Pensar pot fer mal al cap (i a l'ànima)...

De vegades penso que nomes sóc de pas en la meva feina de cambrer i la desídia m'ataca la iniciativa.
De vegades voldria haver estat més aplicat en moments puntuals, o haver tingut aquell xic de barra necessaris en moltes facetes de la vida, però no, sóc un tímid de dalt a baix amb una cuirassa extravertida i feliç a tothora.

Em sento feliç de vegades mentre treballo i d'altres decididament dissortat, són sentiments controvertits com ho és la vida mateix, em sento inadaptat, com si fos una illa de desil·lusió o d'esperança. No ho sé...

Jo realment no estic en posició de pensar en aquestes coses. Set raons i mitja separen la meva vida actual d'una paorosa o apassionant però definitivament diferent.
Me n'adono que esclavitzant-me a mi i en part a la família ja jubilada, el negoci va tirant endavant amb més pena que glòria, sí potser sí.
Me n'adono que les lloances que em sento ressonar dins dels meus timpans martellegen fortament fins a alterar la meva consciència i el meu ego, sí, perquè no dir-ho un ego que succiona tota aquesta joia.

Joia i desil·lusió, perquè són lloances cobertes de malícia per evitar que planti cara i plegui...

Però això ja és decidit sempre i quan poguem acabar tots dos germans el que ens havíem proposat, i sempre i quan trobem feina del que podem conèixer...