Ha començat la cacera

Davant de la declaració d'Inconstitucionalitat de gran part dels articles lingüístics inclosos a l'Estatut. Ho van fer així perquè l'Estatut 2006, com tots els estatuts no és una llei normal i corrent, és llei orgànica i aquesta estableix un seguit de requisits. (Així establerts: aprovació al Parlament, referendat a les urnes i tràmit a les Corts Generals de Madrid).

Amb la sentència del TC, on estableix que de bilateralitat res de res, no es pot un pensar que serà el principi de la fi, o el començament d'aconseguir allò que pretengué el Govern als vuitanta a través de la LOAPA (harmonitzar totes les Comunitats autònomes, i de fet ho han aconseguit, ja que no hi ha cap diferència d'aspecte entre la comunitat de Cantàbria, amb la de Catalunya).

Fins ara el català havia estat la llengua minoritzada i a través de la LPL (Llei de Política Lingüística) es va establir que la llengua pròpia de Catalunya és el català i l'Estatut s'expressava en el mateix sentit. Així com, per obligació constitucional, el castellà és la llengua comuna de tota Espanya) i, per tant, una ha de tenir uns mínims privilegis fins a ser llengua normalitzada a tots usos i nivells i l'altra suficiència de coneixements. (Ara m'ha vingut al cap en Yannick Viau un quebequès que va venir a cursar un postgrau aquí, i tenia coneixement de nivell D de català, francès i anglès i per comprar un bitllet de tren les va passar magres perquè no comprenia el castellà), aleshores usava la resta de llengües que coneixia però el taquiller tampoc les parlava..

A hores d'ara arran de dues denúncies de pares per l'escolarització dels seus fills en català, s'ha iniciat el toc de corneta contra el català.

Ara però, en aplicació a la Sentència del TC comença la retallada, i interpreta que l'educació en català principalment no pot ser, i que ha de ser en castellà com a llengua vehicular amb l'adequada proporció de català, és a dir fals bilingüisme tendint cap a la diglòssia.

Queda per saber si tenen clar que a hores d'ara en molts barris perifèrics i no tant perifèrics de la que anomenem Cap i Casal de Catalunya, sabem que la llengua vehicular és entre el jovent és el quillo. No és el castellà acadèmic que ens ensenyaven a les escoles concertades, ni el castellà del barris fins de València (Sorní) o Madrid (Salamanca) és el castellà de barriada, aquell que degenera a cada paraula que parlen i si poden afegir-hi algun aspecte de collita pròpia per semblar més mascle, l'afegeixen). Aquest fet, juntament amb la vinguda d'immigrants de la resta d'Amèrica llatina. Han aconseguit un castellà acriollat en el millor dels casos!

Són el que vulgarment en diríem carn de canó.

La meva preocupació no és la pervivència del castellà acadèmic, sinó la del català. He escoltat a mestres i professors d'aquests alumnes de barriada, que els aproven l'assignatura quan no en tenen ni aptitud ni capacitat d'expressió, només perquè deixin d'embolicar la troca a classe (I qui dia passa any empeny, els professors volen donar l'oportunitat a aquells que volen aprendre (i no només el català, sinó totes les matèries).

Si aquesta suficiència no existeix, no hi ha suficiència en res. Però, com que som una província (pro-vincere: territori vençut), no som consultats ni aliats, som persones a qui se'ls imposa la llei, la llei aliena, de les Espanyes. 

I per tant esclaus de les sentències dels altres.