Personalització total

Benvolgut Otger, si vols deixar comentaris, he trobat perquè no es podient penjar...

Aquest comentari s'autodestruirà en 7 dies.



;-)

Política per a desencisats

Aquest matí amb el Lorenzo de l'AEAT de l'Hospitalet hem parlat de política, i a banda de recriminar tot el referent als 300 mossos de l'Ajuntament de Sabadell, hem quedat entesos en dues coses. En què els polítics no poden assignar-se el sou que ells vulguin, i en què cal controlar als de dalt. I li he dit que la CUP, tenia inclòs al seu programa aquesta referència.
M'ha mirat estranyat i ens hem acomiadat. (...)
Aquest vespre tornant cap a casa des de l'Hospitalet, ja dalt del bus, comencem una animada conversa, entre el conductor (mentre el bus no arrencava el vehicle) un llatinoamericà i un servidor.

La conversa, com no, política i transversal, des de l'atur del 27% que preveu l'OCDE per a Espanya, fins a la monarquia i els partits polítics.
La conversa (i jo com a persona prudent l'he guiat amb destresa per no ferir susceptibilitats), m'ha permès deixar a caldo a tots els estaments polítics i especialment a la Camacho que segons ella te una hipoteca de 600.000€, al rei pels contractes i el patrimoni de 117 Milions d'€ que te...
Els 700 personatges de TMB fora de conveni laboral.

Tot bé exceptuant un unionisme latent... expressat en dos termes, "Suerte que no ha ganado Mas", "Y solo los catalanes quieren la independencia".

Com a reflexió, si no ha guanyat CIU, qui ha guanyat? ERC no pot formar govern, ni PSC, ni PP, ni IC, ni C'S ni la CUP. Ni Ajuntant-se'n 3 (PSC,PP i C'S (20+19+9=48) arriben al Mas perdedor...

Però és igual, quan sents bogeries de l'estil de: "suerte que no ha ganado Mas, porque sinó me expulsan 'pa mi pueblo y allí a picar piedra...

Pel que fa a qui vol, o qui no vol la independència em recorda a l'Alfonso exclient del Bar de la família, d'un poble proper a Iznájar del nostre Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla. I que li deien els propis coetanis, que ells gràcies al PER, o al que fos vivien millor que ell treballant tota la vida a Catalunya.

Ells mateixos creen distància i enveges. Enveges entre espanyols, no som nosaltres qui separem, són ells els que separen però entre ells mateixos.

(Sense comentaris i menys quan sents i veus això)

En honor als no tuitaires...

Sempre he sigut una persona afable, i considerada. I potser aquest tarannà servicial ha estat més una càrrega que un punt al meu favor, sobretot a l'hora de fer coneixences. Em considero (i com totes les apreciacions que comencen per un "jo" son intimistes i retrospectives) tímid, fins a cert punt distant. I més quan em puc sentir atret per una noia/dona.

Marco distàncies perquè em fan la sensació què si hi són, em sento mes segur.
Però de vegades de manera poc raonada (i aquesta passada nit fins i tot gens ortodoxa) vulnero aquesta premissa i em carrego aquesta distància...

Malgrat tot, no em considero un caçador de telèfons (com el meu company de feina què en això hi té la mà trencada), sinó un mer observador... I això que diuen que els cambrers lliguen molt, però la veritat és que alguns lliguen, d'altres amb prou feines sabem què hem de fer (tot tenir ja una edat avançada).

Tot i això m'emporto una petita recompensa, 3 petons a la galta... i mentre tot això passava, també veus com va pujant el grau etílic, a mesura que va passant la nit.

Forma part de la feina de reretaulell, veus (i calles quan veus que la gent entra a parells al lavabo per a clenxinar-se)... Es la part ingrata de la feina.

Bancarrota de sentiments

De vegades quant trobo una "notícia curiosa" me l'escolto, la redacto en paper i em fa mandra posar-me davant de l'ordinador a picar el text... per això algun cop el contingut queda una mica extemporani, perdoneu-me si podeu...

(redactat el setembre de 2012)

Fent Zàping pels canals televisius espanyols, i mentre feia un mos, abans d'anar-me'n a dormir; en vaig posar un: "Intereconomia TV", i em va sorprendre en molts sentits, primer de tot perquè parlaven de les quotes participatives (quotes preferencials o preferents), de la CAM (una forma d'aconseguir finançament a un cost molt barat per parts dels bancs i a sobre amb un problema, signaven conforme és deute perpetu, quan el banc vol retornar-te'n l'import així ho farà, però per voluntat unilateral d'aquest... podríem entendre fins a cert punt que es un contracte nul perquè conté un vici en la forma les parts no estan en nivells d'equilibri, però això és una altra història.)

I ells explicaven com les participacions de la "Caja de Ahorros del Mediterráneo, CAM" havien arruïnat unes 54.000 famílies.

El documental força interessant, explicava com col·locaren aquestes participacions amb l'ajut de "Lehman Brothers" (actual Nomura), i curiosament era l'empresa on treballava l'actual ministre d'Economia espanyol (Luis de Guindos).

Per acabar-ho d'arrodonir la CAM, ha estat adquirida pel Banc de Sabadell, qui pel fet de quedar-se-la rebrà uns 5000 milions d'Euros de diner per a sanejar-ne els comptes.

Diners que provenen, la meitat del fons de garantia de dipòsits i la resta de diner públic (de tots els nostres impostos)...

I qui no en vol sentir a parlar del deute ocasionat pels anteriors gestors de la CAM? Els propis ex-dirigents (col·locats a dit per òrgans polítics). Potser l'única idea del documental és erosionar la imatge de solvència del Banc Sabadell. Perquè per molt que hi hagi critiques a Rajoy i a De Guindos, l'atac a allò que pugui fer tuf de català és bo per als dirigents d'aquest canal. Dins d'un "totum revolutum" similar al de l'Opa d'Endesa.

Vés que vinc!!!

La darrera volta que vàrem quedar en Joan, en Sergi i jo per dinar. (I com va sent costum anàrem a la Tramoia), vàrem analitzar l'actualitat política, esgranada com si d'una magrana es tractés, i encertàrem en moltes de les afirmacions que avui en dia sostenim.

La mancança que podem tenir de personatges com Trias Fargas, que era un polític liberal, dels de debò. Que parlava liberalisme, juntament amb justícia social. Que parlava de proporcionalitat entre ingressos i despeses i la seva afectació en les conurbació metropolitanes (i realment omple de satisfacció llegir "El Precio de la Libertad" de Destino. Que permet comprovar que des del 1972-74 les coses ben poc han canviat. 

Al llibre, Trias Fargas parlava que l'estat no descentralitzava, sinó que distribuïa les càrregues entre els municipis, sense dotar-los ni econòmicament, ni legalment per finançar-se adequadament) i la seua lectura me n'ha permès usar-lo per a fer-ne citacions d'allò més sucoses...

Però també parlàrem de la deriva del PSC, i del seus ancestres: l'Assemblea de Catalunya i el PSUC. I veient les fotografies del Mundo del diumenge 22 d'octubre, on recordava l'aniversari del retorn de Tarradellas i que aquest anava acompanyat del "Guti", Raventós, Sentís... tot els jugadors polítics anaven junts. Imatge que si la veiéssim avui ens congratularíem tots plegats què hi ha possibilitat de pactes més enllà de la partitocràcia.

Un altre aspecte divergent aparegué arran del paper de catalanitat-espanyolitat del PSC.
La teoria que defensàvem els urbanites barcelopins, era simple i senzilla, sense el PSC, el catalanisme hagués estat diferent (similar al País Basc, totalment frontista), ja que durant quaranta anys han assimilat a milers de treballadors en un projecte on no es demanaven carnets de pertinença, sinó de construcció d'un projecte en comú. 

CiU (o Pujol) als 90 també ho deia amb un "es català aquell qui viu i treballa a Catalunya", i on una frase de "Som 6 milions" exemplificava que no cal demostrar l'origen per pertànyer a aquest "club".  

Fins i tot el candidat d'ERC explica que és batlle de Sant Vicenç dels Horts amb el suport del "president de la penya del Barça, el vicepresident de la penya del Madrid, el vicepresident de la Hermandad Cofrade del Cristo de la Salud i la de la Virgen de la Soledad en companyia de la Buena Gente de los Caminos de Granada, el president de la colla sardanista, el president de la penya Mis Otros Flamencos, el vicepresident de la Casa d'Andalusia"

Incloents, tot i els eslògans de campanya de l'Alícia, independentment de l'origen i de la ideologia. Això és el que realment dol als estaments dels governs centrals, que en zones d'Osona, Maresme, Segrià, Pla de l'Estany (...) en una generació s'hagi assolit una normalitat, que en quaranta anys de franquisme no han sabut esborrar aquest sentiment, que independentment de l'origen molts l'han adoptat com a discurs propi, i fins i tot la els "nouvinguts" més recents de tots, els d'Amèrica llatina l'entenen (no tots però comparteixen les raons de la independència)

De película...

El cinema pot intentar recrear obres literàries (de Tolstoi, Shakespeare, Ray Bradbury, Emili Teixidor). Recrear situacions bèl·liques, batalles famoses de Napoleó, de Submarins nuclears, de pirates i bandits.

I d'altres vegades poden omplir-nos amb gotes d'història com la que feu Spike Lee amb la Marxa d'un Milió d'homes que es manifestaren per Washington DC, com anys abans l'havia dut a terme Martin Luther King, en el seu cèlebre discurs "Tinc un somni".

  

En altres casos ens omplen d'un romanticisme feixuc (per la durada) d'un Braveheart interpretat per Mel Gibson.

Però un ja te una edat, i abans que la història dels escocesos i d'Escòcia, vaig poder gaudir de Gandhi, interpretat per Ben Kingsley. 

Un film que hauríem de recuperar per entendre el camí que ens espera. Hem d'aprendre lliçons a la vida per a tirar endavant, però les formes són importants, fins i tot més que el fons de les coses. 

Per què ens cal a tots plegats intel·ligència i paciència. I hem de rebaixar el to agre dels discursos, en un pragmatisme nítid, clar i sense ombra de buit on digui clarament allò que es pretén i quins mitjans s'usaran. Què passarà l'endemà. I com eliminar les ombres i els dubtes i fantasmes que es van generant.

Cal possiblement aprendre de Gandhi (de la seva vida, i del seu film també) perquè la resistència passiva i pacífica s'assembla més al taranna propi de la societat catalana. Perquè hi ha una massa pacífica i conscient que veu com a única sortida un trencament, per greu que pugui semblar.

I quan diuen d'usar tancs, president AME a una TV holandesa, inhabilitar penalment a un president electe per fer allò que li reclama el poble (potser perquè ens acostumaríem a que els polítics ens fessin cas!) aleshores només ens queda citar un dels artífex de la Independència de l'Índia: 

"En la mesura que algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la dignitat de l'home, cap tirania pot dominar-lo".