Quan a formació professional recordo que el pobre professor ens impartia la classe d'estadística, d'altra banda assignatura complexa com poques, perquè havíem de fer elements senzills com oferta i demanda, i hi afegíem dificultat a mesura en què anava passant l'any, dispersió, multiples elements de preu, de productes, distorsions...
Però tenien certa lògica, el que no trobo gens lògic és què un bloc al que no li dedico massa temps, escrit en la meva llengua materna rebi visites d'Albanesos, Israelians, Russos, Nord-Americans, Alemanys... ("si ja sabia que la meva prosa es sublim, inaudita... però no han pogut resistir-s'hi").
Ara seriosament, no entenc com algú te la paciència de visitar blocs de persones estranyes, sense que hi hagi cap tipus de connexió, ni per idioma, ni per sentiment, ni per contingut.
Però d'això en diem globalització. Fem partícips a tot el planeta de persones que estan a l'altra banda del globus, i què mai de la vida arribaran a entendre allò que pot arribar a passar-me pel cap. Dissortadament tots els bloggers, escrivim amb la simple voluntat d'expressar-nos (de no haver d'acudir al psiquiatra i estalviar-me la minuta que em clavaria).
Són maneres de fer i de pensar, i per això de tant en quant, em ve de gust expressar en quatre ratlles tot allò que en un moment en concret em passa pel cap. Potser és una manera senzilla i barata per a evadir-me. De la mateixa manera que molts ciutadans de Barcelona, es calcen uns quets (sabatilles esportives) unes malles o pantalons curts i es posen a trotar pels carrers pol·lucionats de la gran ciutat.
L'única cosa que dista o difereix és què ells fan esport físic i evasió mental pel mateix fet. Jo només m'evadeixo mentalment. Em creo el meu espai de llibertat dins de la xarxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada