Realment recuperat posteriorment el cor ha tornat a lloc, i de moment no m'ofego.
La sensació ha estat de manca d'aire d'angoixa de nervis però realment la raó no ha estat un atac de pànic, No!
Penso que si hi ha Déu, aquest no és misericordiós... (Inch-Al·là)
Retornem al dimecres, després d'haver visitat al meu company Otger, vaig agafar l'autobús (per aprofitar la tarifa unificada).
L'autobús em deixa a uns vint metres de la parada del metro, baixo les escales i m'espero a l'andana...
Entrava el convoi del metro, i per un millor accés em vaig situar a l'indret d'on hipotèticament hauria de quedar la porta, i en aquell moment, just davant meu vaig saber que no hi ha salvació. Van intentar alterar-me la capacitat d'autocontrol...
Es situà just davant de la porta una noia morena, alta, amb unes cames que fregaven la perfecció, sandàlies, cabell fosc i llis, amb uns pantalonets (minishorts), i quan dic mini vull dir mini.
Per evitar de veure aquesta imatge torbadora, em vaig situar a l'altra banda dreta de l'accés per la porta.
Obrí la porta una nena petita acompanyada de la seva mare i d'un germà, per la banda de fora, ja que a dins i rarament per l'hora el vagó estava buit.
Localitzo un seient i m'assec i casualment s'asseu just davant aquesta espècie de monument... Abaixo la vista per no haver de mirar-la i em topo de cara amb les seves cames...
ERROR! mira cap amunt! Alço la vista i per evitar que se senti observada començo a fer recompte mental de tots els afers pendents.
Mentre observo el seu rostre, cara allargada, ulls foscos, llavis molssuts i amb "forma de maduixa"...
La miro un parell de vegades, i ja és la meva parada (també la seva) però jo he estat més ràpid i per no voler situar-me darrera d'ella ja que ara vénen les escales i altre cop més temptacions!
Ah, no! passo al davant i fujo escales amunt sense voler tornar a veure-la!
Crec que serà un estiu llarg... massa llarg per a mi!
La sensació ha estat de manca d'aire d'angoixa de nervis però realment la raó no ha estat un atac de pànic, No!
Penso que si hi ha Déu, aquest no és misericordiós... (Inch-Al·là)
Retornem al dimecres, després d'haver visitat al meu company Otger, vaig agafar l'autobús (per aprofitar la tarifa unificada).
L'autobús em deixa a uns vint metres de la parada del metro, baixo les escales i m'espero a l'andana...
Entrava el convoi del metro, i per un millor accés em vaig situar a l'indret d'on hipotèticament hauria de quedar la porta, i en aquell moment, just davant meu vaig saber que no hi ha salvació. Van intentar alterar-me la capacitat d'autocontrol...
Es situà just davant de la porta una noia morena, alta, amb unes cames que fregaven la perfecció, sandàlies, cabell fosc i llis, amb uns pantalonets (minishorts), i quan dic mini vull dir mini.
Per evitar de veure aquesta imatge torbadora, em vaig situar a l'altra banda dreta de l'accés per la porta.
Obrí la porta una nena petita acompanyada de la seva mare i d'un germà, per la banda de fora, ja que a dins i rarament per l'hora el vagó estava buit.
Localitzo un seient i m'assec i casualment s'asseu just davant aquesta espècie de monument... Abaixo la vista per no haver de mirar-la i em topo de cara amb les seves cames...
ERROR! mira cap amunt! Alço la vista i per evitar que se senti observada començo a fer recompte mental de tots els afers pendents.
Mentre observo el seu rostre, cara allargada, ulls foscos, llavis molssuts i amb "forma de maduixa"...
La miro un parell de vegades, i ja és la meva parada (també la seva) però jo he estat més ràpid i per no voler situar-me darrera d'ella ja que ara vénen les escales i altre cop més temptacions!
Ah, no! passo al davant i fujo escales amunt sense voler tornar a veure-la!
Crec que serà un estiu llarg... massa llarg per a mi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada