Realment sembla que la vida em dona opcions de reviure allò
en que em vaig equivocar en el passat recent de la meva vida.
De vegades he estat massa condescendent amb mi mateix, he
permès més d'un cop que els esdeveniments em sobrepassessin, se'm mengessin i assolir les solucions obligades pel moment addient. Per mandra,
per manca d’interès,... les raons són diverses, i sovint són per mandra pròpia, però
que ha estat originada per indecisions d’altri, quan em deien que hi havia una
reclamació per part de l’empresa de telefonia que els carregava de més, en feia
cas que m’interessava, volia resoldre l’afer, però al final m’avorria fins al
punt que deixava el tema morir-se en un calaix fosc i llòbrec.
I penso en les factures de l’Òscar, la tramitació de l’avi
de l’Anna, els problemes de telefonia del Luis Ricardo... però darrerament
intento implicar-me fins a la resolució de l’afer. Potser serà que em faig gran
o que considero que ja no puc excusar-me en què la feina no la puc obviar que
la feina dels altres és prou important com la pròpia.
Darrerament he assumit les gestions i cada cop més complexes
i feixugues, i m’autoimposo resoldre-les. Afers del bar, d’Unió de Pagesos,
d’Astem, del bar de la Isabel, dels tràmits de Perpinyà. M’empipa però me’n
surto, fins i tot en idiomes que no són el meu. Déu ser que estic assumint el
rol d’hereu, o això deu voler dir, que realment el pare diposita en mi la figura de què sigui l'hereu...
Tot i què no m’agrada aquesta institució arcaïtzant.
