Ja tornem a ser-hi

Una nova primavera treu el nas davant dels nostres ulls incrèduls, ens mostra amablement les bondats de les flors, les hormones de plantes i animals que estan d'allò més embadalits per la quantitat d'endorfines que el cos ens produeix.

Segueixo treballant a l'Ateneu, i amb ganes de marxar; no per no voler seguir; sinó perquè crec que finalment he après a valorar el meu temps d'una forma una mica estranya però potser te n'adones del que val quan t'obliguen a perdre'l.

És a dir, anar al Clot, no és un desgrat; ni tant sols una obligació ja que sense acord no hi ha contracte exprés, no passa d'un simple contracte tàcit. Però és igual, no és negoci i m'ho he de mirar com a tal.

De vegades m'agradaria no ser tant sentimental i per tant avaluar-ho tot en la justa mesura, però no puc...

Sovint també em quedo embadalit de com he arribat a ser com sóc, inconstant, apàtic i amb una iniciativa més aviat estàtica...

Però suposo que tot te raons de ser, i no només hi ha una única sortida, ni un únic motiu...

Les pors sovint no deixen avançar i bloquegen mentalment totes aquelles capacitats que tens assumides i no pots ni tant sols aflorar-les perquè funcionin com un únic automatisme...

Entenc que molts cops potser que és per manca d'aprenentatge d'aquests automatismes; altres cops pot ser donat per la lògica que aprèn la ment i que no et permet seguir avançant. Perquè hi ha matèries que tenint-ne capacitat per molt que te les expliquen no ets capaç d'assumir-les?

L'única eixida cap endavant és trobar en la constància diària el motiu que m'empenyi a sortir d'aquesta espècie de pou de sorra on estic encallat.

Sovint em pregunto i no tinc resposta

Ahir divendres, abans d'intentar sobreviure en el dia a dia habitual (estudis-feina-festa-casa), vaig intentar resoldre un afer que m'omplia hores sense solució: com donar d'alta un servei de llum que ja està donat d'alta o com fer un canvi de nom d'un comptador que no existeix...

Finalment em vaig adonar que és com picar ferro fred, és millor cercar una forja i escalfar una mica allò què es vol trempar...

A continuació van ser hores estranyes, ho dic perquè de vegades te n'adones de les mirades femenines com si fossin confessions a cau d'orella, és a dir: "avui porto trampa, però em fa pujar la copa i sembla que en tingui més";  o "m'he posat uns megatalons als peus i estilitzen la meva cama". 

Però no volen adonar-se'n que els puja la copa d'una talla menuda i els estilitza la cama; fet que no vol dir en cap cas que no sigui sensual o atractiva; però cadascun hauria de ressaltar allò que cal que sigui tingut en compte, en comptes del pit els ulls, en comptes d'estilitzar la cama amortir la imatge d'unes natges excessives...

En arribats a la feina jornada senzilla de poca feina (a excepció del reguitzell de flors d'un pom inabastable: (per salut mental del cafeter, es podrà prohibir els escots i els pantalons/vestits/malles ajustats)... Tot i que pugui semblar taliban, almenys no suposarà equívocs.

I finalment avui, que malgrat la meva intenció simple de passar una estona a l'antic barri del bar, ha suposat passar-hi més de sis hores i un greu estat etílic (a cada paraula que escric, comporta revisar-la dos cops pels errors tipogràfics derivats de l'alcoholització).

Sort que només hi he anat a fer un cafè...

I m'hi he passat sis hores!!!

nota sobre la feina

És ben curiós que l'altre dia a la feina hi hagué una desfilada de models en roba íntima i roba de bany; tot un grapat de noietes que van tenir la gosadia de desfilar davant d'un públic gairebé famolenc de veure noies poc vestides (jo possiblement també hauria d'incloure-m'hi). 

En els moments previs tant el Víctor com jo varem notar una presència d'entre el públic; no, no era ningú conegut, no era ningú que hagués de fer alguna cosa excepcional... Era la Kate.

Va començar la desfilada i els flaixos omplien l'Ateneu, les noies passejaven amb models atrevits (alguns fins i tot difícils de portar) però tot i així seguien endavant amb allò previst. I al cap de mitja hora tot era acabat.

Fou el segon moment de feina; i una hora més tard només quedaven les dissenyadores i el grup d'animació per ordinador a la sala. Moment en què ens quedarem xerrant amb aquella noia que havia aconseguit enlluernar-nos, havia assolit el que en alguns casos les models no havien reeixit: que els nostres ulls es clavessin en ella.

No era una noia alta, amb formes prominents, ni excepcionalment voluptuosa. Era simplement ella.

Asseguda a un tamboret a tocar del taulell, es presentà: Kate, de pare escocès i mare (suposadament catalana), que estava en l'apartat d'audiovisuals de l'escola de disseny i gravaven continguts per a poder omplir el canal per internet que havien creat.

Era excepcionalment dolça en les formes i en el to, i realment ens atreia molt més per la seva forma de fer que aquelles noies esprimatxades i altes que havien desfilat mostrant amb picardia aquelles peces de vestit. I va saber greu no seguir la festa, i anar amb ella fins on m'hagués demanat però encara sóc reflexiu en el comportament i amable en la mirada.

Aprofitant l'hora de lleure entre classes

He decidit intentar aprofitar les hores mortes entremig de dues classes i aquelles casualitats de la vida, em trobo a l'Irene, la noia més encantadora de l'Alguer; que m'ha dit que ja fa set anys que va passar per la facultat. (set anys com set punyalades en el temps). Quins records!

M'ha estat explicant una miqueta de les seves activitats i iniciatives però és curiós, el cor m'ha fet un sobresalt. Com quan veig a l'Alícia per la facultat (o pel carrer) el cor em fa un bot i te ganes de sortir a passejar, però perquè?

En el cas de l'Irene perquè es una coneguda, que amb temps i una canya passaria a ser bona amiga; sinó fos perquè sempre va enfeinada d'ací a l'Alguer de l'Alguer ací. 

Ara mateix diu que ha d'acabar una feina becada per l'IEC i quan la finalitzi anirà dissabte a Solsona als carnavals (a veure el pixa-rucs) però bé no sé si ho ha entès o sap d'aquesta tradició.

Hem parlat uns minuts però no podia acabar-me de concentrar com si alguna cosa més m'obligues a observar-la, i contemplar com s'havia maquillat amb el pòmul de la dreta més maquillat que el de l'esquerra, rimmel, ombra d'ulls... amb delicadesa però amb insistència...

Ens hem posat una miqueta al dia (i m'ha comentat que el novembre hi haurà una reunió de clubs excursionistes a l'Alguer)... a veure si podré escapar-m'hi?.

Pel que fa a l'Alícia és una reflexió que hauré d'analitzar més profundament però sembla com si li hagués agafat por, de que amb un somriure acabi de desfer tots els anhels que encara conservo en el fons del meu record.