CARNADAL '08

Realment em passen coses força estranyes, encara que un cop ja les he viscut formen part del meu rèdit personal i no me'n penedeixo.

La nit d'ahir fou una de les més llargues que he viscut mai (entre les quals tinc en compte també els jorns d'hospital que vaig viure amb el meu avi...).

Tot començà amb un jorn normal de feina al Casino, un xic de feina però normal. Estant a la feina vaig dir-li a un client un xic més gran que jo (en tots els sentits) si volia sortir de festa...

I la meva intenció era que en finalitzar la jornada anar a fer un got ...i a dormir. Però no fou així una telefonada gairebé a l'inici de l'escapada (tot just entràvem al metro ens canvià els plans i la nit) un concert d'una amiga d'ell al carrer de Nàpols amb Travessera de Gràcia era la nova destinació, en comptes de la meva idea al carrer de les Sitges...

La festa era calmada, però la nit era jove. Una, dues, tres cerveses i conversa agradable, d'ací cap al carrer de'n Grassot a una discoteca atapeïda de gent i d'allà prenem un taxi fins a la zona alta de Barcelona.
Una festa de disfresses on hi havia gairebé de tot (beguda, dones i fins i tot gent normal, proletaris escapats i convidats per l'amic d'un amic...)

Una festa d'allò més curiosa, gent que anava beguda, i molt beguda i gent que observava la situació, una d'aquestes persones era una polonesa anomenada Basha, un monument de dona (sí realment i per això inassolible, he de ser -vos honest) que com jo es dedicava a analitzar cada moment i cada moviment d'aquell tauler d'escacs...
La ballaruga ha durat fins a altes hores del matí, jo us puc explicar allò que he vist, però no allò que m'imagino.
He anat cap a casa, he esmorzat i me n'he anat a dormir...

A això en dic anar de festa, bevent i controlant la situació i sent jo en cada moment, tot i portar unes ulleres, una perruca i una barba postisses (n'hi ha proves i les publicaré)...

Sobretaula (per mi massa) intel·lectual...

Ahir després d'un àpat senzill i ràpid, vaig haver de fer les anomenades relacions d'amistat i benvolença (com a animals gregaris que som) i vaig decidir fer allò què és necessari per al bon engranatge social...

Sí, sí, em vaig presentar a casa de tots els clients que em convidaren a fer un got per celebrar la nit de Nadal que pels barris en diuen nochebuena...

Vaig fer les diverses funcions teatrals necessàries per acontentar-los (amb l'afegitó d'una copa de cava per llar), sort que no bec!

I després d'això cap a Sants, al carrer Guadiana on m'esperaven en Jordi i l'Edu.
Quina sobretaula plena amb tot de noms estranys (com John Boswell i Kropotkin...) que només coneixien els meus dos interlocutors, àvids lectors i absorbidors de cultura, i volent fer-me entendre que de dona només se'n pot estimar una en aquesta vida: la mare.
Pel que fa a la resta són dones per compartir-hi moments, més curts o més llargs. I que quan una dona vol alguna cosa t'ho fa saber (però jo encara no he après a llegir entre línies). Donat que un d'ells és un 9 (en l'argot futbolístic), "agarraré i remataré la feina que tu no vulgues fer".

Segons en el que s'explicà a la sobretaula sobre tota la sociologia i comportament homínid, som éssers sexuals i infidels de manera que tendim a cercar la pervivència de l'espècie com amb més femelles millor i això es preveu en èpoques de crisi on es tendeix a liberalitzar el comportament per poder així subsistir (tendint cada cop més a la individualització dels especímens i a la liberalitat en tots els àmbits).

A mi, pel que veig encara em queda molt per aprendre!

Demanar consell és complex

Ho dic amb coneixement de causa, des de fa dies intento demanar a la clientela (sense dir cap nom) què en pensa de la meva situació, al cap i a la fi, només sóc un pobre cambrer i no tinc massa coneixement de causa (i menys amb dones) i sento tot tipus d'opinions:

- L'atari em diu que em deixi dur que sóc com un rai portat per les aigües...

- El domador no ho veu tant estrany, però avisa que no és estrany ja que una persona més jove és més "dominable"

- La Susy em cita dos principis, no juguis amb els sentiments de cap dona i fes-t'ho amb les que puguis, però estàs avisat que les dones són venjatives

- En "Tito" i els Roper que vigili que és una interessada... Realment sé que he tenir cura de no ferir-la, d'apreciar-la com una molt bona amiga que és (i que quan puguem quedarem per fer una cervesa, un dinar o un entrepà, sense cap altre lligam ni obligació). Ha estat un bon principi del llarg i bast coneixement que hauré d'aprendre en aquesta vida...

Mentides piatoses i allaus de dubtes

Fa uns dies vàrem trobar-nos el senyor Miralles i jo a la meva feina al Casino, i com sempre parlàvem de senyores magnífiques i meravelloses. En una paraula éssers brutals per la força que emanen... i li contava el fet que una gran amiga em fes un interrogatori sobre el meu estat civil.

Realment em va dir que no tenia res a fer que era un misogin de l'alçada d'un campanar...

Potser té raó però vull contraatacar citant el meu gran Serge Gainsbourg, que diu alguna cosa així com:

"Les femmes, au fond et au fion
adorent les misogynes"

Té una raó relativa, sóc un xic misogin, però de vegades crec que és l'única manera de poder sobreviure ja que és massa l'exigència que m'és demanada. Tant de bo m'erri.

Sobretot ara que hi ha una magnífica noia (que sense pensar-s'ho dues vegades m'ha donat els seus telèfons perquè en faci l'ús que cregui oportú)... Està aconseguint fer-me dubtar de la meua pròpia existència...

I ara què he de fer? Un allau de dubtes m'omple la ment i l'únic que se m'acut és fugir, o potser només és la meva ment fantasiosa que s'imagina coses que realment no són, només ho ha fet perquè vol algú amb qui parlar. Buf quin mar de dubtes

... i no sabem on anem si no sabem d'on venim...

Bonica frase de la qual no en conec l'autor (hi ha gent que m'ha dit que era Thomas Edison però no ho sé del cert), i jo en aquests moments sé on sóc, però no sé cap a on vaig ni d'on vinc.

Estic fent feina, és a dir treballant perquè a casa sempre els hem tingut com a sinònims (és el mateix treballar que fer feina) i m'agrada el que faig, gairebé totes les tardes de cara al públic amb un munt de gent que em coneix i m'aprecia, sinó fos per que el barri està en permanent procés de canvi i perquè no sé que faré quan acabi la carrera (d'obstacles).

Què en faré de la meva vida?

Senzill, però primer acabaré els meus estudis, després ja xerraré amb mi mateix davant d'un burret, i a veure cap on aniré...

El professor guillat

Aquesta seria la traducció aproximada d'un film de'n Jerry Lewis, còmic que em feia més agradables les sobretaules quan encara donaven films d'un surrealisme naïf a la televisió, i no catàstrofes impossibles de preveure (Inundacions, volcans, terratrèmols).

Doncs aquest sóc jo, un professor guillat (o gairebé professor) quan de cop i volta em permeten d'ensinistrar a un grup de post adolescents (o adults però molt joves) en unes petites pràctiques tutelades d'una assignatura.

Elles i ells, un magnífic alumnat que avui em suporta amb paciència i en un futur no molt llunyà seran (espero) millors persones i bons professionals.

Tot i aquesta reflexió m'agrada posar-los en entredit, fer-los dubtar, col·locar-los en cruïlles i atzucacs, fer-los pensar més enllà de la faixa d'un tema complex.

De la mateixa manera que com a persona sento predilecció d'uns alumnes per sobre d'altres però no puc assegurar que això sigui només el fet de preferir-ne un o un altre, o superi els límits de la honestedat per part meva, i les hormones m'estiguin fent una mala passada

Seguiré autoanalitzant-me

Emmig d'una cruïlla

Sóc un mar d'angoixes i un feix de nervis...
Davant de la disjuntiva dels problemes que se'm llencen a sobre, n'hi ha de senzills els quals aplicant-li la lògica tenen una solució senzilla i ràpida.

D'altres són força més complexos...
Sí, com ho heu sabut?, parlo de temes de faldilles... Un afer que no sé com resoldre però intentaré ser jo mateix, com ho faig en aquests escrits. Però tot i això la meva inexperiència m'omple de dubtes.

Procuraré centrar-me i ja aniré explicant detalls

Camí del Rosselló

En els darrers temps de la meva existència he pujat força al Rosselló, territori econòmicament deprimit sota el jou d'una França imperialista la qual ha imposat un estil de vida i una forma de comportar-se, però cada cop que m'hi escapo em sento lliure, lliure de les càrregues que assoten la meva consciència, mentre em resigno dignament.

Vaig començar a pujar-hi ja fa uns sis anys, sempre abans de l'arribada de Nadal, poder contemplar el Canigó nevat i alguns pàmpols envermellits i secs que es resistien a abandonar el cep, Les raons que m'empenyen a fer-ho me les imagino, però no vull confessar-ho (el temps ha passat i encara me'n lamento...).

I d'aleshores ençà ja sóc força més vell, però el Rosselló amb el seu immens paisatge em recupera els ànims i m'empeny a tirar endavant