En els darrers temps de la meva existència he pujat força al Rosselló, territori econòmicament deprimit sota el jou d'una França imperialista la qual ha imposat un estil de vida i una forma de comportar-se, però cada cop que m'hi escapo em sento lliure, lliure de les càrregues que assoten la meva consciència, mentre em resigno dignament.
Vaig començar a pujar-hi ja fa uns sis anys, sempre abans de l'arribada de Nadal, poder contemplar el Canigó nevat i alguns pàmpols envermellits i secs que es resistien a abandonar el cep, Les raons que m'empenyen a fer-ho me les imagino, però no vull confessar-ho (el temps ha passat i encara me'n lamento...).
I d'aleshores ençà ja sóc força més vell, però el Rosselló amb el seu immens paisatge em recupera els ànims i m'empeny a tirar endavant
Vaig començar a pujar-hi ja fa uns sis anys, sempre abans de l'arribada de Nadal, poder contemplar el Canigó nevat i alguns pàmpols envermellits i secs que es resistien a abandonar el cep, Les raons que m'empenyen a fer-ho me les imagino, però no vull confessar-ho (el temps ha passat i encara me'n lamento...).
I d'aleshores ençà ja sóc força més vell, però el Rosselló amb el seu immens paisatge em recupera els ànims i m'empeny a tirar endavant
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada