Un vespre solitari

Realment de vegades tinc la sensació que tot m'empeny sense cap mena de lògica cap a un cul de sac, i d'altres en retinc per no evadir-me.
Dos exemples:

Dimecres de la setmana passada, vaig anar a veure al meu amic Otger a la Colònia Castells, abans que la enderroquin, varem parlar del futur immediat, del què caldria fer i de quan es podria dur a terme.
En acabat no era d'hora, tampoc era excessivament tard i vaig anar a donar una volta, una passejada en bicicleta des de Les Corts fins a la Barceloneta, ja fosquejava el dia havia estat clar pero la nit mostrava núvols indecisos que pentinaven el cel, les clarianes permetien que la llum de la lluna s'esmunyis entre ells i es reflectia al blau-negre del mar com si fóssin aigües argentades, com si les escates dels peixos fóssin més lluentes que mai, com si les sirenes existissin de debò, com si aquell bocí de mar fos realment un riu de plata.
I jo me n'adonava i me n'adono que això era una imatge de solitud potser em recordava una mica el que cantava l'Hardy



(tots els nois i les noies de la meva edat caminen en parella pel carrer, i són feliços... i jo resto sol pel carrer com una ànima en pena "Car personne ne m'aime").

Per acabar-ho d'arrodonir ahir vaig voler conèixer les rodalies barcelonines, i altre cop sol des de Barcelona, Sant Adrià, Badalona, Santa Coloma i Barcelona. Ni educatiu, ni edificant, però alliberador de la rutina habitual de casa.

Finalment avui he tingut un dinar edificant amb la Jess, hem repassat temes diversos des de la facultat meva a la seva feina i sobretot a la gent que hem conegut i n'hem perdut la pista, i és que com es diu sovint a cada bugada es perd un llençol.
M'ha fet un toc d'atenció en què no hauria de fer coses sol perquè cada cop estic més aïllat de la resta; segons ella m'he autoimposat feina per evitar-ho. (la família, el bar... i ara què, jo no tinc gaire lligams amb la gent, hi penso pausadament. De l'escola d'EGB no tinc contacte amb cap d'ells, potser perquè vaig passar per tres escoles, potser perquè la relació era tènue, potser perquè han passat massa anys com per aparèixer i intentar relacionar-t'hi... FP, cap relació a banda d'afegir als més agosarats al gran germà telemàtic (FB) i no pas a tots, els he cercat sé que la majoria estan bé (casats i amb fills) i ja està. De COU què és això?
I de la Universitat no era massa procliu a repartir mails i mòbils de manera que els he perdut la pista a gairebé tots. Ja que només érem companys de facultat, necessaris pels apunts i para de comptar, quan havien passat les èpoques d'exàmens ja no els telefonaves, ni quedava amb ells per anar al cinema o a emborratxar-nos.
Ara que hi penso potser només tinc dues persones com a tals, la resta de ben segur i afirmo que només els suporto.
Si me'ls trobés pel carrer de ben segur que faríem xerradeta, parlaríem, faríem una batalleta ràpida i asseguraríem que ens telefonaríem més endavant per fer un sopar (que saps del cert que no es farà mai), per tant estàs tranquil de prometre-ho perquè saps que no succeirà i ambdos ens quedem amb la consciència tranquila com la d'un infant.

Dels antics del bar, com a clients potser si que hi ha una mica d'arrelament amb la Marisa i en Gerardo, en Jaume, la Pilar i l'Stéphane, i l'Àlex i la Noe...
Però tots ells estan allà, al barri i em fa mandra d'anar-hi, gairebé és angoixa de veure allò que un dia vaig portar jo (on l'àvia patí l'atac de feridura, el pare l'agafà el 62 i ja n'han passat 48... tota una vida esvaïda, i potser per això se'm fa tant i tant feixuc d'anar-hi, perquè com al pare res no és com ho havien portat ells; i per mi tampoc)

Potser realment com diu la Jess, cercar una col·lectivitat per trencar la rutina... però de vegades sóc tant estranyet, que res no m'està bé (i d'altres m'aconformo amb tot)... No ho sé però no vull complicacions.
Malgrat tot hi pensaré