Curiosa interpretació del món

Divendres, estava mirant el canal 24h de la Televisión Españññola, on explicaven que a 100 milles de distància de Nova York, hi havia un tossut italo-americà que havia decidit de conèixer (l'espanyol) el castellà, aprendre'l i fer-se professor, quan aquest idioma estava malt vist als EUA.

El benvolgut senyor Arzo, crec que així es deia el personatge (semblava sortit d'un d'aquells prototípics restaurants italians) es dedicava a fer aprenentatge del castellà des de feia més de 37 anys, tenia guarnida la seva classe amb tot d'imatges d'indrets de la geografia estatal. Aquest senyor afirmava orgullós que un cop cada dos anys viatjava a territori espanyol per poder adquirir la darrera discografia de moda (Bisbal, Bustamante, Chenoa i coses d'aquest estil)...

Però realment em va fer ràbia, no pas el personatge sinó un fet que consideraven normal vist des de la distància i que ací volen negar.
El professor en qüestió es dedicava a fer les classes en immersió lingüística, és a dir castellà des del primer moment fins al final de la lliçó.

I és aleshores quan se m'arrissen els cabells del clatell i penso que si demostréssim que l'escola catalana pretén que hi hagi un coneixement adequat de la nostra llengua en base a suficiències lingüístiques i a capacitat per a poder funcionar indistintament amb els dos idiomes cooficials (l'un el propi i l'altre l'imposat legalment) i s'ensenyés a la resta de l'estat aquesta realitat...
Hauríem begut oli...

MENUT I COMPUNGIT

Realment recuperat posteriorment el cor ha tornat a lloc, i de moment no m'ofego.
La sensació ha estat de manca d'aire d'angoixa de nervis però realment la raó no ha estat un atac de pànic, No!
Penso que si hi ha Déu, aquest no és misericordiós... (Inch-Al·là)

Retornem al dimecres, després d'haver visitat al meu company Otger, vaig agafar l'autobús (per aprofitar la tarifa unificada).
L'autobús em deixa a uns vint metres de la parada del metro, baixo les escales i m'espero a l'andana...

Entrava el convoi del metro, i per un millor accés em vaig situar a l'indret d'on hipotèticament hauria de quedar la porta, i en aquell moment, just davant meu vaig saber que no hi ha salvació. Van intentar alterar-me la capacitat d'autocontrol...

Es situà just davant de la porta una noia morena, alta, amb unes cames que fregaven la perfecció, sandàlies, cabell fosc i llis, amb uns pantalonets (minishorts), i quan dic mini vull dir mini.
Per evitar de veure aquesta imatge torbadora, em vaig situar a l'altra banda dreta de l'accés per la porta.
Obrí la porta una nena petita acompanyada de la seva mare i d'un germà, per la banda de fora, ja que a dins i rarament per l'hora el vagó estava buit.

Localitzo un seient i m'assec i casualment s'asseu just davant aquesta espècie de monument... Abaixo la vista per no haver de mirar-la i em topo de cara amb les seves cames...
ERROR! mira cap amunt! Alço la vista i per evitar que se senti observada començo a fer recompte mental de tots els afers pendents.
Mentre observo el seu rostre, cara allargada, ulls foscos, llavis molssuts i amb "forma de maduixa"...

La miro un parell de vegades, i ja és la meva parada (també la seva) però jo he estat més ràpid i per no voler situar-me darrera d'ella ja que ara vénen les escales i altre cop més temptacions!
Ah, no! passo al davant i fujo escales amunt sense voler tornar a veure-la!

Crec que serà un estiu llarg... massa llarg per a mi!

AVUI HE QUEDAT EMPETITIT

Avui ha estat un d'aquells dies que no desitges ni a un enemic, he donat més voltes que el 29; però anem a pams.

De bon matí tenia una sensació estranya de neguit perquè havia d'anar fins a Lliçà de Vall, per un afer de la feina... I m'he despertat sobresaltat a quarts de sis del matí!
He esperat a que sigués un xic més tard i he emprès un viatge cap al Vallès Oriental.
La notícia no era bona, al meu "client" li demanen quatre anys de presó per diversos delictes... El calmo ens prenem un cafè i un te de llauna...

En tornar a Barcelona he resolt un petit deute que tenia (i demà em tocarà fer front al darrer!). En aquestes que ja estava embolicat i he passat pel bar cap a veure un amic a la Colònia Castells... I Buff ja eren les 17h i encara no havia parat ni a dinar!

Prenc l'autobús i el metro i em planto a l'estació. Allà davant he perdut el Nord, la brúixola ha entrat al triangle de les Bermudes i jo encara no tinc la sensació d'espai temps...
Realment ha estat un fet horripilant!

He passat un dels darrers pitjors tràngols dels darrers dies, he aconseguit evitar el problema però ha ressorgit amb força, inquietant i angoixant (recordava fins a cert punt el nas d'en Cyrano què és un punt a mirar en la distància; o aquell gra de la llunyana pubertat que casualment aquell dia se'l mirava tothom amb ganes de fer-te sentir malament...
Em recordava també alguna de les obres de Dalí on la perspectiva permetia que independentment d'on et poses et segueix la mirada del quadre...

Han estat moments difícils però no he sucumbit, he sortit compungit, torturat, empetitit, i gairebé indemne...

PS: No crec que pugui suportar-ho gaire més

LA DARRERA BATALLA

No m'agrada haver de pensar que en aquesta vida hem de passar etapes, i hem de anar progressant i avançant de vegades abandonant tot allò que t'envolta. De vegades no vull pensar-hi però la ment se me'n va a pensar què passarà d'ací 2 anys o d'ací 30 (amb la respectable edat de 64 anys!), els pares segurament morts, i la meva vida que encararà la darrera cursa. Realment avui es nota que estic negatiu, deu haver estat que jo penso en una suposada vida que m'esperarà, sempre i quan acabi els estudis...
De la mateixa manera que ho està fent el Joan Laporta Estruch que finalment plega de les seves funcions dins de l'associació més gran de Catalunya, el Barça. Aquesta entitat sense ànim de lucre, què a més a més és passió de la majoria dels catalans (excepte la Sílvi), ha estat governada per ell amb mà de ferro, amb eliminacions no físiques però si en el sentit de persones del club i membres de la junta directiva, va fer fora persones que estaven molt a prop d'ell i que havien sigut de molta confiança... Em ve a la memòria el documental produït a l'estranger on es veia una reunió de directius i ell dient "m'estic foten com un bacó"... imatges esperpèntiques d'un president de club amb aspiracions polítiques, que sempre ha desentonat en els afers més propers a la provocació que a la representació (l'afer dels pantalons a l'aeroport... picabaralles sobre la independència...).
Em ve a la memòria també el fet que quan ell era president i fou amenaçat per expulsar els Boixos, va contractar com a guarda de seguretat un curiós individu, el que aleshores era el seu cunyat (o cunyadíssim)...
Ell feia proclames independentistes i mentre contractava el cunyat del qual en negava la vinculació amb la Fundación Francisco Franco...
Curiós independentista que es vincula canònicament amb una família d'ultradreta...

Pot ser que els catalans no sapiguem governar-nos mai, i mai assolim l'autonomia que té Portugal, però no ens mereixem que aquest individu segueixi a la vida pública. Ell en comptes de fer bandera de l'independentisme intel·ligent, ha fet beligerància sense sentit del que realment és, brandant un hooliganisme fora de lloc i que a sobre en el seu comiat demana a la federació espanyola de futbol, aquella que només ens deixa fer un partit de costellada a l'any perquè va obligar a canviar els estatuts de la FIFA, a organitzar una final on hi ha dos equips que mostren orgullosos el seu espanyolisme, l'Atletico de Madrid i el Sevilla.

Oferint doncs el pedestal que ell orgullós mostrava de catalanitat, a uns grupuscles que impúdicament mostren llur espanyolitat. Ambdós grups de afeccionats han passejat per Barcelona mostrant enormes draps de colors roig i groc i a sobre el diari digital "Libertad digital" se'n fa ressò i ho proclama com un triomf...


Gracies Laporta, perquè finalment has finalitzat el mandat, gràcies per permetre que el ranci espanyolisme es passegi impúdicament per Barcelona, gràcies i no tornis. Perquè hi ha estúpids independentistes (com puc ser jo) i independentistes estúpids.

Nota de l'autor: Realment dins del Camp Nou, ja hi havia hagut banderes espanyoles, pel mundial del "naranjito del 1982", i també pels jocs olímpics on Guardiola i companyia guanyaren la medalla d'or de futbol... Però el tarannà del senyor Nuñez, president en ambdós casos em permetien d'assumir-ho, en cap cas amb el president sortint del Barça.
Normalment sóc acurat i no és el meu estil ofendre a ningú. Si algú se sent ofès modificaré el contingut de l'article. L'autor

De l'Orador

Ja fa dies que tinc en ment escriure aquest text, és en referència a un llibre del segle II abans de Crist, que ja fa uns anys em va recomanar un professor de la facultat de dret, un professor de dret processal anomenat Redondo.
A banda de ser un xicot molt dinàmic i força competent, ens va abocar a què llegíssim aquesta obra, i vaig tenir sentiments contraposats quan vaig trobar-la a la biblioteca de la facultat de Dret, en els seus dos toms.

Dos toms fets amb paper de barba, per la fundació Bernat Metge (i que en desconec la data d'adquisició per part de la facultat). Aquests llibres per la tipologia del paper, tenien encara les pàgines enganxades...

I he tingut l'honor i la tristor de separar-les amb cura (no de tot el llibre sinó d'uns quants fulls fins que vaig decidir adquirir-lo a la llibreria més propera i en les mateixes condicions: paper de Barba i de la Fundació Bernat Metge).
I em pregunto perquè no hi ha hagut ningú abans que no s'hagi preocupat d'agafar aquest llibre?
Realment m'entristeix, i això que jo no sóc un gran lector...

Ara que acabo el meu ensenyament, me n'adono que potser no aprenc el que diuen els llibres, però com no ho fa la majoria de la gent. He d'implicar-me en el coneixement com a subjecte d'aquest per a que la meva memòria el retingui.
Ara me n'adono que potser jo no sé dret, no tinc la capacitat d'oratòria i bell recitar que demana Marc Tuli Ciceró en el seu llibre, ni molts dels coneixements que ha de tenir un bon jurista...
Però dissortadament me n'adono que els legisladors (polítics/jutges/professors) tampoc!

Dues mostres senzilles com són el fet de fer-nos llegir les exposicions de motius de la Llei Hipotecària de 1861 o de la Llei d'enjudiciament Criminal de 1881 o la d'Enjudiciament Civil també del 1881... Són lleis que o bé son parcialment vigents, o bé que encara tenen preceptes en vigor avui en dia...

Són legislacions que han aguantat més de cent anys amb alguna petita reforma però és que el Codi Penal de la democràcia porta 21 reformes parcials i només té 15 anys! (segons la pròpia consellera Tura una reforma cada 9 mesos!)...

Què està passant? Realment perquè no hi ha previsió? Les lleis no són per un moment, ni han de ser creades "ad hoc" com van fer amb la llei de partits. Les lleis han de ser una eina que vagi més enllà de la finalitat de la pròpia societat, un parell de passes per davant...