Ada Colau

Sovint la història la mouen persones que passen anònimes fins que en un moment donat emergeixen, com grans líders. En moments que la gent acostumada a uns hàbits monòtons i submisos, no sap com reaccionar. Mentre que d'altres han estat o s'han erigit o els han erigit en líders.

Casos com en Macià, un Coronel de Vilanova i la Geltrú (amb molts vincles amb Les Garrigues), era un militar d'origen català, que havia estudiat enginyeria i condemnant els fets de l'Assalt al Cu-cut, de militar a catalanista.

De la mateixa manera i salvant la distància i el moment. Apareixen gent que es posa al capdavant dels problemes. Destacaria gent com l'Ada Colau, amb una meritòria compareixença davant de la comissió del Congrés per a la Dació en Pagament, clara i contundent. Però contundent amb elegància. I sap greu de dir-ho d'aquesta manera pero tots els bancs hi han col·laborat de manera necessària en

encarir els immobles, en incrementar-ne les valoracions i l'Estat, en fer-nos creure que érem tots més rics perquè els nostres béns valien més.

D'això en parlà per segon cop a Singulars en Borja Mateo.

Altres casos darrerament, puc citar i amb tot el respecte per la seva memòria com en Martí Gasull, a qui vaig conèixer personalment, i amb constància, amb suport de voluntaris, amb iniciatives que podríem titllar d'un pel agressives (i aquells qui no combreguin amb aquestes les titllaran de nazis, jo en cap moment vaig sentir dir-li mai de minoritzar o perseguir mai cap llengua, perquè la llengua minoritzada era la catalana, quan Ikea, Decathlon (entre d'altres) només publicaven els catàlegs en castellà ningú deia que fossin res) És una de les baules de la normalització en aquests establiments i un dels que lluità per la paritat 50% del cinema en català.

La presidenta de la ANC, Carme Forcadell, també es una persona feta d'una altra pasta. Sembla que no tingui por, que no l'hagi d'aturar res ni ningú, sembla que la seva eloqüència, gosadia i perserverància no tinguin aturador ni tinguin límits.

En menor mesura (perquè no són tant visibles hi ha altres persones, com la Muriel Casals, amb pocs esglais però sense pausa fan la feina).

A les Corts Valencianes, hi ha una veu que no la fan callar i diu veritats com a punys, la diputada a les Corts Monica Oltra (moltes de les compareixences les podreu trobar a Youtube). 

Aquestes són les veus que sentim però del cert i segur que n'hi ha que no passen el seu bocí d'influència, del seu barri, comunitat, escala o poble. A tots els que fan d'altaveu dels valors i la veritat, amb independència de la seva afinitat política, gràcies per seguir sent com sou.

Els hereus reclamen la seva herència

En aquesta vida, sempre que hi ha una herència, apareixen els famolencs hereus a cobrar-se'n tot allò que podran. I no em preneu pel cantó que crema, em refereixo a la pròpia realitat, al fet que estem davant d'una manera il·lícita de carregar-se la democràcia.

A l'any 1975, un 20 de novembre, moria aquell qui havia tingut Espanya en un puny, dirigida amb mà de ferro a través de l'exèrcit, la guàrdia civil, els grisos i tots els seus correligionaris, amb les JONS i la formación del Espíritu Nacional i tota la "mandanga".

La mort del dictador, omplia d'esperances una societat assedegada de llibertat, famolenca de reprendre la vida real després de "40 años de paz, justicia social y prosperidad". Anys de creixement d'una espanya rural, que als 60 encara no estava mecanitzada (i ho sé del cert, perquè a casa pagesos de Lleida anaven a segar amb dalla, o falç i les feines del camp es feien amb Matxo (muls)). On després d'una guerra de tres anys i un raccionament de postguerra  de tretze (que durà fins el 22 de maig de 1952) feien inevitable que hi hagués anys de prosperitat. Espanya creixia, amb l'arribada dels primers turistes i les primeres multinacionals que s'hi instal·laven. (un exemple fou la negativa de la FIAT, d'instal·lar-se lluny de la frontera). Era l'època "d'economia daurada" que contraposava les reserves que tenia l'Estat vers l'or robat pels rojos. En resum era fàcil créixer tot i el règim autàrquic instaurat.

Els seixantes políticament van originar una revolució burgesa, tintada d'esperit d'esquerres, la Revolució de 1968, sobretot a França però que estengué aquest esperit a d'altres països, i a Espanya s'aplicà en certa mesura amb la caiguda del règim. I fins a cert punt intentaren plasmar-ho a la constitució. En el seu article 1.1 diu: "Espanya es  constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna valors superiors al seu ordinament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític".

En aquest  transcurs del temps, ha evolucionat la societat, ha evolucionat el pensament i ha evolucionat l'economia però malgrat tot han aprofitat el sistema per a evitar que hi hagi cap sobresalt.

El sistema ha permès que l'oligarquia política hagi blindat els seus sous i els seus càrrecs (la guineu guarda el galliner). Alhora que amb el diner públic veus que han fet autèntics disbarats (des de Terra Mítica, al Parc Warner, Passant per la Ciutat de les Arts i les Ciències (1208M€), Emarsa, TNC, o edifici del DHUB a la Plaça de les Glòries (100 milions de cost i (entre 8 i 12 de manteniment anual per un edifici nou). No vull saber si hi ha hagut comissions, no vull saber si han cobrat els polítics, no vull saber si les constructores van inflar-ne els pressupostos perquè arreu es lligaven els gossos amb llonganisses.

El que vull és austeritat i transparència, sense cap sobressalt, ni sobrecost, ni llençar els diners de tots i cadascun dels contribuents.

Perquè quan es parla d'unitat de mercat, d'unitat de contribució (perquè paguen les persones i no els territoris) també hauré de fer constar en acta que les obres públiques les paguem entre tots, independentment del lloc on el polític de torn ha decidit edificar una ciutat perquè ja que no podem triar, tots som contribuents d'autèntics disbarats. (Ciutat de la Cultura 300 Milions d'Euros, Auditori d'Oviedo 82 milions, o vies d'Alta Velocitat que no porten passatgers. Baixen el preu de l'AVE a Madrid... potser perquè el pont aeri tornava a recuperar viatgers?

Aplicaré la màxima que em va argumentar ahir la meva tieta... Qui se'n beneficia d'això?

La història és tossuda

Les grans decepcions de l'economia al món actual poden començar per una simple formulació o per grans càlculs que no ens porten enlloc.

Els economistes, com diu a casa la meva tieta, són tots una colla de "fantasmes", ja que tots deien que la crisi era segura, que no es podia seguir així, que aquella manera de funcionar no ens seria bona... i què van fer-hi ells per a evitar-la?
Alguns, res de res. D'altres feien prediccions de futur que ningú volia escoltar, com les prediccions de Kassandra...

La desgràcia que ens trobem es que no s'han limitat els mitjans d'especulació, no s'han posat traves, ni hi ha límits, i potser és un moment addient per explicar què són les SICAV d'una manera senzilla i qui són els "mariachis"... 
 

Perquè tot està muntat a base d'especulació i més especulació.

Petit resum dels termes emprats en l'economia especulativa:

Hedge Funds: són uns instruments d'inversió-especulació, que es gestionat per bancs o empreses dedicades a la gestió de capitals i empren mitjans diversos: venda en curt (o en descobert, anomenat short selling o shorting), CDS (Credit default swaps), Swaps, Mercat de futurs o opcions i lloguer d'accions (palanquejament).


En definitiva, empren mitjans d'aposta d'accions que no tenen.
En el shorting s'aposta que un valor tindrà un preu determinat a una hora determinada afavorint que aquests valors baixin i el guany resultant és la diferència entre el preu del valor en el moment de fer l'aposta i el valor real a l'hora determinada. Sense necessitat de ser accionista real de l'empresa. 

CDS: Encara que sembli estrany, és un sistema d'apostes en contra d'un valor o empresa, o fins i tot el que anomenen "deute sobirà" entès tota la vida com a deute públic de cada Estat. I aquests CDS, és l'assegurança que cobreix aquest valor.
Els especuladors el que pretenen és cobrar l'assegurança que cobreix el valor. Intenten enfonsar el preu (o fer pujar la prima de risc, o desestabilitzar l'economia) per a fer saltar aquesta assegurança que protegeix el valor. Traslladant el problema a les asseguradores que han optat per fer la pòlissa per assegurar-ne el retorn. (Cas paradigmatic el deute Grec, que els bancs francesos i alemanys volíen que saltés per cobrar de les asseguradores britàniques i americanes). 

Opcions sobre futurs. Visualment sembla el més senzill d'aquests, la finalitat és adquirir la producció d'un bé o servei tenint en compte l'evolució del mercat i de la demanda. Amb actius com coure, carbó, blat, ordi, soja, or, en un termini futur de 3, 6, 9 mesos...


Palanquejament "-apalancamiento-" en definitiva curt i ras és l'ús de diner prestat en comptes dels recursos propis de l'empresa per acometre inversions, sovint de tipus especulatiu. (de manera que quan hi ha benefici el guany és excepcional; permetent no traslladar els problemes de liquiditat a l'empresa, però si no hi ha retorn ràpid el circulant de l'empresa se'n veu afectat. Aquesta és la definició bàsica, però l'excepcionalitat rau en què el que es presta no són diners sinó accions.

SICAV's: Societat d'inversió de Capital Variable: és el que n'anomenen una societat d'inversió col·lectiva, amb un seguit de beneficis, i uns requisits.
Beneficis exempció d'ITP i pagament d'Impost de Societats superreduit (fins a l'1%). A més a més un requisit d'haver-hi 100 partícips, on diuen que hi ha 1 titular i 99 mariachis desconeguts, persones de palla que ocupen la resta de l'accionariat i que ni en són responsables ni en reben cap mena de prestació.
 
Finalment les Operacions binàries (del Forex): es similar a les operacions de Shorting però té dues opcions comprar (Call) vendre (Put). Amb el guany obtingut per l'apreciació o devaluació d'un valor en un transcurs de temps. Sense haver de comprar-lo. És més habitual en materials i recursos (or, petroli, coure, platí) que en accions.
Tot això per fer-nos oblidar que els diners són per crear riquesa, no per especular. El llibre de capçalera dels liberals econòmics (no aquesta colla de salvatges especuladors i creadors de desigualtats) era "La riquesa de les nacions" d'Adam Smith... però tot i això no es pogueren evitar les primeres grans bombolles econòmiques (la dels Tulipans, de les espècies i la dels Mars del Sud que ja va citar JK Galbraith al llibre El crack del 29) escrit pels volts dels anys 50 del segle passat.

La història és tossuda perquè l'home és dèbil en la seva evolució, per això repetim especulacions, bombolles i conflictes.