Perquè no crec què Eurovegas s'instal·larà a Catalunya?

Potser no és el més addient parlar-ne així, però jo estic en contra d'aquest model d'Eurovegas (tot i que entenc que aquest model podria justificar-se per les taxes d'atur que ens mostren a cada telenotícies).

Una de les raons per estar-hi en contra és què els nostres governants no saben què volen (d'una banda han deixat caure Spanair què de ben segur hagués pogut convertir-se en un dels referents per a arribar-hi, amb bitllets conjunts com fan per Eurodisney, per exemple).
D'altra banda els espais que mostren on ha d'ubicar-se, dóna tota la sensació que molts són protegits i d'altres queden limitats en alçada per la proximitat amb l'Aeroport...

Potser tot no s'hi val, jo entenc que per creació de llocs de treball directes (i també com a recaptadors per Jocs i Apostes de la Generalitat, a la nostra administració els interessa casinos i bingos per incrementar els recursos) I Adelson (gat vell i antic bròker) intenta negociar a diverses bandes pensant-se que els governs autonòmics són com els estats Federals dels EUA amb més recorregut normatiu, però no és així i crec sincerament que com passa amb moltes multinacionals que inicialment tenien seu a Barcelona, se n'aniran a Madrid per tenir proximitat amb el poder de debò. 

Només vull pensar per un moment en el documental de Michael Moore (Roger i Jo) on et mostra què se n'ha fet de la concentració de tota la indústria automobilística a Detroit... i què ha passat quan han deslocalitzat... 

Un Eurovegas no és només un lloc d'ingressos de capital, és un lloc que implica bones comunicacions, bones infrastructures per a arribar-hi i bons serveis (d'aigua i llum). A las Vegas al desert de Nevada els envien l'aigua del Colorado (a través de la presa Hoover)... i el Llobregat no és el Colorado

Els avionetes...

Aquell divendres fou un xic caòtic en el terme més genèric possible, havien programat una obra a l'Ateneu, una peça "d'ullerespastoses" i persones "guais", per a demostrar què cool és el món i com de moderns en són els seus cantautors...

Obres amb poc contingut social (tot i que sovint si ajuden a distreure't de l'activitat mundana) però què no m'aporten res de res.

A banda d'exigències de guió, i feina a l'hora de recollir (potser no m'agraden els moderns perquè jo no formo part de la seva el·lit, o bé perquè no m'hi podré assemblar mai). El primer cop que realitzaren l'obra, ja fou complex per manca de feina (i molta improvisació). El segon cop fou pitjor i a sobre amb canvis de parella al més estil bodevilesc...

En dies així el meu desig és arribar com més aviat millor a casa (l'única cosa que em consola és que la feina aviat finalitzarà)...

Cada vegada entenc menys les gestions d'alguns de la "nostra administració"

Se'm fa estrany sovint de parlar de coses que no acabo de comprendre, com del megacasino que ens ha de treure a tots de la ruïna i de l'atur, del magnat Adelson...
La seva biografia wikipèdica ens diu què originàriament era demòcrata però que la seva immensa fortuna l'ha decantat cap al "republicanisme", però el més important de tota aquesta història, és el que desperta els meus recels.


I faig la comparativa, en el nostre cas teníem a l'Hospitalet un negoci d'Hosteleria que funcionava des del 1962, i que la família va anar ampliant i consolidant. Fins el punt d'adquirir els locals adjacents per a seguir amb altres activitats de restauració. Arribats un moment de la història (no es van fer les modificacions preceptives, tot i que l'Ajuntament cobrava per aquests espais i per tant de fet sabien que s'utilitzaven)... i finalment s'optà per perdre els espais utilitzats de fet però no de dret.


I veus el què en castellà en diuen "poderoso caballero es don dinero". Ja que pretenen edificar el seu megacomplex en una zona de protecció i exclusió com pot ser la zona del Prat de Llobregat, Viladecans i Gavà. A més a més al costat d'un aeroport tampoc es pot edificar tot allò què un desitja...


Però tot i el meu rebuig frontal, te n'adones que no hi ha cap mena de previsió. Perquè si saps que tens això lligat, perquè deixes caure l'aerolínia Spanair?


O tenim mals estrategues, o no sabem cap a on hem d'adreçar la nau, i segons d'on bufa el vent la pretenem encarar...
La crisi és dolenta però si no hi ha un bon pilot al timó ens serà eterna.

De més jove

No és que sigui molt gran, però jove ja no ho sóc perquè quan un passa de la trentena, el jovent quan se t'acosta et diu: senyor, senyor!, i jo penso dues coses la primera que el senyor està al cel i la segona que de porc i de senyor se'n ve de mena...

Però recordo ara amb nostàlgia la cerca de l'Opa d'Endesa realitzada a la facultat en una assignatura anomenada pràcticum, amb el Jutge de la Maza que era "l'instructor" de la meva assignatura...

I jo vaig emular el meu gurú particular del diari que llegíem a casa, el pare pel seu negoci era subscriptor del diari del "Conde de Godó" i els diumenges les dimensions del diari eren notables (hi ajudava també què Internet no era tant habitual com avui en dia). I a casa del pare preníem amb delit les pàgines d'economia, no perquè fóssim uns entesos sinó per la pàgina anomenada "El sismograma" que parlava amb més o menys fortuna de les empreses a través d'un redactor anomenat "Feliciano Baratech" que era el terror de molts dels empresaris que hi havia en aquells moments.

Estem parlant d'empresaris com Pere Duran Farell a Gas Natural, l'Enric Bernat a la Chupa Chups; l'Andreu Costafreda a Panrico...

Avui els diaris cada dia ens informen d'aquests moviments a través de seccions com la de "Muy Confidencial" al Cinco Días.

Un petit exemple d'això és l'adquisició de CEPSA per part d'un fons d'inversió, què a la pràctica l'ha exclòs de Borsa ja que només hi ha un 3% del capital que no el controlen els propietaris.

El més curiós es que han mantingut els vincles amb la monarquia ibèrica. Quina sort tenen alguns per néixer a la casa que els ha tocat...

Converses de Bar...

Sovint en moments perduts als bars, la gent que hi anem sols, no tenim res més què fer mentre ens prenem un cafè o una aigua amb gas, és fer veure que llegim el diari passant els fulls silenciosa i apressadament i escoltant les converses alienes.

I una d'aquestes converses de bar, que sovint no són més què allò que en francès se'n diu un "pourparler", però que em semblà d'allò més interessant.

Parlaven d'allò què està de moda des de fa massa temps, si naturalment de la crisi econòmica. I anaven explicant i esgranant què mentre hi ha hagut uns ingressos estables l'estat, i hem d'entendre estat com a tot el conjunt d'administracions públiques han donat un seguit de serveis (que molts cops no s'haguéssin hagut de plantejar d'oferir-los als seus conciutadans).

I parlaven de la situació de l'Aragó, on les competències sanitàries han estat retornades a l'administració de central.

I aleshores em vénen al cap tots aquells comentaris de referents al sistema autonòmic i les seves diferències arran de la seva creació. Quan en el moment de plantejar-se les Comunitats Autònomes, algunes van batallar per a aconseguir uns sistemes econòmics amb poques competències, o viceversa (com és el cas que afecta a Catalunya) que durant molt de temps es van rebre competències sense la seva corresponent dotació pressupostària, duplicant administracions i sense una font clara de finançament.

Al llarg de més de 30 anys de democràcia he vist multitud de negociacions i allò que n'han volgut fer transcendir els mateixos polítics (que posteriorment ens han donat de manera trinxada i destriada,  primer als mitjans de comunicació i després als ciutadans només el què consideraven interessant, i a cada cop ens semblava una victòria; un triomf d'un estat modern i descentralitzat).

Res més lluny de la realitat, cap administració ni la central cap a l'autonòmica, ni aquesta cap a la municipal i local vol cedir realment parceles de recaptació econòmica; el què si farà és desfer-se del que econòmicament li és llast, i arribats a dia d'avui, amb aquesta crisi econòmica i veient que l'estat no pretén retallar més del què diu què és la seva part, aboca la responsabilitat als altres de manera que en bona mesura, l'administració central ens dirà que no en són responsables.

Veient d'altra banda que políticament no s'ha aconseguit allò què es propugnava d'un estat federalitzant / federal o confederal, i que com bé diu l'Estatut el màxim representant de l'Estat a Catalunya és el President de la Generalitat, la Generalitat no és més que una petita entitat de gestió i si ens ho mirem com si l'estat fos una empresa, acabarà tancant perquè és una delegació territorial prescindible.

És trist però és així, mentre en trenta anys s'ha consolidat el model d'estat central potent, les administracions autonòmiques s'han convertit en gestors de petites parcel·les econòmiques i de poder limitat (per la pròpia UE, pel propi estat legislant en competències que teòricament es blindaven com a competències exclusives autonòmiques).

I a hores d'ara la guineu vigila el galliner, i les retallades hauran de ser autonòmiques i locals... Perquè els polítics no retornen totes les competències rebudes sense dotació?