Una nova primavera treu el nas davant dels nostres ulls incrèduls, ens mostra amablement les bondats de les flors, les hormones de plantes i animals que estan d'allò més embadalits per la quantitat d'endorfines que el cos ens produeix.
Segueixo treballant a l'Ateneu, i amb ganes de marxar; no per no voler seguir; sinó perquè crec que finalment he après a valorar el meu temps d'una forma una mica estranya però potser te n'adones del que val quan t'obliguen a perdre'l.
És a dir, anar al Clot, no és un desgrat; ni tant sols una obligació ja que sense acord no hi ha contracte exprés, no passa d'un simple contracte tàcit. Però és igual, no és negoci i m'ho he de mirar com a tal.
De vegades m'agradaria no ser tant sentimental i per tant avaluar-ho tot en la justa mesura, però no puc...
Sovint també em quedo embadalit de com he arribat a ser com sóc, inconstant, apàtic i amb una iniciativa més aviat estàtica...
Però suposo que tot te raons de ser, i no només hi ha una única sortida, ni un únic motiu...
Les pors sovint no deixen avançar i bloquegen mentalment totes aquelles capacitats que tens assumides i no pots ni tant sols aflorar-les perquè funcionin com un únic automatisme...
Entenc que molts cops potser que és per manca d'aprenentatge d'aquests automatismes; altres cops pot ser donat per la lògica que aprèn la ment i que no et permet seguir avançant. Perquè hi ha matèries que tenint-ne capacitat per molt que te les expliquen no ets capaç d'assumir-les?
L'única eixida cap endavant és trobar en la constància diària el motiu que m'empenyi a sortir d'aquesta espècie de pou de sorra on estic encallat.
Potser a la vida no és tan important pensar què fer, sinó el fet d'estar fent coses, entre elles pensar. I la reflexió pot venir a posteriori de l'acció.
ResponElimina