres artèries coronàries i que li ha quedat mort el ventricle.
Viu per ànsia de viure perquè desitja veure el seu nét una vegada més, perquè el Francesc es la llum de la seva vida, com jo, que cada cop que la vaig a veure li dic que es posi bé, que hem de fer coses, però els metges no són falaguers, no donen esperances i intenten que em faci a la idea que en qualsevol moment em poden telefonar per donar-me la notícia de... (com a l'Illa del Tresor d'Stevenson quan al pirata li donen "la taca negra").
A la mare li han donat "la taca negra" però per sort no hi veu gaire i no l'ha distingit, però és allà, la mort es allà esmolant la dalla, (o ara en època d'internet porta tàblet, vés tu a saber). I en el moment menys adient es posaran a ballar, com ballaven al "Setè Segell").
Desitjo i espero que els metges errin, si mes no per poder gaudir d'un petit instant més al seu costat, perquè la vida te poc sentit però si hom perd allò que el guia, menys sentit te)...
Tres cançons em recorren la ment:
A mourir pour mourir, de la Barbara,
i la del Lluís Llach, El cant de l'Enyor
I això que tot estar crítica, encara la tinc aquí amb mi... (t'estimo mare, per si no ho sabies encara).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada