Un dia capgirat

Aquest matí ha estat d'allò més estrambòtic, per moltes raons crec que hi ha jorns que surto de casa amb la predisposició de trobar tota la gent que no he vist en mesos, o anys!

He decidit fer neteja de productes vells, d'aquells que m'obliguen a anar a la deixalleria, perquè no puc llençar-los enlloc més. Dissortadament la deixalleria no és a la vora però estava decidit, havia de fer espai al despatx i havia fet la tria prèvia. Després d'haver llençat el paper, plàstic i orgànic em quedava el més dur, pujar fins a dalt de tot del Barri de Sant Gervasi (és el Punt Verd més complet per proximitat) volia desempallegar-me d'un parell de mòbils remullats, una calculadora, piles, pintura, cremes, productes farmacèutics... 
I a l'alçada de Craywinckel, em trobo una imatge coneguda, la "Silvi", companya de classe de la Maria que anava amb la seva mare fumant pel carrer i en sentit cap a la Plaça Kennedy. Com que he estat refredat (el segon de la temporada i espero que darrer fins a l'estiu) duia jersei i potser ha estat la raó per la qual no m'ha reconegut. Com que jo no tenia massa ganes de dir res, i menys en presència de la mare (amb pinta de senyora del PP) he passat desapercebut (o almenys així ho crec); i he seguit

amunt fins a la Plaça d'Alfons Comin, allà m'acosto a l'entrada i hi havia l'Íngrid.

Ingrid? què en feia d'anys que no l'havia vist, i segueix tant guapa com sempre... Recordo que em vaig sentir atret per ella, ja fa molts anys potser cinc o sis; i tant! Però en aquell moment ella tenia parella, en "Tavi"; l'amic del Magí i ambdós companys de classe.

Ara m'ha dit que de "novios" res de res, (perquè ho haurà dit en plural?). A banda d'això hem parlat de la família, de tot en general i d'algun company comú d'ambdós, la Sílvia Quer, en Magí...

Com que feia fred i tenia un company dins dormint no l'hem fet petar gaire però m'ha dit que viu en un pis compartit. Aquesta és la solucio del jovent? Viure en pis dels pares fins que poden compartir-ne un?

Ens acomiadem, li pregunto si conserva el meu mail i em diu que si, i per aquesta raó sé del cert que no ens escriurem. Jo no conservo les adreces que no faig servir habitualment, ja que les vaig esborrant a mesura que el temps va passant i vaig perdent el contacte amb la gent que passa de ser diari, habitual, eventual, esporàdic, i finalment inexistent. 
Per què? Perque ens fa mandra i perquè a mesura que passa el temps els motius per mantenir la relació van diluint-se.

Segueixo a fer les gestions i me'n vaig a la Seguretat Social (prop de la Diagonal) i allà em trobo amb l'Eugènia, filla del pastisser del barri que feia temps que no veia, i que acompanyava el seu xicot a fer un tràmit...

Per un moment he cregut que em trobaria algú més, però ja n'havia tingut prou amb tres trobades en menys d'una hora, i he decidit tancar-me a casa el més aviat possible. Avui no em veig en cor d'enfrontar-me amb ningú més. 

Crec que hi ha dies que tens la predisposició per trobar-te aquelles persones que hom perd en el transcurs de la vida.

Realment hi ha uns quants tangos que crec que ho il·lustren, però potser aquest és més encertat... (els altres eren: "El día que me quieras", "La Cumparsita", "Carnaval"...

En deixo dos...