En els darrers dies

I com a voluntari mèdic he hagut de superar unes proves de manera que indicarien quin és l'estat de la meva memòria quina n'és la seva causa. I fins i tot si tinc dèficit d'atenció.

Finalment han arribat a la conclusió que no hi ha res de dolent, no hi ha dèficits ni mancances, fins i tot podríem dir que hi ha una voluntat de esborrar allò que no m'interessa no fent-ne cap cas. I més encara hi ha una memòria de retard molt millor del que acostuma a ser.

I és clar és la memòria que fa que me'n recordi que he oblidat de fer alguna cosa...

Com va dir el doctor... "ets tot un cas"!!!

Una setmana capgirada

De vegades la salut, imprevistos de qualsevol tipus o fins i tot un xic d'infortuni fa que tota una planificació setmanal se'n vagi a fer punyetes amb un cop de ploma...

Un exemple sense malícia dilluns passat, havia d'anar amb un amic a Benestar Social, al migdia a fer una prova mèdica i finalment a la tarda a la feina...

I tot al revés l'amic es posà malalt, s'anul·là la prova,  i a la feina res a fer...

De la mateixa manera dissabte a la nit, pujo a l'Autobús N4 des de la plaça Catalunya al Carmel... I amb un usuari comencem a parlar de noms de carrers... I es gira la història dient que anava cap a casa a fotre's una fletxa, una clenxa vaja! i que si m'hi volia apuntar...

No em vaig esfereir, ni vaig fer escarafalls; però amablement li vaig dir que anava cansat i que l'endemà volia fer moltes coses i em vaig quedar dalt de l'autobús pensant en aquest subjecte estrambòtic...

Realment era un subjecte sinistre, que no m'inspirava gens de confiança, més encara era una sensació de voler-lo evitar i anar-me'n a l'altra banda del bus.

I vaig recordar aquell film de Buñuel de la seva etapa mexicana: "Simón del Desierto", on puc extreure'n la mateixa conclusió però que per als que no són cinèfils hauran de fer l'esforç de cercar el film (com a mínim a la wikipedia)...

Cacaolat

A hores d'ara tothom en va ple, de l'empresa Cacaolat; es queda. Com si d'un tresor nacional es tractés. Però sempre i quant menyspreant la resta de l'empresa "LETONA", fundada sis anys abans (1925) i envasadora làctia que comercialitzà amb encert el seu producte estrella el "CACAOLAT" (1931).

Però com en tot intentarem ser originals i com deia A. Gaudí i això comporta retornar als orígens.

Inici de l'empresa.

A la wikipedia, en trobem una explicació més o menys acurada, i força similar a la versió que havia sentit jo en un medi de comunicació (no en recordo pas si era ràdio o televisió) sobre la fundació de l'empresa. Però aquesta wikiexplicació deixa de banda la fundació de la matriu LETONA, ja que Cacaolat és un subproducte d'aquesta empresa, i també hi manca l'explicació sobre la Granja Viader, situada al carrer Xuclà del Raval Barceloní. A tocar del carrer del Carme i l'Església de Betlem, que fou la mare dels ous. (La història la podeu llegir al web de la Granja Viader)...

A l'explicació també hi podreu veure esmentats uns gentilshomes de l'època que es trobaven a la Fonda Europa de Granollers, ben a prop de Cardedeu, on hi havia la granja, i esmenta les famílies... Portabella (administradors del patrimoni Carassó, fundador de la DANONE, al carrer de l'Àngel núm 1. a tocar del MACBA) i de la família Daurella explotadors de la llicència Coca-cola per a Espanya.

La crisi dels 70 afectà a l'empresa (com la Moritz i tantes altres) i es va vendre al grup CLESA que alhora fou comprada per la fallida PARMALAT i aquesta comprada per NUEVO RUMASA, qui en fer fallida ha estat intervinguda i subhastada.

I com diu la frase "Roda el món i torna al Born"... l'han adquirit COBEGA (família Daurella explotadors de la llicència Coca-cola i coneguts dels Viader) i DAMM (Demetrio Carceller - Enric Crous), ja que la tercera empresa que sempre s'esmenta és només el lligam legal entre ambdues (Victory Turnaround)...

Ara, i com passa a tota mala gestió, començaran a aparèixer disbarats com la venda de la seva seu al C. Pujades 25, de Barcelona a una immobiliària per a cobrir els dèficits...

L'única sort que ha tingut l'empresa és que els adquirents coneixen el mercat, i la fàbrica de la DAMM de Sant Adrià del Besòs, actualment sense funcionament ja que ha desplaçat la producció a la factoria del Prat de Llobregat, els permet de disposar de suficient infraestructura com per reprendre l'activitat empresarial a molt curt termini.

Els treballadors conservaran els llocs de treball (almenys això sembla) podran produir i ja tenen la xarxa de distribució...

En definitiva un negoci rodó... la pregunta és si només han comprat la marca Cacaolat o també la LETONA (he de recordar que dos empresaris propietaris de la Taurus es quedaren la marca MONIX, empresa de Coberts amb seu a Valls, se'n quedaren el nom comercial, però no l'empresa)... Pel que sembla, és pot tractar del mateix, ja que el mercat lacti està saturat mentre que el de batuts de cacau sembla intacte per a Cacaolat i per tant no hi ha possibilitat de competència real.

 
Per això el que han pagat no és un sobrepreu, i els nous propietaris poden somriure, tot i la crisi...

De vegades la intel·ligència i el coneixement no tenen relació amb l'edat.

L'altre dia anava a comprar al supermercat dels germans Roig, quan al carrer hi passejava una mare i dos fills...

La mare li deia a la nena petita que agafés la corda. La nena s'aturà i la mare li posà al voltant del coll...

En aquestes que la mare digué: "no m'agrada gens aquesta corda al voltant del coll!".

La rèplica de la nena: "no me l'he posada pas jo al voltant del coll!"

Em permeté fer un esbós d'un somriure a la cara, i em féu adonar que tenia més coneixement (en certa mesura) la filla petita que la mare, que li havia lligat al voltant del coll una petita soga, només per que la nena no arrossegués la corda.

De vegades també ens passa a cadascun de nosaltres que no en n'adonem si no ens ho diuen que estem errant el tret, tot i que de vell antuvi ens creiem en la certesa del camí...

Porqué, porqué, porqué???

De vegades quan un està treballant i fa la feina adequadament, es queda sorprès de com de complicat és el món (i més encara com cal reaccionar).

Dins de les responsabilitats que un assumeix sovint en tenim de pròpies, inherents a la nostra persona i d'altres ens venen atorgades per un tipus d'entorn social, entorn familiar o bona voluntat (tot i que el camí de l'infern n'és empedrat de bones intencions).

Jo mateix tenia la intenció d'ajudar a una entitat (l'Associació Amics del Gos Bon Jan) ja que tenien un problema de tràmits administratius, i què he fet? Errar, els he evitat una sanció però des del mes de setembre ençà no he fet res (potser de vegades no fer res és el millor) però en aquest cas no puc fer massa comentaris ja que per acció o omissió no he fet el que hagués hagut de fer...

Pel que fa a altres compromisos fallats, vaig deixar de banda per raons personals (tenir cura del meu avi) a l'associació de vídues, les quals reclamaven el cobrament del SOVI complementat ja que havien de viure abans de la bombolla amb poc més de 240€ al mes...

I tantes i tantes altres coses que he deixat pel camí, i sovint crec que no hauria de comprometre'm a fer res mes ja que al cap i a la fi sempre acabo desistint de voler continuar.

Deu ser que noto el canvi de tardor???

Sovint quan parlem de capitals

emprem el terme com a element difús... "capitals" com una cosa etèria, totalment aliena a nosaltres, ciutadans sense cap altre qualificatiu possible.

Però com diria el crític televisiu Ferran Monegal: "... AAAHHH! Alerta!"

Doncs això Alerta!

La majoria de nosaltres si tenim uns petits (o ínfims estalvis) o bé si disposem d'un compte per a dur a terme domiciliacions bancàries, com si rebem ingressos d'alguna feina ja sigui declarada o irregular, tots aquests diners van a les entitats d'estalvi, aquestes tenen l'obligació de guardar els diners i de retornar-los a petició del client (és a dir són deutors dels diners del client i per tant és un passiu comptable).

En la mesura que hom hi diposita diners a mig llarg termini, aquestes entitats es disposen a "jugar" amb els diners; una entitat d'estalvi no és una entitat sense ànim de lucre, i per tant, inverteix els diners amb l'esperança de recuperar-los. Sovint a través de productes totalment aliens a una activitat lògica (les entitats a hores d'ara realitzen els anomenats productes financers, és a dir la captació de diners a través de subproductes assegurats en borses internacionals i de les que no en tens més que un bocí de paper habitualment lligat a la cotització d'un valor bursàtil i assegurat en un 80% d'aquest valor)... però com passa als casinos (feu el vostre joc que habitualment la banca guanya!).

Què li ha passat a la banca espanyola?.

Els darrers anys a Espanya hi ha hagut un creixement disbauxat de les hipoteques (crèdits hipotecaris amb garantia real-personal, és a dir l'immoble era la garantia del valor fins al seu límit i la resta és personal del qui l'ha sol·licitat. En la mesura de la depreciació del valor els bancs reclamen la diferència a aquell qui l'ha sol·licitat.

Els bancs espanyols han hagut d'acudir al mercat interbancari (mercat fet per la totalitat de bancs) per a seguir facilitant préstecs que permetien garantir la circulació monetària: és a dir la bombolla.

A hores d'ara els bancs espanyols han de retornar els diners que els havien deixat principalment altres bancs europeus sobretot alemanys i francesos. Per tant en la mesura que l'estat ha garantit liquidesa als bancs, aquests l'han emprada per a retornar part dels deutes europeus.

El FROB (segons el governador del Banc d'Espanya Ordóñez) són diners internacionals en préstec només per a la reordenació del sistema bancari, aquests diners que els bancs han demanat seran retornats encara que s'hagi d'escanyar el crèdit a particulars i empreses.

En certa mesura recorda la repatriació de capitals que van realitzar els EUA després del crac de 1929, provocant una greu crisi als països en reconstrucció de la primera guerra mundial (i que desembocà en una greu crisi econòmica i finalment en la segona guerra mundial

Potser a tots ens cal

reconèixer que no som prou tenaços, i en aquest cas cal que remarqui som, però també sóc.

En el desenvolupament diari de la vida i en els comportaments i omissions. Però anem una mica més enllà.

Dec estar tou, perquè avui en Joaquim M. Puyal, ha dut a terme el pregó de la Mercè, tot i que coneix el mitjà de la comunicació ha comès dos petits errors, potser tres el primer la durada de gairebé una hora, la segona en voler remarcar la seva gran trajectòria de comunicador i demostrar-nos que coneix el mitjà (algú en tenia dubtes?), que ha rememorat la seva feina a la nacionalitzada EAJ-1 (RAC) la primera emissora de l'estat, així com el seu pas pels programes Vostè Pregunta, Vostè jutja, (al circuit català de la 2), Un tomb per la vida (i d'altres que no ha esmentat com La Vida en un Xip o Tres pics i repicó on convidaven l'avi, un ciutadà de Barcelona que setmanalment explicava l'anècdota i ens feia recordar a tots d'on venim (anècdota que avui ha tret a col·lació sense esmentar-ne el programa, amb la vaga de tramvies que hi hagué a Barcelona).

De vegades ens convindria (i ens convé) recordar que si som on som, és perquè hi ha hagut un llarg camí d'evolució personal i col·lectiva que no ens ha de fer perdre mai l'horitzó on hem d'arribar, potser també ho expressava Lluís Llach amb "El viatge a Itaca" i molts segles abans Marc Tuli Ciceró, per aquells qui es volen dedicar a la vida publica i política, que tinguin una vida plena d'experiències que els permetrà gaudir amb allò que fan més enllà de la cobdícia dels partits, perquè un que ja tingui la vida encaminada no depèn de l'escó per a sobreviure.

 

Entenen el passat trobarem un futur?

Realment no ho pots arribar a saber mai però coneixent et permetrà conèixer de manera neutral la realitat de les coses...

I de retirs daurats...

Això és un no parar...ja he perdut la fe.

El Manuel Pizarro, ex-endesa, ex candidat com a Ministre d'Economia pel PP ha estat fitxat per IBERCAJA i l'Expresident Aznar per la productora d'or de més importància Mundial...

Així com Bankia (triomfadora amb l'Eurobàsket) ha refitxat a Fernández Norniella ha estat també president d'Ebro Puleva des del 2000, ha format part dels consells d'administració d'Endesa i Enagas. Enginyer en Tècniques Energètiques per la Universidad Politécnica de Madrid, fou secretari d'Estado i Comerç, Turisme i Pime entre 1996 i 1998 amb Rodrigo Rato, a qui se'l considera molt proper, com a ministre d'Economia. Anteriorment fou diputat del PP i membre del comitè de direcció del Grup Parlamentari Popular al Congreso, vicepresident i portaveu adjunt a la Comissió d'Indústria i Energia i membre del consell d'administració de RTVE.

Bankia o el cementiri d'Elefants (del PP)

Amb això no vull dir que altres polítics no tinguin retirs daurats, (com és el cas de l'expresident González, que ara és conseller de Gas Natural amb un sou de 126.000€ bruts per a fer d'assessor o Aznar 156.000€ per assessorar al grup Murdoch).

Però per a mi el més escandalós és el cas de Bankia, una banca rescatada amb 4465M€ de diner public. 

Aquest és el Banc que patrocina esports com el bàsquet o el motociclisme; però també qui va deixar els diners per les fiances dels imputats del cas Gürtel.

Però anem a pams que serà més productiu: l'any 2007 Rodrigo Rato deixa l'FMI en mans d'Strauss-Kahn, i es fogueja a la banca comercial de mans de Lazard, d'ací passa a la divisió internacional del Santander i finalment el febrer de 2010 s'incorpora a Caja Madrid (proposat a dit per la Comunitat d'Esperanza Aguirre).

Realment a banda de la fusió SIP (fusió freda del Sistema Institucional de Protecció que deixà els diners a les  caixes) ha permès salvar una banca amb milers de milions de dèficit, però també que per enèsima vegada puguin blindar-se als càrrecs a polítics afins com en els casos de les antigues empreses públiques Telefonica amb Villalonga indemnitzat amb 35M€, o Manuel Pizarro a Endesa indemnitzat amb 10M€.

Aquesta unió d'entitats de crèdit que realment tenen poc a veure les unes amb les altres és un pedaç que no les salvarà econòmicament ja que tenen mal de ronyó (de la pedra que tenen totes per culpa d'un creixement erroni per via del totxo).

Amb l'ajut del SIP formen BFA "com a banc dolent" i com a filial Bankia com a bo, net del mal de pedra.

Al final acabarà succeint que el banc dolent retornarà a través de fallides a l'estat i el banc bo es mantindrà (una neteja econòmica en tota regla amb diner públic i salvant allò que vulguin salvar).

Ara bé un cop han estat ajudades amb diner públic (que no ha de ser un regal) aquestes entitats haurien de fer plans d'austeritat i pensar en retornar els diners. Quan els EUA ajudaren a la seva banca els limitaren la capacitat de poder fixar-se els sous (ben al contrari que aqui).

A més a més les entitats predominants a la BFA eren controlades pel PP, i això ha permès d'instal·lar-hi els seus acòl·lits, entre els que destaca el Consell executiu format per Rodrigo Rato, José Luís Olivas i Francisco Verdú (expresident de Bancaja). S'han fixat un sou 4 milions d'€ fixos anuals + 6 de variables segons resultats per a cadascun d'ells.

A més a més han fitxat Angel Acebes (créanme que ha sido ETA), qui ha abandonat la política activa rebent una indemnització de 60000€ de diputat per anar a BFA, i segons la Web Noticias Bancarias percebrà un sou de 4,82 milions d'€ els primers 6 mesos!!!!

En un país on els de baix estan/estem pagant aquestes dificultats no pot ser que se'n beneficiïn indiscriminadament aquells que han tingut "poder".

http://www.levante-emv.com/economia/2011/08/11/rajoy-critica-elevados-salarios-rodrigo-rato-olivas-bankia/831380.html

http://genoveses.blogspot.com/2011/09/bankia-un-refugio-para-genoveses.html

i 2... (Sobre Demetrio Carceller)

Carceller, és un llinatge que començà amb Demetrio Carceller Segura, falangista i empresari i que arriba fins a dia d'avui, es calcula la seva fortuna en borsa sobre uns 2000M€. Accionista de DISA, Sacyr, Repsol, ... i de la "nostrada" cervesa DAMM, SA.

Però no només és això. A la cerca de google van aparèixer articles a "El País" on el fill del falangista està acusat de donar una residència fiscal falsa per a evitar el pagament d'impostos a Espanya, per evasió de capitals que segons les fonts calculen que poden oscil·lar entre els 400 M€ i els 6000 M€ (ridiculeses econòmiques, oi?)

I el nét d'aquest falangista de Terol, també està imputat. Té límits la cobdicia humana?

Per a més informació els següents articles:

http://www.elpais.com/articulo/economia/Audiencia/bloquea/400/millones/Demetrio/Carceller/delito/fiscal/elpepieco/20100708elpepieco_3/Tes  (pare)

http://www.huelvainformacion.es/article/sociedad/743140/demetrio/carceller/acusado/ocultar/millones/paraisos/fiscales.html  (pare)

http://www.publico.es/dinero/326741/anticorrupcion-se-querella-por-delito-fiscal-contra-carceller-coll  (fill)

I els blogs:

http://kyriathadassa.blogia.com/2009/112201-la-dinastia-carceller.php

http://lagrancorrupcion.blogspot.com/2010/07/demetrio-carceller-delito-fiscal.html

Sovint una cervesa escumosa pot semblar un got d'orina?

Arran de la lectura d'articles referents a la intervenció de PEMEX (Petróleos de Mexico), en concordància amb Luís del Rivero (Sacyr Vallehermoso) sobre l'empresa REPSOL, participada per "La Caixa", apareix un nom conegut: Demetrio Carceller (haureu de mirar la segona part)

Aquest pot ser un problema de concertació empresarial i al límit de la TRLSA (antiga Llei de Societats anònimes) ja que aquesta maniobra, els deixa al límit legal d'haver de llençar una OPA (Oferta Pública d'Accions) per a adquirir l'empresa.

Juntament amb els problemes internacionals que pot derivar aquesta maniobra, ja que Repsol alhora és accionista de referència a GAS NATURAL i té el 54% d'YPF (Yacimientos Petrolíferos Fiscales Argentins amb Enrique Askenazi) són béns estratègics i escassos, ...i permetrà el govern argentí que una empresa pública mexicana mani sobre les seves reserves?

De la mateixa manera que en un moment donat es va produir una OPA per part de Gas Natural sobre Endesa; hi havia un interès d'unir una gasista amb una elèctrica (utilities al cap i a la fi) però no només era això, era el fet que l'empresa havia fet una provisió de fons de 3000M€ per AMENA (ara ORANGE) que havien quedat alliberats, i era liquidesa al cap i a la fi. Quan encara era pública un directiu (Manuel Pizarro) es blindà el càrrec per 10M€. Aquest va  mantenir-ne "l'espanyolitat", venent-la a la família Entrecanales i E.On alemanya, qui alhora per raons de competència (CNC) va haver de vendre actius als italians d'Enel.

En aquesta petita batalla també hi ha un rerefons econòmic, la desinversió en béns no estratègics: Gas Natural que alhora ha absorvit Fenosa) en la mesura que els reportaria ingressos prou importants als accionistes de referència i amb una mica de sort si també desinverteixen el 46% d'YPF gairebé podran retornar els deutes amb que acometeren aquestes adquisicions (amb la plusvàlua de la venda no estratègica n'obtindria 500M€).

Es famós el sr. Luis del Rivero per alliçonar als empresaris a aprendre a fer negocis, ja que va adquirir la seva participació de la petroliera a través d'un préstec de 4900M€ (dels quals 800M€ li vencen enguany).

Deixo l'enllaç del Consell d'Administració de REPSOL

http://www.repsol.com/es_es/corporacion/accionistas-e-inversores/gobierno-corporativo/consejo_de_administracion/

http://www.laprovincia.es/economia/2011/09/01/triple-rivero-repsol/397246.html

REPRENENT EL CAMÍ DES D'UN SILENCI

Ja fa mesos que m'he mantingut en silenci perquè de vegades se m'apaga la inspiració de les muses, d'altres per l'horror vacui del full en blanc, de la pantalla buida de caràcters i de la mandra de començar a fer una cerca, en la mesura que allò que pretenc explicar comporta investigar mínimament..., tot això fa que em faci molta mandra d'escriure però un simple fet: la curiositat m'empeny a explicar a tothom la meva descoberta.

Retorn al passat

Un retorn pausat al camp en un primer tram de trajecte ferroviari des de la capital fins a la Terra Ferma. Passant per terres conreades ancestralment i emocionants en veure-les actualment ordenades en les seves tradicions agràries de la temporada: faves, carxofes, espinacs i bledes ocupaven la majoria dels horts i ja esperant a engrossir-se les síndries i carbassons.

Veure el Francolí menut com discorre a tocar de Montblanc. I la terra seca i forta de la Floresta. Arribats a l'estació de Les Borges Blanques (sense "xo ni arri") amb un mal camí com aquell qui es pot creure que el tren es pràctic i útil? O potser que per raons de crisi se n'hagin hagut d'estar i deixar-ho com a projecte impossible de ser executat.

Arribats a la finca, ho veus tot més vell; forats a la teulada (que ja hi eren de temps) però que la memòria m'havien esborrat, un retorn cap a u un terreny que ha vist passar infinitat de persones que ja no hi són. 

En quinze anys aproximadament han fugit l'àvia, la tieta àvia, l'avi dels cosins, el mitger, els meus avis materns (que no hi havien anat però l'havien patit indirectament) i molt prematurament la tieta. Encara tinc les fotos a la retina i els tinc en estima, els trobo a faltar i no en sé el perquè. 

Veig com poc a poc la casa ha hagut de prendre vida i de com ha evolucionat dels farts de feina que el pare durant tants anys hi ha abocat.

Ahir vaig ser company de feina de l'oncle (tot i que hagués prioritzat altres tasques) vaig ajudar l'oncle a fer un nyap, un bunyol, una pèrdua de temps, un desastre... un seient matusser sota el gran xop de l'hort.

Un cop fet això, ja era tard i ens arribarem als límits del tros, al camí de Miralcamp. Enfilats al tractor com dos pagesos urbans/urbanites i des de dalt del tossal observàvem en la distància el blat plantat que ja és apunt de treure l'espiga. Les muntanyes enfosquides per una ma de calitja i amb dificultat entreveiem el Montsec, el pre-Pirineu i el Pirineu tot evocant "El viatger davant d'un mar de boira".

Emprenent la davallada cap a casa, es girà un ventijol, que permetia gaudir de l'espectacle de les onades del secà, un mar d'espigues bressolant-se al seu compàs. I entre els tons de verd, semblava que la terra s'havia cobert d'una mantellina blavosa, com si aquell blat s'hagués mudat d'un vestit del color de la lavanda...

Bon humor

Ja fa uns dies que vaig escriure això:

Avui m'he llevat molt d'hora i amb bon humor, que d'una pinzellada han aconseguir canviar-lo a crítica ferotge i agre.

He fet cafè, l'esmorzar meu i de la mare, he mirat el correu i res de nou, tot seguia sent idíl·lic.

L'energia fluïa, sense aturador, sense cap entrebanc... I un xic més tard canvià l'oratge ja dins de la companyia elèctrica... "no, que no nos consta" -repetia insistentment la delegada de l'energètica-.

I no saben trobar allò que haurien de tenir controlat. Segueixo endavant i me n'adono que la crítica s'ha apoderat de mi. Veig com pel meu costat passa l'Eulàlia R. sense notar l'absència d'espai (que ocupo jo) i comença el ser mordaç que porto dins meu.

Passa una noia -de vint i pocs- anys pel meu costat, amb una faixa "pop-up" i marcant uns pits menuts això si col·locats a l'alçada de la seva gola.

Un xic més enllà una noia amb pantalons militars, a la que no li han explicat mai que el taló estilitza la forma de la cama, però res més...

Arribats a OndaCero a tocar de la Pl. Universitat, m'atenen i torno a la subrutina de prendre el suburbà on una discussió de parella (beguts) estranya la poca gent que a quarts d'onze encara està de trànsit pels vagons.

Em replego cap a casa i una obra de teatre es forma al bus, uns d'aquells que els que estem més a prop dels obrers que de la burgesia, en diem "pijos" parlant amb el seu deix característic. Un actor despistat també dalt del bus mirant a tort i a dret a veure si reconeixem que havia interpretat un paper a "El Cor de la Ciutat"...

La noia de la minifaldilla que no sap com col·locar-se per no ensenyar més enllà del que la mínima expressió de tela hauria de mostrar. Equilibris inimaginables per a poder seure...

Finalment per acabar l'esperpèntica situació un xicot afroamericà intentant barallar-se amb l'operadora del mòbil per a desconnectar el servei de contestador automàtic.
En un autobús gairebé buit, i la seva veu nítida i forta retronava per cada racó del vehicle, i a sobre no li passaven amb l'operadora...

Qui dia més girat!

Ja tornem a ser-hi

Una nova primavera treu el nas davant dels nostres ulls incrèduls, ens mostra amablement les bondats de les flors, les hormones de plantes i animals que estan d'allò més embadalits per la quantitat d'endorfines que el cos ens produeix.

Segueixo treballant a l'Ateneu, i amb ganes de marxar; no per no voler seguir; sinó perquè crec que finalment he après a valorar el meu temps d'una forma una mica estranya però potser te n'adones del que val quan t'obliguen a perdre'l.

És a dir, anar al Clot, no és un desgrat; ni tant sols una obligació ja que sense acord no hi ha contracte exprés, no passa d'un simple contracte tàcit. Però és igual, no és negoci i m'ho he de mirar com a tal.

De vegades m'agradaria no ser tant sentimental i per tant avaluar-ho tot en la justa mesura, però no puc...

Sovint també em quedo embadalit de com he arribat a ser com sóc, inconstant, apàtic i amb una iniciativa més aviat estàtica...

Però suposo que tot te raons de ser, i no només hi ha una única sortida, ni un únic motiu...

Les pors sovint no deixen avançar i bloquegen mentalment totes aquelles capacitats que tens assumides i no pots ni tant sols aflorar-les perquè funcionin com un únic automatisme...

Entenc que molts cops potser que és per manca d'aprenentatge d'aquests automatismes; altres cops pot ser donat per la lògica que aprèn la ment i que no et permet seguir avançant. Perquè hi ha matèries que tenint-ne capacitat per molt que te les expliquen no ets capaç d'assumir-les?

L'única eixida cap endavant és trobar en la constància diària el motiu que m'empenyi a sortir d'aquesta espècie de pou de sorra on estic encallat.

Sovint em pregunto i no tinc resposta

Ahir divendres, abans d'intentar sobreviure en el dia a dia habitual (estudis-feina-festa-casa), vaig intentar resoldre un afer que m'omplia hores sense solució: com donar d'alta un servei de llum que ja està donat d'alta o com fer un canvi de nom d'un comptador que no existeix...

Finalment em vaig adonar que és com picar ferro fred, és millor cercar una forja i escalfar una mica allò què es vol trempar...

A continuació van ser hores estranyes, ho dic perquè de vegades te n'adones de les mirades femenines com si fossin confessions a cau d'orella, és a dir: "avui porto trampa, però em fa pujar la copa i sembla que en tingui més";  o "m'he posat uns megatalons als peus i estilitzen la meva cama". 

Però no volen adonar-se'n que els puja la copa d'una talla menuda i els estilitza la cama; fet que no vol dir en cap cas que no sigui sensual o atractiva; però cadascun hauria de ressaltar allò que cal que sigui tingut en compte, en comptes del pit els ulls, en comptes d'estilitzar la cama amortir la imatge d'unes natges excessives...

En arribats a la feina jornada senzilla de poca feina (a excepció del reguitzell de flors d'un pom inabastable: (per salut mental del cafeter, es podrà prohibir els escots i els pantalons/vestits/malles ajustats)... Tot i que pugui semblar taliban, almenys no suposarà equívocs.

I finalment avui, que malgrat la meva intenció simple de passar una estona a l'antic barri del bar, ha suposat passar-hi més de sis hores i un greu estat etílic (a cada paraula que escric, comporta revisar-la dos cops pels errors tipogràfics derivats de l'alcoholització).

Sort que només hi he anat a fer un cafè...

I m'hi he passat sis hores!!!

nota sobre la feina

És ben curiós que l'altre dia a la feina hi hagué una desfilada de models en roba íntima i roba de bany; tot un grapat de noietes que van tenir la gosadia de desfilar davant d'un públic gairebé famolenc de veure noies poc vestides (jo possiblement també hauria d'incloure-m'hi). 

En els moments previs tant el Víctor com jo varem notar una presència d'entre el públic; no, no era ningú conegut, no era ningú que hagués de fer alguna cosa excepcional... Era la Kate.

Va començar la desfilada i els flaixos omplien l'Ateneu, les noies passejaven amb models atrevits (alguns fins i tot difícils de portar) però tot i així seguien endavant amb allò previst. I al cap de mitja hora tot era acabat.

Fou el segon moment de feina; i una hora més tard només quedaven les dissenyadores i el grup d'animació per ordinador a la sala. Moment en què ens quedarem xerrant amb aquella noia que havia aconseguit enlluernar-nos, havia assolit el que en alguns casos les models no havien reeixit: que els nostres ulls es clavessin en ella.

No era una noia alta, amb formes prominents, ni excepcionalment voluptuosa. Era simplement ella.

Asseguda a un tamboret a tocar del taulell, es presentà: Kate, de pare escocès i mare (suposadament catalana), que estava en l'apartat d'audiovisuals de l'escola de disseny i gravaven continguts per a poder omplir el canal per internet que havien creat.

Era excepcionalment dolça en les formes i en el to, i realment ens atreia molt més per la seva forma de fer que aquelles noies esprimatxades i altes que havien desfilat mostrant amb picardia aquelles peces de vestit. I va saber greu no seguir la festa, i anar amb ella fins on m'hagués demanat però encara sóc reflexiu en el comportament i amable en la mirada.

Aprofitant l'hora de lleure entre classes

He decidit intentar aprofitar les hores mortes entremig de dues classes i aquelles casualitats de la vida, em trobo a l'Irene, la noia més encantadora de l'Alguer; que m'ha dit que ja fa set anys que va passar per la facultat. (set anys com set punyalades en el temps). Quins records!

M'ha estat explicant una miqueta de les seves activitats i iniciatives però és curiós, el cor m'ha fet un sobresalt. Com quan veig a l'Alícia per la facultat (o pel carrer) el cor em fa un bot i te ganes de sortir a passejar, però perquè?

En el cas de l'Irene perquè es una coneguda, que amb temps i una canya passaria a ser bona amiga; sinó fos perquè sempre va enfeinada d'ací a l'Alguer de l'Alguer ací. 

Ara mateix diu que ha d'acabar una feina becada per l'IEC i quan la finalitzi anirà dissabte a Solsona als carnavals (a veure el pixa-rucs) però bé no sé si ho ha entès o sap d'aquesta tradició.

Hem parlat uns minuts però no podia acabar-me de concentrar com si alguna cosa més m'obligues a observar-la, i contemplar com s'havia maquillat amb el pòmul de la dreta més maquillat que el de l'esquerra, rimmel, ombra d'ulls... amb delicadesa però amb insistència...

Ens hem posat una miqueta al dia (i m'ha comentat que el novembre hi haurà una reunió de clubs excursionistes a l'Alguer)... a veure si podré escapar-m'hi?.

Pel que fa a l'Alícia és una reflexió que hauré d'analitzar més profundament però sembla com si li hagués agafat por, de que amb un somriure acabi de desfer tots els anhels que encara conservo en el fons del meu record.

No hauria de ser, però...

és cert allò que es diu que les desgràcies dels altres fan que te n'adonis de la sort que tens.

Tot això rau a partir del fet que he hagut de revisitar l'Hospitalet, perquè havia quedat amb un arrendatari del meu pare; que tenia originàriament la intenció d'abandonar l'immoble que ocupava.

En sortir per la línia blava he visitat primer de tot a un amic/conegut que és un  home "lleg funcional", és a dir coneix ambdós idiomes oficials, els parla, te un ofici amb títol d'Oficial de primera, però no li presentis un formulari que s'atabala...

Omplert el formulari he seguit pujant pel C. Llobregat i m'he adonat de dues coses que antics bars del barri anomenats "Los Romeros de la Puebla" / "Bar Manolo"; han passat a dir-se Shawarma Catalunya i Feng Song Shuei... (aprox) vol dir que alguna cosa està canviant, no sé si a millor o a pitjor però hi ha una remor somorta al fons del barri.

Seguint amunt he trobat un bon proveïdor per comprar cerveses a 14,5€ la caixa... la caixa? més barat que al distribuidor oficial! No ho entenc!

Finalment he arribat a casa del deutor del pare, m'ha fet entrar i m'he assegut per intentar resoldre de manera ordenada i ràpida el final del contracte, extinció i acreditació del retorn lliure i expedit de l'immoble...

Però... (Aaahh) l'arrendatari m'ha dit que a hores d'ara no té on anar i que això implicaria segurament anar-se'n al carrer... Després de dues hores de reunió, res en clar. I a visitar al pare per explicar-li l'argumentació de l'arrendatari (en definitiva més problemes i preocupacions!)

Feia dies que no escrivia davant del teclat

Ja fa força dies que vaig publicar el darrer post al meu bloc, potser perquè els esdeveniments han sigut d'intent de concentració per assolir un resultat que no ha estat reeixit. Potser perquè he intentat fer les coses que tocaven tot i en els intents m'he sentit continuament torpedinat.

En definitiva torno a estar sol davant del teclat i la pantalla... 

En aquests dies passats he intentat recentrar-me però és difícil. L'ambient a casa es fa dens per moments, la meva bona voluntat s'està veient torpedinada pels interessos particulars i no em veig capaç d'aguantar més sense escanyar a ningú, o donar un moc.D'altra banda tothom es veu amb possibilitats d'aconsellar-me quan no ho he demanat! Però bé què hi farem...

He tornat a treballar, aquest cop a un Ateneu, com a manteniment, ajut, organitzador, dinamitzador però no paga la pena; no perquè no sigui distret sinó perquè en aquesta vida has de prioritzar i a més d'omplir-me realment poc, em dona la sensació què estic perdent el temps, perquè costarà molts esforços dinamitzar-ho i fer-ho rendible...

Avui feia també molts dies que no agafava l'autobús tant d'hora al matí, (a Perpinyà si que l'agafava d'hora per anar a l'estació; ara li han variat la ruta i prefereixo fer el trajecte a peu, però quan no era així era molt avinent perquè em deixava a un carrer de l'Estació del Centre del Món). Hi he redescobert les cares adormides al matí de la gent que agafa el transport, com moltes noies aprofiten els darrers instants de trajecte per maquillar-se algunes (fer restauracions les que no són tant joves) i de com dissimuladament treuen el perfum / colònia amb vaporitzador i premen dues vegades el polsador que dispersa una mica d'essència.

Immediatament la fragància, en el reduit espai del bus l'omple d'aquella olor femenina tant característica perquè com amb el vestit, les sabates, els complements i com no la perfumeria segueixen modes i tendències.

L'autobús a cop d'ull sembla una biblioteca amb rodes, on un grapat de lectors àvids d'aprofitar el temps, llegeixen novel·les (en cas dels estudiants, apunts o coses similars) i avui, molts pocs diaris...

I me n'adono que encara que no em bellugui la vida segueix movent-se sense mi (fora de servei...)

GAME OVER

Realment ha estat una conversió ràpida i la vesteixen de normal, en els moviments de capitals que s’han donat darrerament des de la crisi “Subprime” o coneguda com a “Crisi Ninja = No Income, No Job or Assets; és a dir la Crisi on no hi ha ni ingressos, ni treball ni actius.

Aquesta crisi produïda als EUA durant 2007, es produí principalment a través d’una figura les hipoteques subprime. (les hipoteques subprime són hipoteques de dubtós cobrament que els bancs que les havien concedit, les cedien (venent-les a altres bancs) perquè en gestionessin el cobrament

Mentre els bancs feien fallida i declaraven la incapacitat per a respondre del deute contret, el govern americà concedia crèdits restrictius a la banca i nacionalitzava alguna entitat i els imposava el sous ja que hi havia diner públic. La intenció era sanejar per revendre’l però els banquers americans en la mesura del possible van retornar els préstecs per no haver de sotmetre’s a les limitacions salarials.

A Islàndia la crisi els ha afectat perquè invertiren gairebé la totalitat dels estalvis en aquest tipus de producte.

A Anglaterra i a Irlanda s’han nacionalitzat bancs rescatats...

Aquí, els bancs han depès dels ajuts del FROB (Fondo de Rescate para la Reordenación Bancaria)

Aquests fons han recapitalitzat les entitats d’estalvi, les quals havien de retornar préstecs multimilionaris a la resta del planeta, ja que teníem la nostra pròpia bombolla immobiliària, on gent s’havia endeutat més enllà del 40% dels seus ingressos (en casos fins al 110%). La diferència entre ambdós sistemes és que el sistema llatí no n’hi ha prou en retornar les claus a l’entitat d’estalvi per a justificar que no es pot pagar el deute, són deutes de caire personal amb garantia real; és a dir que no només respon amb el bé immobiliari (Real) sinó que el deute persegueix al qui el va contraure (qui ha de pagar primer de tot els interessos i desprès el capital).

En resum s’ha aconseguit que els bancs pateixin del ronyó: tots tenen mal de pedra, (moltes propietats i molt poca gent que pot adquirir-les) fins al punt que té cinc vegades més sòl edificable la banca que les immobiliàries. Juntament amb això hi ha hagut una pèrdua generalitzada dels llocs de treball directes de la construcció i indirectes de tota la indústria relacionada amb aquesta o amb els béns de consum que principalment s’adquirien amb la disponibilitat monetària.

Espanya era una de les principals exportadores de vehicles, com que a Europa han de pair la crisi Subprime/Pedra, també les exportacions han caigut (amb la conseqüència de pèrdua de llocs de treball al tots nivells).

I és un símptoma de contracció econòmica, la gent que té diners, no ven ni compra res que no siguin valors estratègics o defensius: principalment metalls preciosos: or, platí, alguns més agosarats estan acaparant produccions de blat i arròs (la climatologia indica una segona pujada dels aliments) i pel que fa a les accions bursàtils, aquests valors canvien pel que els Americans n’anomenen utilities (serveis: gas, telèfon, aigua, electricitat, petroli) productes que es fan servir tot i que hi ha restriccions econòmiques.

Però qui compra un valor (antigament era un paper, ara una anotació en compte)  no te la certesa ni que valgui allò que en pagues, ni que certament té un valor real, ja que la gent no coneixem si allò que declaren que val és realment el seu valor comptable.

En altres paraules, abans tenien un duro de plata que equivalia el seu valor en un paper de 5 ptes de plata. Un bitllet de 100 ptes que equivalia a 100ptes d’or dipositades al banc d’Espanya (fins i tot s’hi incloïa la fórmula “Pagará al portador la cantidad de XXX pesetas, com si d’un xec al portador es tractés.)

A hores d’ara el valor al portador també és intrínsec al que s’indica, però no coneixem les reserves d’or del BCE. I per tant entenc aquells que no veient les coses clares tornen a invertir en or i l’amaguen al matalàs.

Tristor

Es ben curiós com tenim cada poble per anomenar la tristor, en català diem enyor/enyorança. És aquell estat d'ànim que ens evoca al record, ens trasllada al passat o a aquell moment on els sentiments són arran de pell, quan qualsevol fet, qualsevulla paraula pot ferir-nos; quan el nostre estat anímic decau, per raons que desconeixem i ens sentim tristos.

En aquests moments tenim la memòria d'aquell temps que ja ha fugit, com canta en Lluís Llach, en recordar l'absència de la seva estimada mare.

O més antiga encara el Cant de l'Emigrant, de catalans obligats a marxar del seu país per les incerteses econòmiques que provocava la pròpia estructura familiar de Catalunya, on el cabaler sempre (o gairebé sempre es veia empès a marxar de casa).

Altres cants tristos són els d'evocació de Catalunya des de fora (com la que escrigué Rafael Martínez Valls) en "La Legió d'Honor", i més concretament a la Romança de Marcel, ell canta des de la Normandia els records de la seva terra llunyana. Canta a Montserrat, al Pirineu (també ho va fer a Cançó d'amor i de guerra). 

En altres països com Galiza, en diuen morriña; i a Portugal saudáde. I són cants de tristor, evocacions que ens transporten amb un fil de veu cap a altres moments, a través de la música... També puc incloure-hi altres països ex-colonials de cultura lusitana com Cabo Verde i Brasil...amb la Cesárea Évora...

O les Bachianas que va recollir Villa Lobos...

Potser aquests dies un està més tou, recordant tots aquells que ja no hi són, amb una desgana generalitzada i sense ànims ni tant sols per deixar de pensar...

És el típic cas d'apatia (pre-astènia primaveral?) no ho sé, però realment només ganes de compartir la tristesa. O com deia la padrina ser un "trista xera"

Ha mort una gran persona

Avui he recordat el meu pas per la facultat de Geografia i Història (només per una assignatura) on vaig cursar Historia Contemporània d'Espanya i Catalunya, professor Gabriel Cardona; 12 crèdits de lliure elecció (pla antic abans de Bolonya)...

Puc arribar a recordar aquells temps convulsos a la Facultat de Geografia, Història, Filosofia, Història de l'Art, amb assemblees fetes al vestíbul de la Facultat a tort i a dret. 

Temps on els alumnes estaven en peu de guerra per raó de la desaparició de l'edifici per la creació del Parc Científic de la UB (amb fons FEDER) com a característic destacaria l'OVNI, que allotjava la biblioteca i videoteca. I com pretenien (i així ha estat) dispersar la facultat en tres campus.

Recordo que el primer lloc on fèiem classe era un espai amb dues immenses maquines de projecció de cinema, d'aquelles que hom recorda haver vist a pel·lícules com "Cinema Paradiso" o com les que el pare, i els més grans de casa m'havien explicat que portaven al pobles per fer cinema, com a "Cal Dunís".

D'entrada el professor un home amb el cabell blanquinós, estigué dret i començà a explicar el temari; permetent-se tot tipus de llicències explicatives, de quan ell era militar; de la seva infància, de la seva vila natal Ciutadella. I tot i els canvis i més canvis d'ubicació no l'abandonà el seu esperit de bon docent, el seus consells eren encertats i amables, i el seu tarannà afectuós amb els alumnes. I avui, tot i havent passat un grapat d'anys encara recordo la pregunta del seu examen: "Háblenme de Alfonso XIII"...

Posteriorment el vaig veure a infinitat de documentals de TVC, explicant amb el seu dolç accent menorquí, és a dir salat però només un poc; els esdeveniments històrics de primeries de segle XX. Esdevenint gairebé un professor de referència.

Aquest estiu encara el recordo en una entrevista a Catalunya Ràdio, explicant com sempre feia, històries i batalletes que encara que no ens ho creguem formen part de la història d'Espanya del XXI.

Com amassaren fortunes a través de contraban de tabac algunes famílies, com posteriorment finançaren Franco i com avui en dia encara manen (ni que sigui econòmicament).

Potser dins de la seva gran capacitat oratòria i emotiva va encendre en la meva consciència una voluntat incipient d'explicar petites històries.

Dilluns passat tres de gener entrava en coma i avui dia del meu natalici desapareix de la meva vida.

Descanseu en pau mestre Cardona.

http://www.lavanguardia.es/cultura/20110105/54098240448/muere-el-historiador-y-ex-militar-gabriel-cardona.html

Un dia capgirat

Aquest matí ha estat d'allò més estrambòtic, per moltes raons crec que hi ha jorns que surto de casa amb la predisposició de trobar tota la gent que no he vist en mesos, o anys!

He decidit fer neteja de productes vells, d'aquells que m'obliguen a anar a la deixalleria, perquè no puc llençar-los enlloc més. Dissortadament la deixalleria no és a la vora però estava decidit, havia de fer espai al despatx i havia fet la tria prèvia. Després d'haver llençat el paper, plàstic i orgànic em quedava el més dur, pujar fins a dalt de tot del Barri de Sant Gervasi (és el Punt Verd més complet per proximitat) volia desempallegar-me d'un parell de mòbils remullats, una calculadora, piles, pintura, cremes, productes farmacèutics... 
I a l'alçada de Craywinckel, em trobo una imatge coneguda, la "Silvi", companya de classe de la Maria que anava amb la seva mare fumant pel carrer i en sentit cap a la Plaça Kennedy. Com que he estat refredat (el segon de la temporada i espero que darrer fins a l'estiu) duia jersei i potser ha estat la raó per la qual no m'ha reconegut. Com que jo no tenia massa ganes de dir res, i menys en presència de la mare (amb pinta de senyora del PP) he passat desapercebut (o almenys així ho crec); i he seguit

amunt fins a la Plaça d'Alfons Comin, allà m'acosto a l'entrada i hi havia l'Íngrid.

Ingrid? què en feia d'anys que no l'havia vist, i segueix tant guapa com sempre... Recordo que em vaig sentir atret per ella, ja fa molts anys potser cinc o sis; i tant! Però en aquell moment ella tenia parella, en "Tavi"; l'amic del Magí i ambdós companys de classe.

Ara m'ha dit que de "novios" res de res, (perquè ho haurà dit en plural?). A banda d'això hem parlat de la família, de tot en general i d'algun company comú d'ambdós, la Sílvia Quer, en Magí...

Com que feia fred i tenia un company dins dormint no l'hem fet petar gaire però m'ha dit que viu en un pis compartit. Aquesta és la solucio del jovent? Viure en pis dels pares fins que poden compartir-ne un?

Ens acomiadem, li pregunto si conserva el meu mail i em diu que si, i per aquesta raó sé del cert que no ens escriurem. Jo no conservo les adreces que no faig servir habitualment, ja que les vaig esborrant a mesura que el temps va passant i vaig perdent el contacte amb la gent que passa de ser diari, habitual, eventual, esporàdic, i finalment inexistent. 
Per què? Perque ens fa mandra i perquè a mesura que passa el temps els motius per mantenir la relació van diluint-se.

Segueixo a fer les gestions i me'n vaig a la Seguretat Social (prop de la Diagonal) i allà em trobo amb l'Eugènia, filla del pastisser del barri que feia temps que no veia, i que acompanyava el seu xicot a fer un tràmit...

Per un moment he cregut que em trobaria algú més, però ja n'havia tingut prou amb tres trobades en menys d'una hora, i he decidit tancar-me a casa el més aviat possible. Avui no em veig en cor d'enfrontar-me amb ningú més. 

Crec que hi ha dies que tens la predisposició per trobar-te aquelles persones que hom perd en el transcurs de la vida.

Realment hi ha uns quants tangos que crec que ho il·lustren, però potser aquest és més encertat... (els altres eren: "El día que me quieras", "La Cumparsita", "Carnaval"...

En deixo dos...

 

 

 

Jorns estúpids

Abans que acabi l'any es posa a lloc el món o bé som més aprop de l'apocalipsi, depèn.

Mentre a la borsa sembla que l'efecte Rally de Nadal o Candlestick ha finalitzat i les cotitzacions comencen a caure abans que finalitzi l'any. En Mas és proclamat President de la Generalitat i serà a partir d'ara el Molt Honorable; una "model" es casa amb el fundador de Playboy...

Els pobres damnificats d'Air Comet, que es van quedar penjats per aquestes dates, sense bitllet ni diners, ni manera humana de poder gaudir del Nadal amb les persones estimades, han sofert un darrer revés. La fallida d'Air Comet era de tanta envergadura que per molt que reclamin encara hi haurien de posar diners ells.

I això que el propietari Díaz Ferran està embargat i ha comentat que només disposa d'uns sis-cents euros al seu compte corrent! (pobret!)

Per sort ja ha passat la part més greu de les festes, Nadal i Sant Esteve; havent d'aguantar la família, els cosins, els parents, oncles i tietes...

De vegades desitjo que quan trobi parella, no tingui cap mena de parentela (ni pares, ni avis, ni oncles, ...) sovint hi penso (i ho penso) perquè no em suporto a mi mateix, quan he de suportar altra gent a mes a més se m'enfonsa el món. Ara entenc perquè el meu oncle després de quaranta anys de cara al públic viu aïllat, com un ermità.

Per desgràcia he vist el Govern del Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas i Gavarró,

i la novetat és que no són a l'oposició. Ara manen, o més ben dit tornen a manar...

Déu n’hi do amb la tria que ha fet... el govern dels millors diu ell. 

Ostres quina renovació. Sang nova?

Un govern aristocràtic que em recorda moltíssim al darrer govern Pujol. Us preguntareu perquè?, senzill, molt senzill. Els noms són gairebé els mateixos amb alguna petita modificació.

El President ha canviat ara és Artur Mas i Gavarró.

Vicepresidència Joana Ortega (nou nom dins del govern)

Governació (va passar per  les mans de Duran Lleida, Gispert i Josep M. Pelegrí) respectivament avui en dia, Cap del Grup Parlamentari a Madrid; Presidenta del Parlament i Conseller altre cop (d’una conselleria nova Medi Ambient i Agricultura).

De Gispert també fou Consellera de Justícia, i Justícia i Interior (ara Presidenta Parlament).

Mas Colell ho fou d’Universitats

Rigau de Benestar i Família

Felip Puig: Conseller d’Interior

Francesc Homs ho fou d’Economia i ara és portaveu del Govern

Ooohhh!!! Quants canvis! Si d'onze consellers la meitat ja ho havien estat! Vaja si que hi ha poca capacitat al país, o què bons han de ser per tornar a ser consellers, ja que no hi ha més capital humà!

Una de les novetats, Pilar Fernández Bozal, ex-advocat de l’Estat a Catalunya; és la nova consellera de Justícia, triada d’entre els millors (la posà el govern Espanyol al càrrec i aquesta trià al que havia estat Candidat de la Falange Española y de las JONS per Tarragona, Jorge Buxadé; per presentar el recurs de l’Estat pel “referendum” d’Arenys de Munt... I per rematar-ho del tot compara la consulta d'Arenys amb el suport d'alguns municipis a grups ProEtarres. 
Per Déu!

Cercant el senyor Buxadé, he trobat aquest document d’audio, amb l’inconfusible Alejo Vidal Quadras... Quina Colla!!!)

Potser és el govern dels millors però si no hi ha sang nova, vol dir que els millors es van extingint com ho van fer els dinosaures i d'ací un temps serem governats, no pels millors sinó pels més trepes. Donat que el capital humà capaç està desapareixent.

Recordo haver llegit allò que digué un polític que s'ha de viure i conèixer per quan siguis gran poder manar amb el seny necessari, però darrere d'això hi ha d'haver gent que intenti seguir aquest camí. 

Una miqueta recordant Kavafis, en la cançó que cantava en Llach al Viatge a Ítaca. Potser tots els polítics haurien de fer el seu viatge particular i potser, només potser amb els set anys a l'oposició n'haurà après. 

 

El pitjor és que hi hagi gent vàlida però sense ganes de compromís, només tindrem allò que no ens mereixem i el que sigui serà raquític, vell, decrèpit i sense cap altra finalitat que la mediocritat absoluta... (pudor i més pudor de naftalina).