La meva ment ja no és el que era

De vegades penso que ho controlo tot, i d'altres veig que ja no me'n recordo ni del que faig ni del que dic. Un cas ben evident és el que em va passar ahir després d'enviar un correu electrònic i rebre'n la resposta...
No, si ja segueixo la conversa pel teu bloc (ostres no recordava ni haver-li dit que escrivia en un bloc! ... ho sento Eli)

De la mateixa manera que ara em vénen a la memòria les paraules pronunciades un jorn (sota la la figuera de la facultat, on ella ja m'avisava de les moltes possibilitats que només fos una estratagema femenina per causar gelosia al company; com així ha estat).

També us he de confessar que vaig fer una juguesca molt i molt lletja, on jo em jugava que res no passaria (i la Marta, una amiga que afirmava que acabaríem embolicats ja que coneixia el seu xicot). Dissortadament, i fins a un cert punt, la juguesca l'he guanyada jo.
El que mai sabré és el que passava pel cap d'aquella noia en dur-me a la muntanya o quan gastàvem hores plegats als jardins municipals.

D'altra banda m'ha sorprès el propi tracte que tenen les dones entre elles, i de com algunes perden el seu encant i d'altres el guanyen. De com la finor esdevé carnalitat i altres vegades saben mantenir-se en el seu lloc.
Potser he passat darrerament massa hores escoltant-les, i explicant-los els meus desitjos i anhels. Però volia fer-ho, volia saber que passava pel cap d'algunes d'elles.

Unes com l'Eli m'han avisat, d'altres com la Marta, la Dolors i l'Esther m'han dit que havia d'anar per feina i el sexe no té més importància que la que li vulguis donar (la més bèstia ha estat la que semblava més fina que em digué que tot i fos un mal amant havia d'haver-m'hi abraonat, i jo què sé si sóc un bon o un mal amant?) i la pregunta és: un "celibataire", un solter que no ha conegut cap mena de dona, a banda de les de casa i que l'únic contacte carnal amb una dona ha estat un petó furtiu per culpa de l'MDMA que ella s'havia pres, com pot saber si és o no un bon amant?
Encara pensaré que com em digué la Jèssica: la teva única solució és recórrer al servei de les professionals del sexe.
Ja ho veurem.

He perdut el rumb de la meva vida...

En aquests moments no me n'adono o no me'n vull adonar però la meva vida s'ha convertit en un mar de dubtes (altra vegada).
L'amor m'ha esquivat (com ho fa sempre, i quan no ho fa no me n'adono que em truca a la porta, quina tristor i quina llàstima).

Però la realitat és que les dues dones que m'eren properes (i no familiars) han desaparegut de la meva vida.
L'una per una fractura a l'ànima i al peu, l'altra per una perspectiva de vida allunyada del que sóc jo, de la meva vida o de la meva forma de ser(...), o per edat o per perspectives de viure la seva joventut (aprofitant la seva feina i volent dedicar-li temps al lleure, ara que pot!).

I retorno a la simplicitat de les tardes, on el meu pare està preocupat per la meva evolució (involució) acadèmica.
I d'altra banda també per la salut d'una germana la qual està superant amb ajut mèdic una greu depressió.

A hores d'ara tinc ganes d'acabar els meus estudis però d'altra banda també tinc ganes de cloure una etapa de la meva vida (i aprendre a començar-ne una altra, potser millor, potser pitjor però en definitiva molt diferent!)

Què complicada és la vida

I què difícil ens la fem nosaltres mateixos...

De vegades l'amor i l'odi van pel mateix camí de bracet, d'altres van per camins diferents i s'acaben trobant.
Es com l'amor i el desig que de vegades van juntes i d'altres que van per altres bandes.

El cas és complex però ja fa gairebé dos mesos vaig veure una noia, amb la qual he intentat per cel i terra aconseguir-ne el telèfon i trobar-nos. Però com en diem popularment m'està fent suar!, tot i perquè al cap i a la fi m'acabi donant carabasses.

D'altra banda aparegué en escena la motorista, bona noia però un xic descontrolada; aprofita que de tant en quant es posa d'MDMA per fer coses que a mi em violenten molt (refregar el seu cos contra el meu, dir bajanades com que la canviï per 30 camells al seu actual company, dir-me que no li agrada la gelatina ni tant sols la que li envaeix el cos, i d'altres més agradables com anar-nos-en a un parc municipal a passar l'estona, explicar-nos aventures, parlar i més parlar).

La problemàtica de vegades rau en el fet que tanta estona junts, hom acaba trobant l'escalf necessari per cometre alguna bogeria...
Però la meva manera de pensar és que som amics i ella te xicot (...i els homes enteneu erròniament la meva forma de ser perquè jo no vull res...), per tant per protegir-me vaig demanar-li mig metre de distància, per evitar patir un possible enamorament... fet que incomplíem sovint en anar als jardins municipals i tot i que increïble no fèiem res més que parlar!!!

Ara he fet l'animalada de dir-li que he aixecat el límit, ara no n'hi ha, però si s'acosta massa potser la mossegaré (i ella afirma moltes coses de les quals no me'n crec cap: "quan deixi el xicot t'avisaré, no entenc perquè deies que érem amics i ara vols alguna cosa més de mi"... entre moltes altres frases inconnexes com: Siempre hay una segunda vez... o siempre nos quedara Paris! o m'agradava més el 11888 és a dir quan portava el cabell llarg (fa gairebé 2 mesos).
Però no veu que mentre ella es comporti jo no faré res del que he amenaçat... i a sobre li ho diu al seu actual company i avui ell ha tingut, naturalment, un atac de banyes!!!

Quines coses!!!!