Es ben curiós com tenim cada poble per anomenar la tristor, en català diem enyor/enyorança. És aquell estat d'ànim que ens evoca al record, ens trasllada al passat o a aquell moment on els sentiments són arran de pell, quan qualsevol fet, qualsevulla paraula pot ferir-nos; quan el nostre estat anímic decau, per raons que desconeixem i ens sentim tristos.
En aquests moments tenim la memòria d'aquell temps que ja ha fugit, com canta en Lluís Llach, en recordar l'absència de la seva estimada mare.
O més antiga encara el Cant de l'Emigrant, de catalans obligats a marxar del seu país per les incerteses econòmiques que provocava la pròpia estructura familiar de Catalunya, on el cabaler sempre (o gairebé sempre es veia empès a marxar de casa).
Altres cants tristos són els d'evocació de Catalunya des de fora (com la que escrigué Rafael Martínez Valls) en "La Legió d'Honor", i més concretament a la Romança de Marcel, ell canta des de la Normandia els records de la seva terra llunyana. Canta a Montserrat, al Pirineu (també ho va fer a Cançó d'amor i de guerra).
En altres països com Galiza, en diuen morriña; i a Portugal saudáde. I són cants de tristor, evocacions que ens transporten amb un fil de veu cap a altres moments, a través de la música... També puc incloure-hi altres països ex-colonials de cultura lusitana com Cabo Verde i Brasil...amb la Cesárea Évora...
O les Bachianas que va recollir Villa Lobos...
Potser aquests dies un està més tou, recordant tots aquells que ja no hi són, amb una desgana generalitzada i sense ànims ni tant sols per deixar de pensar...
És el típic cas d'apatia (pre-astènia primaveral?) no ho sé, però realment només ganes de compartir la tristesa. O com deia la padrina ser un "trista xera"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada