Sovint intento racionalitzar tot allò que em passa a la vida, i me n'adono que tinc una tendència fetitxista respecte a les dones. Anhelo veure-les vestides de Chanel, amb mitges, sabates a joc... També em duen a la perdició tots aquells intents de malles i leggings que sense veure res insinuen la forma de les seves cames, i una minifaldilla? Ah!, una minifaldilla ben portada, uns texans ajustats i un jersei...
Em quedo sense paraules, absort mirant aquelles figures femenines que apareixen i desapareixen davant meu. Com apressades retornen a la feina, i a sobre els demanem que siguin grans companyes, amigues, confidents i finalment amants perfectes... Potser demanem i no ens mirem al mirall de veure el què som nosaltres... Però són tant sensuals, amb una gota d'un perfum encertat fent un suau deixant d'olor... o fins i tot quan sota la roba s'insinua aquella roba interior què la ment embogida en una espiral, i barrina intentant endevinar i encertar tot allò que amaga.
Podria seguir amb imatges i més imatges però de ben segur que hi ha alguna cosa més, potser no tot és imatge, potser no tot és com ho havia imaginat, potser els pensaments es distorsionen i es redrecen depenent dels moments en què s'han viscut, o en el moment en què reapareixen de nou. Sovint el temps (sempre) guareix aquelles petites nafres que apareixen per una fricció constant, que per assimilació has volgut fer allò que no haguessis hagut de fer mai.
Avui per exemple he anat a fer un tallat amb ella, fumadora compulsiva que no crec que li trobi massa plaer en fumar, ja que mai esgota les cigarretes.
Jaqueta de cuiro, botes de pell, texans... un xic de maquillatge i un deix perfumat que l'embolcallava. He parlat pels colzes (molts cops he fet explicacions que de ben segur ella ja havia sentit i malgrat tot no ha volgut tallar-me la xerrameca), i mentre ella anava encenent cigarreta rere cigarreta i m'ha explicat una mica els seus afers; sembla estrany que després d'aquella jornada una mica nefasta (ne-fas, après a dret romà, on indicava els dies inhàbils per jutjar) s'hagués restablert la nostra relació d'amistat, fins i tot millor que l'anterior, i s'hagués convertit en una gran confident, en una gran escoltadora...
De vegades sembla estrany però em quedava embadalit escoltant-la i redescobrint la nitidesa de la seva mirada que ja no recordava com era, i em sap greu haver-me'n oblidat. Potser recordes allò què és més present. Però no puc fer res més que dir que el comportament d'un dia com avui ha sigut deliciós, encara que sembli estrany dir-ho per aquest mitjà.
Aquest és l'atractiu que un dia vaig descobrir en ella...
PS: he de recordar-me'n de revisionar "L'Home que estimava les dones"!
dijous, 28 d’octubre del 2010
dimecres, 27 d’octubre del 2010
LA FEBRE DE L'OR
L'home arran de la història s'ha mogut sempre per interessos i capitals, ja fossin el que controlaven l'entrada de productes orientals cap al món "civilitzat", juntament amb la impossibilitat d'acumulació per part de l'església de béns originà una croada contra els albigesos.
Fins a la que feia necessari portar la seda des del llunyà i distant orient, cercant el lucre personal i les ganes d'aventura, hem de recordar-nos-en de Marco Polo.
Moviments d'anada i tornada que portaven informacions, portaven noves formes de fer i sobretot es feien per la riquesa que aquells productes amb poca sortida en un lloc i força més econòmics permetien un lucre a l'altra banda del món conegut. (caldria recordar què era el Honrado Consejo de la Mesta, que venien grans quantitats de llana merina cap a Europa (l'exportació de l'animal estava penat amb la mort) i era una font d'ingressos important fins al segle XVIII.
De la mateixa manera que en aquest cas el monarca va fer perdre l'exclusiva llana merina ja que en va donar exemplars al cosí i aquest la repartí per Suècia, Hongria, Prússia, França... perdent l'exclusivitat d'aquell exemplar.
La guerra dels bòers, s'originà pels jaciments d'or i diamants trobats al Transvaal (que controlaven els descendents dels holandesos, però el diner i els diamants són els diamants.
De la mateixa manera que a Sud-Àfrica amb el boicot que rebé per l'Apartheid que practicaven, no rebé realment mai un boicot ja que d'allà en surt urani, or, diamants...
L'origen de la independència dels EUA tingué un precedent, l'amotinament del Te, per qüestions aranzelàries; la Marxa de la Sal de Gandhi fou una de les seves armes per evitar pagar impostos als britànics, així com també el boicot als productes manufacturats anglesos.
De forma més divertida podríem esmentar el principi i el final de "La Leyenda de la Ciudad Sin Nombre" on per un grapat de pellets d'or en un enterrament catapulten el fèretre d'un granger per reclamar la propietat de la terra. O la Quimera de l'Or de Chaplin.
I per l'altra banda trobem les grans disbauxes peninsulars, on es fan aeroports que enlluernen a gent civilitzada com els suïssos, que no entenen com Ciudad Real té un aeroport internacional de dos vols setmanals, de tipus privat (pagat per una caixa intervinguda: Caja Castilla la Mancha) hi ha un documental en alemany...
Però després de la gran Bouffe, venen els problemes i no tenim prou sals per pair tot aquest problema, és un mal de pedra com digué aquell que a més a més té segons un diari tant contrastat com La Vanguardia, uns diners que traduits en pessetes esgarrifen, la calculadora em fa figa i les cames més. Les xifres astronòmiques fa que hagi de veure un futur econòmic no amb tristesa, sinó amb una por absoluta perquè algú ho haurà de pagar... De fet algú ja ho està pagant els dos milions d'aturats de la construcció.
Totes les febres tenen una pujada i un guariment, perquè finalitzen; però i ara què tenim?
Fins a la que feia necessari portar la seda des del llunyà i distant orient, cercant el lucre personal i les ganes d'aventura, hem de recordar-nos-en de Marco Polo.
Moviments d'anada i tornada que portaven informacions, portaven noves formes de fer i sobretot es feien per la riquesa que aquells productes amb poca sortida en un lloc i força més econòmics permetien un lucre a l'altra banda del món conegut. (caldria recordar què era el Honrado Consejo de la Mesta, que venien grans quantitats de llana merina cap a Europa (l'exportació de l'animal estava penat amb la mort) i era una font d'ingressos important fins al segle XVIII.
De la mateixa manera que en aquest cas el monarca va fer perdre l'exclusiva llana merina ja que en va donar exemplars al cosí i aquest la repartí per Suècia, Hongria, Prússia, França... perdent l'exclusivitat d'aquell exemplar.
La guerra dels bòers, s'originà pels jaciments d'or i diamants trobats al Transvaal (que controlaven els descendents dels holandesos, però el diner i els diamants són els diamants.
De la mateixa manera que a Sud-Àfrica amb el boicot que rebé per l'Apartheid que practicaven, no rebé realment mai un boicot ja que d'allà en surt urani, or, diamants...
L'origen de la independència dels EUA tingué un precedent, l'amotinament del Te, per qüestions aranzelàries; la Marxa de la Sal de Gandhi fou una de les seves armes per evitar pagar impostos als britànics, així com també el boicot als productes manufacturats anglesos.
De forma més divertida podríem esmentar el principi i el final de "La Leyenda de la Ciudad Sin Nombre" on per un grapat de pellets d'or en un enterrament catapulten el fèretre d'un granger per reclamar la propietat de la terra. O la Quimera de l'Or de Chaplin.
I per l'altra banda trobem les grans disbauxes peninsulars, on es fan aeroports que enlluernen a gent civilitzada com els suïssos, que no entenen com Ciudad Real té un aeroport internacional de dos vols setmanals, de tipus privat (pagat per una caixa intervinguda: Caja Castilla la Mancha) hi ha un documental en alemany...
Però després de la gran Bouffe, venen els problemes i no tenim prou sals per pair tot aquest problema, és un mal de pedra com digué aquell que a més a més té segons un diari tant contrastat com La Vanguardia, uns diners que traduits en pessetes esgarrifen, la calculadora em fa figa i les cames més. Les xifres astronòmiques fa que hagi de veure un futur econòmic no amb tristesa, sinó amb una por absoluta perquè algú ho haurà de pagar... De fet algú ja ho està pagant els dos milions d'aturats de la construcció.
Totes les febres tenen una pujada i un guariment, perquè finalitzen; però i ara què tenim?
dilluns, 25 d’octubre del 2010
Un vespre solitari
Realment de vegades tinc la sensació que tot m'empeny sense cap mena de lògica cap a un cul de sac, i d'altres en retinc per no evadir-me.
Dos exemples:
Dimecres de la setmana passada, vaig anar a veure al meu amic Otger a la Colònia Castells, abans que la enderroquin, varem parlar del futur immediat, del què caldria fer i de quan es podria dur a terme.
En acabat no era d'hora, tampoc era excessivament tard i vaig anar a donar una volta, una passejada en bicicleta des de Les Corts fins a la Barceloneta, ja fosquejava el dia havia estat clar pero la nit mostrava núvols indecisos que pentinaven el cel, les clarianes permetien que la llum de la lluna s'esmunyis entre ells i es reflectia al blau-negre del mar com si fóssin aigües argentades, com si les escates dels peixos fóssin més lluentes que mai, com si les sirenes existissin de debò, com si aquell bocí de mar fos realment un riu de plata.
I jo me n'adonava i me n'adono que això era una imatge de solitud potser em recordava una mica el que cantava l'Hardy
(tots els nois i les noies de la meva edat caminen en parella pel carrer, i són feliços... i jo resto sol pel carrer com una ànima en pena "Car personne ne m'aime").
Per acabar-ho d'arrodonir ahir vaig voler conèixer les rodalies barcelonines, i altre cop sol des de Barcelona, Sant Adrià, Badalona, Santa Coloma i Barcelona. Ni educatiu, ni edificant, però alliberador de la rutina habitual de casa.
Finalment avui he tingut un dinar edificant amb la Jess, hem repassat temes diversos des de la facultat meva a la seva feina i sobretot a la gent que hem conegut i n'hem perdut la pista, i és que com es diu sovint a cada bugada es perd un llençol.
M'ha fet un toc d'atenció en què no hauria de fer coses sol perquè cada cop estic més aïllat de la resta; segons ella m'he autoimposat feina per evitar-ho. (la família, el bar... i ara què, jo no tinc gaire lligams amb la gent, hi penso pausadament. De l'escola d'EGB no tinc contacte amb cap d'ells, potser perquè vaig passar per tres escoles, potser perquè la relació era tènue, potser perquè han passat massa anys com per aparèixer i intentar relacionar-t'hi... FP, cap relació a banda d'afegir als més agosarats al gran germà telemàtic (FB) i no pas a tots, els he cercat sé que la majoria estan bé (casats i amb fills) i ja està. De COU què és això?
I de la Universitat no era massa procliu a repartir mails i mòbils de manera que els he perdut la pista a gairebé tots. Ja que només érem companys de facultat, necessaris pels apunts i para de comptar, quan havien passat les èpoques d'exàmens ja no els telefonaves, ni quedava amb ells per anar al cinema o a emborratxar-nos.
Ara que hi penso potser només tinc dues persones com a tals, la resta de ben segur i afirmo que només els suporto.
Si me'ls trobés pel carrer de ben segur que faríem xerradeta, parlaríem, faríem una batalleta ràpida i asseguraríem que ens telefonaríem més endavant per fer un sopar (que saps del cert que no es farà mai), per tant estàs tranquil de prometre-ho perquè saps que no succeirà i ambdos ens quedem amb la consciència tranquila com la d'un infant.
Dels antics del bar, com a clients potser si que hi ha una mica d'arrelament amb la Marisa i en Gerardo, en Jaume, la Pilar i l'Stéphane, i l'Àlex i la Noe...
Però tots ells estan allà, al barri i em fa mandra d'anar-hi, gairebé és angoixa de veure allò que un dia vaig portar jo (on l'àvia patí l'atac de feridura, el pare l'agafà el 62 i ja n'han passat 48... tota una vida esvaïda, i potser per això se'm fa tant i tant feixuc d'anar-hi, perquè com al pare res no és com ho havien portat ells; i per mi tampoc)
Potser realment com diu la Jess, cercar una col·lectivitat per trencar la rutina... però de vegades sóc tant estranyet, que res no m'està bé (i d'altres m'aconformo amb tot)... No ho sé però no vull complicacions.
Malgrat tot hi pensaré
Dos exemples:
Dimecres de la setmana passada, vaig anar a veure al meu amic Otger a la Colònia Castells, abans que la enderroquin, varem parlar del futur immediat, del què caldria fer i de quan es podria dur a terme.
En acabat no era d'hora, tampoc era excessivament tard i vaig anar a donar una volta, una passejada en bicicleta des de Les Corts fins a la Barceloneta, ja fosquejava el dia havia estat clar pero la nit mostrava núvols indecisos que pentinaven el cel, les clarianes permetien que la llum de la lluna s'esmunyis entre ells i es reflectia al blau-negre del mar com si fóssin aigües argentades, com si les escates dels peixos fóssin més lluentes que mai, com si les sirenes existissin de debò, com si aquell bocí de mar fos realment un riu de plata.
I jo me n'adonava i me n'adono que això era una imatge de solitud potser em recordava una mica el que cantava l'Hardy
(tots els nois i les noies de la meva edat caminen en parella pel carrer, i són feliços... i jo resto sol pel carrer com una ànima en pena "Car personne ne m'aime").
Per acabar-ho d'arrodonir ahir vaig voler conèixer les rodalies barcelonines, i altre cop sol des de Barcelona, Sant Adrià, Badalona, Santa Coloma i Barcelona. Ni educatiu, ni edificant, però alliberador de la rutina habitual de casa.
Finalment avui he tingut un dinar edificant amb la Jess, hem repassat temes diversos des de la facultat meva a la seva feina i sobretot a la gent que hem conegut i n'hem perdut la pista, i és que com es diu sovint a cada bugada es perd un llençol.
M'ha fet un toc d'atenció en què no hauria de fer coses sol perquè cada cop estic més aïllat de la resta; segons ella m'he autoimposat feina per evitar-ho. (la família, el bar... i ara què, jo no tinc gaire lligams amb la gent, hi penso pausadament. De l'escola d'EGB no tinc contacte amb cap d'ells, potser perquè vaig passar per tres escoles, potser perquè la relació era tènue, potser perquè han passat massa anys com per aparèixer i intentar relacionar-t'hi... FP, cap relació a banda d'afegir als més agosarats al gran germà telemàtic (FB) i no pas a tots, els he cercat sé que la majoria estan bé (casats i amb fills) i ja està. De COU què és això?
I de la Universitat no era massa procliu a repartir mails i mòbils de manera que els he perdut la pista a gairebé tots. Ja que només érem companys de facultat, necessaris pels apunts i para de comptar, quan havien passat les èpoques d'exàmens ja no els telefonaves, ni quedava amb ells per anar al cinema o a emborratxar-nos.
Ara que hi penso potser només tinc dues persones com a tals, la resta de ben segur i afirmo que només els suporto.
Si me'ls trobés pel carrer de ben segur que faríem xerradeta, parlaríem, faríem una batalleta ràpida i asseguraríem que ens telefonaríem més endavant per fer un sopar (que saps del cert que no es farà mai), per tant estàs tranquil de prometre-ho perquè saps que no succeirà i ambdos ens quedem amb la consciència tranquila com la d'un infant.
Dels antics del bar, com a clients potser si que hi ha una mica d'arrelament amb la Marisa i en Gerardo, en Jaume, la Pilar i l'Stéphane, i l'Àlex i la Noe...
Però tots ells estan allà, al barri i em fa mandra d'anar-hi, gairebé és angoixa de veure allò que un dia vaig portar jo (on l'àvia patí l'atac de feridura, el pare l'agafà el 62 i ja n'han passat 48... tota una vida esvaïda, i potser per això se'm fa tant i tant feixuc d'anar-hi, perquè com al pare res no és com ho havien portat ells; i per mi tampoc)
Potser realment com diu la Jess, cercar una col·lectivitat per trencar la rutina... però de vegades sóc tant estranyet, que res no m'està bé (i d'altres m'aconformo amb tot)... No ho sé però no vull complicacions.
Malgrat tot hi pensaré
dijous, 21 d’octubre del 2010
Formula 1 (i 2)
És ben curiós que quan es parla a cert nivell econòmic ens permet adonar-nos-en que el poder econòmic permet infinites formes de frau (evasió de capitals), paradisos fiscals, i rendes que no tributen per raó de la seva procedència, fins i tot arribant al punt d'ocasionar amnisties fiscals.
Reprenem el cas de Bernie Ecclestone.
El patró de la fórmula 1 (no em ve de gust parlar de la família però una pinzellada ens permetrà conèixer com ha dut a terme la "gran evasió de capital" casat amb Slavica Ecclestone; i a partir d'ara apareix el terme SLEC, el nom de l'empresa que s'encarrega de tot el patrimoni) va orquestrar un sistema per a poder obtenir grans ingressos a costa d'un dret de llicència que li va atorgar la FIA.
Com?
Senzill a cert nivell, impossible per persones com la majoria de nosaltres amb poc capital i poc fiscalitzats impositivament per l'erari públic per haver d'orquestrar tot aquest espectacle.
Segurament hauré de fer un petit incís d'on prové tot aquest llicenciament televisiu (que ja he comentat amb anterioritat que hi participen Briatore i Agag).
La història recomença pels volts de 1974 quan es produí un gir per part de l'Associació de Constructors de Fórmula 1 (FOCA), per incrementar el volum de negoci i l'organització comercial de la Fórmula 1. I l'any 1978 Ecclestone hi entra com a executiu, lliurant una batalla pel control dels drets comercials que acabaren als tribunals pledejant contra (FISA). Acabà l'any 1981 quan s'acordà que la FOCA podia negociar els drets televisius.
Els contractes televisius a l'època no eren lucratius i eren arriscats. L'any 1987 Ecclestone reorganitzà els drets televisius passant de la FOCA a la FOPA (promoció i administració), que més endavant serà coneguda com a FOM. Aquesta empresa rebia el 49% dels ingressos, 1% escuderies i finalment el 50% restant el percebia la FIA, així tots els patrocinadors pagaven a FOPA i aquest repagava a les escuderies.
Al 1995 la FIA va decidir garantir els drets comercials a FOM (antic FOPA) per 14 anys, a canvi Ecclestone feia un pagament anual pero tenia drets en exclusiva sobre el nom de les escuderies (McLaren, Williams i Tyrrell, això creà malestars en el si de les escuderies amb més renom (i que alhora llicencien més productes de marxandatge).
Les participacions de la Vergonya.
El Holding SLEC fou creat com un conglomerat empresarial que aglutinava FO al 1996, quan en va transferir la propietat a la seva esposa Slavica Ecclestone,
A l’octubre de 1999 Morgan Grenfell Private Equity (GPE) li compra un 12,5% de les participacions per 234 milions de lliures. Febrer 2000 Hellman and Friedman 37,5% per 625 milions de lliures i formaven amb l’anterior (50% creant Speed Investments)
Març 2000 la companyia alemanya EM.TV&Merchandising comprà aquesta darrera empresa.
Aquesta adquisició li causà dificultats econòmiques, el preu de la participació caigué un 90% i el grup Kirch acudí al rescat. Les dues empreses acordaren exercir una opció sobre accions que tenia EM.TV per comprar un 25% suplementari que els donaria el control de l’empresa per 600 milions més fins a assolir un 75% de les participacions. Per fer-ho Kirch va demanar diners en prèstec per a l’operació (1600 milions de lliures) (1000 milions al Bayerische Landesbank) i la resta a Lehman Brothers i JPMorgan Chase. Kirch creà GPWC Holding BV per assegurar una millor representació dels equips, quan ja controlava el 75% de les participacions d’SLEC, controlant de passada FOH (Formula One Holdings) però les pèrdues ofegaven el grup Kirch i els creditors s’adjudicaren el grup desmantellant-lo, quedant la fórmula 1 en mans dels prestataris a través de Speed Investments. I abans que puguessin exercir “d’accionistes” la Comissió Europea els demanà explicacions, moment que aprofità Ecclestone per fer canvis a SLEC, FOH i FOA (Formula One Administration) i FOM (FO Management), col·locant Bambino Holdings en el control d’aquestes companyies.
El 2005 CVC Capital Partners, adquria el 25% de Bambino Holdings i el 48% del Bayersiche Landesbank i les participacions de JPMorgan Chase. Amb aprovació de la CE. Moment en què l'escapista Ecclestone, va vendre les participacions de Bambino Holding a Alfa Prema.
En definitiva, FO Holdings alhora subsidiària de SLEC Holdings tenia com a directius entre d'altres a Bernie Ecclestone. Mentre els drets de la Formula 1 estan garantits per la FIA a FOA (Formula One Administration...)
Potser amb un diagrama és més senzill:
Per tant un seguit de compravendes de participacions per un import d'uns quatre mil milions de lliures esterlines, i que com què estan situades a Jersey (amb una fiscalitat inexistent) fa que hi hagi un lucre irracional (similar al que pot haver-hi al futbol), i et ve hisenda i et fa una "paral·lela per no haver declarat el cobrellit del banc com a ingrés en especie..."
Per saber-ne més:
Ecclestone un dia als jutjats (2004)
Formula One, només un home-espectacle?
La venda d'Ecclestone a CVC Capital Partners (novembre 2005)
La formula 1 en batalles legals (setembre 2006)
El País (Uruguay) Juicio Multimillonario (setembre 2006)
La Europa opaca de las finanzas: Y sus paraísos fiscales offshore (2008)
diumenge, 17 d’octubre del 2010
FORMULA 1
De vegades em sembla que hi ha escrits paral·lels, i fets que els associo mentalment sovint amb vincles més que forçats, un dels casos que plantejaré em recorden a un llibre del qual ara no en recordo el nom (sort de la Xarxa global d'informació, Internet; per a poder superar aquesta llacuna) el llibre en qüestió és l'Informe Sanuy. Que ens recorda tots els vincles que té la caixa.
I penso que gairebé els nivells de poder es vinculen de manera similar. I vist des de fora tot i que sembli que em pot provocar enveja, ai las! Sóc una persona amb poques ambicions. Potser l'ambició d'aquesta vida és similar a la de Labordeta, no fer mal a ningú... (tot i que és força difícil, per no dir impossible).
Un exemple clar, com a mostra, és la formula 1, aquests monoplaces que s'esveren i em recorden la frase feta de "corres més que un Fitipaldi" en honor al pilot Emerson Fitipaldi, i potser una de les frases fetes més modernes del lèxic català, em fa cercar més endins i afonar en qui té el poder en aquest negoci.
Aquesta circulació de vehicles genera cada any un seguit d'ingressos en taquilles i drets televisius que principalment es repartien tres grans socis (ara cercant a Internet sembla que la idea se'm desfà com un terròs de sucre) Ecclestone, Briatore i Agag.
És a dir que hi ha una xarxa d'empreses que gestionen i exploten els grans circuits de la velocitat a través de sengles empreses: FOM, Stacourt Limited, que alhora tenen convenis entre elles per a l'explotació dels drets televisius.
Tot això ho van començar a fer a través de Stacourt Limited, casualment aquestes persones juntament amb el magnat indi de l'acer Mittal (que a Espanya es va quedar Arcelor) són també propietaris del Club de futbol britànic Queen Park Rangers que equivaldria a la segona divisió B de la Lliga Espanyola.
I penso que gairebé els nivells de poder es vinculen de manera similar. I vist des de fora tot i que sembli que em pot provocar enveja, ai las! Sóc una persona amb poques ambicions. Potser l'ambició d'aquesta vida és similar a la de Labordeta, no fer mal a ningú... (tot i que és força difícil, per no dir impossible).
Un exemple clar, com a mostra, és la formula 1, aquests monoplaces que s'esveren i em recorden la frase feta de "corres més que un Fitipaldi" en honor al pilot Emerson Fitipaldi, i potser una de les frases fetes més modernes del lèxic català, em fa cercar més endins i afonar en qui té el poder en aquest negoci.
Aquesta circulació de vehicles genera cada any un seguit d'ingressos en taquilles i drets televisius que principalment es repartien tres grans socis (ara cercant a Internet sembla que la idea se'm desfà com un terròs de sucre) Ecclestone, Briatore i Agag.
És a dir que hi ha una xarxa d'empreses que gestionen i exploten els grans circuits de la velocitat a través de sengles empreses: FOM, Stacourt Limited, que alhora tenen convenis entre elles per a l'explotació dels drets televisius.
«El precontracte d'Ecclestone»
Un dels fets curiosos és que el Patró de la Fórmula 1, i titular de la FIA per a explotar-ne els drets del circuit de València, va establir un precontracte amb els governs de la ciutat i de la comunitat pel qual la cursa seguiria mentre ambdues persones es mantinguin al càrrec. Curiós precontracte per a la realitat del món dels negocis.
Briatore i Agag
En un moment donat, i això no se li pot negar a un visionari dels negocis, l'Alejandro Agag (gendre de l’ex president Aznar) va aconseguir aliar-se amb el que aleshores era el patró de l'Escuderia Renault, Flavio Briatore per a l'explotació conjunta d'una marca i no em refereixo a l'automobilística, sinó la marca de Fernando Alonso com a estandart d'Espanya.
Essent socis controlaven i segueixen controlant les retransmissions televisades primer a Telecinco i la Forta; i ara a la Sexta i la Forta. Gràcies a Alonso i segons es publicava al 2005, en la seva edició El diari EL Mundo aquests drets li permeteren a Telecinco facturar no menys de 80 milions d’euros en tres anys. Avui en dia segurament no haurà pujat gaire donada la crisi.
Tot això ho van començar a fer a través de Stacourt Limited, casualment aquestes persones juntament amb el magnat indi de l'acer Mittal (que a Espanya es va quedar Arcelor) són també propietaris del Club de futbol britànic Queen Park Rangers que equivaldria a la segona divisió B de la Lliga Espanyola.
divendres, 15 d’octubre del 2010
Dia de records
Fa setanta anys que vàren afusellar al president Companys i és un dia estrany, per raons que desconec el meu ser resta intranquil. Potser perquè el passat es presenta en qualsevol moment i quan a sobre no ho esperes et quedes més inquiet.
Potser avui també és un dia estrany perquè el cos el tinc encara mal dormit, i com que he estat fora dies sense "la nostra" i a més més tenim obres a l'escala, no m'he quedat a veure els "Matins", i revisant l'arxiu trobo perles inútils i per ordre cronològic tal i com apareixen a l'arxiu:
En Duran Lleida, segueix fent amics dins del PSOE, on el gran titular que encapçala el video, es Sociovergència si no hi ha més remei (i ell no només diputat a Madrid, sinó finalment ministre!!!) de ben segur que tot en aquest món té contrapartides i aquesta n'és una de viable.
Segurament fins i tot com a l'època de Cambó (Ministre de Foment i Hisenda) aconseguiria una cartera de pes.
Com la de la candidata popular Sànchez Camacho que diu que vol frenar l'independentisme de Mas... Quin tip de riure, si ell es frena sol, no necessita ajuts!
El Nobel a Vargas Llosa, qui va signar un manifest anomenat "Por lo que nos une", en defensa de la llengua castellana (cal defensar una llengua amb més de sis-cents milions de parlants? Només amb el poder que exerceix arreu amb els media, arrossega tot un seguit de persones a una homogeneïtzació lingüística!)
És clar res de tot això no em passaria per la ment si hagués nascut a Wisconsin, o Vanuatu... Tindria altres preocupacions però no les lingüístiques d'un parlant preocupat (en tres generacions haurà desaparegut, però no és només això; cada dia el parlem pitjor. I em venen a la memòria les paraules dels padrins de casa, que em parlaven amb un català perfecte...)
I a sobre al gran Hexàgon decreten alerta taronja per pluges i es posen a fer vaga en tota l'amplitud del seu territori. Pensar que per retornar a Barcelona vàrem haver de prendre quatre mitjans de transport.
Anar-se'n uns dies fora de Barcelona i sense informació dona molt de sí. Sembla que aterris a un planeta estrany, i només t'has desplaçat dos-cents kilòmetres al Nord.
Potser tot es mentida com si fos un matí de carnaval...
Potser avui també és un dia estrany perquè el cos el tinc encara mal dormit, i com que he estat fora dies sense "la nostra" i a més més tenim obres a l'escala, no m'he quedat a veure els "Matins", i revisant l'arxiu trobo perles inútils i per ordre cronològic tal i com apareixen a l'arxiu:
En Duran Lleida, segueix fent amics dins del PSOE, on el gran titular que encapçala el video, es Sociovergència si no hi ha més remei (i ell no només diputat a Madrid, sinó finalment ministre!!!) de ben segur que tot en aquest món té contrapartides i aquesta n'és una de viable.
Segurament fins i tot com a l'època de Cambó (Ministre de Foment i Hisenda) aconseguiria una cartera de pes.
Com la de la candidata popular Sànchez Camacho que diu que vol frenar l'independentisme de Mas... Quin tip de riure, si ell es frena sol, no necessita ajuts!
El Nobel a Vargas Llosa, qui va signar un manifest anomenat "Por lo que nos une", en defensa de la llengua castellana (cal defensar una llengua amb més de sis-cents milions de parlants? Només amb el poder que exerceix arreu amb els media, arrossega tot un seguit de persones a una homogeneïtzació lingüística!)
És clar res de tot això no em passaria per la ment si hagués nascut a Wisconsin, o Vanuatu... Tindria altres preocupacions però no les lingüístiques d'un parlant preocupat (en tres generacions haurà desaparegut, però no és només això; cada dia el parlem pitjor. I em venen a la memòria les paraules dels padrins de casa, que em parlaven amb un català perfecte...)
I a sobre al gran Hexàgon decreten alerta taronja per pluges i es posen a fer vaga en tota l'amplitud del seu territori. Pensar que per retornar a Barcelona vàrem haver de prendre quatre mitjans de transport.
Anar-se'n uns dies fora de Barcelona i sense informació dona molt de sí. Sembla que aterris a un planeta estrany, i només t'has desplaçat dos-cents kilòmetres al Nord.
Potser tot es mentida com si fos un matí de carnaval...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)