Porto dos dies molt dolents...

He recuperat el bon humor que em caracteritza però realment em sorprenc de com és la vida.
Ahir no tenia massa feina, i em vaig decidir a "donar una volta" no gaire gran, em van portar una fotocòpia del Casino del 1964, i la vaig portar al taller dels guixaires que hi ha davant.

A part de comentar foteses m'explicaren que un veí, feia un any i mig que s'havia separat de la dona, i què com que és molt estirat ni tant sols saludava.

Jo me'n vaig fer creus...

A la nit més dosi d'estranyesa, anava cap al Metro i allà, a la cantonada que el Tirsa mostra el taulell al carrer Campalans, hi havia en Sergi, benhumorat com sempre després d'haver esquiat el cap de setmana i celebrant el triomf de la nova Degana de la Facultat d'Econòmiques i Alts Estudis Empresarials... I explicant-me els embolics que hi ha al si de l'administració...

Arreu hi ha embolics, i a mi que m'agrada la vida senzilla...

Pensar pot fer mal al cap (i a l'ànima)...

De vegades penso que nomes sóc de pas en la meva feina de cambrer i la desídia m'ataca la iniciativa.
De vegades voldria haver estat més aplicat en moments puntuals, o haver tingut aquell xic de barra necessaris en moltes facetes de la vida, però no, sóc un tímid de dalt a baix amb una cuirassa extravertida i feliç a tothora.

Em sento feliç de vegades mentre treballo i d'altres decididament dissortat, són sentiments controvertits com ho és la vida mateix, em sento inadaptat, com si fos una illa de desil·lusió o d'esperança. No ho sé...

Jo realment no estic en posició de pensar en aquestes coses. Set raons i mitja separen la meva vida actual d'una paorosa o apassionant però definitivament diferent.
Me n'adono que esclavitzant-me a mi i en part a la família ja jubilada, el negoci va tirant endavant amb més pena que glòria, sí potser sí.
Me n'adono que les lloances que em sento ressonar dins dels meus timpans martellegen fortament fins a alterar la meva consciència i el meu ego, sí, perquè no dir-ho un ego que succiona tota aquesta joia.

Joia i desil·lusió, perquè són lloances cobertes de malícia per evitar que planti cara i plegui...

Però això ja és decidit sempre i quan poguem acabar tots dos germans el que ens havíem proposat, i sempre i quan trobem feina del que podem conèixer...

Forjador, bon forjador

De les mans fermes i brunes
que del ferro en saps fer engrunes
amb la teva noble suor...

Així fa el cant del forjador del gran mestre de la lírica catalana Rafael Martínez Valls, nascut a Ontinyent, on en aquesta lletra i en la de la Legió d'Honor, publicats als anys 20 del segle passat (va ser expressament prohibit per Primo de Rivera), demostren que un home nascut a Ontinyent com el mestre Martínez Valls, pot sentir més la idea de País que un català de soca a arrel, va ser només un compositor, i pel contingut de la seva obra un republicà de debò.

Però realment te n'adones que tot i cantar les glòries dels Catalans lluitadors per la França a la guerra del 1914 i tenir present als Invàlids (al costat del Camp de Mart, a París) una petita bandera catalana dels batallons de voluntaris, només ens queda una cançó en record dels idealistes enganyats per la França.

Bella contrada de Normandia,
mon cor en veure't glateix més fort
tot voluntari lluny de sa terra
viu d'enyorances del seu amor.
D'altra bandera també gloriosa
amb entusiasme m'he fet soldat;
però no oblidis terra volguda
que a totes hores jo t'he estimat.
Al fons del cor desperta alegre,
com una aubada d'il·lusió
davant l'encís d'aquesta terra,
plena de llum i formosor...
En contemplar aital bellesa
el meu cor sento transformat
i en mi desperta amb fermesa
dolços records del temps passat.
Montserrat, muntanya santa,
ton record és ma alegria.
Pirineu, geganta serra
des d'ací sembles més gran.
Costa Brava llevantina
camp fecund de Tarragona
contemplant vostra bellesa
sempre us crec al meu davant.
Bells records de terra llunya,
vostra boniquesa vaig pel món cantant.
Montserrat, muntanya santa
quan serà que et reveuré.
Formosa terra catalana
què bell i grat és ton record
pensant en tu la meva vida
dins del meu cor, dins del meu cor
s'encén d'amor.

Esperem haver après de tot això i no caure altra vegada en errors.