Fa una setmana

I res de res, el món segueix igual; els polítics "al seu tema", guanyar les properes eleccions. Els polítics ja incendien els discursos previs a la pre-precampanya (cada cop és mes clar que no deixem d'estar en eleccions permanents).
I mentre la resta dels mortals sobrevivim els calors fins que arribi el "ferragosto".
Quan els ànims de la manifestació s'hauran dissipat i els partits forcin al màxim el muscle electoral, en Mas per fer-se amb el poder (que segons les enquestes el té a tocar finalment!) i les patacades de la resta de partits... Fins i tot C's perdria la representació al parlament!

És a dir no fa ni una setmana i ja els partits ha fet allò que els ha sortit dels nassos a Madrid, com se'ns pendran seriosament quan entre nosaltres ens dediquem a treure'ns els ulls com a esport nacional?

La política en aquest menut país nostre cada cop estarà més desemparada ja que no hi ha reacció en direcció cap a algun tipus d'activitat unitària...
Trist, molt trist

Aquest dissabte passat

mentre tenia cura d'una mare amb lumbàlgia, i mirava la manifestació per la televisió, durant uns instants em va venir al cap que en aquestes manifestacions sempre hi falta algú. Jo com a homus "idiotus" politicus he participat en un fotimer de trobades i concentracions, des de manifestacions contra la guerra, per l'onze, contra lleis d'ensenyament, en favor de l'Ebre, per les diades del País Valencià i del Rosselló... I com més hi assisteixes sembla que els compromesos sempre siguin els mateixos, te'ls trobes arreu i vas assistint-hi fins que un dia deixes d'anar-hi (o hi deixen d'anar els altres) i t'estranyes.
Aquest dissabte passat jo hi vaig trobar a faltar una persona, però no la seva presència. Ell hi era, amb tots els que van assistir-hi i aquells que des de casa varem participar-ne encara que fos a través de la televisió.

Avui m'ha tornat a venir al cap aquell dia d'agost, a Santa Maria del Mar i després al fossar, tot i la calor m'ha recorregut una esgarrifança per l'esquena mentre el recordava, i tots els que un plujós dia d'agost a les onze del matí l'homenatjarem per darrer cop. Jo només el vaig anar a visitar un cop mentre estava plantat a Sant Jaume, però veient com era te n'adones que ara cal una persona que aglutini com ell va aconseguir.

PAÍS DE "PAPANATES"...

Potser sí que tots els països tenen els governants que es mereixen, però crec que és exagerat que tal i com arribem a ser els catalans tinguem aquesta colla de poca-soltes que primer fan coses i posteriorment i a continuació en fan d'altres de contraposades. Casos: en Montilla munta una mani per rebutjar la sentència de l'Estatut i no l'acaba, i a sobre diu que s'han de tendir ponts per al diàleg...

El meu amic de la batllia de Barcelona munta a Maria Cristina una pantalla televisiva gegant per a la final del mundial... Quan primer va dir que els espectacles es portarien al fòrum i que no posaria pantalles de televisió.

I parlant de televisió, ara que han guanyat programes especials de durada infinita que han fet desesperar la meva pobre existència i hàbits de dilluns. Tots els canals públics i privats mostrant la comitiva de festes dels guanyadors. O sigui que dels programes habituals, res de res.

Ara també em ve al cap com n'és de curiosa i mísera la memòria. Primer de tot posaren el crit al cel per la prima que rebrien si guanyaven el mundial, 600.000€, on es demanà fins i tot que el dediquessin a causes socials... I ara se'n recorda algú d'això?

Penso per exemple en el president del govern rebent als sis-cents mil €uristes per guanyar un mundial de futbol... (es com diu el meu amic Karim: "es que son pobres, sabe?). Doncs això, un pensa en la imatge de ser el president que ha aconseguit eurocopa mundial i a sobre d'ací a dos dies DEBATE DE LA NACIÓN, on una victòria com ja vaig avisar afecta un 0,7% PIB... sembla poc però és una animalada de més de sis zeros uns vuit-cents milions d'€ (com sis curses de formula 1/alimentaria a Barcelona que representarien directament un milió de visitants) de manera directa, i d'indirecta un 10% més de turistes...

Mentre tot això passa dos canals debaten (entre la vida i la mort) l'Estatut, gent preparada o gairebé tots. A CNN hi apareix en Gabilondo, amb un antic redactor de "El País", Lluís Bassets; i el director del Centre d'Estudis d'Opinió de Catalunya.

El senyor Bassets intentant aigualir la festa, i explicar el perquè de la manifestació i intentar explicar aquest federalisme assimètric. On l'únic que vol ser federalista és Catalunya, i Espanya intenta dissoldre'ns. M'encanta aquesta colla de maniqueistes i esquizofrènics que s'aferren a idees de multicultis, d'unitat en la diversitat i negant la idea dels pobles a decidir al seu futur. Perquè només en la mesura que els pobles són iguals es pot construir el respecte entre ambdós. Quan n'hi ha un de subjugat sempre haurà d'acceptar una majoria que li pretén imposar les seves idees, les seves pretensions.

Caminem cap a la forma més suau: un estat lliure associat. Siguem espanyols amb una forma diferent... I sinó cremem-los a tots. Visca la terra i mori el mal govern!

Comença la decadència

Què poc duren de vegades les alegries, ahir es produí a Barcelona una de les manifestacions cíviques més multitudinàries que s'han donat en la democràcia del país potser només comparables a la que es produiren contra la Guerra d'Iraq, la de l'estatut del 77, la del Saler, la del MA Blanco...
Però ahir finalitzà tota la queixa, tot el clam del poble en un munt de crits i sense cap altre opció que seguir on som.

Sí, la gent es queixa de l'encaix que ens obliga el TC dins d'Espanya, però Espanya ja no és aquell fracàs estrepitós en tot allò que intenten, ha canviat. És un estat que ha canviat sociològicament.
Abans s'agraïa a Catalunya la seva lluita antifranquista, el seu compromís amb la democràcia, la seva coherència i les ganes de tirar endavant;
ara han caigut les caretes, Espanya funciona mitjanament bé, és un país que a base del poder polític ha creat infrastructures properes al poder que gestionen gran quantitat de recursos escatimats a tota la resta. Ha perdut l'estigma del franquisme on la persecució duta a terme era una llosa. Ara ja no, fins i tot guanyen mundials de futbol, és un país actualitzat amb muscle per a intentar absorbir tot allò que abans els feia nosa (ara se n'enriuren i a sobre menystenen), les diferències cada vegada són menors. Ens pretenen assimilar amb allò curiós que no deixi de ser folklòric, com passa a València. "Hablan Valenciano pero se sienten españoles"...

Ara me n'adono que potser després de la demostració que la gent va fer dissabte, Som una nació però ens estem dissolen com a poble perquè la gent sent l'orgull de la roja. Jo segueixo pensant que no puc fer-me amic d'aquell que em té sotmès (em sento oprimit en llibertat i democràcia; curiós, oi?) perquè no hi ha respecte a unes institucions mil·lenàries...

La finalitat actual del nacionalisme espanyol (fet contradictori per se, donat que la finalitat del nacionalisme és constituir un estat i Espanya ja en té un de muntat i que a sobre comença a funcionar) és dissoldre'ns dins de la peculiaritat regional però no per submissió política, ni militar, ni econòmica, per submissió pròpia dels catalans és a dir que nosaltres renunciem a la nostra pròpia essència "perquè ser espanyol és allò que ens uneix".

Però a mi m'uneix res amb algú d'Albacete? Avui per avui no, ni fred ni calor. No desitjo cap mal però no tinc cap vincle ni emocional, ni de fílies ni de fòbies.
Ara Espanya està de moda, es porta i "què guapo és en Piqué"... Després veurem els fills d'ací embolicats amb l'ensenya espanyola altrament anomenada "estanquera" i com que juguen al barça els ho perdonarem tot.

Hem de ser conseqüents, i per tant dir que es poden "ofrenar glòries a Espanya" però jo ahir dissabte lamentava que la manifestació és un punt de partida cap a enlloc, i avui que un equip que a mi no em representa a guanyat el mundial. Doncs bé celebro que no tinc res a celebrar. Quan el poble es mogui, que em cridi!

PS: L'única notícia bona és que aquesta estupidesa esportiva haurà fet incrementar el PIB!