Fa ja dos mesos del meu darrer post, i sento una trista nostàlgia dels dies que van passant. Esmorteïda per un grapat de tasques que m'impedeixen de pensar-hi més del que tocaria.
Cal assumir que sovint, tots; almenys els que vivim a ciutat, hem de desplaçar-nos d'una banda a l'altra com si fóssim peons d'un joc d'escacs inexistent.
Ens desplacem d'un barri a un altre, d'un poble a un altre; d'una ciutat a una altra.
Però de vegades ens falta poder dedicar-nos uns instants a nosaltres mateixos.
Avui dissabte, l'Ajuntament de Barcelona com a entitat administrativa, estava oberta i després del ruixat primaveral, pels volts de les set, m'hi he adreçat per avançar feina, ja que des d'un temps ençà no tinc amb qui compartir les hores d'escreix.
He fet els tràmits amb celeritat, ja que les cues són inexistents, i avisat de la manifestació en suport de Can Vies, he decidit prendre el metro L3 en sentit Lesseps... Un trajecte curt, ràpid i farcit de turistes frisosos d'anar cap al Parc Güell.
Jo amb passa cansada, he pujat per República Argentina i abans de cloure'm a casa fins l'endemà, he volgut passar per la Tamarita, un parc municipal, prop de l'Avinguda Tibidabo.
M'he assegut al banc i he vist com altres persones jugaven a tennis taula.
Estava sol, mirant com la resta del món anava i venia, assegut al banc amb els papers que acabava de segellar. I he mirat més bé, i no estava sol; m'acompanyava la meva solitud
