Un retorn pausat al camp en un primer tram de trajecte ferroviari des de la capital fins a la Terra Ferma. Passant per terres conreades ancestralment i emocionants en veure-les actualment ordenades en les seves tradicions agràries de la temporada: faves, carxofes, espinacs i bledes ocupaven la majoria dels horts i ja esperant a engrossir-se les síndries i carbassons.
Veure el Francolí menut com discorre a tocar de Montblanc. I la terra seca i forta de la Floresta. Arribats a l'estació de Les Borges Blanques (sense "xo ni arri") amb un mal camí com aquell qui es pot creure que el tren es pràctic i útil? O potser que per raons de crisi se n'hagin hagut d'estar i deixar-ho com a projecte impossible de ser executat.
Arribats a la finca, ho veus tot més vell; forats a la teulada (que ja hi eren de temps) però que la memòria m'havien esborrat, un retorn cap a u un terreny que ha vist passar infinitat de persones que ja no hi són.
En quinze anys aproximadament han fugit l'àvia, la tieta àvia, l'avi dels cosins, el mitger, els meus avis materns (que no hi havien anat però l'havien patit indirectament) i molt prematurament la tieta. Encara tinc les fotos a la retina i els tinc en estima, els trobo a faltar i no en sé el perquè.
Veig com poc a poc la casa ha hagut de prendre vida i de com ha evolucionat dels farts de feina que el pare durant tants anys hi ha abocat.
Ahir vaig ser company de feina de l'oncle (tot i que hagués prioritzat altres tasques) vaig ajudar l'oncle a fer un nyap, un bunyol, una pèrdua de temps, un desastre... un seient matusser sota el gran xop de l'hort.
Un cop fet això, ja era tard i ens arribarem als límits del tros, al camí de Miralcamp. Enfilats al tractor com dos pagesos urbans/urbanites i des de dalt del tossal observàvem en la distància el blat plantat que ja és apunt de treure l'espiga. Les muntanyes enfosquides per una ma de calitja i amb dificultat entreveiem el Montsec, el pre-Pirineu i el Pirineu tot evocant "El viatger davant d'un mar de boira".
Emprenent la davallada cap a casa, es girà un ventijol, que permetia gaudir de l'espectacle de les onades del secà, un mar d'espigues bressolant-se al seu compàs. I entre els tons de verd, semblava que la terra s'havia cobert d'una mantellina blavosa, com si aquell blat s'hagués mudat d'un vestit del color de la lavanda...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada