dijous, 30 de desembre del 2010

Rosell, Qatar Foundation i el Barça

De vegades sent diumenge un esport nacional a casa és repassar les notícies a consciència per poder aconseguir una lectura entretinguda (tot i que tinc començat un grapat de llibres que sembla que no desitjo acabar, entre ells un parells d'assajos que sovint són més densos que el formigó).

I m'ha sobtat un petit escrit de l'ex-seleccionador de Catalunya, Pere Gratacós qui afirma: "En Africa hay muchos Messis". Llegint l'article em sobta, però m'ho havia imaginat perquè ja n'havia sentit alguna cosa a algun mitjà de premsa, referent a l'empresa de BSM (Bonus Sport Marketing) el nom d'altra banda molt sonor i modern, però en definitiva no deixa de ser una entitat coneguda, era l'empresa que comandava Sandro Rosell.

Aquesta empresa no deixa de ser una forma moderna d'entendre el futbol, fa temps haguessin parlat de tràfic, mes modernament de recerca de talents. I això han fet, durant anys han cercat les millors promeses futbolístiques per oferir-los un futur. I desplaçar-les del seus països d'origen cap a Qatar.
Però no és la Qatar Foundation, el patrocinador de la samarreta del Barça? Aquesta és la magnífica entitat benèfica que ha de resoldre els suposats forats de la gestió Laporta?

Aleshores, sense ni tant sols fer una oferta pública a altres patrocinadors, sembla que a ulls clucs o, dit d'una altra manera, a ditocràcia, ha escollit la que fins fa no gaire havia estat la principal font d'ingressos de BSM i del Sandro Rosell de retruc: l'emirat Qatarí.
Sembla des de la proximitat de Barcelona i la distància de l'Emirat que aquestes decisions poden afavorir comptes corrents per persones que els siguin propers, ja que el propi emirat (dubto molt) que tingui necessitat de declarar realment quin és el tracte de debò que té amb en "Sandruscu".

Normalment sempre havia sentit que la dona del Cèsar no només ha de ser honesta sinó que ho ha d'aparentar. Doncs aquí hi ha algú que no ho aparenta gens. Aquesta forma de fer, que permet tranquil·lament que hi hagi suspicàcies, no és saludable. No estic dient que hi hagi res il·legal però obre molts dubtes. Sort que la democràcia té aquesta sort, que tota persona és rellevable del seu càrrec!

dissabte, 25 de desembre del 2010

POEMA DE NADAL

Per tot arreu me n'adono que la unitat del país, rau en la memòria del poble.
Fem renéixer la memòria i aixequem aquesta somnolència del poble i del país!

Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.



I trenquem amb allò que ens té lligats!
Salut i bones festes

dimecres, 22 de desembre del 2010

Ha començat la cacera

Davant de la declaració d'Inconstitucionalitat de gran part dels articles lingüístics inclosos a l'Estatut. Ho van fer així perquè l'Estatut 2006, com tots els estatuts no és una llei normal i corrent, és llei orgànica i aquesta estableix un seguit de requisits. (Així establerts: aprovació al Parlament, referendat a les urnes i tràmit a les Corts Generals de Madrid).
Amb la sentència del TC, on estableix que de bilateralitat res de res, no es pot un pensar que serà el principi de la fi, o el començament d'aconseguir allò que pretengué el Govern als vuitanta a través de la LOAPA (harmonitzar totes les Comunitats autònomes, i de fet ho han aconseguit, ja que no hi ha cap diferència d'aspecte entre la comunitat de Cantàbria, amb la de Catalunya).

Fins ara el català havia estat la llengua minoritzada i a través de la LPL (Llei de Política Lingüística) es va establir que la llengua pròpia de Catalunya és el català i l'Estatut s'expressava en el mateix sentit. Així com, per obligació constitucional, el castellà és la llengua comuna de tota Espanya) i, per tant, una ha de tenir uns mínims privilegis fins a ser llengua normalitzada a tots usos i nivells i l'altra suficiència de coneixements. (Ara m'ha vingut al cap en Yannick Viau un quebequès que va venir a cursar un postgrau aquí, i tenia coneixement de nivell D de català, francès i anglès i per comprar un bitllet de tren les va passar magres perquè no comprenia el castellà), aleshores usava la resta de llengües que coneixia però el taquiller tampoc les parlava..
A hores d'ara arran de dues denúncies de pares per l'escolarització dels seus fills en català, s'ha iniciat el toc de corneta contra el català.

Ara però, en aplicació a la Sentència del TC comença la retallada, i interpreta que l'educació en català principalment no pot ser, i que ha de ser en castellà com a llengua vehicular amb l'adequada proporció de català, és a dir fals bilingüisme tendint cap a la diglòssia.
Queda per saber si tenen clar que a hores d'ara en molts barris perifèrics i no tant perifèrics de la que anomenem Cap i Casal de Catalunya, sabem que la llengua vehicular és entre el jovent és el quillo. No és el castellà acadèmic que ens ensenyaven a les escoles concertades, ni el castellà del barris fins de València (Sorní) o Madrid (Salamanca) és el castellà de barriada, aquell que degenera a cada paraula que parlen i si poden afegir-hi algun aspecte de collita pròpia per semblar més mascle, l'afegeixen). Aquest fet, juntament amb la vinguda d'immigrants de la resta d'Amèrica llatina. Han aconseguit un castellà acriollat en el millor dels casos!
Són el que vulgarment en diríem carn de canó.

La meva preocupació no és la pervivència del castellà acadèmic, sinó la del català. He escoltat a mestres i professors d'aquests alumnes de barriada, que els aproven l'assignatura quan no en tenen ni aptitud ni capacitat d'expressió, només perquè deixin d'embolicar la troca a classe (I qui dia passa any empeny, els professors volen donar l'oportunitat a aquells que volen aprendre (i no només el català, sinó totes les matèries).
Si aquesta suficiència no existeix, no hi ha suficiència en res. Però, com que som una província (pro-vincere: territori vençut), no som consultats ni aliats, som persones a qui se'ls imposa la llei, la llei aliena, de les Espanyes. 
I per tant esclaus de les sentències dels altres.

L'eròtica del poder

En un dels mítings em vaig trobar amb un antic conegut, i tenia el malnom de l'Uri Geller, coincidint amb l'auge del grup de música que cantava una bonica cançó...
 



Ara bé l'autèntic, era conegut com a mentalista, capaç de doblegar culleres d'acer inoxidable amb el poder de la ment; amb un toc suau, sense força era la ment qui era la que feia la força. I sobretot es feu famós per haver pogut fer-ho a través de les ones hertzianes, és a dir com a convidat d'un programa que presentava a l'època un periodista anomenat JM Iñigo, reconegut pel seu mostatxo.



Sembla per això que el poder atrau, sobretot a algun tipus de gent. És normal que quan hi ha una possibilitat d'accedir a cotes de govern, les llistes dels partits s'omplen, però no per aquells fundadors, sinó per gent que s'hi apunta per la inèrcia dels esdeveniments.

És ben curiós quan ERC estava en índex positius, tothom s'hi apuntava; és l'anomenat apuntar-se a cavall guanyador. Però a hores d'ara el cavall que era pollí ha esdevingut un rossí, i ni llimant-li les dents el volen comprar.

Potser també és hora que els que expulsen s'adonin que només la unitat permetrà aconseguir els fins pretesos. Si haguessin permès les dissensions dins del partit a hores d'ara no parlaríem de dos grups clarament sobiranistes i un tercer de comparsa... 
Reagrupament amb en Carretero i SCI amb Laporta, Uriel, López Tena, Strubell... tots junts i dins d'ERC, de ben segur seria un altre el panorama. Parlaríem de més de 360000 vots (uns 16 diputats).
Una veu decidida per una finalitat, un vot per dur-la a terme! I veritablement la por a les Espanyes.

dijous, 9 de desembre del 2010

Sort que tenim mala memòria

La humanitat com a tal té, tenim mala memòria. Tenim mala memòria per qüestions climàtiques, cada any sento dir aquest any no plou tant com l'any passat. O fa més fred o fa més calor que l'any passat...
Però es pot saber del cert ja que avui en dia les dades estan desades implica que poden ser recuperades i rememorades.
Sovint per això penso que hi ha el gran germà, que tant ens va avisar George Orwell, on canvien les dades desades perquè en el moment adient, concordin amb les opinions d'ELL. Perquè si no, sovint ens enfadaríem amb allò que realment ha passat o amb allò que han fet, o han dit en nom nostre. I no obviar-ho i qui dia passa any empeny.
Sí, som més feliços sense haver de pensar en el passat i en rememorar allò que van fer els altres ahir, i que avui en dia de ben segur que són retrets. (en la memòria em vé al cap curiosament els amos de la Hispano Suiza, embrió de la extinta Pegaso, que foren expropiats per la República, van fer la Guerra amb Franco, aquests els retorna la fàbrica i els la torna a expropiar. I per això van fer la guerra contra aquells que expropiaven?; si ho hagués arribat a saber de ben segur s'hagués quedat a casa seva!)

Es curiós la poca vergonya que tenen tots plegats, començant pels polítics que diuen una cosa i després en fan moltes altres que els posen en evidència i esperen que quan vingui la campanya electoral fem tabula rasa, i els donem altre cop confiança cega.

Un altre cas també polític és allò que en diuen en castellà "donde dije digo, digo Diego" i com he llegit a la gran xarxa, "on dic dic, vull dir Dídac".

La raó d'aquesta crítica és la manca de memòria, on els fets polítics s'obliden, de la mateixa manera que la gent oblida allò que ha sopat, o quina pasta de dents compra habitualment.
Funcionem de manera automàtica.

Això ho aprofiten els polítics per a governar-nos, sense que posem massa oposició a les seves decisions. Un cas que obrí moltes ferides darrerament fou l'excarceració de l'etarra "De Juana Chaos". Que segons el codi penal Franquista, vigent quan cometé aquests assassinats la pena màxima s'acumulava i tenia dret a redempcions parcials per feines i bona conducta.
Va sortir de la presó, i marxà a Irlanda i a hores d'ara se'l cerca per un suposat delicte d'enaltiment del terrorisme, que fins a cert punt és dubtós que hagi dut a terme ell. Ja que se li imputa l'autoria d'una carta que es llegí al seu poble natal.

Doncs com que la opinió pública a Espanya, estaven en contra d'ell, es va intentar filtrar informacions de manera que semblessin càrrecs reals pels quals allargar la pena del reclús.
Teòricament un estat de dret ha de protegir al ciutadà, un cop ha complert la condemna, però ens trobem que hi ha casos que no tenen sortida, pel que representen com són els atemptats terroristes.

Ah, qui recorda ara quan Yitzak Shamir, a través de l'Irgun, van ser primer terroristes contra britànics i palestins, i posteriorment la milícia es convertí en l'embrió de l'exèrcit hebreu?

Potser no hauria de...

No em poso a riure... primer de tot perquè ja és més de mitjanit i segon perquè no em fa gens de gràcia.
He arribat a casa després d'haver adobat una màquina, connecto l'ordinador i veig com hi ha les declaracions, explicacions i entrevistes, altrament dit vida obra i miracles del flamant premi Nobel, Mario Vargas Llosa.

Em poso a llegir el contingut dels articles i em descarrego el seu discurs (pels mandrosos es pot veure des de l'enllaç de l'acadèmia Sueca) basat en la lectura com a font de producció inesgotable, com a element vivificador com a raó de l'existència.
El podria subscriure el meu amic Melcior Comes, mallorquí escriptor en llengua catalana i que vaig conèixer mentre ell estudiava a la facultat de Dret, on explicava el seu mètode de creació en una entrevista a base d'amerar-se de lectura com a font d'inspiració.
Però a banda del seu gran geni creador d'històries, Vargas Llosa, faria bé només en recordar batalletes de la seva joventut i aliniar-se amb els que obertament li donen suport.

És ben curiós que l'entrevista apareix diverses vegades un nom Félix de Azúa. Un d'aquells fundadors del que va originar el partit de l'Albert Rivera C's.
En el discurs per grandiloqüent, conté fragments que no m'inquieten gens i per aquesta mateixa raó sé del cert que no és demència, ni ofuscació, ni bogeria, ni cap episodi d'al·lucinacions.

En la cúspide discursiva afirma:
"Detesto toda forma de nacionalismo, ideología –o, más bien, religión– provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual y disimula en su seno prejuicios étnicos y racistas, pues convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento. Junto con la religión, el nacionalismo ha sido la causa de las peores carnicerías de la historia, como las de las dos guerras mundiales y la sangría actual del Medio Oriente. Nada ha contribuido tanto como el nacionalismo a que América Latina se haya balcanizado, ensangrentado en insensatas contiendas y litigios y derrochado astronómicos recursos en comprar armas en vez de construir escuelas, bibliotecas y hospitales.
No hay que confundir el nacionalismo de orejeras y su rechazo del “otro”, siempre semilla de violencia, con el patriotismo, sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros y se forjaron los primeros sueños, paisaje familiar de geografías, seres queridos y ocurrencias que se convierten en hitos de la memoria y escudos contra la soledad. La patria no son las banderas ni los himnos, ni los discursos apodícticos sobre los héroes emblemáticos, sino un puñado de lugares y personas que pueblan nuestros recuerdos y los tiñen de melancolía, la sensación cálida de que, no importa donde estemos, existe un hogar al que podemos volver."

Potser no ho interpreto de forma correcta, però considero que es cobreix de glòria, una persona com ell, ja en la darreria de la vida amb desenes de novel·les escrites i tantíssima vida viscuda ho deu tenir clar, però jo no ho percebo tant clarament.

I per tant cerco al Diccionari de la Real Academia de la Lengua Española (la que limpia, fija y da esplendor), defineix, no és qüestió que n'erri el significat:   
  • Nacionalismo
  1. m. Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece. 
  2. m. Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas.
  3. m. Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.
  • Patriotismo.
  1. m.Amor a la patria.
  2. m. Sentimiento y conducta propios del patriota. 
  • patriota.
    1. com. Persona que tiene amor a su patria y procura todo su bien.
     
Aleshores el fet que hi hagi una intenció en convertir la meva nació en estat, on els ciutadans ja no tindran raó de ser nacionalistes sinó patriotes perquè l'anhel serà realitat i ja existirà un estat al darrere, jo ja no seré pecador seré patriota.
D'altra banda i només com a no-nacionalista puc també pensar que no hi ha races, ètnies i llengües superiors i per tant que els imperialistes tornin a casa seva que el poderós s'imposa i el dèbil només te una solució: cercar recer.
Segurament la independència resoldrà el fet del nacionalisme, no ens caldrà pensar refermar-nos col·lectivament, serem estat i per tant allò que es trïi serà per raons patriòtiques.

Em pregunto si l'amor patri, admet que es veneri només una forma de fer: l'espanyola, perquè aleshores cau en el seu propi error d'imposar una nació per sobre de l'altra?
Quan parlo amb altra gent que anhela la llibertat del país, mai he sentit a ningú dir: "s'ha d'exterminar, expulsar o anihilar" . Sempre hi ha un gran sentiment més enllà. L'amor a la terra i als ancestres. De la mateixa manera que ho fa un patriota.

M'encanta reescoltar el seu discurs, quan parla del nacionalismo de orejeras, i penso realment que aquest senyor a hores d'ara ell descriu el patriotisme espanyol.

Ell va viure a una Barcelona que ja no existeix, visqué a la zona burgesa de Barcelona; primer a la Via Augusta i posteriorment a Sarrià. D'una Catalunya que era motor d'Espanya i es podia permetre veure amb condescendència com Espanya necessitava de Catalunya.

Però ara les tornes s'han canviat. Abans Catalunya era mirall i entrada a Europa i per afinitat també era la més propera a la demòcràcia i a la modernor. 

Però a hores d'ara aquest paper a través del poder economico-polític el desenvolupa Madrid, i què ens queda? 
La reacció de l'estima a la terra, als ancestres, a pensar que aquesta estima a la llengua que tenim (i que hem de fer que perduri) ens vé per la tossuderia, i per la negació a ser uns més i cal que se'ns respecti el fet diferencial.


El guardonat, que lector de Tirant lo Blanch, que entenia que hi havia una llengua pròpia. 
Ha d'entendre que la normalitat és que una llengüa és viva mentre ho és la la gent que la parla. I per aquesta raó és plausible una reacció de manera efervescent en la mesura que aquesta es veu amenaçada i minoritzada, parlada d'amagat i reduïda a la intimitat de l'alcova.

Podrem tornar a ser "Cosmopolites i Multicultis" quan tinguem la tranquilitat pròpia d'un estat, però mentre Espanya (patria común e indivisible) ens vegi com a enemics i no protegeixi la forma de ser de Catalunya i la seva diferència com un fet propi i enriquidor, seguirem en una creixent rebel·lia.
Si ho hagués fet, a hores d'ara no parlaríem d'encaix ni nacionalisme. Però la realitat és una garrotada sistemàtica (perquè són catalans i aquests no posen bombes com els d'ETA i no els tenim por); el tot s'hi val i tot està permès, aleshores es quan s'obre la veda i a veure qui la diu més grossa. És clar que aquestes posicions antagòniques són un carreró amb una única sortida.

Seguia el bloc del meu amic Xavier

Un s’adona que realment el que succeeix a les Espanyes és que tot funciona a base d'improvisacions. De vegades un pot arribar a pensar que les coses funcionen per la divina providència, però per això un ha de ser creient, fet que jo no ho sóc gaire.
Veus que hi ha una gran vaga de braços caiguts d'uns controladors aeris, que tenen responsabilitats i són imprescindibles, però això no vol dir que no hagin d'ajustar-se el cinturó com ho fa la resta del planeta.
Quan tothom diu de retallar salaris, ells demanen unes pujades fins al 2014 que van d'un 4 a un 10%. I, aprofitant un pont que hi ha tarifes barates d'avió i que hi ha unes dues-centes mil persones que volen viatjar, decideixen fer una vaga de "braços caiguts". Tot això just el dia que el Consell de Ministres decidí de privatitzar un 49% de l'empresa pública.
Potser la raó principal (de què) és que es volen congelar les pagues extraordinàries d'uns 480 M€, que afecten a un col·lectiu d'uns tres mil treballadors (és a dir una prima anual de 160.000€ per cadascun d'ells!)
Em recorda una mica el què va passar amb el Govern de Felipe González, qui començà a privatitzar "les joies de la corona", per una raó poderosa, Europa així ho havia manat ("Europa dixit?"). El fet és que, mentre el govern complia escrupolosament la doctrina comunitària, i començaren les privatitzacions, els ingressos públics dels beneficis que donava el grup INI, que passaven al pressupost general de l'estat, ara anaven a mans de particulars i empreses privades amb consells d'administració posats a dit i blindats.
El més curiós de tot és que a Europa hi ha empreses públiques o participades. Això ens fa pensar que el liberalisme salvatge només s'aplica aquí. Cal recordar que EDF, GDF, RuhrGaz-E.On, Enel encara són empreses públiques.
Em sap greu que l'aplicació d'aquestes normatives només afecten a alguns alhora de complir-les. Recordo que al Matí de Catalunya Ràdio amb Antoni Bassas, tenia dos col·laboradors de luxe, l'un Josep M. Ureta i l'altre Fabià Estapé. Gairebé setmanalment en el seu episodi de radiofònic l'exrector de la Universitat de Barcelona i Comissari Adjunt de los "Planes de Desarrollo" de Laureano López Rodo, insistia que les joies de casa només es poden vendre una sola vegada, mentre que si les llogues en reps el lloguer mensualment.
Segurament ara el govern ho hauria fet d'alguna altra manera, potser molt més global. Una privatització a l'estil de Criteria Caixa Corp. Un gran conglomerat que gestionés tot allò que era rendible.
Però mentre aquí s'ha venut, altres països, que no tenien urgències, encara són propietaris de grans multinacionals que curiosament segueixen sent empreses públiques.
D'això popularment se'n deia "Vendre la casa i anar a lloguer".