Ahir fou una jornada completa, un viatge llampec per anar a Perpinyà i tornar, fou la promesa complerta a un veí i company de barri, en Jaume.
La jornada va ser un xic surrealista, arribem a l'estació amb força temps adquirim els bitllets i pugem al bus; però quina desgràcia ens aturem obligatòriament a Girona a cercar una simple passatgera...
Una ianqui, nascuda a Michigan que vivia a l'estat de Califòrnia, a New Santa Bárbara i que venia del Marroc. A dalt del bus trobà un francès que anava a Perpinyà i que parlava un anglès força fluid...
I a partir d'ací un recull de viatges del francès a Xile, Argentina, Bolívia, Perú...
"Amazing, nice, beautiful"; deia ella fins que li preguntà si anava sol... I ell li digué que no, amb un company i baixava a la següent parada.
En arribar a la frontera tots amb la documentació a les dents (Guàrdia Civil i Gendarmeria, tots reclamant els papers), amb el retard conseqüent que provocà això en el nostre viatge...
A Perpinyà, un dissabte a la una del migdia i amb vacances escolars previstes per a la setmana següent, era un anar i venir de gent, des de l'Estació a la Plaça Major (de la República), gent a la Plaça Aragó, gent arreu des del Castillet a la Llotja...
On no hi havia ningú era a la Plaça Cassanyes i l'única cosa que podíem fer era contemplar les cames i els vestits de les rosselloneses i de destacar-ne dues la del carrer de la Fusteria i la del Centre del Món, vestits vaporosos i pesats que mostraven les formes, mitges i sabates de taló...
Preníem el tren de les 17:30 cap a Portbou, amb policia infiltrat com a passatger...
A Portbou control de la policia nacional, on al meu amic Jaume ni tant sols se'l van mirar, directe cap a mi; un policia de mitjana edat, tregué una llibreteta petita, destartalada, ronyosa i amb un bolígraf rosegat m'apuntà als fulls enrogits de la llibreta desgavellada...
Si, estem al segle XXI i alguns encara fan servir mètodes inquisitorials (com si aquest fet dissuadís d'un comportament il·legal; només apuntat a la llibreta, i què! si hagués volgut passar quilos d'explosius o droga, ja serien a Barcelona perquè en cap cas m'escorcollaren ni comprovaren les dades del carnet, si que en revisaren però la seva autenticitat).
Tres hores de tren i de nou a Barcelona, només alterat per les noies voluptuoses que anaren pujant i ens abandonaren per la fira de Sant Narcís.
diumenge, 25 d’octubre del 2009
dijous, 22 d’octubre del 2009
Sortida amb la tropa...
Ahir dimecres vàrem fer una cervesa amb la Tropa, més aviat però és un escamot amb en Miquel, l'Àlex, en Marc, l'Eli i Jo...
Fou una breu sortida nocturna i realment força curiosa però on sempre apareix el TEMA, quan hi ha una dona a la taula: les relacions de parella, tot i que en Marc està casat i la resta d'homes som solters sense parella i ni tant sols coneixement de com trobar-la, potser el més afortunat després de'n Marc fou l'Àlex, però ni en Miquel ni jo sabem ni tant sols com adreçar-nos-hi formalment.
Potser ens perd això el formalisme, contemplar la bellesa, veure com passen per davant nostre mostrant les seves virtuts, la seva forma de parlar, de moure's, d'observar com son observades... Crec que ens falten classes pràctiques i ens sobra idealització, són persones properes però tot i això les sobreelevem i les contemplem com si fossin monuments, obres d'art (Gall, Hardy, Baker, Birkin, ... al costat de Venus i Madonnas del renaixement).
Però bé què hi farem, del cert me n'adono de com poso èmfasi en alguns punts de la vida i de vegades com els esborro.
Fou una breu sortida nocturna i realment força curiosa però on sempre apareix el TEMA, quan hi ha una dona a la taula: les relacions de parella, tot i que en Marc està casat i la resta d'homes som solters sense parella i ni tant sols coneixement de com trobar-la, potser el més afortunat després de'n Marc fou l'Àlex, però ni en Miquel ni jo sabem ni tant sols com adreçar-nos-hi formalment.
Potser ens perd això el formalisme, contemplar la bellesa, veure com passen per davant nostre mostrant les seves virtuts, la seva forma de parlar, de moure's, d'observar com son observades... Crec que ens falten classes pràctiques i ens sobra idealització, són persones properes però tot i això les sobreelevem i les contemplem com si fossin monuments, obres d'art (Gall, Hardy, Baker, Birkin, ... al costat de Venus i Madonnas del renaixement).
Però bé què hi farem, del cert me n'adono de com poso èmfasi en alguns punts de la vida i de vegades com els esborro.
Catalanitat i immigració
L'altra dia vaig anar a veure el meu amic Otger, incansable treballador (amb la sort que de moment se li ha girat i vol amargar-li l'existència; però sé del cert que canviarà).
I li vaig dir que anéssim a fer una cervesa al bar on la setmana anterior n'havíem pres una.
Sortirem de la Colònia Castells, travessarem el carrer Entença i baixarem el carrer Morales (certament molt maco i tranquil abans que hi entrin les excavadores per trinxar-ho tot; la versió Cabanyalitzada d'una colònia industrial al bell mig del barri de Les Corts, on com sempre hi ha e$peculació).
Ens pararem al bar del dia anterior, vaig entrar-hi a demanar dues cerveses doble malta, amb alguna cosa per menjar; no fos cas d'acabar torrats a les tres de la tarda, la meva comanda com gairebé sempre la faig en català estàndard; i en aquell moment hi havia esperant per a que la cobressin una noia que s'adreçà en català al propietari de l'establiment tot i ser d'origen africà dient-li: "cobri'm sisplau i faci'm una factura".
Jo vaig sortir fora de l'establiment com un fet habitual, ja que el propietari-cambrer em va dir que anés tirant cap a la terrassa.
Ja assegut vaig començar a sentir crits que provenien de dins de l'establiment, i on increpaven al grup d'africans pel fet d'haver-se expressat en català, quan estaven a Espanya i havíen de fer-ho en la llengua de l'imperi...
La discussió s'allargà fins a límits insospitats, límits de paraules grolleres en català, castellà i explicacions en francès i llengües originàries d'Àfrica...
La conclusió la digué una d'elles: "vostè no es mereix res, ja que no coneix la llengua de la terra on viu que es Catalunya, jo conec el català i set llengües més; i s'atreveix de dir que sóc inculta?"...
Realment te n'adones que té raó, jo vaig restar perplex, sense ni tant sols poder articular un mot, només les vaig poder encoratjar aplaudint-les. I també a partir d'avui fent boicot al bar-restaurant que hi ha al carrer de Gelabert, davant dels Jardins de Joan Altisent...
PS: Gràcies noies perquè em demostreu que vosaltres sou també l'esperança de Catalunya.
PS2: Finalment ho he comprès tot ja que el Bar-Restaurant rep el nom de NUEVO PEÑON, tot en aquesta vida té una explicació plausible, oi?
I li vaig dir que anéssim a fer una cervesa al bar on la setmana anterior n'havíem pres una.
Sortirem de la Colònia Castells, travessarem el carrer Entença i baixarem el carrer Morales (certament molt maco i tranquil abans que hi entrin les excavadores per trinxar-ho tot; la versió Cabanyalitzada d'una colònia industrial al bell mig del barri de Les Corts, on com sempre hi ha e$peculació).
Ens pararem al bar del dia anterior, vaig entrar-hi a demanar dues cerveses doble malta, amb alguna cosa per menjar; no fos cas d'acabar torrats a les tres de la tarda, la meva comanda com gairebé sempre la faig en català estàndard; i en aquell moment hi havia esperant per a que la cobressin una noia que s'adreçà en català al propietari de l'establiment tot i ser d'origen africà dient-li: "cobri'm sisplau i faci'm una factura".
Jo vaig sortir fora de l'establiment com un fet habitual, ja que el propietari-cambrer em va dir que anés tirant cap a la terrassa.
Ja assegut vaig començar a sentir crits que provenien de dins de l'establiment, i on increpaven al grup d'africans pel fet d'haver-se expressat en català, quan estaven a Espanya i havíen de fer-ho en la llengua de l'imperi...
La discussió s'allargà fins a límits insospitats, límits de paraules grolleres en català, castellà i explicacions en francès i llengües originàries d'Àfrica...
La conclusió la digué una d'elles: "vostè no es mereix res, ja que no coneix la llengua de la terra on viu que es Catalunya, jo conec el català i set llengües més; i s'atreveix de dir que sóc inculta?"...
Realment te n'adones que té raó, jo vaig restar perplex, sense ni tant sols poder articular un mot, només les vaig poder encoratjar aplaudint-les. I també a partir d'avui fent boicot al bar-restaurant que hi ha al carrer de Gelabert, davant dels Jardins de Joan Altisent...
PS: Gràcies noies perquè em demostreu que vosaltres sou també l'esperança de Catalunya.
PS2: Finalment ho he comprès tot ja que el Bar-Restaurant rep el nom de NUEVO PEÑON, tot en aquesta vida té una explicació plausible, oi?
OBLITS DE LA MEMÒRIA
Durant una temporada vaig tenir una relació estranya amb una companya, la Gi, gran companya i amiga (em permeté avançar força en la finalització dels estudis) però no vaig intentar res, varem tenir un estira i arronsa força curiós, però per ella fou més un joc que qualsevol altra cosa, feia molts anys que estava amb la mateixa persona i jo ho vaig respectar escrupulosament.
De vegades és millor veure com n'és de bonic l'amor, fins i tot quan és aliè. A hores d'ara, a ella la respecto profundament, però he decidit passar pàgina. Ja que són sentiments impossibles i és per aquesta raó que no en vull saber res, perquè segurament encara tornaria a creuar-se enmig dels meus pensaments enterbolits...
Si he procurat allunyar-me'n, suposo que és per això, tot i que en un futur no gaire llunyà acabem sent companys de professió... no la cercaré per respecte a una amistat inalterable.
De vegades és millor veure com n'és de bonic l'amor, fins i tot quan és aliè. A hores d'ara, a ella la respecto profundament, però he decidit passar pàgina. Ja que són sentiments impossibles i és per aquesta raó que no en vull saber res, perquè segurament encara tornaria a creuar-se enmig dels meus pensaments enterbolits...
Si he procurat allunyar-me'n, suposo que és per això, tot i que en un futur no gaire llunyà acabem sent companys de professió... no la cercaré per respecte a una amistat inalterable.
dissabte, 17 d’octubre del 2009
La vida sovint dona més voltes que el propi planeta
Darrerament estic força empipat amb la burocràcia que m'envolta, per dues raons, perquè alenteix els processos i perquè se n'aprofiten del dèbil.
Doncs aquest estiu dies abans de plegar per vacances reclamava un bitllet de metro que s'havia menjat la tanca validadora.
Per aquelles raons estranyes vaig voler cedir el pas a una noia que feia cua darrere meu; una noia menuda i rossa, que em digué que volia treure's una T-MES (li vaig dir de bona fe que s'esperés, que calia un carnet per a fer-ho; i ho sorpresa havia canviat la burocràcia i ara no era necessari).
Per culpabilitat em vaig esperar a que el tregués per la màquina expenedora i un cop tret li vaig desitjar bones vacances.
En aquell moment em va dir que s'estaria tot l'any a Barcelona i jo empès per un atac de follia li vaig donar el número del meu mòbil i el meu correu electrònic...
Durant el mes d'agost ens escrivirem algun dia, però amb desgana i desinterès.
Passats ja els dies, quan ja havia reprès el pols laboral, vaig tenir un incident amb un idiota que es volgué colar al metro i a sobre em digué que era incívic (suposo que volia dir insolidari)...
I en fer la reclamació, en el mateix moment que ho comentava amb el treballador del metro apareix per la porta la Julie... sort que no en vaig dir cap mal, i a sobre diu que estudia a la facultat de dret...
Més casualitats segurament no les trobareu ni al Bingo!!!
Doncs aquest estiu dies abans de plegar per vacances reclamava un bitllet de metro que s'havia menjat la tanca validadora.
Per aquelles raons estranyes vaig voler cedir el pas a una noia que feia cua darrere meu; una noia menuda i rossa, que em digué que volia treure's una T-MES (li vaig dir de bona fe que s'esperés, que calia un carnet per a fer-ho; i ho sorpresa havia canviat la burocràcia i ara no era necessari).
Per culpabilitat em vaig esperar a que el tregués per la màquina expenedora i un cop tret li vaig desitjar bones vacances.
En aquell moment em va dir que s'estaria tot l'any a Barcelona i jo empès per un atac de follia li vaig donar el número del meu mòbil i el meu correu electrònic...
Durant el mes d'agost ens escrivirem algun dia, però amb desgana i desinterès.
Passats ja els dies, quan ja havia reprès el pols laboral, vaig tenir un incident amb un idiota que es volgué colar al metro i a sobre em digué que era incívic (suposo que volia dir insolidari)...
I en fer la reclamació, en el mateix moment que ho comentava amb el treballador del metro apareix per la porta la Julie... sort que no en vaig dir cap mal, i a sobre diu que estudia a la facultat de dret...
Més casualitats segurament no les trobareu ni al Bingo!!!
De vegades em pregunto
Com és que es més senzill veure les coses quan te les expliquen que quan les vius?, l'altre dia vaig xerrar amb una companya de la facultat, l'Eli una noia (una dona) que em preguntava perquè no havia cercat cap noia dins de la facultat, per cercar xicota o alguna cosa per l'estil...
I hi vaig estar donant voltes, moltes voltes...
De dones que hagi conegut a la facultat me n'han presentat unes quantes (i me'n vaig penjar de moltes d'elles... recordo la Mireia que deixà la carrera el mateix any que jo la començava, l'Amanda d'una altra associació, així com la Jessica de la qui durant un temps també em vaig sentir atret per ella i de d'altres facultats, la Sílvia, la Teresa, l'Eva, la Marta...
Però conèixer-les? No m'ho he plantejat, i potser va sent hora de que em decideixi.
L'any passat em va passar amb dues desconegudes de la facultat, la Maria i l'Alícia, però a l'una no vaig gosar de dir-li i a l'altra a hores d'ara ni tant sols em vol escoltar. (si els hagués fet alguna cosa però no és el cas; només les he mirat amb un xic de picardia, lascívia o fins i tot paternalitat ja que són dones que em divideixen l'edat!)
Potser ho hagués hagut de fer, sempre em quedarà el dubte, per tot això; sóc un cas!
I hi vaig estar donant voltes, moltes voltes...
De dones que hagi conegut a la facultat me n'han presentat unes quantes (i me'n vaig penjar de moltes d'elles... recordo la Mireia que deixà la carrera el mateix any que jo la començava, l'Amanda d'una altra associació, així com la Jessica de la qui durant un temps també em vaig sentir atret per ella i de d'altres facultats, la Sílvia, la Teresa, l'Eva, la Marta...
Però conèixer-les? No m'ho he plantejat, i potser va sent hora de que em decideixi.
L'any passat em va passar amb dues desconegudes de la facultat, la Maria i l'Alícia, però a l'una no vaig gosar de dir-li i a l'altra a hores d'ara ni tant sols em vol escoltar. (si els hagués fet alguna cosa però no és el cas; només les he mirat amb un xic de picardia, lascívia o fins i tot paternalitat ja que són dones que em divideixen l'edat!)
Potser ho hagués hagut de fer, sempre em quedarà el dubte, per tot això; sóc un cas!
Recordant Gardel
Tus besos fueron míos...
Hoy pasas a mi lado con fría indiferencia;
tus ojos ni siquiera detienes sobre mí...
Y sin embargo vives unida a mi existencia
y tuyas son las horas mejores que viví.
Fui dueño de tu encanto; tus besos fueron míos,
soñé y calmé mis penas junto a tu corazón.
Tus manos, en mis locos y ardientes desvaríos
pasaron por mi frente como una bendición.
Y yo he perdido por torpe inconstancia
la dulce dicha que tu me trajiste
y no respiro más la fragancia
de tus palabras...¡Y estoy tan triste!
Nada en el mundo mi duelo consuela,
estoy a solas con mi ingratitud.
Se fue contigo, de mi novela,
la última risa de la juventud.
Después se irán borrando, perdida en los reflejos
confusos que el olvido pondrá a mi alrededor,
tu imagen se hará pálida, tu amor estará lejos
y yo erraré por todas las playas del dolor.
Pero hoy que tu recuerdo con encendidos bríos
ocupa enteramente mi pobre corazón,
murmuro amargamente: "¡Tus besos fueron míos...
tus besos de consuelo, tus besos de pasión!".
Hoy pasas a mi lado con fría indiferencia;
tus ojos ni siquiera detienes sobre mí...
Y sin embargo vives unida a mi existencia
y tuyas son las horas mejores que viví.
Fui dueño de tu encanto; tus besos fueron míos,
soñé y calmé mis penas junto a tu corazón.
Tus manos, en mis locos y ardientes desvaríos
pasaron por mi frente como una bendición.
Y yo he perdido por torpe inconstancia
la dulce dicha que tu me trajiste
y no respiro más la fragancia
de tus palabras...¡Y estoy tan triste!
Nada en el mundo mi duelo consuela,
estoy a solas con mi ingratitud.
Se fue contigo, de mi novela,
la última risa de la juventud.
Después se irán borrando, perdida en los reflejos
confusos que el olvido pondrá a mi alrededor,
tu imagen se hará pálida, tu amor estará lejos
y yo erraré por todas las playas del dolor.
Pero hoy que tu recuerdo con encendidos bríos
ocupa enteramente mi pobre corazón,
murmuro amargamente: "¡Tus besos fueron míos...
tus besos de consuelo, tus besos de pasión!".
I realment és el que em passa cada vegada que veig aquesta noia per la facultat, és com un dinar mal digerit, la gola se'm fa menuda i no puc reaccionar i no sé com reaccionar, la veig com va i ve, la miro en la llunyana distància sense dir res, com un mal de cor, per por a que em digui alguna cosa que em faci més desventurat del que ja sóc; perquè del cert sé que ella no vol res amb mi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)